Palau de la Música Catalana
#TriaLaTevaPerspectiva
Cels d’hivern, aurores boreals, silencis nocturns, sons forestals…, la música de Kaija Saariaho (Hèlsinki, 1952) està íntimament connectada amb l’univers. Tot i ser resident a París des del 1982, la compositora finlandesa sent un lligam profund amb la natura. Un fet consubstancial amb el fet d’haver nascut i crescut a un país escandinau on culturalment els habitants hi tenen una relació més directa, fins a cert punt primitiva. És natural, doncs, que la música de Saariaho porti inclosa al seu ADN aquesta característica indissociable.
Després dels estudis a Hèlsinki i Friburg, viu fincada a París arran de la seva formació a l’Institut de Recerca i Coordinació d’Acústica i Música (IRCAM), fundat per Pierre Boulez. Allà investiga i experimenta amb l’electrònica, que utilitza fonamentalment per aconseguir els efectes acústics que l’espai sonor de les sales de concerts no li ofereixen.
La seva relació amb la ciutat de Barcelona ve de lluny, com també la seva admiració per l’obra arquitectònica d’Antoni Gaudí i el Modernisme, capaç de transformar en elements arquitectònics les formes de la natura, fet que també trobem al Palau de la Música Catalana de Lluís Domènech i Montaner. En certa manera, la música de Kaija Saariaho busca aconseguir efectes similars. El caràcter, quelcom a què ella dona una importància majúscula, és fàcilment recognoscible a la seva obra, tot i la condició abstracta de la seva música. Mitjançant la tímbrica i els efectes acústics, Saariaho aconsegueix obrir una immensa paleta de colors que esclata com l’olor d’un perfum a la primera impressió olfactiva.
L’encís de la seva música rau en la capacitat d’evocar una sensualitat profundament atractiva gràcies a aquesta connexió amb la natura i alhora una fredor escandinava, la pròpia d’un país, Finlàndia, on la foscor i la neu són tan presents durant una bona part de l’any. En definitiva, el contrast, quelcom inherent a la climatologia escandinava, és també un dels encants d’una música que presentem al Palau en una diversitat de propostes i formats que van des de la música coral a la simfònica, de cambra i l’òpera, amb una nova producció de la seva creació Only the sound remains. Una òpera de cambra molt adient a les dimensions del particular jardí de pedra que és el Palau de la Música Catalana.
Compromesa amb el desenvolupament de noves formes de creació musical i el suport a les noves generacions de creadors, Kaija Saariaho creu que “mentre continuï havent-hi passió per la música, malgrat la tecnologia, aquesta no desapareixerà”. En una temporada amb múltiples perspectives i passions, sols ens queda afegir que fins i tot a la nit més fosca de l’hivern escandinau “només el so roman”...
Marc Timón (Castelló d’Empúries, 1980) pertany a la generació dels qui van néixer i créixer a l’època daurada en què George Lucas va crear la primera trilogia de La guerra de les galàxies (StarWars) amb música de John Williams.
Format en periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i composició a l’Escola Superior de Música de Catalunya, les arrels empordaneses el van fer estimar i conrear la música per a cobla, tot arribant a ser tible solista de la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. En la seva primera joventut va destacar com a compositor de sardanes fins a ser considerat un renovador i rejovenidor de la música amb més denominador d’origen català.
La passió per la música i el cinema el van portar a travessar l’Atlàntic ja fa cinc anys amb l’objectiu de trobar el seu lloc com a compositor de bandes sonores de pel·lícules. Viu a Los Angeles des del 2015 i des d’aleshores consolida cada cop més la carrera de compositor dins el difícil món de Hollywood. Guanyador del Premi Jerry Goldsmith en sis ocasions, les bandes sonores de Marc Timón són una compilació del bo i millor de la llarga tradició de composició per al Setè Art gràcies al seu envejable domini del repertori musical clàssic i la capacitat de posar-lo al servei dels requeriments expressius del segle XXI.
