La relació estilística entre Haydn i Mozart té un rerefons inestimable. Entre ambdós genis va haver-hi una alimentació artística recíproca. De Haydn, Mozart aprèn el valor del desenvolupament i l’arquitectura melòdica i harmònica. A mesura que passa el temps, Haydn presta atenció a les melodies de frases més llargues i al contrast temàtic que regnava a la música del seu jove col·lega, però pel que fa al quartet de corda –del qual Haydn és considerat el pare–, Mozart s’inspirà directament en la creativitat del vell mestre, de qui guanyà la lloança sense pal·liatius. El Quartet de corda núm. 16, en Mi bemoll major, KV 428 (1783) és el tercer dels sis Quartets que el geni de Salzburg va dedicar a Haydn i el més abstracte del cicle. Hi regna un clarobscur inestable que passa sovint del misteri a la lluminositat i la transparència, com s’esdevé al tema principal de l’“Allegro”, solitari i al mateix temps somiador, a l’atmosfera nocturna de l’“Andante” o en els intangibles i alhora desassossegats episodis del final, tot mirant clarament i amb gran lleugeresa d’escriptura la línia de molts dels Quartets de Haydn.

Dos segles més tard, entre el 1951 i el 1955, el català Robert Gerhard componia el seu Quartet de corda núm. 1, en què treuen el cap els ensenyaments d’Arnold Schönberg –figura referencial en la formació del compositor tarragoní–, tot articulant i nodrint el seu aparell estilístic; l’obra s’emmarca en una etapa posterior al ballet Don Quixote (1940-47) i l’òpera The duenna (1947), on encara es manifestava clarament el llenguatge folklorista hispà d’un Gerhard exiliat; en el Quartet, en canvi, emprèn camins de transició de caràcter més abstracte, on es conjugaran les influències primerenques de Felip Pedrell amb el decisiu període de formació amb Schönberg, el dodecafonisme del qual va abraçar en tantes de les seves partitures. L’obra es fonamenta, d’una banda, en l'impuls rítmic de la música popular espanyola, però a nivell arquitectònic, el seu ADN és purament centreeuropeu i amb els últims Quartets de Schönberg en el punt de mira; el resultat és l’enaltiment del patrimoni folklòric espanyol, aquí internacionalitzat.

El Quartet de corda en Sol menor, op. 10 (1983) va ser l’únic que Debussy va compondre per a aquesta formació, i ho va fer en una de les seves dècades més productives, tot aconseguint una obra absolutament personal i plena d’originalitat. Debussy s’animà a endinsar-se en la música de cambra després de sentir el Quartet de corda de César Franck. Amb una estrepitosa facilitat per crear melodies i harmonies d’estranya bellesa, amb el seu Quartet va compondre una partitura d’una música moderníssima, amb efectes de gran bellesa i sorpresa. Va utilitzar un mètode cíclic, defensat prèviament per Liszt i aplicat per Franck i els seus deixebles: es tractava de repetir certs temes i motius al llarg de tota l’obra, i en resulta una mena de minimalisme precoç; Debussy va combinar la idea amb una magistral tècnica de variació contínua a través de subtils transformacions. El vigorós tema amb què modela la peça apareix des de l’inici; el segon tema líric resulta ser parent proper del primer; després, un mosaic de variacions en miniatura, basat principalment en el segon tema, es va transformant i es converteix en una veritable secció de desenvolupament, mentre que la recapitulació ofereix encara més variacions, immerses en una rica textura d'harmonies canviants. Val la pena tancar els ulls, escoltar l’obra i deixar-se portar per una música bellíssima i plena d’originalitat.

Manel Cereijo, musicòleg