• Emili Brugalla & Laia Llobera

    Música callada de Mompou

    Estiu al Palau

    Dimarts, 4 de juliol de 2023 – 20 h

    Petit Palau

  • Amb coproducció de:

    • Logo La Pedrera

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Emili Brugalla, piano
    Laia Llobera, poetessa, recitadora


    El concert començarà al carrer Sant Pere més Alt, davant de l’escultura Carmela de Jaume Plensa i de l’accés al Petit Palau, amb la lectura del poema de John Cage Conferència sobre no res per part de Laia Llobera i tot seguit es convidarà el públic a baixar cap al Petit Palau en silenci mentre la música ja s’escolta. 

    Frederic Mompou (1893-1987)
    Música callada (selecció)

    Primer quadern

                             “Ets massa lluny, Senyor”, 
                                            Joan Maragall
    . I Angelico
                            “Els passos”, Paul Valéry
    . II Lento
                             “Floratge”, Laia Llobera
    . V
                 “Tannkas de les quatre estacions”,
                                                Carles Riba
    . VI Lento
                                “Preval”, Laia Llobera
     . VII Lento
                               “Aigua”, Felícia Fuster
    . VIII Semplice

    Segon quadern

                         “Obscuritat d’on procedeixo”,
                                     Rainer Maria Rilke
    . X Lento cantabile
                      “A molts llocs”, Agustí Bartra
    . XIII Tranquillo – très calme
                                Himnes a la nit, Novalis
    . XV Lento – plaintif
                “Solells sagnants”, Paul Verlaine
    . XVI Calme

    Tercer quadern

                                  “Cántico espiritual”,
                              sant Joan de la Creu
    . XVII Lento
                                   “Joiosa i dolorosa”,
                       Johann Wolfgang Goethe
    . XVIII Luminoso

    Quart quadern

                 “Mor la paraula”, Emily Dickinson
    . XXII Molto lento e tranquillo
                              “Les aigües”, Joan Vinyoli
    . XXIV Moderato
                          “Xiscles llunyans”, Lluís Solà
    . XXV
                  Llibre d’Amic e Amat, Ramon Llull
    . XXVII Lento molto
    . XXVIII  Lento
                                 “Líquens”, Laia Llobera

    Concert en col·laboració amb la Fundació Catalunya La Pedrera en el context de les activitats organitzades al voltant de l’exposició "Jaume Plensa. Poesia del silenci"

    Concert de 70 minuts, sense pausa.
    La durada del concert és aproximada.

    #piano #patrimonicatalà #nousformats

  • Poema

    postal

    disposar el teló de fons, el cel.

    engegar la maquinària, el món.

    inclinar la voluntat cap al gest, el drama.

    revinclar-se a la butaca, els llibres.

    respirar fondo, pensar que no hi ets.

    i veure-t’hi cada dia, sota la contenció del cel.

     

    Eduard Escoffet
    Menys i tot (LaBreu edicions, 2017)

  • Comentari

    “Aquesta música és «callada», perquè la seva audició és interna. La seva emoció és secreta i només pren forma en les seves ressonàncies sota la volta freda de la nostra soledat”, va manifestar Frederic Mompou (1893-1987) a propòsit d’una obra per ell considerada paradigmàtica, i que s’articula en quatre quaderns de peces, compostes el 1951, 1962, 1965 i 1967 respectivament. L’ús de mitjans modestos –un piano sol– possibilita una mena de reducció fenomenològica que confronta l’oient amb la consciència del silenci, des del qual brollen sonoritats aïllades i plenes, sense perquè, però amb tendència a associar-se lliurement. Els biògrafs han recordat les estones que Mompou passava al taller del seu avi matern, constructor de campanes, deixant-se seduir pel timbre enigmàtic i inconfusible d’un objecte alhora carregat de simbolisme. A la Música callada les notes s’afirmen amb calculada espontaneïtat, via negativa, seguint la tradició mística que el compositor barceloní ja explicita en el títol, inspirat pel Cántico espiritual de sant Joan de la Creu.