La versatilitat i l’heterogeneïtat del seu abundant catàleg ens remet en l’àmbit del cinema a grans noms, com els d’Erich Wolfgang Korngold, Miklós Rózsa, Bernard Herrmann, John Williams i Hans Zimmer, mentre que en l’àmbit de la sardana recorden Juli Garreta, Eduard Toldrà, Joaquim Serra, Joan Lamote de Grignon i Joan Albert Amargós. I així, en una fusió única d’estils totalment desacomplexada, Marc Timón és capaç de modernitzar la cobla, escriure una obra homenatjant Maurice Ravel basant-se en un tema d’un programa de ràdio o escriure un poema èpic per a tota la família de l’Orfeó Català que des de l’estrena fa dues edicions al Concert de Sant Esteve, n’ha esdevingut el colofó ideal. Per tots aquests motius i per l’esdevenir fecund que se li albira, Marc Timón és compositor convidat del Palau de la Música Catalana aquesta temporada.
Alba G. Corral (Madrid, 1977) confessa que va trigar molt de temps a considerar-se artista. La precarietat massa associada a les arts digitals i el fet afegit de ser dona, la feien dues voltes rebel. Després de quinze anys instal·lada a Barcelona i de ser considerada un referent internacional en la seva disciplina, aquesta condició ja no la discuteix ningú. Per l’envergadura de la seva feina i per un posicionament gairebé polític de la seva condició de creadora.
El Palau convida una programadora de codi, de software generatiu, una activista de l’art que coneix el pols de l’underground experimental barceloní de la darrera dècada. Des de sales ja extingides com el Zentraus Club de la Rambla del Raval, espais d’avantguarda com l’Hangar o centres de creació multimèdia com el Niu del Poblenou. Aquest és l’ecosistema d’una artista que ja ha passat per festivals imprescindibles, com Sónar, Eufònic, L.E.V. o Mutek. Una poètica visual que s’ha pogut veure a diferents continents amb formats que van de la instal·lació al full dome. L’estiu passat inaugurava el Festival Grec amb el mític Kronos Quartet en una nova fita com a creadora i performer.
Però... què fa Alba G. Corral? Pintar paisatges digitals que dialoguen amb la música que acompanya. Exhibicions visuals a gran escala creades a partir de la programació d’un codi algorítmic –comportaments preestablerts– que la visualista condueix en directe. Un imaginari d’una riquesa cromàtica aclaparadora i esbossos que es ramifiquen creant figures improbables. En definitiva, i acomplint la profecia de Kandinski: llum, forma, moviment, color i espai que són música visual.
Composició i programació. Organicitat natural i tecnificació urbana. Matemàtica i art. Binomis que Alba G. Corral ha posat al servei, principalment, de música electrònica i electroacústica, i que el Palau convida a imaginar amb el llenguatge de la clàssica en alguns dels seus concerts i activitats. Una estètica que no només amara la imatge gràfica de la temporada, sinó que es planteja el repte de multiplicar la gran raó de ser de la nostra sala: oferir experiències en viu que es gravin en la memòria.
Passes de petits mamífers a la teulada. Criatures arrencades com cebes. Dones que narren la seva pròpia mort entre rialles irreverents. Revolts de camins que s’aprenen com cançons.
No hi ha passa literària d’Irene Solà (Malla, Osona, 1990) que no vagi acompanyada d’un aplaudiment. El poemari Bèstia (Premi Amadeu Oller 2012), la novel·la Els dics (premi Documenta 2017) i Canto jo i la muntanya balla (premi Llibres Anagrama 2019) configuren un viatge exuberant i celebrador de cossos, esperits, natura, capes, relats i veus.
Solà ens convoca al voltant del foc per celebrar l’art d’explicar històries. Com es construeixen, des d’on s’expliquen, a qui pertanyen, com prenen forma. Envaint, amb el potencial de la imaginació i les paraules, la mirada i la veu de persones, animals, fenòmens naturals, esdeveniments històrics, bolets, espectres o dones d’aigua.
