El concert començarà al carrer Sant Pere més Alt, davant de l’escultura Carmela de Jaume Plensa i de l’accés al Petit Palau, amb la lectura del poema de John Cage Conferència sobre no res per part de Laia Llobera i tot seguit es convidarà el públic a baixar cap al Petit Palau en silenci mentre la música ja s’escolta. 

Frederic Mompou (1893-1987)
Música callada (selecció)

Primer quadern

                         “Ets massa lluny, Senyor”, 
                                        Joan Maragall
. I Angelico
                        “Els passos”, Paul Valéry
. II Lento
                         “Floratge”, Laia Llobera
. V
             “Tannkas de les quatre estacions”,
                                            Carles Riba
. VI Lento
                            “Preval”, Laia Llobera
 . VII Lento
                           “Aigua”, Felícia Fuster
. VIII Semplice

Segon quadern

                     “Obscuritat d’on procedeixo”,
                                 Rainer Maria Rilke
. X Lento cantabile
                  “A molts llocs”, Agustí Bartra
. XIII Tranquillo – très calme
                            Himnes a la nit, Novalis
. XV Lento – plaintif
            “Solells sagnants”, Paul Verlaine
. XVI Calme

Tercer quadern

                              “Cántico espiritual”,
                          sant Joan de la Creu
. XVII Lento
                               “Joiosa i dolorosa”,
                   Johann Wolfgang Goethe
. XVIII Luminoso

Quart quadern

             “Mor la paraula”, Emily Dickinson
. XXII Molto lento e tranquillo
                          “Les aigües”, Joan Vinyoli
. XXIV Moderato
                      “Xiscles llunyans”, Lluís Solà
. XXV
              Llibre d’Amic e Amat, Ramon Llull
. XXVII Lento molto
. XXVIII  Lento
                             “Líquens”, Laia Llobera

Concert en col·laboració amb la Fundació Catalunya La Pedrera en el context de les activitats organitzades al voltant de l’exposició "Jaume Plensa. Poesia del silenci"

disposar el teló de fons, el cel.

engegar la maquinària, el món.

inclinar la voluntat cap al gest, el drama.

revinclar-se a la butaca, els llibres.

respirar fondo, pensar que no hi ets.

i veure-t’hi cada dia, sota la contenció del cel.

Soc aquí
i no hi ha res per dir.
Si algú vol anar a algun lloc,
deixin que surti
en qualsevol moment.
El que requerim
és silenci;
però el que el silenci requereix
és que jo continuï parlant.

No tinc res per dir
i ho estic dient
i això és poesia.

Ets massa lluny, Senyor
Joan Maragall

Ets massa lluny, Senyor, i, quan allargo els braços,
no et puc haver i estrenyo, amb desesper, el buit.
No sents el meu sanglot, en la nit estelada?
Tenir totes les coses... i no tenir-te a Tu!

Senyor, soc un infant que balbuceja, un home
perplex, que s’esgarria en un paratge obscur.
Tres joguines em feien feliç: carn, món, diable.
Tenir totes les coses... i no tenir-te a Tu!

Per què no t’anomeno, en les hores de joia?
I en la nit alta, digues: el meu sanglot, no el sents?
Soc un infant que tem els tràngols de la vida,
un home que vacil·la... I ets massa lluny, Déu meu!

Els passos
Paul Valéry (Traducció de Lluís Calvo)

Els teus passos, infants del meu silenci,
dipositats santament, a poc a poc,
cap al llit de la meva vigilància
emmudits avancen i glaçats.

Persona pura, ombra divina,
com en són de lleus els teus passos continguts!
Oh déus! Tots els dons que endevino
arriben fins a mi amb aquests peus nus!

Si et disposes a calmar,
amb llavis que avancen,
l’estadant dels meus pensaments
amb el nodriment d’un bes,

No apressis pas aquest acte tendre,
dolçor d’ésser i de no ésser,
car he viscut esperant-te,
i el meu cor bategava amb els teus passos.

