- Vivica Genaux & Vespres d’Arnadí—La Cort de Dresden
Palau Grans Veus
Dimecres, 19 de maig de 2021 – 20 h
Sala de Concerts
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Vivica Genaux, mezzosoprano
Vespres d’Arnadí
Dani Espasa, clavecí i direcció(1699-1783)
“Obertura” de Didone abbandonata, IJH 36“Son qual misera colomba”, ària de l’òpera Cleofide, IJH 25
“Il sacrifizio si compisca... Con sì funesto addio”, recitatiu i ària de l’òpera Irene, IJH 54
(1679-1745)
Ouverture a 7 concertanti en Fa major, ZWV 188
([Grave] - Andante - [Grave])“Lieto gioisci o core... Nocchier che teme assorto”, recitatiu i ària de l’òpera Cajo Fabricio, IJH 20
(1687-1755)
“Allegro” del Concert per a violí en Sol major, JunP I.4 c“Qual di voi primo invoco-Piange quell fonte”, recitatiu i ària de l’òpera Numa Pompilio, IJH 69
“Allegro” de la Simfonia op. 5 núm
“Di quell’acciaro al lampo”, ària de l’òpera Solimano, IJH 97
Durada aproximada del concert: 90 minuts, sense pausa
Concert enregistrat per Catalunya Música
#clàssics
Comentari
L’escola de Dresden
Els tres compositors inclosos en el programa que Vivica Genaux i el conjunt Vespres d’Arnadí ens proposen avui, tot i posseir estils, personalitats i trajectòries ben diferents, tenen molts elements en comú. I és que tots tres van esdevenir figures clau d’un període daurat que va convertir la ciutat de Dresden en un centre musical i artístic de primer ordre. Un període que podem situar, cronològicament, durant la primera meitat del segle XVIII i que va patir un final abrupte amb la invasió de la ciutat, per part de Prússia el 1745, a conseqüència de la Guerra de Successió Austríaca. Els seus noms: Jan Dismas Zelenka (1679-1745), Johann Georg Pisendel (1687-1755) i Johann Adolph Hasse (1699-1783). Tots tres van coincidir a Dresden, es van tractar personalment i admirar artísticament.
No hi ha dubte que la Reforma luterana va tenir una influència cabdal en l’evolució del llenguatge musical europeu, tot provocant un trencament amb la gran, i cada vegada més críptica, polifonia catòlica. Sense els cants litúrgics luterans i la seva aposta per la intel·ligibilitat del missatge religiós no es podria entendre el llegat de Johann Sebastian Bach, contemporani a Leipzig d’aquests compositors, com ho va ser també Georg Friedrich Händel. En aquesta gloriosa generació musical va confluir l’esperit de l’austeritat reformista amb la gran escola italiana que va desenvolupar tant el gènere operístic, primer a través de Monteverdi i després d’Alessandro Scarlatti, com la música instrumental gràcies a les aportacions d’Arcangelo Corelli i Antonio Vivaldi.
El més veterà dels tres fou Zelenka, que va néixer prop de Praga, però es va instal·lar a partir del 1719 a Dresden, on va ocupar diversos càrrecs musicals, tant a la cort com a l’Església, fins a la seva mort. Tot i que també va fer una inevitable estada a Nàpols, on l’òpera es trobava en plena efervescència, va compondre, principalment, música instrumental i sobretot religiosa d’una gran personalitat. Titllat de conservador al seu temps, com ho fou Bach, la seva obra ha estat, els darrers anys, justament reivindicada. Com també la de Pisendel, de qui només conservem obra instrumental. Violinista de formació i bon amic de Vivaldi, va ser durant molts anys el concertino de l’Orquestra de Dresden, probablement en aquell moment la millor d’Europa.
Però el veritable protagonista avui és, sense dubte, Johann Adolph Hasse, el qual, a diferència dels seus col·legues, ben aviat va tenir clara la seva vocació operística. De fet, va iniciar-se com a tenor i fins i tot va formar part de la companyia de Reinhard Keiser, però de seguida es va decidir per la composició d’òperes i, amb només vint-i-dos anys, va debutar amb Antioco (1721).
Parlar d’òpera durant la primera meitat del segle XVIII és parlar de la gran tradició de l’opera seria italiana que arrenca a Nàpols i que té en Alessandro Scarlatti el primer impulsor. Malgrat la rigidesa de les seves estructures, l’opera seria aconseguí vehicular els afetti de la retòrica barroca a través, especialment, de l’ària da capo. Aquest tipus d’ària, hereva de la forma sonata i estructurada en tres parts, va mantenir la seva vigència gairebé fins a l’arribada del primer Romanticisme i va servir per al lluïment dels mítics castrati de l’època, que exhibien el seu virtuosisme en les variacions.
