Emili Brugalla & Laia Llobera
–Música callada de Mompou
Estiu al Palau
Dimarts, 4 de juliol de 2023 – 20 h
Petit Palau
Amb coproducció de:
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Emili Brugalla, piano
Laia Llobera, poetessa, recitadoraEl concert començarà al carrer Sant Pere més Alt, davant de l’escultura Carmela de Jaume Plensa i de l’accés al Petit Palau, amb la lectura del poema de John Cage Conferència sobre no res per part de Laia Llobera i tot seguit es convidarà el públic a baixar cap al Petit Palau en silenci mentre la música ja s’escolta.
Frederic Mompou (1893-1987)
Música callada (selecció)Primer quadern
“Ets massa lluny, Senyor”,
Joan Maragall
. I Angelico
“Els passos”, Paul Valéry
. II Lento
“Floratge”, Laia Llobera
. V
“Tannkas de les quatre estacions”,
Carles Riba
. VI Lento
“Preval”, Laia Llobera
. VII Lento
“Aigua”, Felícia Fuster
. VIII SempliceSegon quadern
“Obscuritat d’on procedeixo”,
Rainer Maria Rilke
. X Lento cantabile
“A molts llocs”, Agustí Bartra
. XIII Tranquillo – très calme
Himnes a la nit, Novalis
. XV Lento – plaintif
“Solells sagnants”, Paul Verlaine
. XVI CalmeTercer quadern
“Cántico espiritual”,
sant Joan de la Creu
. XVII Lento
“Joiosa i dolorosa”,
Johann Wolfgang Goethe
. XVIII LuminosoQuart quadern
“Mor la paraula”, Emily Dickinson
. XXII Molto lento e tranquillo
“Les aigües”, Joan Vinyoli
. XXIV Moderato
“Xiscles llunyans”, Lluís Solà
. XXV
Llibre d’Amic e Amat, Ramon Llull
. XXVII Lento molto
. XXVIII Lento
“Líquens”, Laia LloberaConcert en col·laboració amb la Fundació Catalunya La Pedrera en el context de les activitats organitzades al voltant de l’exposició "Jaume Plensa. Poesia del silenci"
Concert de 70 minuts, sense pausa.
La durada del concert és aproximada.#piano #patrimonicatalà #nousformats
Poema
postal
disposar el teló de fons, el cel.
engegar la maquinària, el món.
inclinar la voluntat cap al gest, el drama.
revinclar-se a la butaca, els llibres.
respirar fondo, pensar que no hi ets.
i veure-t’hi cada dia, sota la contenció del cel.
Eduard Escoffet
Menys i tot (LaBreu edicions, 2017)Comentari
“Aquesta música és «callada», perquè la seva audició és interna. La seva emoció és secreta i només pren forma en les seves ressonàncies sota la volta freda de la nostra soledat”, va manifestar Frederic Mompou (1893-1987) a propòsit d’una obra per ell considerada paradigmàtica, i que s’articula en quatre quaderns de peces, compostes el 1951, 1962, 1965 i 1967 respectivament. L’ús de mitjans modestos –un piano sol– possibilita una mena de reducció fenomenològica que confronta l’oient amb la consciència del silenci, des del qual brollen sonoritats aïllades i plenes, sense perquè, però amb tendència a associar-se lliurement. Els biògrafs han recordat les estones que Mompou passava al taller del seu avi matern, constructor de campanes, deixant-se seduir pel timbre enigmàtic i inconfusible d’un objecte alhora carregat de simbolisme. A la Música callada les notes s’afirmen amb calculada espontaneïtat, via negativa, seguint la tradició mística que el compositor barceloní ja explicita en el títol, inspirat pel Cántico espiritual de sant Joan de la Creu.
La inspiració poètica de Mompou es manifesta també, de manera no menys explícita, amb la inclusió de versos de Paul Valery a la partitura del segon moviment del primer quadern: “Car j’ai vécu de vous attendre, / Et mon coeur n’était que vos pas”. El silenci, condició de possibilitat de tot allò que sona, es presenta paradoxalment evocador en les ressonàncies que conjura, més enllà del principi de no-contradicció. El vers immediatament anterior d’aquell poema, titulat Les pas, referia la “Douceur d’être et de n’être pas”. L’oxímoron és només un dels recursos emprats per desafiar la lògica del llenguatge, que en la seva mediació duradora perd de vista la realitat concreta, irrepetible. Algú que no ha transcendit precisament pel seu misticisme –pensem en el musicòleg Theodor W. Adorno– va expressar que “el llenguatge significatiu voldria dir l’Absolut a través de la mediació, i se li escapa a cada intent [...]. La música ho troba de forma immediata, però en l’instant mateix s’ofusca, com un excés de llum que cega els ulls, de tal manera que allò completament visible no pot ser vist”. Si la inefabilitat de l’experiència espiritual només es trasllada forçant el llenguatge, a partir de desplaçaments semàntics, l’aspecte “teològic” de la música radica –encara amb Adorno, també en un context laic– en el fet que “el que ella diu es troba alhora determinat i ocult en l’afirmació”.
