• Connolly, Anima Eterna Brugge & Heras-Casado

    Simfonia núm. 3, “Wagner” de Bruckner

    Palau 100

    Dimarts, 29 d'octubre de 2024 – 20 h

    Sala de Concerts

  • Amb el suport de:

    • t2

    Compromís amb el medi ambient:

    • Logo EMAS - ES-CAT-000323
    • Logo AENOR - ISO 14001
    • Logo Biosphere

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Sarah Connolly, mezzosoprano
    Anima Eterna Brugge
    Pablo Heras-Casado, director


    I

    Gustav Mahler (1860-1911)
    Rückert Lieder

    1. Blicke mir nicht in die Lieder! – No em miris en les cançons!
    2. Ich atmet’ einen linden Duft – Respiro una dolça fragància!
    3. Ich bin der Welt abhanden gekommen – Estic perdut per al món
    4. Um Mitternacht – A mitjanit
    5. Liebst du um Schönheit – Si estimes la bellesa

    II

    Anton Bruckner (1824-1896)
    Simfonia núm. 3, en Re menor, “Wagner”

    1. Gemäßigt, mehr bewegt, misterioso 
    2. Adagio. Bewegt, quasi Andante 
    3. Scherzo. Ziemlich schnell 
    4. Finale. Allegro 

    Durada de concert:
    Primera part, 30 minuts | Pausa de 20 minuts | Segona part, 60 minuts.
    La durada del concert és aproximada.
    #lied #simfònica

    El concert serà enregistrat i emès posteriorment a Palau Digital (www.palaudigital.cat).

  • Poema

    Semper festina tarde

    Tot reconeix
    el ritual dels llavis fonedissos,
    com el prec que sobrevola
    les balances del temps,
    imposant-se com s’imposen
    les traces que perduren.
    I després?
    No hi ha després
    si el doll de l’eufòria
    és un acord que ens obre
    la música anhelada.

    Som la pura violència
    de cada pas furtiu,
    la fulla voladissa
    a les mans d’un ancià,
    el pes del cos cansat
    al cadiral del pare.

    Però, fet i fet,
    per què volem
    concloure el traç
    que resta inalterable?

    Memòria és ventre, cendra,
    ombra que s’allarga.
    Apressem-nos, doncs,
    a poc a poc.

    Allò que no s’acaba
    dura eternament.

     

    Lluís Calvo
    Del llibre Ancestral.
    Vic: Cafè Central i Eumo Editorial, 2019.

  • Comentaris

    Aquest món i el de més enllà

    L’estiu del 1873 Anton Bruckner viatjà a Bayreuth per visitar Richard Wagner. S’havien conegut el 1865, quan el primer assistí a l’estrena de Tristan und Isolde a Múnic, però l’admiració de Bruckner pel mestre era prèvia. N’havia descobert la música el 1862 a través de la partitura de Tannhäuser i, mesos després, quan assistí a l’estrena de l’òpera a Linz. Les posteriors estrenes de Lohengrin i Der fliegende Holländer a la mateixa ciutat, on exercia d’organista a la catedral, van constituir un punt d’inflexió per a Bruckner, que inicià les primeres temptatives simfòniques. Entre el 1863 i el 1864 va escriure dues simfonies que, posteriorment, retirà del seu catàleg, però lluny de desanimar-se, estrenà la seva Primera Simfonia oficial a Linz el 1868, amb bona acceptació crítica, incloent-hi la de l’influent Eduard Hanslick.

    Curiosament, Bruckner i Johannes Brahms s’instal·laren a Viena el mateix any, ciutat on van conviure amb un contacte mínim. L’adscripció wagneriana de Bruckner i la defensa de l’escola vienesa per part de Brahms, que comptà amb suports més poderosos, van col·lidir de manera brutal en un ambient musical efervescent. La Filharmònica de Viena rebutjà repetidament interpretar la Simfonia núm. 2 de Bruckner fins al punt que el compositor pagà de la seva butxaca una estrena que trobà el rebuig general i, en aquesta ocasió, la crítica ferotge de Hanslick. Bruckner s’havia posicionat i les conseqüències marcarien la seva carrera i, probablement, la recepció de la seva música fins als nostres dies.