Hasse és un dels màxims representants d’aquest període daurat, el del veritable bel canto. Poc després de la seva esmentada primera incursió operística, el jove Hasse es desplaçà a Nàpols, en aquell moment la referència musical a nivell internacional. Allà va estudiar amb Nicola Porpora i va conèixer Alessandro Scarlatti, tot obtenint la possibilitat i el privilegi d’estrenar a l’Òpera Reial de Nàpols amb figures com el mateix Farinelli. L’estrena de Sesostrate, el 1726, va suposar el seu salt definitiu a l’Olimp dels compositors operístics de l’època, únic rival de Georg Friedrich Händel i especialment admirat a Itàlia, on fou conegut com Il Sassone (el Saxó).
La seva carrera es va desenvolupar a escala internacional i d’èxit en èxit. Sesostrate va ser seguida per Cleofide, un dels seus títols més cèlebres que es va estrenar a Dresden, on havia estat convidat per Frederic August I de Saxònia. A Dresden s’instal·la definitivament l’any 1739 com a maestro di capella, amb Pisendel de concertino de l’orquestra, però això no li impedí continuar estrenant òperes per tot Europa. Ezio i Semiramide riconosciuta a Nàpols, Catone in Utica a Torí, Siroe a Bolonya, Ruggiero a Milà, on va coincidir amb un Mozart de catorze anys, o Issipile a Venècia, on va morir i on va voler ser enterrat.
Antoni Colomer, crític musical
Biografies
Biografies
©RibaltaLuce Studio
©RibaltaLuce Studio
Vivica Genaux, mezzosoprano
L’enlluernadora mezzosoprano és reconeguda com una de les intèrprets més eminents de la música barroca i del bel canto, no només per una tècnica extraordinària i la bellesa de la veu, sinó per unes interpretacions vibrants.
Nominada a tres premis Grammy, ha actuat als escenaris més importants de tot el món (Londres, París, Washington, Berlín, Nova York, Viena, Venècia, San Francisco, Salzburg, Bilbao, Madrid, Sevilla, Oviedo, Santiago de Compostel·la, Màlaga, Barcelona, etc.) interpretant els papers principals del seu repertori, que abasta des de Händel, Scarlatti, Vivaldi, Gluck, Rossini, Monteverdi i Donizetti fins a Berlioz, Falla i Bizet.
Alguns dels seus rols més destacats són Angelina de La Cenerentola, Isabella de L’italiana in Algeri, Arsane de Semiramide, els rols que donen nom a les òperes Sesto i Giulio Cesare, Rinaldo, Rosina d’Il barbieri di Siviglia, Romeo d’I Capuleti e i Montecchi, Orsini de Lucrezia Borgia, Orfeo d’Orfeo ed Euridice i Ottavia de L’incoronazione di Poppea, entre d’altres.
Cantant amb una curiositat innata per descobrir rols, contínuament incorpora nous personatges al seu repertori, alguns de Händel (Neró d’Agrippina i Rossane d’Alessandro), d’altres allunyats del seu entorn musical habitual, com la captivadora gitana Carmen o, per exemple, el seu debut com a Sesto de La clemenza di Tito de Mozart.
Compagina la seva intensa activitat operística amb la presència continuada en festivals i sales de concerts: Proms de la BBC a Londres, Roma, Praga, Halle, Festival de St. Denis, Montpeller, San Remo, Konzerthaus de Viena, Sala Txaikovski de Moscou, São Paulo, Buenos Aires i Carnegie Hall de Nova York, per esmentar-ne alguns.
A més, col·labora amb les formacions més destacades centrades en el Barroc, amb les quals té una àmplia discografia i videografia.
