creixen les orquídies entre dents
dels meus auguris

ben a sota del poema submergit

molt a prop de les coses
sense nom

de la tarda que no és ara
sinó sempre

 

Laia Llobera
Llibre de revelacions (2020)

En el decurs dels darrers recitals que ha ofert Khatia Buniatishvili, ha optat per uns programes de gran eclecticisme; en aquesta ocasió la música de Bach, Mozart, Beethoven, Schubert i especialment la de Liszt confegirà aquest nou i esperat recital al Palau de la pianista georgiana nacionalitzada francesa l’any 2017.

El Preludi i fuga en La menor, BWV 543 va ser escrit per Bach en el període que era organista a la cort del duc de Saxònia-Weimar, entre els anys 1708 i 1717. La música per a orgue del compositor d’Eisenach ha estat objecte de diverses adaptacions pianístiques per Brahms, Saint-Saëns, Tausig, Busoni, Kempff, Hess, Siloti... i, per descomptat, Liszt, que entre el 1842 i el 1850 va adaptar sis dels seus Preludis i fugues d’orgue al piano. Un llarg soliloqui de la mà dreta obre el Preludi en La menor escrit en compàs 6/8 i a mesura que avança el desenvolupament inclourà octaves doblades i una cadència ornamental; el Preludi adquireix l’aire propi de tocata propera a l’stylus phantasticus, definit en el Musurgia Universalis pel jesuïta Athanasius Kircher com un mètode de composició “lliure i desenfrenat”. La Fuga a quatre veus en compàs 4/4 adquireix una grandesa de gran exigència virtuosística.

Contemporània de la Simfonia Heroica, la celebèrrima Sonata Appassionata va ser iniciada per Beethoven l’any 1804 i estrenada a Viena el febrer del 1807. És una de les obres cabdals del llegat del compositor de Bonn, i pel caràcter tempestuós i passional del primer moviment, un exemple de com l’autor trencava amb tots els esquemes formals i tonals establerts a l’època. L’“apassionament” d’aquest primer moviment ens condueix a un “Andante con moto” en forma de variació que produeix la sensació d’una acceleració progressiva. Un acord de setena disminuïda ens introdueix en el celebradíssim “Allegro ma non troppo” en Fa menor, tempestuós i vehement, que després d’un breu motiu reflexiu ens portarà cap al passional “Presto final”.

La famosa i mal anomenada Sonata Fàcil de Mozart ha passat amb més o menys destresa per les mans d’infinitat de pianistes aficionats i professionals. Escrita el mes de juny del 1788, les característiques escales i arpegis del primer moviment donen pas a un bellíssim “Andante”, exemplificació de l’estil galant i de la constant utilització del “baix d’Alberti” com a recurs estilístic. Un juganer “Rondó” posa el punt final a aquesta joia musical mozartiana.

Liszt va destinar part de la seva immensa producció pianística al gènere de la transcripció. De les Simfonies de Beethoven a la Fantàstica de Berlioz; des de transcripcions operístiques de temes de Meyerbeer, Mozart o Wagner fins a les reminiscències sobre temes operístics de Verdi, Donizetti i Bellini, ens han proporcionat unes recreacions pianístiques fascinants. Malgrat un gran revestiment harmònic, Liszt sempre manté amb destresa la melodia de les obres, com és el cas del conegudíssim lied Ständchen, D. 957, pertanyent al cicle del Cant del Cigne de Schubert i que va ser transcrit pel compositor hongarès l’any 1840. Aquesta sensibilitat traspua idènticament a la transcripció de Gretchen am Spinnrade (Margarida a la filosa), el bellíssim lied compost per Schubert l’any 1814, quan tenia disset anys, sobre paraules de Goethe i amb el rerefons temàtic de l’amor que sent Margarida envers Faust.

Després el recital ens conduirà a la placidesa de la Consolació núm. 3, en Re bemoll major (Lento placido) de Liszt, una de les melodies més belles creades pel compositor hongarès, pertanyent a la col·lecció composta entre el 1844 i el 1849 i subtitulada “Six pensées poétiques”. De les dinou Rapsòdies hongareses escrites per Liszt, tretze –de la 3 a la 15– van ser compostes l’any 1853. El recurs de l’escala zíngara (amb una alteració sobre la quarta a l’escala menor i sobre el segon i sisè graus en l’escala major) i els ritmes “Lassan” (lentament) i “Friska” (ràpid) marquen el caràcter d’aquestes obres èpiques, que brollen com a exemplificació d’ideal nacionalista. Un cant a manera d’himne inicia la destacada Rapsòdia hongaresa núm. 6 i posteriorment unes czardes ens conduiran cap a un motiu musical dramàtic. El piano lisztià en la seva màxima expressió apareix en un final virtuosístic, amb el protagonisme d’una gran seqüència d’octaves com a final brillant per a aquesta complexíssima obra.

 

Lluís Trullén, crític musical