    La inspiració poètica de Mompou es manifesta també, de manera no menys explícita, amb la inclusió de versos de Paul Valery a la partitura del segon moviment del primer quadern: “Car j’ai vécu de vous attendre, / Et mon coeur n’était que vos pas”. El silenci, condició de possibilitat de tot allò que sona, es presenta paradoxalment evocador en les ressonàncies que conjura, més enllà del principi de no-contradicció. El vers immediatament anterior d’aquell poema, titulat Les pas, referia la “Douceur d’être et de n’être pas”. L’oxímoron és només un dels recursos emprats per desafiar la lògica del llenguatge, que en la seva mediació duradora perd de vista la realitat concreta, irrepetible. Algú que no ha transcendit precisament pel seu misticisme –pensem en el musicòleg Theodor W. Adorno– va expressar que “el llenguatge significatiu voldria dir l’Absolut a través de la mediació, i se li escapa a cada intent [...]. La música ho troba de forma immediata, però en l’instant mateix s’ofusca, com un excés de llum que cega els ulls, de tal manera que allò completament visible no pot ser vist”. Si la inefabilitat de l’experiència espiritual només es trasllada forçant el llenguatge, a partir de desplaçaments semàntics, l’aspecte “teològic” de la música radica –encara amb Adorno, també en un context laic– en el fet que “el que ella diu es troba alhora determinat i ocult en l’afirmació”.

    La plenitud del so, inclús si és buit de significat lingüístic, contrasta amb l’aspiració realitzadora i necessàriament infructuosa de la paraula. Només apropant-se a aquell buit habilita la torsió poètica la invocació de la divinitat, des de la consciència de no ser ja amb ella. Lament místic per antonomàsia, que anima la verbositat posterior a la unió: “Ets massa lluny, Déu meu”, reitera Joan Maragall al final d’un dels poemes que se sentiran en aquesta ocasió. Entre les peces de la Música callada programades, Laia Llobera recitarà també versos de Carles Riba, Felícia Fuster, Paul Verlaine, Rainer Maria Rilke, Agustí Bartra i Novalis, a més d’algunes composicions pròpies. En una de les quals –titulada “Preval”– la poetessa recrea aquella cosmovisió mitjançant una enumeració que ressona, familiar i llunyana, com les campanes que Mompou mai no deixà de sentir: l’encanteri del poema, el conjur de la paraula [...] buit que omple el tot del sagrat / foc desbordant de la tempesta / silenci abissal”.

    Jacobo Zabalo, doctor en humanitats

  • 20231105 Anunci Palau 100 DESKTOP
  • Biografies

    Emili Brugalla, piano

    Emili Brugalla

    Inicià els seus estudis musicals al Conservatori Superior de Música del Liceu, on es diplomà en els graus superiors de piano i de música de cambra. El treball posterior amb Eulàlia Solé i la trobada amb les personalitats de Bruno Canino i Maria Curcio el van orientar definitivament cap a la professió musical. El 1982 guanyà el primer premi del Concurs de Joves Intèrprets que atorga Joventuts Musicals de Catalunya. L’any 1995 va conèixer Maria João Pires, que des d’aleshores l’ajuda a definir millor els seus propis mitjans per fer arribar la música al públic.

    Com a solista o formant part de grups de cambra, ha actuat a les sales més importants d’Espanya en el marc de festivals tan prestigiosos com el Festival Internacional de Música de Granada, Festival de Peralada, Festival Internacional de Torroella de Montgrí, Festival Internacional de Santander, Festival Internacional Pau Casals del Vendrell, Quinzena Musical de Sant Sebastià, Temporada 1996 de l’Auditorio Nacional de Madrid, etc. Així mateix ha estat sol·licitat a països tan diversos com Itàlia, França, Bèlgica, Alemanya, el Brasil, a l’Amèrica Central i al Pròxim Orient.