Biografies
©MayZircus
©MayZircus
Vespres d'Arnadí
Orquestra barroca creada l’any 2005 per Dani Espasa i Pere Saragossa per oferir versions plenes d’emoció, frescor i espontaneïtat utilitzant instruments i criteris històrics, el seu nom recorda els concerts que al segle XVIII s’oferien habitualment als vespres com a postres dels sopars distingits dels nobles i els burgesos. Carabassa, sucre i ametlles són els ingredients de l’arnadí, una de les postres més antigues del País Valencià. El conjunt ha actuat en importants sales i festivals d’Europa, com els de Peralada, Barcelona, Halle, Praga, Ostrava, Madeira, Sevilla, Santander, Santiago de Compostel·la, Lugo i Madrid, entre d’altres. Ha enregistrat tres discs amb el segell Musièpoca: Pièces de simphonie de Charles Desmazures, Missa en Re major de Josep Mir i Llussà i Anna Maria Strada de Händel. A la darreria del 2018 va presentar el quart disc, amb el segell Aparté, titulat L’Alessandro amante, protagonitzat pel contratenor Xavier Sabata. Rep ajudes del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de l’Institut Ramon Llull.
Farran Sylvan James, Adriana Alcaide, Oriol Algueró i Cecilia Clares, violins I | Luca Giardini, Pavel Amílcar, Irantzu Zuasti i Maria Gomis, violins II | Natan Paruzel i Elisabeth Gex, violes | Oriol Aymat i Oleguer Aymamí, violoncels | Oriol Martí i Oriol Casadevall, contrabaixos | Pere Saragossa i Ivan Alcazo, oboès | Guillermo Salcedo, fagot | Josep Maria Martí, tiorba | Dani Espasa, clave, orgue i direcció
Biografies
@Michal Novak
@Michal Novak
Dani Espasa, clave, orgue i direcció
Dani Espasa és un dels noms més polifacètics de la música antiga actual. Nascut a la Canonja (Tarragona), va estudiar piano en els conservatoris de Tarragona i Barcelona i Arquitectura a la Universitat Politècnica de Barcelona.
Treballa com a compositor, pianista i director musical de dansa, televisió, cinema i, sobretot, de teatre, en co!laboració amb directors d’escena com Lluís Pasqual, Calixto Bieito, Josep Maria Flotats, Joan Ollé, Sergi Belbel o Jordi Prat i Coll, entre altres. Va ser premi Butaca 2020 per La Rambla de les Floristes (TNC). Ha col·laborat estretament amb Lídia Pujol i Maria del Mar Bonet, icompartit escenari amb molts altres cantants d’estils i gèneres variats. En l’àmbit contemporani ha dirigit el BCN216.
Després de completar els estudis de clave i baix continu, inicia una intensa activitat amb grups de música barroca, renaixentista i medieval com Hespèrion XXI, Le Concert des Nations, L’Arpeggiata, Mala Punica, The Rare Fruits Council, La Hispanoflamenca, Les Sacqueboutiers, Musica Alchemica o La Caravaggia, a més de dirigir Vespres d’Arnadí. Ha actuat en prestigiosos festivals i sales de concerts a Europa, Amèrica i Àsia. Dirigeix l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra i l’ensemble de música contemporània Bcn216. Ha actuat a Europa, Amèrica i Àsia. Ha participat en més de quaranta treballs discogràfics.
Des del 2003 és pianista i clavecinista col·laborador de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).
Actualment és professor a l’ESMUC i també a l’ESMRS (Madrid) i director artístic del cicle de música al monestir de Pedralbes.
Textos
(1699-1783)
“Son qual misera colomba”, ària de Cleofide de l’òpera Cleofide, IJH 25 (acte II, escena 15)
Òpera en tres actes i llibret de Michelangelo Boccardi (1724-1734), sobre el text Alessandro nell’Indie de Pietro Metastasio (1698-1782)Son qual misera colomba
Che se piomba in lei l’artiglio,
certo vede il suo periglio,
ne più spera libertà.Soc com una dissortada coloma
que, atrapada per urpes,
clarament veu el perill
i ja no espera la llibertat.Ahi! D’amor destin tiranno!
Disperata in van m’affanno.
Son senz’alma, e vivo ancora,
voglio morte, e moro ogn’ora.
Giusti dèi! Chi m’ha pietà.Ai! D’amor, el destí tirà!
Desesperada en afanys vans.
Sense ànima, emperò visc,
vull la mort i moro a cada moment.
