• Arcadi Volodos, piano
    —Schubert i Schumann

    Palau Piano

    Dijous, 2 de juny de 2022 – 20 h

    Sala de Concerts

  • Compromís amb el medi ambient:

    • Logo EMAS - ES-CAT-000323
    • Logo AENOR - ISO 14001
    • Logo Biosphere

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Arcadi Volodos, piano


    I
    Franz Schubert (1797-1828)
    Sonata núm. 17 en Re major, op. 53, D. 850

    Allegro vivace
    Con moto
    Scherzo. Allegro vivace - Trio
    Rondo. Allegro moderato

    II
    Robert Schumann (1810-1856)
    Kinderszenen, op. 15 (Escenes d’infants)

    Von fremden Ländern und Meuschen
    Curiose Geschichte
    Hasche-Mann
    Bittendes Kind
    Glückes genug
    Wichtige Begebenheit
    Traumerei
    Am Camin
    Ritter vom Steckenpferd
    Fast zu ernst
    Fürchtenmachen
    Kind im Einschlummern
    Der Dichter spricht

    Fantasia en Do major, op. 17

    Durchaus phantastisch und leidenschaftlich vorzutragen
    Massig. Durchaus energisch
    Langsam getragen. Durchweg leise zu halten


    Durada aproximada del concert: Primera part, 40 minuts; pausa de 20 minuts; segona part, 51 minuts.

    #clàssics

  • Salzburg desktop
  • Poema

    Ciències naturals

    Cal ser meticulós per guarir.

    Cal conquistar
    la paràbola.

    Anna Gual
    Símbol 47 (2015)

  • 20220428 Anunci Palau100 T2223 DESKTOP
  • Comentari

    Aquest programa manté un cert ordre cronològic amb tres obres que són procedents més o menys de l’etapa que va entre els anys 1835 i 1836 i que constitueixen referències del piano romàntic germànic, una època en què es manifesta ja enmig la música de Chopin.

    La Sonata en Re, D. 850 de Franz Schubert és una obra relativament tardana, si al·ludim a la vida molt breu del seu autor, que s’anuncia amb el dibuix sonor d’acords de corxera gairebé a tall d’advertència, que després s’actualitzen en figura rítmica i jocs intervàl·lics en un marc d’escales que van i venen, fins que l’esperit reflexiu del compositor imposa una breu pausa meditativa (set compassos ben diferenciats) que no impedeix la continuïtat del joc anterior en àgils seqüències de tres corxeres i un marc binari, ben matisat amb variacions tonals.

    Aquest dinamisme contrasta amb la interioritat que imposa el segon moviment, amb una cintil·lació sincopada plena de lirisme, però sempre amb aquella descreença de Schubert cap a la felicitat que va fent derivar el discurs cap a un contrapunt meditatiu i transparent.

    El “Scherzo” posa a prova els pianistes en la pulsació tan pròpia de Schubert, àgil i de vegades immaterial, mai pesant, coronat en la reflexió per un meravellós “Trio en Sol”. Aquesta obra, de les més extenses de Schubert, es tanca amb una demostració magistral del tractament formal amb canvis ràpids en dinàmiques i riquesa expressiva, que mostra unitat dominant i un final inesperat però de firma.

    D’una dècada més tard són les Kinderszenen, op. 15 que signa Schumann el 1838, compostes en la situació d’un jove músic enamorat d’una pianista excel·lent i amb una expansió lírica que parla d’una altra personalitat i estil. Són tretze petites peces seleccionades de la trentena escrites inicialment. I no són per a nens, sinó que el títol i la concepció al·ludeixen a records d’infantesa d’una persona gran. La temàtica remunta a escenes diverses, records breus –són poques les peces que passen dels dos minuts– sobre els quals ens van guiant els títols descriptius que, segons el mateix autor, van ser establerts més tard.

    Comença marcada per la dominància del tema de cinc notes que al·ludeix a “Estranys països i persones” que inicia l’obra, i al qual els estudis estilístics confereixen paper important en l’entitat de la sèrie. Schumann resol algunes imatges narratives, com en la segona peça en anunciar una “Història curiosa”, amb l’alegria i inquietud afirmada en el Re del començament. El següent “Atrapa’m si pots” anticipa les pràctiques musicals –escales– de les persecucions en dibuixos animats. Tota l’obra presenta aquest aire de situacions infantils, jocs, descansos, cants de bressol, amb una delicadesa i musicalitat excepcionals.

    També mitjançant savis artefactes merament tècnics però ben imbricats i amb gran sensibilitat descriu el descans del nen a “Bittendes Kind”, amb una frase inicial dominant que recorda la de la peça primera, i una intervàl·lica que defineix caràcter. Cada peça presenta notòria entitat i alguna ha transcendit aquesta sèrie, com el cas de “Traumerei”, de gran expansió posterior, reutilitzada en temps moderns i que va anar més enllà del piano original.