La plenitud del so, inclús si és buit de significat lingüístic, contrasta amb l’aspiració realitzadora i necessàriament infructuosa de la paraula. Només apropant-se a aquell buit habilita la torsió poètica la invocació de la divinitat, des de la consciència de no ser ja amb ella. Lament místic per antonomàsia, que anima la verbositat posterior a la unió: “Ets massa lluny, Déu meu”, reitera Joan Maragall al final d’un dels poemes que se sentiran en aquesta ocasió. Entre les peces de la Música callada programades, Laia Llobera recitarà també versos de Carles Riba, Felícia Fuster, Paul Verlaine, Rainer Maria Rilke, Agustí Bartra i Novalis, a més d’algunes composicions pròpies. En una de les quals –titulada “Preval”– la poetessa recrea aquella cosmovisió mitjançant una enumeració que ressona, familiar i llunyana, com les campanes que Mompou mai no deixà de sentir: “l’encanteri del poema, el conjur de la paraula [...] buit que omple el tot del sagrat / foc desbordant de la tempesta / silenci abissal”.
Jacobo Zabalo, doctor en humanitats
Biografies
Biografies
Emili Brugalla, piano
Inicià els seus estudis musicals al Conservatori Superior de Música del Liceu, on es diplomà en els graus superiors de piano i de música de cambra. El treball posterior amb Eulàlia Solé i la trobada amb les personalitats de Bruno Canino i Maria Curcio el van orientar definitivament cap a la professió musical. El 1982 guanyà el primer premi del Concurs de Joves Intèrprets que atorga Joventuts Musicals de Catalunya. L’any 1995 va conèixer Maria João Pires, que des d’aleshores l’ajuda a definir millor els seus propis mitjans per fer arribar la música al públic.
Com a solista o formant part de grups de cambra, ha actuat a les sales més importants d’Espanya en el marc de festivals tan prestigiosos com el Festival Internacional de Música de Granada, Festival de Peralada, Festival Internacional de Torroella de Montgrí, Festival Internacional de Santander, Festival Internacional Pau Casals del Vendrell, Quinzena Musical de Sant Sebastià, Temporada 1996 de l’Auditorio Nacional de Madrid, etc. Així mateix ha estat sol·licitat a països tan diversos com Itàlia, França, Bèlgica, Alemanya, el Brasil, a l’Amèrica Central i al Pròxim Orient.
Ha col·laborat habitualment amb grups de cambra, com BCN216 i Solistes de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (Saló de Cent-Auditori) i des del 1998 és membre fundador del Trio Kandinsky, amb el qual desenvolupa una carrera internacional intensa.
La seva presentació com a solista amb l’OBC es va esdevenir l’any 1997 interpretant el Concert Ibèric de Manuel Blancafort, obra de la qual ha realitzat la revisió crítica per a l’Editorial Boileau. També ha actuat com a solista amb l’Orquestra Nacional d’Andorra, Orquestra de Cambra de Granollers, OCIMC i Camerata Toldrà.
La seva discografia inclou obres del repertori català del segle XX per a piano sol (Etnos), la integral de Danzas españolas i altres obres d’Enric Granados (La Mà de Guido), Música callada de Mompou (La Mà de Guido), Dialogues Blancafort-Mompou (Ficta) i la primera edició de les Variacions per a piano i orquestra de Joaquim Serra, amb l’Orquestra Simfònica del Vallès (Naxos). El seu darrer enregistrament, Goyescas, llançat pel segell alemany Arsproduktion aquest mes de maig passat està recollint grans elogis de la crítica especialitzada.
El seu interès per l’escena l’ha portat a intervenir en molts projectes multidisciplinaris, especialment al món del teatre, amb artistes com ara Uma Ysamat, Mario Gas, Clara del Ruste i darrerament Lluís Homar i Adriana Ozores en l’espectacle Alma y palabra: San Juan y Mompou, actualment en gira amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico.
L’any 2012 fundà el duo de piano Brugalla & Stambolov, amb el pianista búlgar Vesko Stambolov, amb qui ha editat la versió pianística de La consagració de la primavera de Stravinsky i La Ventafocs de Prokófiev (Columna Música) i enguany el CD Iberian sounds amb música catalana per a dos pianos (Columna Música).