Déus justos! Tingueu pietat de mi.“Il sacrifizio si compisca... Con sì funesto addio”, recitatiu i ària de Irene de l’òpera Irene, IJH 54 (acte III, escena 1)
Òpera en tres actes i llibret de Stefano Benedetto Pallavicino (1672-1742)Il sacrifizio si compisca,
E sia vittima del mio amor
Mia vita ancora:
ma chieder ch’io non t’ami
è un volermi affrettar
la fatal ora.Que el sacrifici s’acompleixi,
i la meva vida, del meu amor,
sigui víctima;
però demanar que no t’estimi
es voler avançar-me
l’hora fatal.Un sì funesto addio
Più amaro a me non far;
se accresce il dolor mio
col dirmi di partir,
tu mi dai morte o Dio,
col dirmi non più amar.Un adeu tan funest
no me’l facis més amarg;
si s’acreix el meu patir
dient-me que he de marxar,
em dones la mort, oh Déu,
en dir-me que ja no he d’estimar.Partir, morir saprò,
ma quest’oblio, nò, nò,
da me non lo sperar.Marxaré, sabré morir,
però l’oblit, no, no.
de mi no pots esperar.“Lieto gioisci o Core... Nocchier che teme assorto”, recitatiu i ària de Volusio de l’òpera Cajo Fabricio, IJH 20 (acte II, escena 14)
Òpera en tres actes i llibret d’Apostolo Zeno (1669-1750)Lieto gioisci o Core;
quando credea trovar nuovi perigli
ecco che veggo al fine
starsi il piacere in Compagnia d’Amore,
e a se chiamarmi nel bramato lido,
e di gigli, e di Rose ornato il crineContent gaudeix, oh cor;
quan pensava que trobaria nous perills
aquí veig finalment
el plaer de romandre en companyia d’Amor,
i cap a ella em crida la riba anhelada,
amb cabells guarnits de lliris i roses.Nocchier, che teme assorto,
vedere il suo periglio
quando è vicino il porto
comincia a respirar.Timoner, que tem, absort,
de veure el seu perill,
quan el port és proper
comença a respirar.Lieto nel volto appare,
rivolge indietro il ciglio
al già varcato mare,
e fu di gioia il lido
de naviganti il grido
d’intorno al rissuonar.El seu rostre apar feliç,
gira enrere l’esguard
a la mar que ha solcat,
i a la riba, joiosos,
els crits dels navegants
de felicitat ressonen.“Qual di voi primo invoco-Piange quell fonte”, recitatiu i ària d'Egeria de l’òpera Numa Pompilio, IJH 69 (acte II, escena 9)
Òpera en tres actes i llibret de Stefano Benedetto PallavicinoQual di voi prima invoco,
Fide mie Deità,
Ragion, virtude?
L’una discerne,
E vince l’altra i mali;
Ma in mezzo al non atteso
Tumulto de’ pensieri
Come udirne potrà
L’alma i dettami?Quina de vosaltres invocaré primer,
deesses fidels?
Raó, Virtut?
Els mals, l’una reconeix,
però l’altra els venç;
per això enmig de l’inesperat
tumult de pensaments,
com podrà l’ànima
sentir els dictats?Numa, dunque tu m’ami?
M’ami, e mel dici?
Il dici, sì; ma quando?
In quel punto fatale
Che tu n’andrai
Dalle mie luci in bando.Numa, digues, m’estimes?
M’estimes, i m’ho dius?
Dius que sí; però quan?
En aquest punt fatal
que te n’aniràs
del meu esguard.Di dolce conoscenza
O amaro frutto!
O a me finora ignote
Debolezze d’amante!
Oh! umani affetti
malgrado nostro
Ognor di terra infetti.Oh, fruit amarg
de dolça coneixença!
Oh, fins ara ignotes
febleses d’amant!
Oh, humans afectes,
que malgrat nosaltres
arreu té la terra infectada.Piange quel fonte, e geme,
E pur addolci l’onde,
Tal suole il pianto insieme
Versar col dolce Amor.Plora com una deu, i gemega,
i amb tot endolceix les ones,
ja que el plor
alhora amor hi aboca.Pura fonte di diletto
Si direbbe un casto affetto;
Ma gustar piacer sinceri
Mai non speri amante cor.Pura deu delitosa,
diríem que és un cast afecte;
però gaudir de plaers sincers
mai un cor amorós no ha d’esperar.“Di quell’acciaro al lampo”, ària de Selimo de l’òpera Solimano, IJH 97 (acte I, escena 12)
Òpera en tres actes i llibret de Giovanni Ambrogio Migliavacca (1718 ca.-1787)Di quell’acciaro al lampo
Rammenta il genitor,
che già per lui nel campo
più volte balenò.Quan l’acer enlluerni
recorda el meu pare,
perquè per a ell al camp
altres cops ja brillà.E quando io cado esangue,
almen rammenti allor,
quanto nemico sangue
per lui finor versò.I quan jo caigui exsangüe,
almenys recorda llavors,
quanta sang enemiga
per ell fins ara va vessar.