    Durant aquella visita a Bayreuth, Bruckner demanà a Wagner que acceptés la dedicatòria d’una seva simfonia, proposta que aquest acceptà sense gaires problemes. S’explica que durant aquella trobada, regada amb molta cervesa, es discutí llargament si la dedicada seria la segona o la tercera i que, l’endemà, cap dels dos recordava la decisió final. El matí següent, en una breu missiva, Bruckner preguntà si havien optat per la que començava amb “una trompeta”, extrem que Wagner confirmà. A partir d’aquell moment Wagner es referí sempre a Bruckner com “el Trompeta” i l’obra fou anomenada Simfonia Wagner. Un apel·latiu curiós, ja que en aquesta simfonia el músic, principalment, tracta d’endinsar-se en el món misteriós i còsmic de la Simfonia núm. 9 de Beethoven, territori intimidant per a qualsevol compositor.

    El primer moviment s’inicia amb unes quintes obertes misterioses. La irrupció distant de la trompeta anuncia el motiu principal sobre un motor rítmic fantasmal. Unes ombres que es transformen, progressivament, en un crescendo aterridor i cacofònic. Des del primer moment la sensació de quelcom grandiós s’apodera de l’oient. Bruckner construeix l’obra a partir de blocs sonors i temàtics, una metodologia molt personal que trobà absoluta incomprensió al seu moment. Com ho van ser les citacions wagnerianes a l’“Adagio”, eliminades progressivament en les successives revisions de l’obra. L’obsessió per retocar les seves simfonies, sovint induït per col·legues, ha fet que de la Simfonia núm. 3 existeixin fins a sis versions diferents. Cal dir que aquestes modificacions no sempre milloren les intuïcions inicials, com en el cas d’aquesta obra que avui escoltarem tal com es va concebre el 1873.

    L’estrena, el 16 de desembre de 1877, constituí un fiasco monumental. La mínima involucració de la Filharmònica de Viena, l’erràtica direcció de Bruckner i els agosarats plantejaments de l’obra provocaren la riota d’un públic que abandonà progressivament la sala. Només un grapat d’espectadors restaren fins a la fi per ovacionar el compositor. Un d’aquests era Gustav Mahler, jove estudiant que l’any següent es graduà al Conservatori de Viena i que, amb el pas del temps, esdevindria la figura musical més important de la capital austríaca.

    Vint anys més tard, quan fou nomenat director de la Hofoper, l’actual Òpera de Viena, Mahler havia compost ja les tres primeres simfonies. L’estrena de la Simfonia núm. 4 a Múnic el 1901 tancà un primer període creatiu conegut com els Wunderhornjahre. L’apel·latiu prové del recull de poemes i cançons titulat Des Knaben Wunderhorn, material sobre el qual Mahler edificà l’imaginari central de les simfonies i cançons d’aquell període. Ambdós gèneres, en el cas del compositor bohemi, foren sempre vasos comunicants i si col·leccions com Lieder und Gesänge, Lieder eines fahrenden Gesellen o Humoresken (avui conegut com a Des Knaben Wunderhorn) estan vinculats a les primeres quatre simfonies, els Rückert-Lieder ho estan amb la Simfonia núm. 5.

    Durant el primer període Mahler trobà inspiració en la poesia popular, però amb el tombant de segle fixà la seva mirada en l’obra de Friedrich Rückert. A partir del 1901 escriu deu cançons basades en els seus textos agrupades en dues col·leccions: Kindertotenlieder i Rückert-Lieder. Els dos cicles, concebuts des d’un principi amb acompanyament orquestral, s’iniciaren contemporàniament, però Mahler va concloure primer els Rückert-Lieder, concretament l’agost del 1902. Una característica comuna és el refinat tractament cambrístic utilitzat pel compositor, predominant en les dues primeres cançons (“Blicke mir nicht in die Lieder!” i “Ich atmet’ einen linden Duft”), en les quals predominen fustes i metalls, amb violoncels i contrabaixos pràcticament absents. Tot i les delícies que recorren aquestes peces inicials i la lluminosa “Liebst du um Schönheit”, la grandesa al cicle l’aporten dues obres mestres com “Um Mitternacht” i “Ich bin der Welt abhanden gekommen”. La primera de caràcter gairebé expressionista, embolcallada pels metalls en diàleg amb el silenci de la nit fins a l’apoteòsic final. La segona clarament autobiogràfica, amarada d’una quietud transcendental, alliberadora, que l’emparenta amb l’“Adagietto” de la Simfonia núm. 5. Dues obres mestres colpidores que, com les Simfonies de Bruckner, semblen tenir un peu en aquest món i l’altre en el de més enllà.

