Durada del concert:
Primera part, 50 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 45 minuts.
La durada del concert és aproximada.
#òpera #gransfigures #estrenes

Concert enregistrat per Catalunya Música i per Palau digital

La por no sap qui ets,
desconeix el desig de les mans,
l’infinit de les ardències,
la quietud dels teus estanys,
la virtut amortallada dels teus regnes,
les alzines negres que enfosquen
tots els llacs, totes les lluernes.

Som fruits i espires de temps
dintre l’aigua que fumeja
en el foc a dins del foc
entre espectres i tenebres.

Una forma de bellesa
viva en la foscor.

Lluny de la temença.

Laia Llobera
Paradísia (2023)

Des del seu debut al Rossini Opera Festival de Pesaro (Itàlia) ara ja fa una dècada, la soprano Sara Blanch, nascuda a Darmós (Tarragona), ha anat construint una sòlida carrera internacional i ja porta més de vint-i-cinc personatges al seu repertori operístic. Va formar part del Cor Jove de l’Orfeó Català i en el seu retorn al Palau de la Música Catalana tanca el cicle Palau Grans Veus amb aquest recital en companyia del compositor Albert Guinovart, que, precisament, signa les quatre cançons que obren la vetllada.

Infant i Morir (2004) van ser concebudes en memòria del gran Xavier Montsalvatge (1912-2002) sobre poemes de Joan Teixidor (1913-1992), escriptor amic del mestre gironí, i les va estrenar la soprano Rosa Mateu en un concert al Casal del Metge de Barcelona. A les melodies d’ambdues peces, Guinovart va introduir citacions de l’obra de l’homenatjat, i és així com a Infant, al piano, hi ha un record a la cèlebre “Canción de cuna para dormir a un negrito” –que també s’interpretarà aquesta nit–, mentre que a Morir el teclat ret homenatge a l’“Havanera (Dolce)” dels Tres divertimentos (1941), obra que també es sentirà avui i que va tenir versions per a piano sol, dos pianos i orquestra simfònica com a part d’un ballet.

Què és el desig i T’estim formen part del recull de cinc cançons Tànit, encarregades per un nuvi com a regal per a la seva xicota, la mezzosoprano Tànit Bono, que les va estrenar, amb Guinovart al piano, al Teatre Metropol de Tarragona el 2013. Amb poesies de Manuel Forcano, són peces sobre l’amor inspirades en una deessa púnica de la fertilitat, també coneguda com a Thanit o Tinnit. Evocadores i amb un punt de malenconia, T’estim és una cançó d’amor que compara l’amor amb imatges que parlen de la natura.

El repertori català continua en companyia del ja esmentat Xavier Montsalvatge, de qui s’oferiran tres de les seves universalment conegudes Cinco canciones negras. Escrites entre el 1945 i el 1949 sobre poemes d’Alberti, Luján, Pereda Valdés i Nicolás Guillén, l’èxit de l’original per a soprano o mezzo i piano va viure ràpidament una versió per a soprano i conjunt instrumental que estrenaria el 1946 Mercè Plantada i l’Orquestra de Cambra de Barcelona, sota la direcció de Carles Suriñach, mentre que la versió per a orquestra simfònica la va donar a conèixer la mateixa soprano al costat de l’Orquestra Municipal de Barcelona amb Eduard Toldrà al podi. Carregades de tendresa i fina ironia, són un dels màxims exemples de l’antillanisme que Montsalvatge abraçà com a resposta a l’academicisme musical i al neonacionalisme espanyol de l’època.

Una mica anteriors, del 1941, daten els ja també referits Tres divertimentos per a piano sol amb què Albert Guinovart tancarà aquest record a Montsalvatge, obres estrenades en aquest mateix escenari el 1943 per la llegendària Rosa Sabater.

La mirada al repertori francès arriba amb Debussy, compositor que revolucionà l’ambient musical europeu amb una modernitat aleshores inèdita que portà tant a la seva música simfònica i de cambra –especialment a la literatura pianística– com a la lírica i la dansa. La seva contribució a la mélodie també és fonamental, i aquesta nit tindrem ocasió de sentir quatre autèntiques joies: Apparition (1884), amb versos de Mallarmé, i, sobre poemes de Verlain, Mandoline (1882), Pantomime (1883) i Claire de lune (1887), del primer llibre de Fêtes galantes; totes corresponen a la seva etapa de joventut, abans que l’autor dediqués gran part del seu temps a l’extraordinària Pelléas et Mélisande, òpera que canviaria la seva visió de la música, primer fidel a la tradició francesa per anar caminant cap al wagnerisme i el Simbolisme.

De la mateixa època és Les filles des Cadix (1887) de Léo Delibes, sobre un text de Musset i nascuda primerament com a Chanson espagnole, un bolero de ritmes viu, melismes, vocalises i amb el piano tractat gairebé com si fos una guitarra: exotisme en estat pur.

Ja a la segona part, Sara Blanch continuarà amb el repertori gal, però centrant-se en l’òpera, un territori en què la soprano catalana troba un niu de personatges tràgics fets a la seva mida, començant per la Juliette de Charles Gounod, de qui interpretarà “Je veux vivre”, un cant a la felicitat i a la vida de l’òpera Roméo et Juliette (1867) que amb la seva pirotècnia vocal no sembla preveure el drama que s’apropa. El cant d’una femme fatale és el que dibuixa “Dis-moi que je suis belle” que la protagonista de l’òpera Thaïs de Jules Massenet entona amb accents noucentistes i carregats de malenconia; és una mena de pregaria forever young, similar a la de la Marguerite del Faust de Gounod en la famosa i arriscada “Ah! Je ris de me voir si belle”, tota una declaració d’intencions d’una jove que vol menjar-se el món.

Aquest viatge per les heroïnes de l’òpera francesa tindran un breu parèntesi en una selecció dels 24 Preludis per a piano sol d’Albert Guinovart, cicle estrenat en conjunt i en directe el 2021 segons unes peces nascudes durant el confinament per la pandèmia; es tracta de vint-i-quatre miniatures que es varen donar a conèixer per internet d’una en una.

Per acomiadar el programa, visitarà el Palau una de les filles més tristes de Shakespeare, sempre en la visió d’un creador francès, Ophélie, l’enamorada suïcida de Hamlet convertida en tot un repte interpretatiu per Ambroise Thomas a l’òpera que porta el nom del príncep danès. El colossal personatge diu adeu a la vida amb una de les àries més complexes del repertori per a soprano lleugera, l’escena de la bogeria “À vos jeux, mes amis”, un final de festa estratosfèric que permetrà a Sara Blanch exhibir tota la seva capacitat tècnica i interpretativa i el seu característic poder comunicatiu.

Pablo Meléndez-Haddad, periodista, historiador i crític musical

Preu: 15 euros