- Vivica Genaux & Vespres d’Arnadí—La Cort de Dresden
Palau Grans Veus
Dimecres, 19 de maig de 2021 – 20 h
Sala de Concerts
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Vivica Genaux, mezzosoprano
Vespres d’Arnadí
Dani Espasa, clavecí i direcció(1699-1783)
“Obertura” de Didone abbandonata, IJH 36“Son qual misera colomba”, ària de l’òpera Cleofide, IJH 25
“Il sacrifizio si compisca... Con sì funesto addio”, recitatiu i ària de l’òpera Irene, IJH 54
(1679-1745)
Ouverture a 7 concertanti en Fa major, ZWV 188
([Grave] - Andante - [Grave])“Lieto gioisci o core... Nocchier che teme assorto”, recitatiu i ària de l’òpera Cajo Fabricio, IJH 20
(1687-1755)
“Allegro” del Concert per a violí en Sol major, JunP I.4 c“Qual di voi primo invoco-Piange quell fonte”, recitatiu i ària de l’òpera Numa Pompilio, IJH 69
“Allegro” de la Simfonia op. 5 núm
“Di quell’acciaro al lampo”, ària de l’òpera Solimano, IJH 97
Durada aproximada del concert: 90 minuts, sense pausa
Concert enregistrat per Catalunya Música
#clàssics
Comentari
L’escola de Dresden
Els tres compositors inclosos en el programa que Vivica Genaux i el conjunt Vespres d’Arnadí ens proposen avui, tot i posseir estils, personalitats i trajectòries ben diferents, tenen molts elements en comú. I és que tots tres van esdevenir figures clau d’un període daurat que va convertir la ciutat de Dresden en un centre musical i artístic de primer ordre. Un període que podem situar, cronològicament, durant la primera meitat del segle XVIII i que va patir un final abrupte amb la invasió de la ciutat, per part de Prússia el 1745, a conseqüència de la Guerra de Successió Austríaca. Els seus noms: Jan Dismas Zelenka (1679-1745), Johann Georg Pisendel (1687-1755) i Johann Adolph Hasse (1699-1783). Tots tres van coincidir a Dresden, es van tractar personalment i admirar artísticament.
No hi ha dubte que la Reforma luterana va tenir una influència cabdal en l’evolució del llenguatge musical europeu, tot provocant un trencament amb la gran, i cada vegada més críptica, polifonia catòlica. Sense els cants litúrgics luterans i la seva aposta per la intel·ligibilitat del missatge religiós no es podria entendre el llegat de Johann Sebastian Bach, contemporani a Leipzig d’aquests compositors, com ho va ser també Georg Friedrich Händel. En aquesta gloriosa generació musical va confluir l’esperit de l’austeritat reformista amb la gran escola italiana que va desenvolupar tant el gènere operístic, primer a través de Monteverdi i després d’Alessandro Scarlatti, com la música instrumental gràcies a les aportacions d’Arcangelo Corelli i Antonio Vivaldi.
El més veterà dels tres fou Zelenka, que va néixer prop de Praga, però es va instal·lar a partir del 1719 a Dresden, on va ocupar diversos càrrecs musicals, tant a la cort com a l’Església, fins a la seva mort. Tot i que també va fer una inevitable estada a Nàpols, on l’òpera es trobava en plena efervescència, va compondre, principalment, música instrumental i sobretot religiosa d’una gran personalitat. Titllat de conservador al seu temps, com ho fou Bach, la seva obra ha estat, els darrers anys, justament reivindicada. Com també la de Pisendel, de qui només conservem obra instrumental. Violinista de formació i bon amic de Vivaldi, va ser durant molts anys el concertino de l’Orquestra de Dresden, probablement en aquell moment la millor d’Europa.
Però el veritable protagonista avui és, sense dubte, Johann Adolph Hasse, el qual, a diferència dels seus col·legues, ben aviat va tenir clara la seva vocació operística. De fet, va iniciar-se com a tenor i fins i tot va formar part de la companyia de Reinhard Keiser, però de seguida es va decidir per la composició d’òperes i, amb només vint-i-dos anys, va debutar amb Antioco (1721).