    Antoni Colomer, crític musical


    Text Pablo Heras-Casado

    La meva relació amb la música de Bruckner és força curiosa i especial. Des dels inicis de la meva carrera he dirigit un repertori molt ampli que abasta des de la música del segle XV fins a la contemporània, i he gaudit d’una intensa relació amb tot tipus de músiques i compositors. Amb Bruckner, en canvi, sempre hi he sentit certa aprensió o distància: intuïa que el moment encara no havia arribat, que no hi estava preparat. A diferència d’altres directors d’orquestra, em va costar bastant decidir-me a dirigir la meva primera simfonia de Bruckner. Ara em sento molt satisfet d’haver esperat. Després d’abordar el gran repertori orquestral del segle XIX –Schubert, Mendelssohn, Schumann, Brahms–, el món simfònic de Bruckner va arribar de manera natural. És més, la meva llarga experiència amb la música antiga, una música que Bruckner coneixia i admirava i que va inspirar la seva producció, fa que avui em senti d’alguna manera “com a casa” a l’hora d’abordar la seva música. De jove vaig cantar les seves obres corals: aquella experiència em ressona també quan dirigeixo la seva música instrumental. Durant els últims deu anys he tingut la sort de dirigir cadascuna de les seves Simfonies, i ara puc dir que ha estat una autèntica aventura amorosa.

    Sovint es diu en broma que Bruckner va escriure la mateixa simfonia nou vegades. I en certa manera, no estic totalment en desacord amb aquesta afirmació! Darrere de cadascuna hi ha l’ombra de Beethoven, que per a ell era un model insuperable. Totes les Simfonies de Bruckner compten amb una sèrie d’elements recurrents: el predomini dels ritmes 2+3, l’ús de l’uníson a la manera del registre de l’orgue, els Gesangsperioden1 amb els seus sobtats rampells de lirisme, altament contrapuntístics, o les llargues codes inspirades en la coda del primer moviment de la Novena Simfonia de Beethoven. Però quan les coneixes bé, queda clar que cada simfonia té una forta personalitat pròpia, fins i tot si pot semblar que Bruckner fa servir la mateixa plantilla cada vegada. Va construir nou catedrals i, com passa amb les catedrals reals fetes de pedra, les estructures són molt similars, però en realitat són força diferents vistes en detall. Cadascuna ressona amb els seus propis colors, la seva pròpia espiritualitat, posseeix la seva pròpia lògica i la seva pròpia necessitat. Per a l’oient, la música de Bruckner pot transmetre de vegades la impressió (després d’una llarga pausa, per exemple) d’una forma de suspensió, d’indecisió en la direcció que cal prendre, com si ens trobéssim en una cruïlla. No obstant això, cadascuna de les Simfonies és totalment orgànica en el seu desenvolupament i evolució, i cada moment sembla seguir inevitablement l’anterior. Tot i que treballa amb grans blocs de material musical que de vegades no tenen cap connexió visible entre si, i els acobla sense cap desenvolupament aparent, Bruckner posseeix el domini i la genialitat necessaris per crear trajectòries emocionals variades. En els moviments d’obertura, el seu enfocament consisteix a desenvolupar una tensió fins a la seva conclusió, una lògica relativament clàssica per al primer moviment d’una simfonia. Els finals, en canvi, tendeixen a acumular contrastos que a poc a poc condueixen a la necessitat d’una gran coda que trenqui amb el material anterior. Des del punt de vista emocional i psicològic, es tracta de dos enfocaments molt diferents de l’experiència simfònica. Els seus moviments lents es troben generalment en la tradició schubertiana, amb una percepció original del temps i de l’espai, un llenguatge senzill que es podria descriure com un minimalisme repetitiu, líric, que crea paisatges sonors independents de qualsevol desenvolupament dramatúrgic, en un univers de relacions tonals i cromatismes imperceptiblement complexos. Darrere del seu caràcter exterior i de la seva vida aparentment rústica, avorrida, és extremadament radical i modern. Es va atrevir a fer quelcom inconcebible en la música del segle XIX.

    De la mateixa manera, darrere de la seva aparença senzilla i repetitiva, la música de Bruckner és extremadament exigent per al director d’orquestra. Aquest ha de prestar atenció constant a la més mínima figura de la retòrica musical, al més petit motiu melòdic en la seva especificitat, i alhora tenir present constantment l’estructura general, l’equilibri arquitectònic del conjunt, la llarga línia contínua que el sustenta. Has de ser conscient de la paleta de colors extremadament sofisticada que utilitza. La seva orquestració pot semblar senzilla i tradicional, fins i tot el text a la pàgina impresa, no només en el llenguatge harmònic, sinó també en la forma en què distribueix les veus de la polifonia entre els instruments mitjançant grans blocs homogenis de vent-fusta, metall i cordes, o com construeix els seus acords. No obstant això, un cop has trobat el color adequat per a cada secció de l’orquestra, entres en una dimensió totalment nova; tot té sentit i esdevé gairebé miraculós.