Actualment és professor de música de cambra al Conservatori Professional Victòria dels Àngels de Sant Cugat del Vallès i al Conservatori Superior de Musica del Liceu.
Biografies
Laia Llobera, poetessa, recitadora
Nascuda a Barcelona (1983), li han dedicat paraules com ara “el diamant rar de la poesia catalana”, “una rara avis de la poesia actual”, “una mística natural”, “transgressora cenobítica” o “alta poeta que davalla la gràcia”.
La seva poesia traspua una profunda espiritualitat que gira al voltant de les preguntes bàsiques de l’ésser humà, aquelles que tot sovint només en l’univers imaginari de la poesia o mitjançant la transcendència poden tenir resposta. Els seus poemes copsen el misteri de l’instant, la màgia del quotidià, la immanència del cicle de la natura (com a proveïdora de símbols, de recerca de la veritat) i l’intangible sentit fonamental de l’existència. Aquesta singularitat l’ha convertida en una de les veus més originals i potents de la nostra poesia.
De la seva producció literària, en destaca la trilogia formada per Certesa de la llum (LaBreu, 2014), Boscana (Lleonard Muntaner Editor, 2018, Premi Pare Colom de Poesia) i Llibre de revelacions (LaBreu, 2020): un recorregut de tall místic en què afloren “des de l’infinit de les deus del coneixement humà fins a la visió interior de la llum i del saber”. Amb Cassandra (Pagès, 2022, en col·laboració amb Kima Guitart), la poeta s’endinsa en l’univers de la màntica i les visions, i amb Paradísia (Edicions 3i4, 2023, Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia) referma el seu espai poètic de comunió terrena i alè còsmic.
Laia Llobera participarà a la temporada del Palau de la Música Catalana en activitats de l’Hivernacle com a recitadora dels seus propis poemes i també reivindicant la poesia catalana del Modernisme, contemporània de la construcció del Palau. A més, també inspirarà noves creacions, com és el cas d’una nova obra de la compositora Mariona Vila que estrenarà el Cor de Noies de l’Orfeó Català, i escriurà noves obres a proposta del Palau.
Textos
Conferència sobre no res
John CageSoc aquí
i no hi ha res per dir.
Si algú vol anar a algun lloc,
deixin que surti
en qualsevol moment.
El que requerim
és silenci;
però el que el silenci requereix
és que jo continuï parlant.No tinc res per dir
i ho estic dient
i això és poesia.Ets massa lluny, Senyor
Joan MaragallEts massa lluny, Senyor, i, quan allargo els braços,
no et puc haver i estrenyo, amb desesper, el buit.
No sents el meu sanglot, en la nit estelada?
Tenir totes les coses... i no tenir-te a Tu!Senyor, soc un infant que balbuceja, un home
perplex, que s’esgarria en un paratge obscur.
Tres joguines em feien feliç: carn, món, diable.
Tenir totes les coses... i no tenir-te a Tu!Per què no t’anomeno, en les hores de joia?
I en la nit alta, digues: el meu sanglot, no el sents?
Soc un infant que tem els tràngols de la vida,
un home que vacil·la... I ets massa lluny, Déu meu!Els passos
Paul Valéry (Traducció de Lluís Calvo)Els teus passos, infants del meu silenci,
dipositats santament, a poc a poc,
cap al llit de la meva vigilància
emmudits avancen i glaçats.Persona pura, ombra divina,
com en són de lleus els teus passos continguts!
Oh déus! Tots els dons que endevino
arriben fins a mi amb aquests peus nus!Si et disposes a calmar,
amb llavis que avancen,
l’estadant dels meus pensaments
amb el nodriment d’un bes,No apressis pas aquest acte tendre,
dolçor d’ésser i de no ésser,
car he viscut esperant-te,
i el meu cor bategava amb els teus passos.Floratge
Laia LloberaI
una melodia natural
conjuga el diaen recorre els instants
percudint
penetrantpercudint
penetrantIII
els meus ulls tenen forats
si hi endinso aquestes mans
m’estiro la flor
de les entranyesel calze que té l’oracle
al seu finalXIII
i s’acreixen les figures del prefaci
el prec del pressentiment
l’evangeli de la paraula
en la suprema despossessióXIV
i no soc res
i en aquest res
ho trobo totTannkas de les quatre estacions
Carles RibaXXX
Sobre el silenci
d’un rossinyol atònit
plora la pluja
en la nit dels fullatges
i en la meva enyorança.XXXII
La llangorosa
fi de la tarda em crida
no sé a quina
pau d’una falda antiga
on és naixença el somni.XXXVII
Posta
L’aèria flama
em penetra, i amb ella,
oh pau!, davallo
per les vies on fugen
el temps i el món i els somnis.Preval
Laia Lloberapreval
l’encanteri del poema, el conjur de la paraula
l’ànima oblidada de la brida primigènia
pira funerària dels ancestres elevats
presència il·limitada del vell arbre sapiencial
buit que omple el tot del sagrat
foc desbordant de la tempesta
silenci abissal
paràbola imperfecta dels orígens, bellesa tribal
espigues de llum, urgència de manspreval
Aigua
Felícia FusterAigua m’escapo
dintre d’un vas m’espero sé la forma
un instant amb quina set m’estiren
em desdibuixo
del cor
potser per tornar a néixer.Obscuritat d’on procedeixo
Rainer Maria Rilke (Traducció de Joan Vinyoli)Obscuritat d’on procedeixo,
t’estimo més que no la flama,
que el món delimita,
il·luminant
qualsevol cercle,
fora del qual no la coneix cap ésser.Però l’obscuritat tot ho reté:
visions, flames, animals i a mi,
tal com els rapeix,
homes, potències...I pot ben ser que una gran força
s’agiti prop d’aquí.Crec en les nits.
