• Sara Blanch & Albert Guinovart
    —Cançons i àries d’òpera

    Palau Grans Veus

    Dijous, 2 de maig de 2024 – 20 h

    Sala de Concerts

  • Compromís amb el medi ambient

    • Logos mediambientals

    Compromís amb el medi ambient:

    • Logo EMAS - ES-CAT-000323
    • Logo AENOR - ISO 14001
    • Logo Biosphere

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Sara Blanch, soprano
    Albert Guinovart, piano


    I part

    Albert Guinovart (1962)
    Infant (“Xavier Montsalvatge in memoriam”)
    Morir (“Xavier Montsalvatge in memoriam”)
    Què és el desig

    T’estim 

    Xavier Montsalvatge (1912-2002)
    De Cinco canciones negras 

    “Canción de cuna para dormir a un negrito”
    “Punto de habanera”
    “Canto negro”

    Tres divertimentos (piano sol)

    Claude Debussy (1862-1918)
    Mandoline
    Claire de lune
    Apparition
    Pantomime 

    Léo Delibes (1836-1891)
    Les filles des Cadix

    II part

    Charles Gounod (1818-1893)
    “Je veux vivre”, de l’òpera Roméo et Juliette

    Jules Massenet (1842-1912)
    “Dis-moi que je suis belle”, de l’òpera Thaïs

    Charles Gounod
    “Ah! Je ris de me voir si belle”, de l’òpera Faust

    Albert Guinovart
    De 24 Preludis per a piano sol 
    Números 17, 9, 8, 11, 13, 1, 18, 22, 23

    Ambroise Thomas (1811-1896)
    “Ah vos jeux, mes amis”, de l’òpera Hamlet

    Durada del concert:
    Primera part, 50 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 45 minuts.
    La durada del concert és aproximada.
    #òpera #gransfigures #estrenes

    Concert enregistrat per Catalunya Música i per Palau digital

  • Poema

    Paradísia

    La por no sap qui ets,
    desconeix el desig de les mans,
    l’infinit de les ardències,
    la quietud dels teus estanys,
    la virtut amortallada dels teus regnes,
    les alzines negres que enfosquen
    tots els llacs, totes les lluernes.

    Som fruits i espires de temps
    dintre l’aigua que fumeja
    en el foc a dins del foc
    entre espectres i tenebres.

    Una forma de bellesa
    viva en la foscor.

    Lluny de la temença.

    Laia Llobera
    Paradísia (2023)

  • Comentari

    De cançons i heroïnes extremes

    Des del seu debut al Rossini Opera Festival de Pesaro (Itàlia) ara ja fa una dècada, la soprano Sara Blanch, nascuda a Darmós (Tarragona), ha anat construint una sòlida carrera internacional i ja porta més de vint-i-cinc personatges al seu repertori operístic. Va formar part del Cor Jove de l’Orfeó Català i en el seu retorn al Palau de la Música Catalana tanca el cicle Palau Grans Veus amb aquest recital en companyia del compositor Albert Guinovart, que, precisament, signa les quatre cançons que obren la vetllada.

    Infant i Morir (2004) van ser concebudes en memòria del gran Xavier Montsalvatge (1912-2002) sobre poemes de Joan Teixidor (1913-1992), escriptor amic del mestre gironí, i les va estrenar la soprano Rosa Mateu en un concert al Casal del Metge de Barcelona. A les melodies d’ambdues peces, Guinovart va introduir citacions de l’obra de l’homenatjat, i és així com a Infant, al piano, hi ha un record a la cèlebre “Canción de cuna para dormir a un negrito” –que també s’interpretarà aquesta nit–, mentre que a Morir el teclat ret homenatge a l’“Havanera (Dolce)” dels Tres divertimentos (1941), obra que també es sentirà avui i que va tenir versions per a piano sol, dos pianos i orquestra simfònica com a part d’un ballet.

    Què és el desig i T’estim formen part del recull de cinc cançons Tànit, encarregades per un nuvi com a regal per a la seva xicota, la mezzosoprano Tànit Bono, que les va estrenar, amb Guinovart al piano, al Teatre Metropol de Tarragona el 2013. Amb poesies de Manuel Forcano, són peces sobre l’amor inspirades en una deessa púnica de la fertilitat, també coneguda com a Thanit o Tinnit. Evocadores i amb un punt de malenconia, T’estim és una cançó d’amor que compara l’amor amb imatges que parlen de la natura.

