Semper festina tarde

Tot reconeix
el ritual dels llavis fonedissos,
com el prec que sobrevola
les balances del temps,
imposant-se com s’imposen
les traces que perduren.
I després?
No hi ha després
si el doll de l’eufòria
és un acord que ens obre
la música anhelada.

Som la pura violència
de cada pas furtiu,
la fulla voladissa
a les mans d’un ancià,
el pes del cos cansat
al cadiral del pare.

Però, fet i fet,
per què volem
concloure el traç
que resta inalterable?

Memòria és ventre, cendra,
ombra que s’allarga.
Apressem-nos, doncs,
a poc a poc.

Allò que no s’acaba
dura eternament.

Lluís Calvo
Del llibre Ancestral.
Vic: Cafè Central i Eumo Editorial, 2019.

La victòria del sublim

Per a Bruckner, el simfonista tardà de salut fràgil –no només física–, l’activitat compositiva va íntimament lligada a la fe: quan l’una flaqueja, l’altra també... Conscient que la fi dels seus dies s’atansa i desafiant un greu estat de salut, el compositor consagra la seva darrera obra “al Déu estimat [Dem lieben Gott] esperant que em regali el temps suficient per completar-la i acceptar de grat el meu present”. Més enllà de la concepció musical de l’obra, l’empeny inqüestionablement una voluntat mística íntimament autobiogràfica, un anhel religiós que impregna els passatges de l’obra i justifica al mateix temps els esforços de més d’una desena de compositors –Carragan (1981-83), Nicola Samale i Giuseppe Mazzuca (1987) i Samale, Phillips, Mazzuca i Cohrs (1992), els més reeixits– per completar aquesta obra malauradament inacabada.

Parlar d’obra “inacabada” en Bruckner no és, fora del que pot semblar, exclusiu d’aquesta Simfonia amb el seu “Finale” esbossat; el problema de la partitura definitiva és subjacent a totes i cadascuna de les nou Simfonies brucknerianes i una qüestió altament complexa que segueix generant estudis musicològics forenses temps després dels recursos que hi dedicà el nacionalsocialisme alemany (molt interessat en l’apropiació i modelatge de Bruckner com a heroi musical austríac).

Perquè probablement cap altre compositor arriba al grau de revisió constant, exhaustiva i metòdica de la partitura com ho fa Bruckner... Per a la Novena, un total de nou anys d’esforços interromputs –pels problemes de salut, però també per revisions de les seves Simfonies anteriors– posen de manifest el perfeccionisme obsessiu del compositor, agreujat per l’atac constant de la crítica hanslickiana i d’una ciutat, Viena, que sovint li gira l’esquena per wagnerià i li exigeix –o li fa sense permís!?– canvis radicals. D’aquí la pregunta necessària: si Bruckner hagués sobreviscut a la Novena, ¿n’hauria acabat el “Finale” o n’hagués modificat també els moviments anteriors?

Deixant la qüestió de banda, la importància de Bruckner, i més en aquesta Simfonia pòstuma, rau en la seva contribució a la modernitat iniciada per Liszt i Wagner: la dilatació de la forma, l’allunyament de la tonalitat i l’harmonia clàssiques per explorar el cromatisme i la dissonància fins a engendrar acords extremadament xocants... En el seu cas, el material nuclear no són leitmotiv sinó melodies d’un gran lirisme, hereu de Schubert i Brahms, en bellíssims oasis (Gesangsperiode) que contrasten amb les sèries angoixants i impertorbables de motius modulants i els silencis abruptes tan característics del compositor. Melodies inclinades al pathos, a una expressió tràgica “allunyada del sol mediterrani”, en paraules de Bruno Walter, que no podem recordar a simple oïda, perquè per estimar Bruckner cal un coneixement profund i fins i tot una disposició, demostrada per molts directors, a saltar l’impracticable.

Una modernitat de substrat clàssic, podríem dir-ne, tenint en compte que l’estructura que aguanta el discurs és la forma sonata, aquí dilatada de manera extrema amb més temes i més desenvolupats, i l’evidència que per a un ésser religiós com Bruckner –no oblidem que ell fou el gran organista de l’abadia de Sant Florià (Linz)!- no hi ha obra possible sense el coral i el contrapunt de la tradició clàssica.

Per sobre de qualsevol anàlisi, però, Bruckner se’ns fa recognoscible pel seu so, amb combinacions d’instruments, textures, tècniques i volums que deixen molt clara la seva idea del timbre com a element expressiu. Com si jugués amb els registres de l’orgue, el compositor imagina des dels primers esbossos de l’obra maridatges entre veus que conformaran l’univers sonor identificador de les seves Simfonies: la veu humanitzada i tendra de les cordes i les trompes (ausdruckvoll, weich, zart...), l’alè esperançador del vent-fusta i, sempre amb la paraula final, l’omnipotència divina representada per l’impacte sonor dels metalls, sens dubte la porta d’entrada bruckneriana cap al sublim (i font d’inspiració per als seus deixebles i per a la indústria cinematogràfica posterior).

Un impacte que Bruckner aconsegueix amb un pla arquitectònic magistral, en traçar un arc creixent des del tremolós uníson inicial, passant per l’incisiu i obstinat “Scherzo”, fins al vertader clímax de l’obra: el coral de tubes wagnerianes de l’“Adagio” (tercer moviment), on una melodia descendent ens recorda el baix lament. Un déjà-vu de l’“Adagio” de la seva Simfonia núm. 7, que li havia servit per homenatjar Wagner al seu llit de mort i que ara representa el seu propi “adeu a la vida”, amb un final plàcid que fa difícil afegir-hi res més...

La lectura autobiogràfica d’aquesta Simfonia resulta, doncs, imprescindible. Com a la plasmació d’una fixació per la mort –quina lectura poden tenir els seus silencis abruptes, sinó el temor al buit?–, d’una inseguretat personal insòlita amb petits èxits en forma de citacions (la Missa en Re menor, la Setena i Vuitena Simfonies o “l’orgull de la seva vida”: el Te Deum), d’una admiració fervent per Wagner –caldrà amagar-la, després del fracàs de la Tercera Simfonia–, i d’un agraïment profund a la divinitat constant en el corpus de Bruckner, un dels pocs compositors que no abandona mai la seva faceta religiosa per la música escènica o programàtica.

Resta una incògnita: si en la interpretació de Currentzis d’aquest vespre, ¿sentirem l’anhel religiós de Bruckner en forma d’esperit resignat, en la línia de Celibidache, o més aviat el turment i l’angoixa personals d’un compositor menyspreat que panteixa en els seus darrers dies, com interpretà Fürtwangler? Sigui com sigui, Bruckner ens convida avui amb el seu arc monumental a un camí llarg i treballós per elevar-nos fins a l’èxtasi musical i finalment retornar victoriosos a casa a la manera dels herois de les aventures tolkienianes. Un recordatori que amb el que tenim i som, sempre podem fer, i que el final ja no està a les nostres mans.

 

Núria Ayats, musicòloga i professora de violí