Parlar d’òpera durant la primera meitat del segle XVIII és parlar de la gran tradició de l’opera seria italiana que arrenca a Nàpols i que té en Alessandro Scarlatti el primer impulsor. Malgrat la rigidesa de les seves estructures, l’opera seria aconseguí vehicular els afetti de la retòrica barroca a través, especialment, de l’ària da capo. Aquest tipus d’ària, hereva de la forma sonata i estructurada en tres parts, va mantenir la seva vigència gairebé fins a l’arribada del primer Romanticisme i va servir per al lluïment dels mítics castrati de l’època, que exhibien el seu virtuosisme en les variacions.
Hasse és un dels màxims representants d’aquest període daurat, el del veritable bel canto. Poc després de la seva esmentada primera incursió operística, el jove Hasse es desplaçà a Nàpols, en aquell moment la referència musical a nivell internacional. Allà va estudiar amb Nicola Porpora i va conèixer Alessandro Scarlatti, tot obtenint la possibilitat i el privilegi d’estrenar a l’Òpera Reial de Nàpols amb figures com el mateix Farinelli. L’estrena de Sesostrate, el 1726, va suposar el seu salt definitiu a l’Olimp dels compositors operístics de l’època, únic rival de Georg Friedrich Händel i especialment admirat a Itàlia, on fou conegut com Il Sassone (el Saxó).
La seva carrera es va desenvolupar a escala internacional i d’èxit en èxit. Sesostrate va ser seguida per Cleofide, un dels seus títols més cèlebres que es va estrenar a Dresden, on havia estat convidat per Frederic August I de Saxònia. A Dresden s’instal·la definitivament l’any 1739 com a maestro di capella, amb Pisendel de concertino de l’orquestra, però això no li impedí continuar estrenant òperes per tot Europa. Ezio i Semiramide riconosciuta a Nàpols, Catone in Utica a Torí, Siroe a Bolonya, Ruggiero a Milà, on va coincidir amb un Mozart de catorze anys, o Issipile a Venècia, on va morir i on va voler ser enterrat.
Antoni Colomer, crític musical
Biografies
Vivica Genaux, mezzosoprano
©RibaltaLuce Studio
L’enlluernadora mezzosoprano és reconeguda com una de les intèrprets més eminents de la música barroca i del bel canto, no només per una tècnica extraordinària i la bellesa de la veu, sinó per unes interpretacions vibrants.
Nominada a tres premis Grammy, ha actuat als escenaris més importants de tot el món (Londres, París, Washington, Berlín, Nova York, Viena, Venècia, San Francisco, Salzburg, Bilbao, Madrid, Sevilla, Oviedo, Santiago de Compostel·la, Màlaga, Barcelona, etc.) interpretant els papers principals del seu repertori, que abasta des de Händel, Scarlatti, Vivaldi, Gluck, Rossini, Monteverdi i Donizetti fins a Berlioz, Falla i Bizet.
Alguns dels seus rols més destacats són Angelina de La Cenerentola, Isabella de L’italiana in Algeri, Arsane de Semiramide, els rols que donen nom a les òperes Sesto i Giulio Cesare, Rinaldo, Rosina d’Il barbieri di Siviglia, Romeo d’I Capuleti e i Montecchi, Orsini de Lucrezia Borgia, Orfeo d’Orfeo ed Euridice i Ottavia de L’incoronazione di Poppea, entre d’altres.
Cantant amb una curiositat innata per descobrir rols, contínuament incorpora nous personatges al seu repertori, alguns de Händel (Neró d’Agrippina i Rossane d’Alessandro), d’altres allunyats del seu entorn musical habitual, com la captivadora gitana Carmen o, per exemple, el seu debut com a Sesto de La clemenza di Tito de Mozart.
Compagina la seva intensa activitat operística amb la presència continuada en festivals i sales de concerts: Proms de la BBC a Londres, Roma, Praga, Halle, Festival de St. Denis, Montpeller, San Remo, Konzerthaus de Viena, Sala Txaikovski de Moscou, São Paulo, Buenos Aires i Carnegie Hall de Nova York, per esmentar-ne alguns.
A més, col·labora amb les formacions més destacades centrades en el Barroc, amb les quals té una àmplia discografia i videografia.