    El repertori català continua en companyia del ja esmentat Xavier Montsalvatge, de qui s’oferiran tres de les seves universalment conegudes Cinco canciones negras. Escrites entre el 1945 i el 1949 sobre poemes d’Alberti, Luján, Pereda Valdés i Nicolás Guillén, l’èxit de l’original per a soprano o mezzo i piano va viure ràpidament una versió per a soprano i conjunt instrumental que estrenaria el 1946 Mercè Plantada i l’Orquestra de Cambra de Barcelona, sota la direcció de Carles Suriñach, mentre que la versió per a orquestra simfònica la va donar a conèixer la mateixa soprano al costat de l’Orquestra Municipal de Barcelona amb Eduard Toldrà al podi. Carregades de tendresa i fina ironia, són un dels màxims exemples de l’antillanisme que Montsalvatge abraçà com a resposta a l’academicisme musical i al neonacionalisme espanyol de l’època.

    Una mica anteriors, del 1941, daten els ja també referits Tres divertimentos per a piano sol amb què Albert Guinovart tancarà aquest record a Montsalvatge, obres estrenades en aquest mateix escenari el 1943 per la llegendària Rosa Sabater.

    La mirada al repertori francès arriba amb Debussy, compositor que revolucionà l’ambient musical europeu amb una modernitat aleshores inèdita que portà tant a la seva música simfònica i de cambra –especialment a la literatura pianística– com a la lírica i la dansa. La seva contribució a la mélodie també és fonamental, i aquesta nit tindrem ocasió de sentir quatre autèntiques joies: Apparition (1884), amb versos de Mallarmé, i, sobre poemes de Verlain, Mandoline (1882), Pantomime (1883) i Claire de lune (1887), del primer llibre de Fêtes galantes; totes corresponen a la seva etapa de joventut, abans que l’autor dediqués gran part del seu temps a l’extraordinària Pelléas et Mélisande, òpera que canviaria la seva visió de la música, primer fidel a la tradició francesa per anar caminant cap al wagnerisme i el Simbolisme.

    De la mateixa època és Les filles des Cadix (1887) de Léo Delibes, sobre un text de Musset i nascuda primerament com a Chanson espagnole, un bolero de ritmes viu, melismes, vocalises i amb el piano tractat gairebé com si fos una guitarra: exotisme en estat pur.

    Ja a la segona part, Sara Blanch continuarà amb el repertori gal, però centrant-se en l’òpera, un territori en què la soprano catalana troba un niu de personatges tràgics fets a la seva mida, començant per la Juliette de Charles Gounod, de qui interpretarà “Je veux vivre”, un cant a la felicitat i a la vida de l’òpera Roméo et Juliette (1867) que amb la seva pirotècnia vocal no sembla preveure el drama que s’apropa. El cant d’una femme fatale és el que dibuixa “Dis-moi que je suis belle” que la protagonista de l’òpera Thaïs de Jules Massenet entona amb accents noucentistes i carregats de malenconia; és una mena de pregaria forever young, similar a la de la Marguerite del Faust de Gounod en la famosa i arriscada “Ah! Je ris de me voir si belle”, tota una declaració d’intencions d’una jove que vol menjar-se el món.

    Aquest viatge per les heroïnes de l’òpera francesa tindran un breu parèntesi en una selecció dels 24 Preludis per a piano sol d’Albert Guinovart, cicle estrenat en conjunt i en directe el 2021 segons unes peces nascudes durant el confinament per la pandèmia; es tracta de vint-i-quatre miniatures que es varen donar a conèixer per internet d’una en una.

    Per acomiadar el programa, visitarà el Palau una de les filles més tristes de Shakespeare, sempre en la visió d’un creador francès, Ophélie, l’enamorada suïcida de Hamlet convertida en tot un repte interpretatiu per Ambroise Thomas a l’òpera que porta el nom del príncep danès. El colossal personatge diu adeu a la vida amb una de les àries més complexes del repertori per a soprano lleugera, l’escena de la bogeria “À vos jeux, mes amis”, un final de festa estratosfèric que permetrà a Sara Blanch exhibir tota la seva capacitat tècnica i interpretativa i el seu característic poder comunicatiu.

    Pablo Meléndez-Haddad, periodista, historiador i crític musical

  • 20240306 PGV PO T2425 DESKTOP
  • Biografies

    Sara Blanch, soprano

    Sara Blanch

    La soprano lírico-lleugera, nascuda a Darmós (Tarragona), s’endinsà al món de l’art amb la dansa (clàssica i espanyola), el piano i el cant coral. Als 14 anys inicià els seus estudis de cant i, als 16 anys, va fer la seva primera aparició en una òpera contemporània al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Des de llavors continuà la seva formació fins a obtenir la titulació de Cant i Interpretació al Conservatori del Liceu de Barcelona.