Floratge
Laia Llobera

I

una melodia natural
conjuga el dia

en recorre els instants
percudint
penetrant

                   percudint
                   penetrant

III

els meus ulls tenen forats

si hi endinso aquestes mans
m’estiro la flor
de les entranyes

el calze que té l’oracle
al seu final

XIII

i s’acreixen les figures del prefaci
el prec del pressentiment
l’evangeli de la paraula
en la suprema despossessió

XIV

i no soc res
i en aquest res
ho trobo tot

 Tannkas de les quatre estacions
Carles Riba

XXX

Sobre el silenci
d’un rossinyol atònit
plora la pluja
en la nit dels fullatges
i en la meva enyorança.

XXXII

La llangorosa
fi de la tarda em crida
no sé a quina
pau d’una falda antiga
on és naixença el somni.

XXXVII

Posta
L’aèria flama
em penetra, i amb ella,
oh pau!, davallo
per les vies on fugen
el temps i el món i els somnis.

Preval
Laia Llobera

preval

l’encanteri del poema, el conjur de la paraula
l’ànima oblidada de la brida primigènia
pira funerària dels ancestres elevats
presència il·limitada del vell arbre sapiencial
buit que omple el tot del sagrat
foc desbordant de la tempesta
silenci abissal
paràbola imperfecta dels orígens, bellesa tribal
espigues de llum, urgència de mans

preval

Aigua
Felícia Fuster

Aigua      m’escapo
dintre d’un vas    m’espero    sé la forma
un instant    amb quina set    m’estiren
em desdibuixo
del cor
potser per tornar a néixer.

Obscuritat d’on procedeixo 
Rainer Maria Rilke (Traducció de Joan Vinyoli)

Obscuritat d’on procedeixo,
t’estimo més que no la flama,
que el món delimita,
il·luminant
qualsevol cercle,
fora del qual no la coneix cap ésser.

Però l’obscuritat tot ho reté:
visions, flames, animals i a mi,
tal com els rapeix,
homes, potències...

I pot ben ser que una gran força
s’agiti prop d’aquí.

Crec en les nits.

A molts llocs
Agustí Bartra

A molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur
amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.

A molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma
–que l'arbre de la nit ha madurat de llum i aroma–.

A molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja
amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.

A molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones,
i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.

A molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa
de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.

A molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,
amor, bressols i tombes ... Oh cor feixuc, què més demanes?

Fragment d’Himnes a la nit 
Novalis (Traducció d’Antoni Tàpies-Barba)

I

Lluny d’ella, em decanto envers la Sagrada Nit, la inefable i misteriosa Nit. El món resta distant – immers en una tomba profunda–, desert i solitari és el seu lloc. Una profunda melancolia fa vibrar les fibres del meu cor. Aleshores voldria submergir-me dins les gotes de rou i barrejar-me amb la cendra.  –Llunyans records, desigs de joventut, somnis d’infantesa,  petites joies i inútils esperances, esdevenen grises vestidures com la boira del vespre, després de la posta. La llum ha anat a plantar les seves alegres tendes en altres indrets. ¿No hauria pas de retornar amb els seus infants que l’esperen amb la fe de la innocència?

¿Què és, doncs, això que brolla intuïtivament del cor i engoleix la suau atmosfera de tristesa? És que et complaus en nosaltres, oh fosca Nit?

Solells sagnants 
Paul Verlaine (Traducció d’Amat Baró)

Una alba afeblida
ja vessa pels camps
la melancolia
dels solells sagnants.
La melancolia
bressa amb dolços cants
mon cor que s’oblida
entre sols sagnants.
I estranyes imatges
com ara solells
sagnant a les platges,
fantasmes vermells,
van sense ancoratges,
com si fossin ells
aquells grans solells
sagnant a les platges.

Fragment de Cántico espiritual
Sant Joan de la Creu

AMADA

       «–¿Adónde te escondiste,
Amado, y me dejaste con gemido?
Como el ciervo huiste,
habiéndome herido;
salí tras ti clamando, y eras ido.
       »Pastores, los que fuerdes
allá por las majadas al otero,
si por ventura vierdes
aquel que yo más quiero,
decidle que adolezco, peno y muero.
       »Buscando mis amores,
iré por esos montes y riberas,
ni cogeré las flores,
ni temeré las fieras,
y pasaré los fuertes y fronteras.

Pregunta a las CRIATURAS

       »¡Oh, bosques y espesuras,
plantadas por la mano del Amado!,
¡oh, prado de verduras
de flores esmaltado,
decid si por vosotros ha pasado!»