    Evidentment, aquesta qüestió pren una dimensió particular quan interpretes Bruckner amb instruments d’època, com fem en aquest enregistrament. Cada nova oportunitat per dirigir una simfonia de Bruckner és una oportunitat d’aprofundir-hi més, de fer nous descobriments. Per descomptat, la concepció d’una obra evoluciona amb el temps, amb l’experiència i la reflexió. Però només quan estàs en contacte amb el material sonor real i amb els músics que el produeixen tot fent servir la seva pròpia experiència i personalitat, pots començar a treballar, a crear, a esculpir una forma, a construir. Ara, en el cas dels músics que toquen instruments d’època, t’enfrontes a un material sonor específic molt diferent del que estàs acostumat a sentir. T’ofereix noves varietats de color, noves oportunitats de fraseig, articulació i textura. Aquestes opcions no són, estrictament parlant, més “boniques” que el que es pot aconseguir amb instruments moderns, però ofereixen l’oportunitat d’acostar-se al màxim possible a l’esperit del compositor, al seu període i a les seves intencions, que és el que tots tractem de fer. Òbviament, resulta fascinant tenir al teu abast la mateixa paleta sonora que tenia ell. Però, de vegades, també pot resultar extremadament desestabilitzador. Et pot obligar a desconstruir la teva concepció, la teva manera d’escoltar, i a començar-ho tot de nou en termes d’equilibri, textures, tempi, dinàmiques, etc. Aquesta oportunitat de reconstruir la teva experiència d’aquesta música, de veure el que sabies en una nova perspectiva i una nova llum, és un veritable regal.

    El que fa que Anima Eterna Brugge sigui tan especial en aquest aspecte és que molts dels seus músics també són exploradors, que busquen –i troben– nous tipus d’instruments primerencs, els proven, fan tot el possible per entendre’ls i aprendre a tocar-los, experimenten amb ells. Arriben als assajos amb suggeriments, ganes de provar coses noves i córrer riscos. No toquen trombons de vares, sinó instruments de vàlvules del tipus que es feia servir a Viena a l’època, amb un timbre més prim i estret que és particularment bonic i que es barreja amb la resta de l’orquestra per aconseguir un efecte molt original. Les trompetes no estan en Si bemoll, sinó en Fa, i són més llargues, com les que Bruckner preferia, i tenim una tuba sorprenent, també més curta i amb un pavelló més petit. Quan comences a construir una interpretació d’aquesta Simfonia, especialment el gran fortissimo tutti, al voltant d’aquests instruments i els seus sons, no sents el timbre tan directe dels instruments moderns, però aconsegueixes una aproximació més lírica al so. Quan la Capella Sixtina va recuperar els seus colors originals, va ser un xoc per a molta gent. Aquells “nous” colors ens obligaven a qüestionar-nos les nostres certeses estètiques, a reconsiderar el que crèiem que era l’estil de Miquel Àngel, el seu art, les seves intencions i fins i tot la seva personalitat. Dirigir les Simfonies de Bruckner en aquestes circumstàncies és, amb tota humilitat, viure i compartir la mateixa experiència.


    Pablo Heras-Casado
    , gener del 2024
    Entrevista a càrrec de Stephen Sazio
    Traduït de l’anglès: Traduccions Gimó Roqué
    © harmonia mundi musique

     

    [1] Bruckner utilitzava habitualment el terme Gesangsperiode (literalment, “període melòdic”) per descriure el segon grup temàtic dels seus moviments en forma sonata, que presenta un contrast més melòdic i líric després del monumental grup d’obertura del moviment.

  • Telefonica 2425
  • Biografies

    Sarah Connolly, soprano

    Sarah Connolly

    © Christopher Pledger

    Va ser nomenada DBE als Birthday Honours del 2017, després d’haver estat guardonada amb un CBE als New Year Honours del 2010. El 2020 va ser nomenada membre d’honor de la Royal Philharmonic Society com a reconeixement als seus excel·lents serveis a la música. L’any 2023 va ser guardonada amb la Medalla del Rei per a la Música, una distinció que es concedeix anualment a una persona o grup de músics destacats que hagin tingut una gran influència en la vida musical de la nació.