    La soprano realitzà el seu debut operístic l’any 2013 al Rossini Opera Festival, interpretant el paper de Folleville (Il Viaggio a Reims).

    Després d’haver guanyat el reconeixement en diversos concursos, destacant el “Concurs Internacional de Cant Montserrat Caballé” (2014), el “Josep Mirabent i Magrans de Sitges” (2015) i el concurs “Tenor Viñas” (2016), on va obtenir vuit premis, hem pogut seguir els seus passos en diversos teatres i festivals de renom, com el Palau de la Música Catalana, Festival de Peralada, el Gran Teatre del Liceu, el Teatro Real, La Maestranza, Teatro de la Zarzuela, el Teatro Campoamor, el Palau de les Arts, els teatres italians de Torino, Salerno, Firenze i Bergamo, el Teatre Txaikovski de Perm, i Festivals com Musiques en Fête a Orange, Fauteuils d’Orquestre a Paris, o Rossini in Wildbad.

    Sara Blanch ha interpretat ja més de 27 rols operístics, dels quals destaquen Norina (Don Pasquale), Lucia (Lucia di Lammermoor), Matilde (Matilde di Shabran), Fiorilla (Il turco in Italia), Adina (L’elisir d’amore), Königin der Nacht (Die Zauberflöte), Adèle (Le comte Ory), Marie (La Fille du Régiment), Zerbinetta (Ariadne auf Naxos), entre d’altres. A més a més, la seva activitat operística es combina amb una activitat concertística important, passant també pel repertori simfònic, l’oratori, la cançó i el recital.

    Properament podrem escoltar la soprano al Gran Teatre del Liceu (Barcelona), el Théâtre National de Nice (França), el Teatro Campoamor (Oviedo), el Teatro Filarmonico di Verona (Itàlia), el Teatro del Maggio Musicale Fiorentino (Firenze, Itàlia) i el Teatro Real (Madrid), entre d’altres.

  • Albert Guinovart, compositor i pianista

    Albert Guinovart

    És un dels músics més complets i polifacètics dels nostres dies. La seva activitat professional es divideix entre la dedicació com a pianista de repertori, compositor i docent.

    Format a Barcelona, va anar a Londres per estudiar amb Maria Curcio. Ha tocat arreu del món en recitals i amb diferents orquestres, dirigides per directors de gran prestigi mundial; i col·laborat amb diversos artistes d’entre els qual cal destacar Victoria de los Ángeles, Barbara Hendricks, Frederica von Stade, o Juan Diego Flórez.

    És conegut pels seus premiats musicals: Mar i cel, Flor de Nit, Gaudí, Paradís, La Vampira del Raval i Scaramouche.

    Ha compost les òperes Atzar i Alba eterna, a més del ballet Terra baixa. Com a artista resident del Palau de la Música, el 2018 va estrenar el seu Rèquiem, que s’afegeix al seu catàleg, amb obres com Te Deum, Missa brevis o Gloria. Són conegudes les seves incursions en la televisió i el cinema.

    És professor a l’ESMUC i acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts i de Sant Jordi. Té tres premis Butaca i dos Max, el Premi Ciutat de Barcelona i enguany ha guanyat el Premi Alícia de l’Acadèmia de Música de Catalunya com a millor autor; així mateix, és Steinway Artist.

    Té una trentena d’enregistraments per als segells Harmonia Mundi, EMI, Decca i Sony. Va enregistrar la Rapsòdia per a piano i cobla amb la Cobla Mediterrània sota la direcció del mateix Manuel Oltra, i també va estrenar-ne la versió de piano i orquestra amb l’OBC.

  • Textos

    Albert Guinovart (1962)
    Infant (“In memoriam Xavier Montsalvatge”)
    Text de Joan Teixidor (1913-1992)

    Tots els jardins s’han fet per tu,
    i les flors i les pedres.
    No intentis saber més: mira
    la llum penjada a l’arbre.

    Quan seràs gran, oblidaràs
    aquesta pau divina.
    I, sense esment, tindràs enyor
    del que ara tens i et sobra.

    Morir (“In memoriam Xavier Montsalvatge”)
    Text de Joan Teixidor

    I morir pot ser bell,
    quan tot es trenca
    i una veu et crida
    cap a un destí més alt.

    Llavors la sang com l’aigua
    damunt la terra cau,
    la saba creix fins a la flor i el fruit
    en els teus camps pairals.

    Però simplement,
    sense cap gest estrany,
    com si tot fos senzill
    i pur en el camí dels dies.

    Així s’aixeca el sol o ve la nit
    o estimem.

    Què és el desig
    Text de Manuel Forcano (1968)

    Què és el desig
    que ara em parteix pel mig?
    Què és el desig?
    Una set. Un fred.