Respuesta de las CRIATURAS

       «–Mil gracias derramando
pasó por estos sotos con presura,
e yéndolos mirando
con sola Su figura
vestidos los dejó de hermosura.»

AMADA

        «–¡Ay, quién podrá sanarme!
Acaba de entregarte ya de vero;
no quieras enviarme
de hoy más ya mensajero,
que no saben decirme lo que quiero.
       »Y todos cuantos vagan
de ti me van mil gracias refiriendo,
y todos más me llagan,
y déjame muriendo
un no sé qué que quedan balbuciendo.
       »Mas ¿cómo perseveras,
¡oh, vida!, no viviendo donde vives,
y haciendo porque mueras
las flechas que recibes
de lo que del Amado en ti concibes?
       »¿Por qué, pues has llagado
aqueste corazón, no le sanaste?
Y, pues me le has robado,
¿por qué así le dejaste
y no tomas el robo que robaste?
       »Apaga mis enojos,
pues que ninguno basta a deshacellos,
y véante mis ojos,
pues eres lumbre dellos
y sólo para ti quiero tenellos.
       »¡Oh, cristalina fuente,
si en esos tus semblantes plateados
formases de repente
los ojos deseados
que tengo en mis entrañas dibujados!
       »¡Apártalos, Amado,
que voy de vuelo!»

AMADO

        «–Vuélvete, paloma,
que el ciervo vulnerado
por el otero asoma
al aire de tu vuelo y fresco toma.»

AMADA

       «–Mi Amado, las montañas,
los valles solitarios nemorosos,
las ínsulas extrañas, los ríos sonorosos,
el silbo de los aires amorosos;
       »la noche sosegada
en par de los levantes de la aurora,
la música callada,
la soledad sonora,
la cena que recrea y enamora.

Joiosa i dolorosa 
Johann Wolfgang Goethe (Traducció de Miquel Desclot)

Joiosa
i dolorosa,
en dol la ment,
anhelant
i dubtant
en llarg turment,
volant al cel,
caient vora la mort,
feliç tan sols
ho és qui té amor al cor.

Mor la Paraula 
Emily Dickinson (Traducció de Carme Manuel)

Mor la Paraula,
al punt que és dita
Diuen alguns

Jo dic que just
comença a viure

En aquell moment.

Les aigües
Joan Vinyoli

No el riu quiet de les paraules, 
sinó l’espai obert que transparenten, 
on l’aigua veritable corre lliure 
per a la set. Posat a la ribera, 
vençut i gairebé sense ni esma 
de beure, tot de sobte, quina deu 
m’inunda, m’il·lumina?

És ara quan afirmo, 
coses, que sou, mentre m’estic 
bevent aquestes aigües de silenci 
que brollen de vosaltres, 
i sóc un àmbit on el cant circula 
com una sang, on tot, a cada instant,  
és l’únic i perfet i perdurable. 

Xiscles llunyans
Lluís Solà

Xicles llunyans
enfilats a l’alta riba,
cap a tot desbordats,
dansant.

Xiscles alats,
vocals enceses de l’aire,
bombolles del deslligat,
peixos de l’alba.

Xiscles de l’esfulladís,
ocells del llavi insadollable,
pilotes de l’atzur,
entre l’aigua i l’aigua.

Llibre d’Amic e Amat
Ramon Llull

-De què ets?
-D’amor.
-Qui t’ha engenrat?
-Amor.
-On nasquist?
-En amor.
-Qui t’ha nodrit?
-En amor.
-De què vius?
-D’amor.
-Com has nom?
-Amor.
-D’on vens?
-D’amor.
-On vas?
-A amor.
-On estàs?
-En amor.

Liquens
Laia Llobera

I

Com una ràfega de vent
que s’arqueja amb la presència de les coses.

Com una música enforcada
en el silenci de la corda del temps,
envaït per la memòria que nodreix
imatges insomnes,
inscrites en la nit abandonada.

Textos de les ombres
que anomenen el meu nom,
caires transcrits en un mur
que tremola.

[...]

II

Digues, fulgor, fregadissa d’ocells,
besllum de somnis, dringadissa de mots.

Digues el secret que encara ofrenes
i deposa en el meu si tots els signes,
totes les remors.

Jove Orquestra Nacional de Catalunya
Josep Pons, director

G. Mahler: Simfonia núm. 9, en Re major