creixen les orquídies entre dents
dels meus auguris

ben a sota del poema submergit

molt a prop de les coses
sense nom

de la tarda que no és ara
sinó sempre

Laia Llobera
Llibre de revelacions (2020)

La tríada de Sonates composta per Franz Schubert en el seu últim i fecund any de vida conforma un tot coherent, amb nombrosos paral·lelismes i ecos interns. Conscient de l’estat avançat de la malaltia, durant el 1828 demostraria una capacitat de treball insòlita, en concebre així mateix el Quintet per a cordes, el cicle de cançons Schwanengesang, la Missa en Mi bemoll major o la Fantasia en Fa menor. Aquelles Sonates –les darreres que compongué– semblen afectades per una irresolució que, en paraules de Robert Schumann, projecta els seus temes “infinitament, de pàgina en pàgina”, amb extensions no gens habituals en certs moviments. “Com si no poguessin assolir la seva fi”… o com si el compositor volgués perpetuar-se juntament amb ells.

La primera del conjunt, la Sonata en Do major, D. 958 –que Alfred Brendel, potser un punt dramàticament, va considerar “la més neuròtica de les que Schubert va compondre”–, és un exemple d’aquella voluntat de romandre, evident a la repetició de cèl·lules que qüestionen la noció mateixa de desenvolupament. Trobem una construcció de la melodia in fieri, que n’exhibeix les costures, instal·lant-se a l’espai sonor amb una atemporalitat alhora estranya i fascinant. Progressen o s’enllacen temes des de la consciència de la seva fragmentarietat a l’“Allegro” d’obertura i es consoliden per mitjà d’una fragilitat declarada als quatre vents o amb exquisida subtilesa també a l’“Adagio”, un moviment lent comparable al de les altres dues Sonates.

En el cas de la Sonata en La major, D. 959, inaugurada no menys emfàticament amb el pertinent “Allegro”, es pot dir que l’“Andantino” és un dels més icònics de la producció schubertiana, emparentat per la seva malenconia dolça –més digna que desesperada– amb el d’altres obres memorables i no llunyanes en el temps, com ara el Trio amb piano núm. 2. Encara que aquí intervé només un instrument, es pot apreciar una mena de conversa –alternant grans enunciats i afirmacions sotto voce, així com divagacions en forma de somieig o fantasia– per tornar sempre a un caminar meditabund. Amb sobtada determinació, però, percudiran cops de martell, com per trencar en esquinçalls la realitat espectral del silenci.

L’última peça, la Sonata en Si bemoll major, D. 960, manté aquell aspecte conversacional tan particular i característic del compositor per a lieder que va ser Schubert, ja des del moviment inicial: un “Molto moderato” de reverberació creixent, que sembla prendre el relleu de l’“Allegretto” amb què culminava la peça immediatament anterior. En aquest comiat al gènere sonata retrobem una sensibilitat que conviu, en proximitat alarmant, amb les possibilitats més sinistres –el comiat de la vida, irreversible– i que l’“Allegro ma non troppo” de clausura, entreteixit d’interrupcions abruptes i represes jocoses del discurs, intentarà exorcitzar.

Jacobo Zabalo, doctor en humanitats