    En l’aigua dels besos
    hem ofegat la set.
    Els llavis, illes que per fi
    han tocat la costa.
    En l’aigua dels besos.

    En l’aigua dels besos
    tremola l’esquelet.
    La boca, finestra oberta
    per fi al teu paisatge.

     

    Què és el desig
    que sona com un trepig?
    Què és el desig?
    Una fam. Un ham.

    En l’aigua dels besos
    parlem un únic alfabet.
    L’amor és un port
    que arriba per fi
    a un vaixell.
    En l’aigua dels besos.

    Què és el desig
    que no me’l trec d’enmig?
    Què és el desig?
    Un tresor color d’or.

    Què és el desig
    que no me’l trec d’enmig?
    Què és el desig?
    Un imant, tu arsig?  
    Un imant, tu arran.

    Què és el desig?

    T’estim 
    Text de Manuel Forcano

    T’estim, t’estim, t’estim
    com els ocells a les cireres:
    fins als pinyols.
    Com el vent a les banderes.
    Com els gira-sols, la llum.

    Com l’afluent que desemboca al riu.
    Com la brúixola que sap el rumb.
    Com l’excursionista que somriu en fer el cim.

    T’estim, t’estim, t’estim
    com els ocells a les cireres:
    fins als pinyols.
    Com el vent a les banderes.
    T’estim, t’estim, t’estim.

    Xavier Montsalvatge (1912-2002) 
    De Cinco canciones negras

    Canción de cuna para dormir a un negrito
    Text de Ildefonso Pereda Valdés (1899-1996)

    Ninghe, ninghe, ninghe,
    tan chiquitito,
    el negrito
    que no quiere dormir.

    Cabeza de coco,
    grano de café,
    con lindas motitas,
    con ojos grandotes
    como dos ventanas
    que miran al mar.

    Cierra los ojitos,
    negrito asustado;
    el mandinga blanco
    te puede comer.
    ¡Ya no eres esclavo!

    Y si duermes mucho,
    el señor de casa
    promete comprar
    traje con botones
    para ser un ‘groom’.

    Ninghe, ninghe, ninghe,
    duérmete, negrito,
    cabeza de coco,
    grano de café.

    Punto de habanera
    Text de Nèstor Luján (1922-1995)

    La niña criolla pasa
    con su miriñaque blanco.
    ¡Qué blanco!

    ¡Hola! Crespón de tu espuma;
    ¡Marineros, contempladla!
    Va mojadita de lunas
    que le hacen su piel mulata;

    Niña no te quejes,
    tan solo por esta tarde.
    Quisiera mandar al agua

    que no se escape de pronto
    de la cárcel de tu falda.
    Tu cuerpo encierra esta tarde
    rumor de abrirse de dalia.


    Niña no te quejes,
    tu cuerpo de fruta está
    dormido en fresco brocado.

    Tu cintura vibra fina
    con la nobleza de un látigo,
    toda tu piel huele alegre
    a limonal y naranjo.

    Los marineros te miran
    y se te quedan mirando.
    La niña criolla pasa
    con su miriñaque blanco.
    ¡Qué blanco!

    Canto negro
    Text de Nicolás Guillén (1902-1989)

    ¡Yambambó, yambambé!
    Repica el congo solongo,
    repica el negro bien negro.
    congo solongo del Songo
    baila yambó sobre un pie.

    Mamatomba,
    serembé cuserembá,
    el negro canta y se ajuma,
    el negro se ajuma y canta,
    el negro canta y se va.

    Acuemem e serembó
    aé, yambó aé.

    Tamba, tamba, tamba, tamba,
    tamba del negro que tumba,
    tamba del negro, caramba,
    caramba, que el negro tumba,
    ¡Yambá, yambó, yambambé!

    Claude Debussy (1862-1918)
    Mandoline
    Text de Paul Verlaine (1844-1896)

    Les donneurs de sérénades
    Et les belles écouteuses
    Échangent des propos fades
    Sous les ramures chanteuses.

    Els que donen serenates
    i les enamorades que se’ls escolten
    parlotegen anodinament
    sota la remor del brancatge.

    C’est Tircis et c’est Aminte,
    Et c’est l’éternel Clitandre,
    Et c’est Damis qui pour mainte
    Cruelle fait maint vers tendre.

    Som Tircis i Aminta,
    i l’etern Clítandre,
    i Damis tan cruel
    que sovint paga amb compliments.