Vespres d'Arnadí
©MayZircus
Orquestra barroca creada l’any 2005 per Dani Espasa i Pere Saragossa per oferir versions plenes d’emoció, frescor i espontaneïtat utilitzant instruments i criteris històrics, el seu nom recorda els concerts que al segle XVIII s’oferien habitualment als vespres com a postres dels sopars distingits dels nobles i els burgesos. Carabassa, sucre i ametlles són els ingredients de l’arnadí, una de les postres més antigues del País Valencià. El conjunt ha actuat en importants sales i festivals d’Europa, com els de Peralada, Barcelona, Halle, Praga, Ostrava, Madeira, Sevilla, Santander, Santiago de Compostel·la, Lugo i Madrid, entre d’altres. Ha enregistrat tres discs amb el segell Musièpoca: Pièces de simphonie de Charles Desmazures, Missa en Re major de Josep Mir i Llussà i Anna Maria Strada de Händel. A la darreria del 2018 va presentar el quart disc, amb el segell Aparté, titulat L’Alessandro amante, protagonitzat pel contratenor Xavier Sabata. Rep ajudes del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de l’Institut Ramon Llull.
Farran Sylvan James, Adriana Alcaide, Oriol Algueró i Cecilia Clares, violins I | Luca Giardini, Pavel Amílcar, Irantzu Zuasti i Maria Gomis, violins II | Natan Paruzel i Elisabeth Gex, violes | Oriol Aymat i Oleguer Aymamí, violoncels | Oriol Martí i Oriol Casadevall, contrabaixos | Pere Saragossa i Ivan Alcazo, oboès | Guillermo Salcedo, fagot | Josep Maria Martí, tiorba | Dani Espasa, clave, orgue i direcció
Dani Espasa, clave, orgue i direcció
@Michal Novak
Dani Espasa és un dels noms més polifacètics de la música antiga actual. Nascut a la Canonja (Tarragona), va estudiar piano en els conservatoris de Tarragona i Barcelona i Arquitectura a la Universitat Politècnica de Barcelona.
Treballa com a compositor, pianista i director musical de dansa, televisió, cinema i, sobretot, de teatre, en co!laboració amb directors d’escena com Lluís Pasqual, Calixto Bieito, Josep Maria Flotats, Joan Ollé, Sergi Belbel o Jordi Prat i Coll, entre altres. Va ser premi Butaca 2020 per La Rambla de les Floristes (TNC). Ha col·laborat estretament amb Lídia Pujol i Maria del Mar Bonet, icompartit escenari amb molts altres cantants d’estils i gèneres variats. En l’àmbit contemporani ha dirigit el BCN216.
Després de completar els estudis de clave i baix continu, inicia una intensa activitat amb grups de música barroca, renaixentista i medieval com Hespèrion XXI, Le Concert des Nations, L’Arpeggiata, Mala Punica, The Rare Fruits Council, La Hispanoflamenca, Les Sacqueboutiers, Musica Alchemica o La Caravaggia, a més de dirigir Vespres d’Arnadí. Ha actuat en prestigiosos festivals i sales de concerts a Europa, Amèrica i Àsia. Dirigeix l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra i l’ensemble de música contemporània Bcn216. Ha actuat a Europa, Amèrica i Àsia. Ha participat en més de quaranta treballs discogràfics.
Des del 2003 és pianista i clavecinista col·laborador de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).
Actualment és professor a l’ESMUC i també a l’ESMRS (Madrid) i director artístic del cicle de música al monestir de Pedralbes.
Textos
(1699-1783)
“Son qual misera colomba”, ària de Cleofide de l’òpera Cleofide, IJH 25 (acte II, escena 15)
Òpera en tres actes i llibret de Michelangelo Boccardi (1724-1734), sobre el text Alessandro nell’Indie de Pietro Metastasio (1698-1782)Son qual misera colomba
Che se piomba in lei l’artiglio,
certo vede il suo periglio,
ne più spera libertà.Soc com una dissortada coloma
que, atrapada per urpes,
clarament veu el perill
i ja no espera la llibertat.Ahi! D’amor destin tiranno!
Disperata in van m’affanno.
Son senz’alma, e vivo ancora,
voglio morte, e moro ogn’ora.
Giusti dèi! Chi m’ha pietà.Ai! D’amor, el destí tirà!
Desesperada en afanys vans.
Sense ànima, emperò visc,
vull la mort i moro a cada moment.