    Ha cantat als festivals d’Aldeburgh, Edimburg, Lucerna, Salzburg, Tanglewood i als BBC Proms, on l’any 2009 va ser solista a la Last Night. Els compromisos operístics l’han portada per tot el món, des de la Metropolitan Opera de Nova York fins a la Royal Opera House de Londres, Opéra de París, La Scala de Milà, òperes estatals de Viena i Múnic i als Festivals de Bayreuth, Glyndebourne i Ais de Provença.

    Els esdeveniments més destacats de la seva temporada 2023-24 inclouen Elijah de Mendelssohn amb la London Symphony Orchestra i Sir Antonio Pappano; A child of our time de Tippett amb la Royal Scottish National Orchestra i Sir Andrew Davis; The dream of Gerontius d’Elgar amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Finlandesa i Nicholas Collon, i cançons orquestrals d’Alma Mahler-Werfel amb la BBC Philharmonic Orchestra i John Storgårds. Ofereix recitals al Wigmore Hall de Londres, Concertgebouw d’Amsterdam, Espacio Turina de Sevilla, Fundació Victoria de los Ángeles de Barcelona, Leeds Lieder Festival amb Joseph Middleton i a l’Oxford Lieder Festival amb Dame Imogen Cooper. En òpera, el retorn a l’Òpera Nacional Holandesa com a Jocasta d’Oedipus rex de Stravinsky i la creació del paper de l’heroïna homònima Zarqa a l’estrena mundial de la nova òpera de Lee Bradshaw Zarqa al-Yamama per a l’Òpera Aràbia de Riad.

  • Anima Eterna Brugge

    Anima Eterna Brugge

    © Koen Broos

    Una orquestra flueix.
    Com un riu, sempre recorrent el mateix curs, des del seu naixement fins a la desembocadura, però amb aigua nova que flueix pel seu llit sense parar.
    De la mateixa manera flueix Anima Eterna Brugge. Impulsada per la innovació, l’aventura i l’experiment. En el seu camí cap a allò desconegut.
    Partint de la font.

    Sis vegades a l’any es reuneix un equip internacional de músics orquestrals, units al voltant d’una passió compartida: entrar en contacte amb la font històrica de la música. Què escoltaven els músics d’aquella època? Quins instruments tocaven? Amb quines partitures? En definitiva, com ho feien? I el que és més important: què en pensaven els compositors i músics en el passat? Quines expectatives tenien posades a les notes de la pàgina? Per a Anima Eterna, fer –i no deixar de fer– aquestes preguntes és l’objectiu de tot plegat.

    Anima Eterna porta la música escrita entre el 1750 i el 1945 fins a l’actualitat, amb la seva font històrica com a punt de partida, des de fa més de trenta anys. Els resultats sovint són sorprenents, de vegades increïbles. Sempre innovadors. A més, com que l’aigua mai deixa de fluir, no pot existir una “versió definitiva” del passat. El fundador, Jos van Immerseel, ha ampliat moltes vegades la nostra imaginació musical al llarg de la seva llarga trajectòria. Radical i trencador, desbordant d’ímpetu i sovint amb un toc d’humor. Com els colors expressius del pianoforte dels Concerts per a piano de Mozart.

    Els vents cristal·lins de les Simfonies de Schubert. Els timbals amb el seu so completament sec del segon moviment de la Novena de Beethoven. L’oficleide que talla la textura de la Symphonie fantastique de Berlioz. O el tempo tens i restringit del Boléro de Ravel.

    Des del 2021 els músics d’Anima Eterna continuen la seva recerca artística, ara dirigits per diferents veus artístiques. Pablo Heras-Casado, Bart Van Reyn i Midori Seiler, entre d’altres, marquen cadascun el seu propi rumb en un diàleg amb l’orquestra, des de Mozart fins a Clara Schumann, de Bruckner a Wagner i Bartók. Per molt diferents que siguin aquestes fortes personalitats musicals, totes comparteixen i respecten un objectiu comú: enriquir cada vegada més la nostra memòria col·lectiva juntament amb els músics d’Anima Eterna. Amb nous sons, noves històries, noves descobertes.