    Ha col·laborat habitualment amb grups de cambra, com BCN216 i Solistes de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (Saló de Cent-Auditori) i des del 1998 és membre fundador del Trio Kandinsky, amb el qual desenvolupa una carrera internacional intensa.

    La seva presentació com a solista amb l’OBC es va esdevenir l’any 1997 interpretant el Concert Ibèric de Manuel Blancafort, obra de la qual ha realitzat la revisió crítica per a l’Editorial Boileau. També ha actuat com a solista amb l’Orquestra Nacional d’Andorra, Orquestra de Cambra de Granollers, OCIMC i Camerata Toldrà.

    La seva discografia inclou obres del repertori català del segle XX per a piano sol (Etnos), la integral de Danzas españolas i altres obres d’Enric Granados (La Mà de Guido), Música callada de Mompou (La Mà de Guido), Dialogues Blancafort-Mompou (Ficta) i la primera edició de les Variacions per a piano i orquestra de Joaquim Serra, amb l’Orquestra Simfònica del Vallès (Naxos). El seu darrer enregistrament, Goyescas, llançat pel segell alemany Arsproduktion aquest mes de maig passat està recollint grans elogis de la crítica especialitzada.

    El seu interès per l’escena l’ha portat a intervenir en molts projectes multidisciplinaris, especialment al món del teatre, amb artistes com ara Uma Ysamat, Mario Gas, Clara del Ruste i darrerament Lluís Homar i Adriana Ozores en l’espectacle Alma y palabra: San Juan y Mompou, actualment en gira amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico.

    L’any 2012 fundà el duo de piano Brugalla & Stambolov, amb el pianista búlgar Vesko Stambolov, amb qui ha editat la versió pianística de La consagració de la primavera de Stravinsky i La Ventafocs de Prokófiev (Columna Música) i enguany el CD Iberian sounds amb música catalana per a dos pianos (Columna Música).

    Actualment és professor de música de cambra al Conservatori Professional Victòria dels Àngels de Sant Cugat del Vallès i al Conservatori Superior de Musica del Liceu.

  • Laia Llobera, poetessa, recitadora

    Laia Llobera per al Palau

    Nascuda a Barcelona (1983), li han dedicat paraules com ara “el diamant rar de la poesia catalana”, “una rara avis de la poesia actual”, “una mística natural”, “transgressora cenobítica” o “alta poeta que davalla la gràcia”.

    La seva poesia traspua una profunda espiritualitat que gira al voltant de les preguntes bàsiques de l’ésser humà, aquelles que tot sovint només en l’univers imaginari de la poesia o mitjançant la transcendència poden tenir resposta. Els seus poemes copsen el misteri de l’instant, la màgia del quotidià, la immanència del cicle de la natura (com a proveïdora de símbols, de recerca de la veritat) i l’intangible sentit fonamental de l’existència. Aquesta singularitat l’ha convertida en una de les veus més originals i potents de la nostra poesia.

    De la seva producció literària, en destaca la trilogia formada per Certesa de la llum (LaBreu, 2014), Boscana (Lleonard Muntaner Editor, 2018, Premi Pare Colom de Poesia) i Llibre de revelacions (LaBreu, 2020): un recorregut de tall místic en què afloren “des de l’infinit de les deus del coneixement humà fins a la visió interior de la llum i del saber”. Amb Cassandra (Pagès, 2022, en col·laboració amb Kima Guitart), la poeta s’endinsa en l’univers de la màntica i les visions, i amb Paradísia (Edicions 3i4, 2023, Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia) referma el seu espai poètic de comunió terrena i alè còsmic.

    Laia Llobera participarà a la temporada del Palau de la Música Catalana en activitats de l’Hivernacle com a recitadora dels seus propis poemes i també reivindicant la poesia catalana del Modernisme, contemporània de la construcció del Palau. A més, també inspirarà noves creacions, com és el cas d’una nova obra de la compositora Mariona Vila que estrenarà el Cor de Noies de l’Orfeó Català, i escriurà noves obres a proposta del Palau.