    Leurs courtes vestes de soie,
    Leurs longues robes à queues,
    Leur élégance, leur joie
    Et leurs molles ombres bleues

    Curtes levites de seda,
    llargs vestits de cua,
    llur elegància, llur alegria
    i llurs ombres esmorteïdes

    Tourbillonnent dans l’extase
    D’une lune rose et grise,
    Et la mandoline jase
    Parmi les frissons de brise.

    s’enjogassen, captius i extasiats
    per una lluna rosa i gris.
    I entre la vacil·lant brisa
    tot ho canta la mandolina.

    Clair de lune
    Text de Paul Verlaine 

    Votre âme est un paysage choisi
    Que vont charmant masques et bergamasques
    Jouant du luth et dansant et quasi
    Tristes sous leurs déguisements fantasques.

    La vostra ànima és un paisatge selecte
    que sedueixen mascarades i bergamasques
    tocant el llaüt i dansant i gairebé
    tristos sota les seves excèntriques disfresses.

    Tout en chantant sur le mode mineur
    L’amour vainqueur et la vie opportune,
    Ils n’ont pas l’air de croire à leur bonheur
    Et leur chanson se mêle au clair de lune,

    Tot cantant en mode menor
    l’amor vencedor i la vida oportuna,
    sembla que no creuen en la seva felicitat
    i la seva cançó es barreja amb el clar de lluna.

    Au calme clair de lune triste et beau,
    Qui fait rêver les oiseaux dans les arbres
    Et sangloter d’extase les jets d’eau,
    Les grands jets d’eau sveltes parmi les marbres.

    Amb la calma del clar de lluna trist i bell,
    que fa somiar els ocells als arbres
    i sanglotar d’èxtasi les fonts d’aigua,
    les grans fonts esveltes enmig els marbres.

    Apparition
    Text de Stéphane Mallarmé (1842-1898),

    La lune s’attristait. Des séraphins en pleurs
    Rêvant, l’archet aux doigts, dans le calme des fleurs
    Vaporeuses, tiraient de mourantes violes
    De blancs sanglots glissant sur l’azur des corolles.

    La lluna s’afligia. Uns serafins en plor,
    somiant, amb l’arquet als dits, en la calma de
    vaporoses flors, extreien d’agòniques violes
    blancs sanglots que lliscaven sobre el blau de les corol·les.

    –C’était le jour béni de ton premier baiser.
    Ma songerie aimant à me martyriser
    S’enivrait savamment du parfum de tristeses
    Que même sans regret et sans déboire laisse
    La cueillaison d’un Rêve au cœur qui l’a cueilli.

    –Era el beneït dia del teu primer petó.
    La meva fantasia gaudia martiritzant-me i
    s’embriagava hàbilment del perfum de tristesa,
    que fins i tot sense pena ni remordiment deixa
    la collita d’un Somni al cor que l’ha collit.

    J’errais donc, l’œil rivé sur le pavé vieilli
    Quand avec du soleil aux cheveux, dans la rue
    Et dans le soir, tu m’es en riant apparue
    Et j’ai cru voir la fée au chapeau de clarté
    Qui jadis sur mes beaux sommeils d’enfant gâté
    Passait, laissant toujours de ses mains mal fermées
    Neiger de blancs bouquets d’étoiles parfumées.

    Jo errava, doncs, la mirada fixa en el vell empedrat
    quan amb el sol als cabells, al carrer
    i a la tarda, te m’has aparegut rient
    i he cregut veure la fada de barret de llum
    que antany passava sobre els meus somnis d’infant consentit,
    deixant caure com neu de les seves mans mal tancades
    blancs ramells d'estrelles perfumades.

    Pantomime 
    Text de Paul Verlaine

    Pierrot qui n’a rien d’un Clitandre
    Vide un flacon sans plus attendre,
    Et, pratique, entame un pâté.

    Pierrot, que no té res a veure amb Clitandre,
    buida un flascó sense esperar
    i, pràctic, talla el pa.

    Cassandre, au fond de l’avenue,
    Verse une larme méconnue
    Sur son neveu déshérité.

    Cassandra, al final de l’avinguda,
    vessa una llàgrima desconeguda,
    sobre el seu nebot desheretat.

    Ce faquin d’Arlequin combine
    L’enlèvement de Colombine
    Et pirouette quatre fois.

    Aquest titella d’Arlequí compagina
    el rapte de Colombina
    i piruetes quatre vegades.

    Colombine rêve, surprise
    De sentir un cœur dans la brise
    Et d’entendre en son cœur des voix.

    Colombina somia, sorpresa
    en sentir un cor en la brisa
    i de percebre veus al seu cor.