  • Pablo Heras-Casado, director

    Pablo Heras-Casado

    Pablo Heras-Casado ha aconseguit un notable èxit dirigint un repertori que abasta des de la música antiga i la interpretació històricament informada fins a la gran literatura simfònica i operística i les obres contemporànies. Amb una gran demanda com a director convidat, actua habitualment amb LA Philharmonia Orchestra, Orchestre Philharmonique de Radio France, Staatskapelle de Berlín, Münchner Philharmoniker, NDR Elbphilharmonie Orchester, Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks, SWR Symphonieorchester, Wiener Symphoniker, Orchestra dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia, Filarmonica della Scala, NHK Symphony Orchestra i moltes d’altres. A l’Amèrica del Nord treballa freqüentment amb les orquestres simfòniques de San Francisco, Chicago, Pittsburgh, Minnesota, Filadèlfia, La Phil de Los Angeles i Orchestre Symphonique de Mont-real. També ha dirigit les orquestres filharmòniques de Berlín i Viena, Koninklijk Concertgebouworkest, Staatskapelle de Dresden, Orchestre de París, London Symphony i Orquestra del Teatre Mariïnski. Gaudeix d’una col·laboració a llarg termini amb la Freiburger Barockorchester que inclou extensos projectes de gires i enregistraments, el darrer dels quals ha estat A midsummer night’s dream de Mendelssohn. L’estiu del 2022 va començar una nova associació amb l’orquestra Anima Eterna Brugge, amb la qual ha participat en gires i l’enregistrament de les Simfonies de Bruckner amb instruments d’època.

    Heras-Casado va debutar recentment al Festival de Bayreuth dirigint Parsifal de Wagner, i aquest 2024 l’ha tornat a dirigir. Manté una col·laboració continuada amb la Staatsoper de Viena, on els últims anys ha dirigit la trilogia de Monteverdi (L’Orfeo, L’incoronazione di Poppea i Il ritorno d’Ulisse in patria). Aquesta temporada oferirà La clemenza di Tito de Mozart i Le Grand Macabre de Ligeti amb la Wiener Symphoniker. La primavera d’enguany va debutar a l’Opéra National de París dirigint Così fan tutte de Mozart. Com a director principal convidat del Teatro Real de Madrid, recentment ha completat un cicle de L’Anell en quatre temporades consecutives i la temporada 2023-24 va dirigir Die Meistersinger von Nürnberg. També ha actuat al Teatro alla Scala, Staatsoper Unter den Linden i Deutsche Oper de Berlín, Metropolitan Opera de Nova York, Festival d’Ais de Provença i al Festspiele de Baden-Baden.

    La seva extensa discografia per a Harmonia Mundi inclou una sèrie en desenvolupament titulada Die Neue Romantik, amb música de Mendelssohn (la integral de les seves Simfonies), Schubert (el seu últim llançament amb la Freiburger Barockorchester conté les Simfonies núm. 5 i 7, “inacabada” i Schumann (Concerts). Altres publicacions per al segell inclouen una sèrie de discos amb motiu de la celebració del 250 aniversari de Beethoven el 2020 (Freiburger Barockorchester), música de Manuel de Falla (Mahler Chamber Orchestra), Debussy (Philharmonia Orchestra), la integral de les Simfonies de Schumann i de Bartók (Münchner Philharmoniker), La consagració de la primavera de Stravinsky juntament amb l’Alhambra de Péter Eötvös (Orchestre de París i Isabelle Faust), obra que va coordinar per al Festival de Granada, del qual va ser director musical entre els anys 2017 i 2019, així com publicacions en DVD de Der Fliegende Holländer de Wagner al Teatro Real i Selva morale e spirituale de Monteverdi amb el Balthasar Neumann Chor & Ensemble. Ha rebut nombrosos premis, incloent-hi dos Preis der Deutschen Schallplattenkritik, dos Diapason d’Or i un Grammy llatí. També ha gravat per a Deutsche Grammophon, Decca i Sony Classical.

    Heras-Casado, molt compromès amb l’educació, treballa amb joves músics de tot el món i dirigeix regularment conjunts i projectes juvenils, com ara la Karajan Akademie der Berliner Philharmoniker, Juilliard School of Music Orchestra i els conjunts Juilliard415, RCO Young, Escuela Superior de Música Reina Sofía, Fundación Barenboim-Said, Joven Orquesta Nacional de España i Acadèmia Gustav Mahler.

    Artista de l’any 2021 als International Classical Music Awards i director d’orquestra de l’any 2014 de Musical America, Heras-Casado ha estat distingit amb la Medalla d’Honor de la Fundación Rodríguez Acosta, Medalla d’Andalusia 2019 i Premi Ambaixador d’aquesta mateixa regió. Igualment, en l’àmbit de Granada, la seva ciutat natal, és Ambaixador Honorari, té la Medalla d’Or al Mèrit del Consejo de Granada i és Fill Predilecte de la Província de Granada. El 2018 li fou concedit el títol de Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres de la República Francesa.