  • Textos

    Conferència sobre no res
    John Cage

    Soc aquí
    i no hi ha res per dir.
    Si algú vol anar a algun lloc,
    deixin que surti
    en qualsevol moment.
    El que requerim
    és silenci;
    però el que el silenci requereix
    és que jo continuï parlant.

    No tinc res per dir
    i ho estic dient
    i això és poesia.

    Ets massa lluny, Senyor
    Joan Maragall

    Ets massa lluny, Senyor, i, quan allargo els braços,
    no et puc haver i estrenyo, amb desesper, el buit.
    No sents el meu sanglot, en la nit estelada?
    Tenir totes les coses... i no tenir-te a Tu!

    Senyor, soc un infant que balbuceja, un home
    perplex, que s’esgarria en un paratge obscur.
    Tres joguines em feien feliç: carn, món, diable.
    Tenir totes les coses... i no tenir-te a Tu!

    Per què no t’anomeno, en les hores de joia?
    I en la nit alta, digues: el meu sanglot, no el sents?
    Soc un infant que tem els tràngols de la vida,
    un home que vacil·la... I ets massa lluny, Déu meu!

    Els passos
    Paul Valéry (Traducció de Lluís Calvo)

    Els teus passos, infants del meu silenci,
    dipositats santament, a poc a poc,
    cap al llit de la meva vigilància
    emmudits avancen i glaçats.

    Persona pura, ombra divina,
    com en són de lleus els teus passos continguts!
    Oh déus! Tots els dons que endevino
    arriben fins a mi amb aquests peus nus!

    Si et disposes a calmar,
    amb llavis que avancen,
    l’estadant dels meus pensaments
    amb el nodriment d’un bes,

    No apressis pas aquest acte tendre,
    dolçor d’ésser i de no ésser,
    car he viscut esperant-te,
    i el meu cor bategava amb els teus passos.

    Floratge
    Laia Llobera

    I

    una melodia natural
    conjuga el dia

    en recorre els instants
    percudint
    penetrant

                       percudint
                       penetrant

    III

    els meus ulls tenen forats

    si hi endinso aquestes mans
    m’estiro la flor
    de les entranyes

    el calze que té l’oracle
    al seu final

    XIII

    i s’acreixen les figures del prefaci
    el prec del pressentiment
    l’evangeli de la paraula
    en la suprema despossessió

    XIV

    i no soc res
    i en aquest res
    ho trobo tot

     Tannkas de les quatre estacions
    Carles Riba

    XXX

    Sobre el silenci
    d’un rossinyol atònit
    plora la pluja
    en la nit dels fullatges
    i en la meva enyorança.

    XXXII

    La llangorosa
    fi de la tarda em crida
    no sé a quina
    pau d’una falda antiga
    on és naixença el somni.

    XXXVII

    Posta
    L’aèria flama
    em penetra, i amb ella,
    oh pau!, davallo
    per les vies on fugen
    el temps i el món i els somnis.

    Preval
    Laia Llobera

    preval

    l’encanteri del poema, el conjur de la paraula
    l’ànima oblidada de la brida primigènia
    pira funerària dels ancestres elevats
    presència il·limitada del vell arbre sapiencial
    buit que omple el tot del sagrat
    foc desbordant de la tempesta
    silenci abissal
    paràbola imperfecta dels orígens, bellesa tribal
    espigues de llum, urgència de mans

    preval

    Aigua
    Felícia Fuster

    Aigua      m’escapo
    dintre d’un vas    m’espero    sé la forma
    un instant    amb quina set    m’estiren
    em desdibuixo
    del cor
    potser per tornar a néixer.

    Obscuritat d’on procedeixo 
    Rainer Maria Rilke (Traducció de Joan Vinyoli)

    Obscuritat d’on procedeixo,
    t’estimo més que no la flama,
    que el món delimita,
    il·luminant
    qualsevol cercle,
    fora del qual no la coneix cap ésser.

    Però l’obscuritat tot ho reté:
    visions, flames, animals i a mi,
    tal com els rapeix,
    homes, potències...