    Obra estrictament contemporània de l’anterior és la Fantasia en Do, op. 17 (1836-1839), però que assumeix un altre terreny més afí al virtuosisme –de fet, dedicada a Liszt–, encara que el primer moviment prové d’una peça d’un moment de crisi de Robert en la seva relació amb Clara, que va anomenar “Ruïnes”. De fet, el compositor la va qualificar com el més apassionat que havia compost i un profund lament, segons les seves pròpies paraules. La resta de la Fantasia és de caràcter eloqüent. Majestuós el segon moviment, mentre que l’últim sorprèn pel to pausat i la interioritat. També aquesta segona part té un altre origen: Schumann l’havia compost per recaptar fons com a homenatge a Beethoven.

    Jorge de Persia, crític musical

  • Schubertiada desktop
  • Biografia

    Arcadi Volodos, piano

    Arcadi Volodos

    ©Marco Borggreve

    Volodos ho té tot per expressar les seves idees al piano: imaginació, passió i una tècnica fenomenal. Un virtuosisme il·limitat, combinat amb un sentit únic del ritme, el color i la poesia, converteixen Arcadi Volodos en un narrador d’històries intenses i de mons infinits.

    Nascut a Sant Petersburg (1972), va començar els estudis musicals amb el cant i la direcció. I no va ser fins al 1987 que va entrar de ple en el piano al Conservatori de Sant Petersburg, i posteriorment va fer estudis superiors al Conservatori de Moscou amb Galina Egiazarova, així com a París i Madrid.

    Va debutar a Nova York el 1996 i des d’aleshores s’ha presentat arreu del món en recital i amb les orquestres i els directors més eminents. Entre altres formacions, ha actuat amb la Berliner Philharmoniker, Orquestra Filharmònica d’Israel, London Philharmonia Orchestra, New York Philharmonic, Münchner Philharmoniker, Royal Concertgebouw Orchestra, Staatskapelle de Dresden, Orchestre de París, Gewandhausorchester de Leipzig, Tonhalle Orchester de Zuric i les orquestres simfòniques de Boston i Chicago, tot col·laborant amb directors del prestigi de Myung-Whun Chung, Lorin Maazel, Valery Gergiev, James Levine, Zubin Mehta, Seiji Ozawa, Jukka-Pekka Saraste, Paavo Järvi, Christoph Eschenbach, Semyon Bychkov o Riccardo Chailly.

    Els recitals de piano són un pilar fonamental de la seva vida artística des que va començar la carrera. El seu repertori inclou obres importants de Schubert, Schumann, Brahms, Beethoven, Liszt, Rakhmàninov, Skriabin, Prokófiev i Ravel, així com també d’altres menys interpretades de Mompou, Lecuona i Falla.

    És convidat habitual de sales de concerts del màxim prestigi a Europa. La temporada 2020-21 va actuar al Müpa de Budapest, Auditori Filharmònic Eslovè a Ljubljana, Teatro Petruzzelli de Bari, Casa da Musica de Porto, Victoria Hall de Ginebra, Philharmonie de Berlín, Teatro Carlo Felice de Gènova, Den Norske Opera d’Oslo, Tonhalle de Zuric, Barbican Centre de Londres, Auditorium de Lió, Auditorio Nacional de Madrid, Philharmonie de París, Konzerthaus de Viena, Òpera Nacional de Letònia a Riga, etc.

    Després del seu enregistrament com a guanyador del Premi Gramophone al Carnegie Hall de Nova York, editat per Sony Classical el 1999, ha enregistrat una sèrie d’àlbums que han estat aclamats per la crítica. Entre els quals, interpretacions reveladores de Sonates de Schubert i peces a solo de Rakhmàninov i actuacions en directe amb la Berliner Philharmoniker del Tercer Concert per a piano de Rakhmàninov, dirigit per James Lavine i el Primer Concert per a piano de Txaikovski dirigit per Seiji Ozawa. L’àlbum Volodos plays Liszt (2007) va rebre nombrosos premis, mentre que el seu recital al Musikverein el 2010 va ser publicat en CD i DVD amb un gran èxit entre la crítica internacional. El seu nou disc en solitari Volodos plays Mompou (2013), dedicat a les obres del compositor català, va rebre un premi Gramophone i l’Echo Preis.

    Entre els darrers enregistraments, Volodos plays Brahms (abril del 2017) inclou tretze peces per a piano de Johannes Brahms, entre les quals els opus 117 i 118 i una selecció de l’opus 76. Considerat immediatament tota una fita al panorama musical, el novembre del 2017 ja va rebre l’Edison Classical Award i el Diapason d’Or i el 2018 també va rebre el Gramophone al millor enregistrament instrumental de l’any. L’octubre del 2019 Sony Classical va llançar el seu darrer àlbum, Volodos plays Schubert, amb la Sonata D. 959 i els Minuets D. 334, D. 335 i D. 600.

  • Anunci Peralada
  • També et pot interessar...

    Palau Fronteres
    Dimarts, 14.06.2022
    Sala de Concerts

    Bach & Forward

    Juan de la Rubia i Marco Mezquida, teclats
    Alba G. Corral, artista visual

    Improvisacions sobre l'obra de Johann Sebastian Bach

    Preus: de 20 a 30 €

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Mecenes col·laboradors

    Benefactors d'Honor

    Benefactors Principals

    Benefactors

Índex