    Léo Délibes (1836-1891)
    Les filles des Cadix
    Text d’Alfred de Musset (1810-1857)

    Nous venions de voir le taureau,
    Trois garçons, trois fillettes.
    Sur la pelouse il faisait beau,
    Et nous dansions un bolero
    Au son des castagnettes :

    Acabàvem de veure el toro,
    tres nois, tres noies.
    A la gespa hi feia bon temps
    i ballàvem un bolero
    al so de les castanyoles:

    –Dites-moi, voisin,
    Si j’ai bonne mine,
    Et si ma basquine
    Va bien, ce matin.
    Vous me trouvez la taille fine ?...
    Ah ! ah !
    Les filles de Cadix
    aiment assez cela. 

    –Digues-me, veí
    si faig bona cara,
    i si la faldilla
    em queda bé aquest matí.
    Et sembla fina la meva cintura?
    Ah!, ah!
    A les noies de Cadis
    els agrada força això.

    Et nous dansions un bolero
    Un soir, c’était dimanche.
    Vers nous s’en vint un Hidalgo.
    Cousu d’or, la plume au chapeau,
    Et le poing sur la hanche :

    I vam ballar un bolero
    un vespre, era diumenge.
    Un gentilhome se’ns apropà,
    molt ric, la ploma al barret,
    i amb el puny al maluc:

    –Si tu veux de moi,
    Brune au doux sourire,
    Tu n’as qu’à le dire,
    Cet or est à toi.
    –Passez votre chemin, beau sire...
    Ah ! Ah !
    Les filles de Cadix
    n’entendent pas cela. »

    –Si em vols,
    morena de dolç somriure,
    només has de dir-ho,
    aquest or és tot teu.
    –Segueix el teu camí, guapo senyor...
    Ah! Ah!
    Les noies de Cadis
    no entenen això!

    Et nous dansions un boléro,
    Au pied de la colline.
    Sur le chemin [passa]1 Diégo,
    Qui pour tout bien n’a qu’un manteau
    Et qu’une mandoline :

    I vam ballar un bolero,
    al peu del turó.
    Pel camí passava Diego,
    qui tan sols té només un abric
    i una mandolina:

    –La belle aux doux yeux,
    Veux-tu qu’à l’église
    Demain te conduise
    Un amant jaloux ?
    –Jaloux ! jaloux ! quelle sottise !
    Ah ! ah !
    Les filles de Cadix
    craignent ce défaut là! »

    –Bella de dolços ulls,
    vols  que a l’església
    demà t’hi porti
    un amant gelós?
    –Gelós!, gelós!, quina ximpleria!
    Ah! ah!
    Les noies de Cadis
    temen aquest defecte!

    Charles Gounod (1818-1893)
    “Je veux vivre”, de l’òpera Roméo et Juliette
    Text de Jules Barbier (1825-1901) i Michel Carré (1821-1872)

    Je veux vivre
    Dans ce rêve qui m’enivre;
    Ce jour encore,
    Douce flamme,
    Je te garde dans mon âme
    Comme un trésor!

    Vull viure
    en aquest somni que m’embriaga;
    aquest dia sempre,
    dolça flama,
    el duré a l’ànima
    com un tresor!

    Cette ivresse
    De jeunesse
    Ne dure, hélas! qu’un jour!
    Puis vient l’heure
    Où l’on pleure,
    Le coeur cède à l’amour,
    Et le bonheur fuit sans retour.

    Aquesta embriaguesa
    de joventut
    per desgràcia només dura un dia
    després arriba l’hora
    de plorar,
    el cor cedeix a l’amor
    i la felicitat fuig per no tornar.

    Je veux vivre...

    Vull viure...

    Loin de l’hiver morose
    Laisse-moi sommeiller
    Et respirer la rose
    Avant de l’effeuiller.
    Ah!
    Douce flamme,
    Reste dans mon âme
    Comme un doux tresor
    Longtemps encore!

    Deixa’m dormir
    lluny de l’ombrívol hivern
    i olorar la rosa
    abans que no es marceixi.
    Ah!
    Dolça flama
    queda’t a la mena ànima
    com un dolç tresor
    per molt de temps!

    Jules Massenet (1842-1912)
    “Dis-moi que je suis belle”, de l’òpera Thaïs
    Llibret de Louis Gallet (1835-1898), basat en la novel·la homònima d'Anatole France (1844-1924), que s'inspira al seu torn de La Tentation de Saint-Antoine, de Gustave Flaubert (1821-1880)

    Dis-moi que je suis belle
    et que je serai belle éternellement!
    Éternellement!
    Que rien ne flétrira les roses de mes lèvres,
    que rien ne ternira l’or pur de mes cheveux!
    Dis-le moi! Dis-le moi!
    Dis-moi que je suis belle
    et que je serai belle éternellement!
    Éternellement!