    I pot ben ser que una gran força
    s’agiti prop d’aquí.

    Crec en les nits.

    A molts llocs
    Agustí Bartra

    A molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur
    amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.

    A molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma
    –que l'arbre de la nit ha madurat de llum i aroma–.

    A molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja
    amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.

    A molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones,
    i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.

    A molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa
    de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.

    A molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,
    amor, bressols i tombes ... Oh cor feixuc, què més demanes?

    Fragment d’Himnes a la nit 
    Novalis (Traducció d’Antoni Tàpies-Barba)

    I

    Lluny d’ella, em decanto envers la Sagrada Nit, la inefable i misteriosa Nit. El món resta distant – immers en una tomba profunda–, desert i solitari és el seu lloc. Una profunda melancolia fa vibrar les fibres del meu cor. Aleshores voldria submergir-me dins les gotes de rou i barrejar-me amb la cendra.  –Llunyans records, desigs de joventut, somnis d’infantesa,  petites joies i inútils esperances, esdevenen grises vestidures com la boira del vespre, després de la posta. La llum ha anat a plantar les seves alegres tendes en altres indrets. ¿No hauria pas de retornar amb els seus infants que l’esperen amb la fe de la innocència?

    ¿Què és, doncs, això que brolla intuïtivament del cor i engoleix la suau atmosfera de tristesa? És que et complaus en nosaltres, oh fosca Nit?

    Solells sagnants 
    Paul Verlaine (Traducció d’Amat Baró)

    Una alba afeblida
    ja vessa pels camps
    la melancolia
    dels solells sagnants.
    La melancolia
    bressa amb dolços cants
    mon cor que s’oblida
    entre sols sagnants.
    I estranyes imatges
    com ara solells
    sagnant a les platges,
    fantasmes vermells,
    van sense ancoratges,
    com si fossin ells
    aquells grans solells
    sagnant a les platges.

    Fragment de Cántico espiritual
    Sant Joan de la Creu

    AMADA

           «–¿Adónde te escondiste,
    Amado, y me dejaste con gemido?
    Como el ciervo huiste,
    habiéndome herido;
    salí tras ti clamando, y eras ido.
           »Pastores, los que fuerdes
    allá por las majadas al otero,
    si por ventura vierdes
    aquel que yo más quiero,
    decidle que adolezco, peno y muero.
           »Buscando mis amores,
    iré por esos montes y riberas,
    ni cogeré las flores,
    ni temeré las fieras,
    y pasaré los fuertes y fronteras.

    Pregunta a las CRIATURAS

           »¡Oh, bosques y espesuras,
    plantadas por la mano del Amado!,
    ¡oh, prado de verduras
    de flores esmaltado,
    decid si por vosotros ha pasado!»

    Respuesta de las CRIATURAS

           «–Mil gracias derramando
    pasó por estos sotos con presura,
    e yéndolos mirando
    con sola Su figura
    vestidos los dejó de hermosura.»

    AMADA

            «–¡Ay, quién podrá sanarme!
    Acaba de entregarte ya de vero;
    no quieras enviarme
    de hoy más ya mensajero,
    que no saben decirme lo que quiero.
           »Y todos cuantos vagan
    de ti me van mil gracias refiriendo,
    y todos más me llagan,
    y déjame muriendo
    un no sé qué que quedan balbuciendo.
           »Mas ¿cómo perseveras,
    ¡oh, vida!, no viviendo donde vives,
    y haciendo porque mueras
    las flechas que recibes
    de lo que del Amado en ti concibes?
           »¿Por qué, pues has llagado
    aqueste corazón, no le sanaste?
    Y, pues me le has robado,
    ¿por qué así le dejaste
    y no tomas el robo que robaste?
           »Apaga mis enojos,
    pues que ninguno basta a deshacellos,
    y véante mis ojos,
    pues eres lumbre dellos
    y sólo para ti quiero tenellos.
           »¡Oh, cristalina fuente,
    si en esos tus semblantes plateados
    formases de repente
    los ojos deseados
    que tengo en mis entrañas dibujados!
           »¡Apártalos, Amado,
    que voy de vuelo!»