Déus justos! Tingueu pietat de mi.“Il sacrifizio si compisca... Con sì funesto addio”, recitatiu i ària de Irene de l’òpera Irene, IJH 54 (acte III, escena 1)
Òpera en tres actes i llibret de Stefano Benedetto Pallavicino (1672-1742)Il sacrifizio si compisca,
E sia vittima del mio amor
Mia vita ancora:
ma chieder ch’io non t’ami
è un volermi affrettar
la fatal ora.Que el sacrifici s’acompleixi,
i la meva vida, del meu amor,
sigui víctima;
però demanar que no t’estimi
es voler avançar-me
l’hora fatal.Un sì funesto addio
Più amaro a me non far;
se accresce il dolor mio
col dirmi di partir,
tu mi dai morte o Dio,
col dirmi non più amar.Un adeu tan funest
no me’l facis més amarg;
si s’acreix el meu patir
dient-me que he de marxar,
em dones la mort, oh Déu,
en dir-me que ja no he d’estimar.Partir, morir saprò,
ma quest’oblio, nò, nò,
da me non lo sperar.Marxaré, sabré morir,
però l’oblit, no, no.
de mi no pots esperar.“Lieto gioisci o Core... Nocchier che teme assorto”, recitatiu i ària de Volusio de l’òpera Cajo Fabricio, IJH 20 (acte II, escena 14)
Òpera en tres actes i llibret d’Apostolo Zeno (1669-1750)Lieto gioisci o Core;
quando credea trovar nuovi perigli
ecco che veggo al fine
starsi il piacere in Compagnia d’Amore,
e a se chiamarmi nel bramato lido,
e di gigli, e di Rose ornato il crineContent gaudeix, oh cor;
quan pensava que trobaria nous perills
aquí veig finalment
el plaer de romandre en companyia d’Amor,
i cap a ella em crida la riba anhelada,
amb cabells guarnits de lliris i roses.Nocchier, che teme assorto,
vedere il suo periglio
quando è vicino il porto
comincia a respirar.Timoner, que tem, absort,
de veure el seu perill,
quan el port és proper
comença a respirar.Lieto nel volto appare,
rivolge indietro il ciglio
al già varcato mare,
e fu di gioia il lido
de naviganti il grido
d’intorno al rissuonar.El seu rostre apar feliç,
gira enrere l’esguard
a la mar que ha solcat,
i a la riba, joiosos,
els crits dels navegants
de felicitat ressonen.“Qual di voi primo invoco-Piange quell fonte”, recitatiu i ària d'Egeria de l’òpera Numa Pompilio, IJH 69 (acte II, escena 9)
Òpera en tres actes i llibret de Stefano Benedetto PallavicinoQual di voi prima invoco,
Fide mie Deità,
Ragion, virtude?
L’una discerne,
E vince l’altra i mali;
Ma in mezzo al non atteso
Tumulto de’ pensieri
Come udirne potrà
L’alma i dettami?Quina de vosaltres invocaré primer,
deesses fidels?
Raó, Virtut?
Els mals, l’una reconeix,
però l’altra els venç;
per això enmig de l’inesperat
tumult de pensaments,
com podrà l’ànima
sentir els dictats?Numa, dunque tu m’ami?
M’ami, e mel dici?
Il dici, sì; ma quando?
In quel punto fatale
Che tu n’andrai
Dalle mie luci in bando.Numa, digues, m’estimes?
M’estimes, i m’ho dius?
Dius que sí; però quan?
En aquest punt fatal
que te n’aniràs
del meu esguard.Di dolce conoscenza
O amaro frutto!
O a me finora ignote
Debolezze d’amante!
Oh! umani affetti
malgrado nostro
Ognor di terra infetti.Oh, fruit amarg
de dolça coneixença!
Oh, fins ara ignotes
febleses d’amant!
Oh, humans afectes,
que malgrat nosaltres
arreu té la terra infectada.Piange quel fonte, e geme,
E pur addolci l’onde,
Tal suole il pianto insieme
Versar col dolce Amor.Plora com una deu, i gemega,
i amb tot endolceix les ones,
ja que el plor
alhora amor hi aboca.Pura fonte di diletto
Si direbbe un casto affetto;
Ma gustar piacer sinceri
Mai non speri amante cor.Pura deu delitosa,
diríem que és un cast afecte;
però gaudir de plaers sincers
mai un cor amorós no ha d’esperar.“Di quell’acciaro al lampo”, ària de Selimo de l’òpera Solimano, IJH 97 (acte I, escena 12)
Òpera en tres actes i llibret de Giovanni Ambrogio Migliavacca (1718 ca.-1787)Di quell’acciaro al lampo
Rammenta il genitor,
che già per lui nel campo
più volte balenò.Quan l’acer enlluerni
recorda el meu pare,
perquè per a ell al camp
altres cops ja brillà.E quando io cado esangue,
almen rammenti allor,
quanto nemico sangue
per lui finor versò.I quan jo caigui exsangüe,
almenys recorda llavors,
quanta sang enemiga
per ell fins ara va vessar.