    Digues-me que soc bella
    i que seré bella per sempre.
    Eternament!
    Que no s’esvairà el color rosat dels meus llavis,
    que res no entelarà l’or pur dels meus cabells.
    Digues-m’ho! Digues-m’ho!
    Digues-me que soc bella
    i que seré bella per sempre.
    Eternament!

    Ah! Tais-toi, voix impitoyable,
    voix que me dis:
    “Thaïs, tu vieilliras!
    Un jour, ainsi, Thaïs
    ne serait plus Thaïs!”

    Ah! Calla, veu despietada!
    Veu que em dius:
    “Thaïs, envelliràs.
    Un dia, per tant, Thaïs,
    ja no seràs Thaïs.”

    Non! Non! je n’y puis croire,
    Toi Vénus, réponds-moi de ma beauté!
    Vénus réponds-moi de son éternité!
    Vénus, invisible et présente!
    Vénus, enchantement de l’ombre!
    Vénus! Réponds-moi! Réponds-moi!

    No! No! No puc creure-ho!
    Tu, Venus, respon-me sobre la meva bellesa!
    Venus respon-me sobre l’eternitat!
    Venus, invisible i present!
    Venus, encantament de l’ombra!
    Venus! Respon-me! Respon-me!

    Dis-moi que je suis belle et
    que je serai belle éternellement!
    Que rien ne flétrira les roses de mes lèvres,
    que rien ne ternira l’or pur de mes cheveux!
    Dis-le moi! Dis-le moi!
    Dis-moi que je suis belle
    et que je serai belle éternellement!
    Ah! je serai belle éternellement!

    Digues-me que soc bella
    i que seré bella per sempre.
    Que no s’esvairà el color rosat dels meus llavis,
    que res no entelarà l’or pur dels meus cabells.
    Digues-m’ho! Digues-m’ho!
    Digues-me que soc bella
    i que seré bella per sempre.
    Ah! Seré bella eternament!

    Ah! je ris de me voir
    Si belle en ce miroir
    Est-ce toi, Marguerite, est-ce toi?
    Réponds-moi, réponds-moi vite!

    Ah, ric en veure’m
    tan bella en aquest mirall!
    Ets tu, Marguerite, ets tu?
    Respon-me, respon-me de pressa!

    Non! non! ce n’est plus toi! non, non
    Ce n’est plus ton visage;
    C’est la fille d’un roi
    Ce n’est plus toi
    C’est la fille d’un roi
    Qu’on salue au passage!

    No! No! Aquesta no ets pas tu! No, No!
    No és pas el teu rostre;
    és la filla d’un rei;
    ja no ets tu,
    és la filla d’un rei
    a qui es saluda quan passa!

    Ah! s’il était ici!
    S’il me voyait ainsi!
    Comme une demoiselle
    Il me trouverait belle.

    Ah, si ell fos aquí!
    Si em veiés així!
    Em trobaria bella
    com una damisel·la.

    Achevons la métamorphose.
    Il me tarde encore d’essayer
    Le bracelet et le collier!
    Dieu! c’est comme une main,
    Qui sur mon bras se pose!

    Acabem la metamorfosi!
    Encara m’he d’emprovar
    el braçalet i el collaret!
    Déu meu! És com si una mà
    que es posa sobre el meu braç!

    Ah! je ris de me voir
    Si belle en ce miroir
    Est-ce toi, Marguerite, est-ce toi?
    Réponds-moi, réponds-moi vite!

    Ah, ric en veure’m
    tan bella en aquest mirall!
    Ets tu, Marguerite, ets tu?
    Respon-me, respon-me de pressa!

    Non! non! ce n’est plus toi! non, non
    Ce n’est plus ton visage;
    C’est la fille d’un roi
    Ce n’est plus toi
    C’est la fille d’un roi
    Qu’on salue au passage!

    No! No! Aquesta no ets pas tu! No, No!
    No és pas el teu rostre;
    és la filla d’un rei;
    ja no ets tu,
    és la filla d’un rei
    a qui es saluda quan passa!

    Ah! s’il était ici!
    S’il me voyait ainsi!
    Comme une demoiselle
    Il me trouverait belle.

    Ah, si ell fos aquí!
    Si em veiés així!
    Em trobaria bella
    com una damisel·la.