    AMADO

            «–Vuélvete, paloma,
    que el ciervo vulnerado
    por el otero asoma
    al aire de tu vuelo y fresco toma.»

    AMADA

           «–Mi Amado, las montañas,
    los valles solitarios nemorosos,
    las ínsulas extrañas, los ríos sonorosos,
    el silbo de los aires amorosos;
           »la noche sosegada
    en par de los levantes de la aurora,
    la música callada,
    la soledad sonora,
    la cena que recrea y enamora.

    Joiosa i dolorosa 
    Johann Wolfgang Goethe (Traducció de Miquel Desclot)

    Joiosa
    i dolorosa,
    en dol la ment,
    anhelant
    i dubtant
    en llarg turment,
    volant al cel,
    caient vora la mort,
    feliç tan sols
    ho és qui té amor al cor.

    Mor la Paraula 
    Emily Dickinson (Traducció de Carme Manuel)

    Mor la Paraula,
    al punt que és dita
    Diuen alguns

    Jo dic que just
    comença a viure

    En aquell moment.

    Les aigües
    Joan Vinyoli

    No el riu quiet de les paraules, 
    sinó l’espai obert que transparenten, 
    on l’aigua veritable corre lliure 
    per a la set. Posat a la ribera, 
    vençut i gairebé sense ni esma 
    de beure, tot de sobte, quina deu 
    m’inunda, m’il·lumina?

    És ara quan afirmo, 
    coses, que sou, mentre m’estic 
    bevent aquestes aigües de silenci 
    que brollen de vosaltres, 
    i sóc un àmbit on el cant circula 
    com una sang, on tot, a cada instant,  
    és l’únic i perfet i perdurable. 

    Xiscles llunyans
    Lluís Solà

    Xicles llunyans
    enfilats a l’alta riba,
    cap a tot desbordats,
    dansant.

    Xiscles alats,
    vocals enceses de l’aire,
    bombolles del deslligat,
    peixos de l’alba.

    Xiscles de l’esfulladís,
    ocells del llavi insadollable,
    pilotes de l’atzur,
    entre l’aigua i l’aigua.

    Llibre d’Amic e Amat
    Ramon Llull

    -De què ets?
    -D’amor.
    -Qui t’ha engenrat?
    -Amor.
    -On nasquist?
    -En amor.
    -Qui t’ha nodrit?
    -En amor.
    -De què vius?
    -D’amor.
    -Com has nom?
    -Amor.
    -D’on vens?
    -D’amor.
    -On vas?
    -A amor.
    -On estàs?
    -En amor.

    Liquens
    Laia Llobera

    I

    Com una ràfega de vent
    que s’arqueja amb la presència de les coses.

    Com una música enforcada
    en el silenci de la corda del temps,
    envaït per la memòria que nodreix
    imatges insomnes,
    inscrites en la nit abandonada.

    Textos de les ombres
    que anomenen el meu nom,
    caires transcrits en un mur
    que tremola.

    [...]

    II

    Digues, fulgor, fregadissa d’ocells,
    besllum de somnis, dringadissa de mots.

    Digues el secret que encara ofrenes
    i deposa en el meu si tots els signes,
    totes les remors.

    V

    I calia davallar fins a les tenebres
    calcinar les liles exactes,
    -putrefactes i secretes-
    i la runa verinosa que nia al cos.

    Transmutar-se en la memòria il·luminada
    emboscar-se en la partitura crepuscular.

    I arribar fins aquí:
    al nou ordre del poema.

  • També et pot interessar...

    Estiu al Palau
    Dimarts, 11.07.23 – 20 h
    Sala de Concerts

    Jove Orquestra Nacional de Catalunya
    Josep Pons, director

    G. Mahler: Simfonia núm. 9, en Re major

    Preu: 25 euros

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Amics Benefactors

    Benefactors Palau XXI

Índex