Quan abordem la figura de Bach en la seva dimensió exclusiva d’intèrpret, la imatge que probablement ens ve a tots al cap és la del gran organista o la del virtuós clavecinista, mentre que se’ns fa difícil imaginar-lo amb un violí o un violoncel en un context semblant. En el text necrològic publicat a Leipzig el 1754, Carl Philipp Emanuel Bach afirma del seu pare que “Des de la seva joventut, i fins a arribar a la maduresa, tocava el violí de manera afinada i expressiva. Comprenia les possibilitats dels instruments d’arc de forma completa”. Només ens cal escoltar les Sonates i Partites per a violí sol per entendre que Carl Philipp tenia raó.

Submergir-nos en l’univers sonor de Bach és equivalent a entrar en un reialme sonor sense fronteres, farcit d’idees, de creativitat musical en estat pur i que va molt més enllà de les obres de gran format. També en les expressions més sòbries del seu catàleg, com les Suites per a violoncel sol o les Sonates i Partites per a violí sol, hi percebem el diàleg entre la tradició contrapuntística que venia del segle XVII i les noves capacitats creatives del nou llenguatge virtuosístic del Barroc.

Què és el que va motivar Bach a escriure aquestes Sonates i Partites? Aquell 1720 Bach ja feia quasi tres anys que estava al servei del príncep Leopold de Köthen, que a més de ser melòman sabem que tocava el violí i la viola de gamba. Leopold en queda descartat, però, com a destinatari. Tot apunta que el seu nivell no era prou important per abordar la interpretació d’aquestes partitures. Finalment, un cop descartats alguns noms més llunyans, com els de Johann Georg Pisendel o Jean-Baptiste Volumier, violinistes a la cort de Dresden, el candidat més ben posicionat podria ser Joseph Spiess, concertino de l’orquestra de Köthen. Spiess havia estat membre de l’orquestra de la cort de Berlín fins que el 1713, Friedrich Wilhelm I, “el Rei Sergent”, la va dissoldre. Aleshores el príncep de Köthen va contractar alguns dels músics acomiadats, com ara el mateix Spiess.

La divisió entre tres Sonates i tres Partites, ens fa pensar en Corelli, que havia publicat les seves dividides entre Sonates “da Chiesa” i “da Camera”. Bach, les da chiesa les anomena simplement Sonates. Cadascuna està formada per quatre moviments que s'alternen lent-ràpid-lent-ràpid. El primer fa les funcions de “preludi”, seguit de moviments que inclouen passatges tant polifònics, contrapuntístics així com simplement melòdics. En canvi, les tres Partites (Parties en l’autògraf original) prenen el model da camera amb l’ús de diversos moviments de dansa, amb singularitats que els donen personalitat. “Partita” en italià vol dir partida (en parts), estructura propera a les suites franceses. A la segona trobem la carismàtica “Chaconne”, que esdevé un dolorós tombeau en memòria de Maria Bàrbara, la primera dona de Bach, morta aquell mateix 1720.

Joan Vives, músic i divulgador musical