  • 20240916 Anunci Grans Veus i Opera DESKTOP
  • Textos

    Gustav Mahler (1860-1911)
    Fünf Rückert-Lieder - Cinc cançons de Rückert
    Text de Friedrich Rückert (1788-1866)

    Blicke mir nicht in die Lieder

    No em miris en les cançons

    Blicke mir nicht in die Lieder!
    Meine Augen schlag' ich nieder,
    Wie ertappt auf böser That;
    Selber darf ich nicht getrauen,
    Ihrem Wachsen zuzuschauen:
    Deine Neugier ist Verrath.

    No en miris en les cançons!
    Baixo els ulls,
    com atrapat per una malifeta;
    ni jo mateix m’haig d’atrevir
    a observar la seva creixença.
    La teva curiositat és una traïció.

    Bienen, wenn sie Zellen bauen,
    Lassen auch nicht zu sich schauen,
    Schauen selber auch nicht zu.
    Wenn die reichen Honigwaben
    Sie zu Tag gefördert haben,
    Dann vor allen nasche du!

    Les abelles, quan fan les seves cel·les,
    no deixen tampoc que ningú les miri,
    ni elles mateixes les contemplen.
    Quan les bresques de mel, madures,
    han arribat al seu dia,
    tasta llavors totes les llaminadures!

    (Lied per a veu i orquestra o piano, juny del 1901)
    Traducció al català: Manuel Capdevila

    Ich atmet’ einen linden Duft

    Respiro una dolça fragància!

    Ich atmet' einen linden Duft!
    Im zimmer der Linde,
    Ein Angebinde
    Von lieber Hand.
    Wie lieblich war der Lindenduft!

    Respiro una dolça fragància!
    La meva alcova l’adorna
    una branca de til·ler,
    un present
    de la mà estimada.
    Que n’era de deliciosa la fragància del til·ler!

    Wie lieblich ist der Lindenduft!
    Das Lindenreis
    Brachst du gelinde!
    Ich atme leis
    Im Duft der Lindle
    Der Liebe linden Duft.

    Que n’és de deliciosa la fragància del til·ler!
    La branca de til·ler
    que tan dolçament vàreu tallar de l’arbre
    l’oloro amb reverència,
    puix l’aroma del til·ler
    és la dolça aroma de l’amor.

    (Lied per a veu i orquestra o piano, juliol del 1901)

    Ich bin der Welt abhanden gekommen

    Estic perdut per al món

    Ich bin der Welt abhanden gekommen,
    Mit der ich sonst viele Zeit verdorben,
    Sie hat so lange nichts von mir vernommen,
    Sie mag wohl glauben, ich sei gestorben!

    He abandonat el món
    en què vaig malgastar molt de temps,
    fa tant que no es parla de mi
    que ben bé em poden donar per mort!

    Es ist mir auch gar nichts daran gelegen,
    Ob sie mich für gestorben hält,
    Ich kann auch gar nichts sagen dagegen,
    Denn wirklich bin ich gestorben der Welt.

    I no m’importa gens
    que em creguin mort;
    no puc dir-hi res en contra
    car certament estic mort, mort per al món.

    Ich bin gestorben dem Weltgetümmel,
    Und ruh' in einem stillen Gebiet.
    Ich leb' allein in meinem Himmel,
    In meinem Lieben, in meinem Lied.

    Estic mort per al món bulliciós
    i reposo en un lloc tranquil!
    Visc sol en el meu cel,
    en el meu amor, en la meva cançó!

    (Lied per a veu i orquestra o piano, agost del 1901)

    Um Mitternacht

    A mitjanit

    Um Mitternacht
    Hab' ich gewacht
    Und aufgeblickt zum Himmel;
    Kein Stern vom Sterngewimmel
    Hat mir gelacht
    Um Mitternacht.

    A mitjanit
    m’he despertat
    i he mirat al cel;
    cap estrella del firmament
    m’ha somrigut
    a mitjanit.

    Um Mitternacht
    Hab' ich gedacht
    Hinaus in dunkle Schranken.
    Es hat kein Lichtgedanken
    Mir Trost gebracht
    Um Mitternacht.

    A mitjanit
    he pensat
    en les obscures lluites del dia.
    Cap pensament lluminós
    m’ha donat consol
    a mitjanit.

    Um Mitternacht
    Nahm ich in Acht
    Die Schläge meines Herzens;
    Ein einz'ger PUls des Schmerzens
    War angefacht
    Um Mitternacht.

    A mitjanit
    he escoltat
    els batecs del meu cor.
    Només el pols del dolor
    estava present
    a mitjanit.

    Um Mitternacht
    Kämpft' ich die Schlacht,
    O Menschheit, deiner Leiden;
    Nicht konnt' ich sie entscheiden
    Mit meiner Macht
    Um Mitternacht.