    Ambroise Thomas (1811-1896)
    “Ah vos jeux, mes amis”, de l’òpera Hamlet
    Llibret de Jules Barbier i Michel Carré, basat al seu torn en una adaptació d''Alexandre Dumas (1802-1870) i Paul Meurice (1818-1905) de l'obra homònima de William Shakespeare (1564-1616)

    A vox jeux, mes amis,
    permettez-moi de grâce de prendre part!
    Nul n’a suivi ma trace.
    J’ai quitté le palais aux premiers feux du jour.
    Des larmes de la nuit, la terre était mouillée,
    Et l’alouette, avant l’aube éveillée,
    Planait dans l’air, ah!…
    Mais vous, pourquoi parler bas?
    Ne me reconnaissez-vous pas?
    Hamlet est mon époux, et je suis Ophélie!

    Amics meus, permeteu-me que participi
    en els vostres divertiments!
    Ningú no m’ha seguit el rastre.
    He deixat el palau amb la primera llum del dia
    de llàgrimes nocturnes la terra era humida,
    i l’alosa, desperta ja abans de l’alba,
    volava pel cel, ah!
    Però, per què parleu tan fluixet?
    No em reconeixeu?
    Hamlet és el meu espòs, i jo soc Ophélie!

    Un doux serment nous lie.
    Il m’a donné son cœur en échange du mien,
    Et si quelqu’un vous dit
    Qu’il me fuit et m’oublie,
    N’en croyez rien!
    Si l’on vous dit qu’il m’oublie,
    N’en croyez rien;
    Non, Hamlet est mon époux, et moi,
    Et moi, je suis Ophélie.
    S’il trahissait sa foi, j’en perdrais la raison!

    Un dolç jurament en lliga.
    M’ha donat el seu cor a canvi del meu,
    i si algú us diu
    que m’evita i m’oblida
    no us el creieu!
    Si us diuen que ell m’ha oblidat,
    no us el creieu!
    No, Hamlet és el meu espòs, i jo,
    jo soc Ophélie.
    si traís el seu jurament, jo perdria el cap!

    Partagez-vous mes fleurs!
    A toi cette humble branche
    De romarin sauvage.
    Ah!... Ah!...
    A toi cette pervenche.
    Ah!... Ah!...
    Et maintenant écoutez ma chanson!

    Repartiu-vos les meves flors!
    Pren aquesta humil branca
    de romaní salvatge.
    Ah!... Ah!...
    Per a tu aquesta herba donzella.
    Ah!... Ah!...
    I ara escolteu la meva cançó.

    La sirène
    Passe et vous entraîne
    Sous l’azur du lac endormi.
    L’air se voile,
    Adieu! blanche étoile!
    Adieu ciel, adieu doux ami!
    Heureuse l’épouse
    Aux bras de l’époux!
    Mon âme est jalouse
    D’un bonheur si doux!

    La sirena
    Sorgeix i us arrossega
    al fons blau del llac adormit.
    L’aire es vela,
    adeu blanca estrella!
    Adeu cel, adeu dolç amic!
    Feliç és l’esposa
    als braços de l’espòs!
    La meva ànima està gelosa
    d’una felicitat tan dolça.

    Sous les flots endormis, ah!
    Pour toujours,
     adieu, mon doux ami!
    Ah!... La la la la ...
    Ah! cher époux!
    Ah! cher amant!
    Doux aveu!
    Ah! tendre serment!
    Bonheur suprême! Ah!
    Ah! cruel! Je t’aime!
    Ah! cruel, tu vois mes pleurs!
    Ah! Pour toi je meurs!
    Ah!... je meurs!

    Sota les ones adormides, ah!
    Per sempre més,
    adeu, dolç amic!
    Ah!... La la la la ...
    Ah! Estimat espòs!
    Ah! Estimat amant!
    Dolça intimitat!
    Ah! Tendre jurament!
    Felicitat suprema! Ah!...
    Ah! Cruel, t’estimo!
    Ah cruel, mira les meves llàgrimes!
    Ah! Per tu moro!
    Ah!... moro!

  • Anunci fes-te soci_desktop
  • També et pot interessar...

    Petit Palau Cambra
    Dilluns, 13.05.24 – 19.30 h
    Petit Palau

    Berg, Mahler, Schönberg i Webern

    Ferran Albrichbaríton
    Victoria Guerreropiano

    Arnold Schönberg: Erwartung, op.2/1; Die Aufgeregten, op.3/2; Warnung, op.3/3; Geübtes Herz, op.3/5
    Anton Webern: “Tief von Fern, núm. 1” i “Sommerabend, núm. 5” d'Acht frühe lieder; “Vorfrühling, núm. 1” de Drei gedichte
    Alexander von Zemlinsky: Turmwächterlied op.8/1
    Alban Berg: Vier Lieder, op.2
    Gustav Mahler: Kindertotenlieder

    Preu: 15 euros

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Mecenes col·laboradors

    Benefactors d'Honor

    Benefactors Principals

    Benefactors

Índex