Llicenciada en belles arts, Solà forja la seva veu recitant poesia i clavant-la amb claus a les parets de la Facultat. També explora la instal· lació, el videoart i les arts plàstiques, tot evitant qualsevol categoria envasada al buit i posant el text al centre de la seva producció. Obres exhibides al CCCB, Whitechapel Gallery i Jerwood Arts Centre de Londres, i al Bòlit de Girona, entre altres espais i festivals d’art i poesia. Una biografia conreada a cavall del cosmopolitisme londinenc des d’on ha publicat les primeres obres i la comarca d’Osona on enfonsa les seves arrels.
La seva residència a la nostra casa centenària permetrà desvetllar les mirades i històries que hi bateguen, les noves perspectives de les quals poden fundar nous relats. Tot un repte, tot un joc que es desgranarà en diferents projectes. El Palau ofereix la seva memòria com a baròmetre de la cultura i la màgia pròpia d’una capsa de música. El pes de la història i la ingravidesa de les emocions dites i callades. Els ecos de saviesa ancestral i el pols vibrant del present. El Palau imaginat històricament com a escenari, com a temple, com a monument... que també pot esdevenir bosc, taller, arxiu, dormitori… Quants Palaus existeixen? Quants en podem viure? Quants reforcen el seu imaginari, quants el desafien, quants el fan fugisser i quants el fan etern?
Quan Irene Solà canta… el Palau balla!
“Ser capaç de veure d’una altra manera, és aprendre a mirar el que no està previst i comprendre d’una altra forma el que veiem i escoltem”
Quan Pere Portabella (Figueres, 1927) expressava aquesta idea al seu discurs d’investidura com a doctor honoris causa per la UAB (2009), s’hi desprenien dues de les principals idees que han guiat la seva trajectòria. D’una banda, la “creació de la diferència”: transitar les fronteres, els llindars de conflicte, les veus i les veritats que competeixen. D’una altra banda, la interdisciplinarietat i contaminació màgica de la imatge amb altres arts. En ambdós casos es tracta d’un creador imprescindible que connecta amb el fil conductor que treballa el Palau aquesta temporada: la perspectiva.
Cineasta europeu imprescindible, un dels degans de la filmografia a l’Estat, Portabella és un bagul obert de tresors i de saviesa artística. Còmplice de Joan Brossa, Antoni Tàpies, Joan Miró, Antonio Saura, Josep Maria Mestres Quadreny o Carles Santos, entre d’altres, va compartir-hi energies avantguardistes que corrien en paral·lel amb el seu compromís i implicació directa en política.
Amb Films 59, mítica productora que el 2020 celebra el seixantè aniversari de l’estrena de la seva primera pel·lícula, Portabella ha assolit fites notables, com fer possible Viridiana de Luis Buñuel. I ja com a director, alguns dels seus títols són material ineludible de filmoteca: El sopar, Informe general, Pont de Varsòvia amb imatges del mateix Palau..., una filmografia amb més d’una vintena de referències que alguns dels principals centres d’art del món han saludat o adquirit per als seus fons, mostres i retrospectives: la Documenta 11 de Kassel, el Pompidou de París, el MoMA de Nova York, el Reina Sofía de Madrid i el MACBA, entre altres museus i festivals de cinema (Canes, Venècia, Gijón, Rotterdam…).
Com a casa de música, la seva és una carrera que ens interpel·la especialment amb El silenci abans de Bach. Un encanteri al voltant del compositor i la seva obra. Un Bach invocat per un piano que ha mecanitzat les Goldberg, que sublima els sentits i emocions de qui l’interpreta, que convida a la disciplina de l’aprenentatge, que és fràgil dins la seva eternitat. Un monument musical... en mans d’un cineasta.
Idees que s’instal·len a les pantalles i les ments: a través d’imatge, música o silenci.