    A mitjanit
    he lliurat la batalla
    oh, humanitat, del teu sofriment;
    però no he tingut prou força
    per a decidir,
    a mitjanit.

    Um Mitternacht
    Hab' ich die Macht
    In deine Hand gegeben!
    Herr über Tod und Leben
    Du hältst die Wacht
    Um Mitternacht!

    A mitjanit
    he dipositat la meva força
    en les teves mans;
    Senyor, Tu tens el poder
    sobre la mort i la vida,
    a mitjanit.

    (Lied per a veu i orquestra o piano, estiu del 1901)
    Traducció al català: Manuel Capdevila

    Liebst du um Schönheit

    Si estimes la bellesa

    Liebst du um Schönheit,
    O nicht mich liebe!
    Liebe die Sonne,
    Sie trägt ein gold'nes Haar!

    Si estimes la bellesa,
    oh, no m’estimis a mi!
    Estima el sol,
    que té una cabellera daurada!  

    Liebst du um Jugend,
    O nicht mich liebe!
    Liebe den Frühling,
    Der jung ist jedes Jahr!

    Si estimes la joventut,
    oh, no m’estimis a mi!
    Estima la primavera,
    que és jove cada any!

    Liebst du um Schätze,
    O nicht mich liebe.
    Liebe die Meerfrau,
    Sie hat viel Perlen klar.

    Si estimes els tresors,
    oh, no m’estimis a mi!
    Estima la sirena,
    que té moltes perles!

    Liebst du um Liebe,
    O ja, mich liebe!
    Liebe mich immer,
    Dich lieb' ich immerdar.

    Si estimes l’amor,
    oh, sí... estima’m a mi!
    Estima’m sempre,
    com jo t’estimaré a tu!

    (Lied per a veu i orquestra o piano, agost del 1902)

  • Formació

    Anima Eterna Brugge

    Violins I
    Anne Katharina Schreiber
    Balázs Bozzai
    Helena Druwé
    Pietro Ferra
    Rebecca Huber
    Laura Johnson
    Malina Mantcheva
    Nicolas Mazzoleni
    Cécile Mille
    László Paulik
    Martin Reimann
    Mikolaj Zgólka

    Violins II
    Joseph Tan
    Blandine Chemin
    Barbara Erdner
    Andrej Kapor
    John Meyer
    Nadi Paz Perez Mayorga
    Alicja Pilarczyk
    Yannis Roger
    Agnieszka Rychlik
    Emma Williams

    Violes
    Bernadette Verhagen
    Örzse Ádám
    Gabrielle Kancachian
    Noah Mayer
    Chloé Parisot
    Blanca Prieto Acera
    Esther van der Eijk
    Frans Vos

    Violoncels
    Tine Van Parys
    Dmitri Dichtiar
    Inka Döring
    Hilary Metzger
    Nicholas Selo
    Patrick Sepec
    Verena Zauner

    Contrabaixos
    Beltane Ruiz Molina
    Ben Faes
    Mattias Frostenson
    Isaline Leloup
    Walter McTigert
    Raivis Misjuns
    Jesse Solway

    Flautes
    Anne Parisot
    Géraldine Clément (piccolo)

    Clarinets
    Lisa Shklyaver
    Odilo Ettelt

    Oboès
    Christopher Palameta
    Mark Baigent

    Fagots
    Javier Zafra
    Ambroise Dojat
    Antoine Pecqueur

    Trompes
    Pierre-Antoine Tremblay
    Martin Mürner
    Alessandro Orlando
    Jörg Schulteß
    Cyril Vittecoq

    Trompetes
    Thibaud Robinne
    Nicolas Isabelle
    Sebastian Schärr

    Trombons
    Gerd Schnackenberg
    Carolus Gevers
    Gunter Carlier

    Tuba
    Harm Vuijk

    Timpani
    Jan Huylebroeck

    Celesta
    Pieter-Jan Verhoyen

    Arpa
    Marjan de Haer

  • Anunci fes-te soci_desktop
  • També et pot interessar...

    Palau 100
    Dilluns, 04.11.24 – 20 h
    Sala de Concerts

    Pini di Roma de Respighi

    Denis Kozhukhin, piano
    Orquestra Filharmònica de Luxemburg
    Gustavo Gimeno, director

    G. Gershwin: Concert per a piano en Fa major
    O. Respighi: Feste romane i Pini di Roma

     

    Preus: de 18 a 68 euros

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Mecenes col·laboradors

    Benefactors d'Honor

    Benefactors Principals

    Benefactors

Índex