La música per a ballet del segle XX marca el programa d’aquest recital per a dos pianos. Robert Gerhard, exiliat al Regne Unit, va rebre l’encàrrec per compondre dos ballets: Don Quixot i el divertimento flamenc Alegrías, aquest darrer escrit el 1942 amb llibret del mateix compositor de Valls amb un argument que gira entorn d’una gitana que no queda temptada ni sotmesa per la fortuna i fama que li ofereix un empresari. Amb aires espanyols com el zapateado o la jácara i citacions explícites de l’Himne de Riego, aquest ballet del qual escriuria una suite orquestral estrenada el 1944 va obtenir gran èxit al Regne Unit i se’n van oferir una vintena de representacions en el decurs de l’estiu del 1943.

Aquesta música de ballet precedirà la interpretació de dues obres mestres de Prokófiev i Stravinsky, com són La consagració de la primavera i La Ventafocs, adaptades respectivament per a piano a quatre mans pel propi Stravinsky i per a dos pianos per Mikhaïl Pletnev. Dos ballets que foren enregistrats per Emili Brugalla i Vesko Stambolov el gener del 2020 a l’Acadèmia Nacional de Música de Sofia i, en el cas de La consagració, essent interpretada a dos pianos.

Escrit també en plena Segona Guerra Mundial i després de l’èxit de Romeu i Julieta, Prokófiev va compaginar la composició de Cinderella paral·lelament amb l’òpera Guerra i pau. Estrenat al Bolxoi el novembre del 1945, el ballet es basa en el conte de Charles Perrault i la seva música s’aparta de la complexitat rítmica del Romeu i Julieta per endinsar-se en el món de gavotes, valsos o masurques, en la línia més tradicional del ballet rus.  

“Vaig veure en la meva imaginació un ritus pagà solemne: els ancians savis, asseguts en cercle, observaven una noia que balla fins a morir. L’estan sacrificant per al déu de la primavera.” Eren paraules de Stravinsky l’any 1910 i que poc després –entre l’estiu del 1911 i el març del 1913– fructificarien en Le sacre en versió orquestral. Stravinsky, amant de compondre assegut davant del piano, ens en va deixar també una versió per a piano a quatre mans complexíssima que va ser estrenada el mes de juny del 1912 a casa del cèlebre musicòleg Louis Laloy. Stravinsky i Debussy van tocar per primera ocasió aquesta partitura, definida en paraules del compositor francès com “un meravellós malson”.

L’estrena coreogràfica de La consagració amb els Ballets de Diaghilev va tenir lloc el 29 de maig de 1913 al Teatre dels Camps Elisis de París. El corrent defensor de les noves idees respecte de la seguidora d’una empremta postromàntica i academicista van provocar uns aldarulls motivats per una música en què el primitivisme, el salvatgisme trencaven amb la idea d’una música regida per motlles tradicionals Els acords sobreposats escrits en tonalitats diferents, les rítmiques d’accents irregulars sobre melodies populars de la tradició russa, van servir per explorar un llenguatge d’una modernitat harmònica, rítmica i melòdica fins aleshores mai assolida.

I ara el piano serà la veu que ens introduirà a la misteriosa melodia inicial del “Despertar de la primavera” com a preàmbul dels “Auguris primaverals”, de la “Dansa del adolescents” i del “Rapte”. La complexitat rítmica del “Joc de les tribus rivals” ens aproparà al ritual de l’“Adoració de la Terra”, en què una dansa frenètica en prestissimo culminarà la primera part de la obra. Després, el “Sacrifici”; la rítmica punyent, tota la fortalesa i una plàstica multicolor tan abassegadora ens tornarà a transmetre l’audàcia d’aquesta obra mestra estrenada un any abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial.

Lluís Trullén, crític musical de la «Revista Musical Catalana»