A molts llocs
Agustí BartraA molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur
amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.A molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma
–que l'arbre de la nit ha madurat de llum i aroma–.A molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja
amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.A molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones,
i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.A molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa
de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.A molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,
amor, bressols i tombes ... Oh cor feixuc, què més demanes?Fragment d’Himnes a la nit
Novalis (Traducció d’Antoni Tàpies-Barba)I
Lluny d’ella, em decanto envers la Sagrada Nit, la inefable i misteriosa Nit. El món resta distant – immers en una tomba profunda–, desert i solitari és el seu lloc. Una profunda melancolia fa vibrar les fibres del meu cor. Aleshores voldria submergir-me dins les gotes de rou i barrejar-me amb la cendra. –Llunyans records, desigs de joventut, somnis d’infantesa, petites joies i inútils esperances, esdevenen grises vestidures com la boira del vespre, després de la posta. La llum ha anat a plantar les seves alegres tendes en altres indrets. ¿No hauria pas de retornar amb els seus infants que l’esperen amb la fe de la innocència?
¿Què és, doncs, això que brolla intuïtivament del cor i engoleix la suau atmosfera de tristesa? És que et complaus en nosaltres, oh fosca Nit?
Solells sagnants
Paul Verlaine (Traducció d’Amat Baró)Una alba afeblida
ja vessa pels camps
la melancolia
dels solells sagnants.
La melancolia
bressa amb dolços cants
mon cor que s’oblida
entre sols sagnants.
I estranyes imatges
com ara solells
sagnant a les platges,
fantasmes vermells,
van sense ancoratges,
com si fossin ells
aquells grans solells
sagnant a les platges.Fragment de Cántico espiritual
Sant Joan de la CreuAMADA
«–¿Adónde te escondiste,
Amado, y me dejaste con gemido?
Como el ciervo huiste,
habiéndome herido;
salí tras ti clamando, y eras ido.
»Pastores, los que fuerdes
allá por las majadas al otero,
si por ventura vierdes
aquel que yo más quiero,
decidle que adolezco, peno y muero.
»Buscando mis amores,
iré por esos montes y riberas,
ni cogeré las flores,
ni temeré las fieras,
y pasaré los fuertes y fronteras.Pregunta a las CRIATURAS
»¡Oh, bosques y espesuras,
plantadas por la mano del Amado!,
¡oh, prado de verduras
de flores esmaltado,
decid si por vosotros ha pasado!»Respuesta de las CRIATURAS
«–Mil gracias derramando
pasó por estos sotos con presura,
e yéndolos mirando
con sola Su figura
vestidos los dejó de hermosura.»AMADA
«–¡Ay, quién podrá sanarme!
Acaba de entregarte ya de vero;
no quieras enviarme
de hoy más ya mensajero,
que no saben decirme lo que quiero.
»Y todos cuantos vagan
de ti me van mil gracias refiriendo,
y todos más me llagan,
y déjame muriendo
un no sé qué que quedan balbuciendo.
»Mas ¿cómo perseveras,
¡oh, vida!, no viviendo donde vives,
y haciendo porque mueras
las flechas que recibes
de lo que del Amado en ti concibes?
»¿Por qué, pues has llagado
aqueste corazón, no le sanaste?
Y, pues me le has robado,
¿por qué así le dejaste
y no tomas el robo que robaste?
»Apaga mis enojos,
pues que ninguno basta a deshacellos,
y véante mis ojos,
pues eres lumbre dellos
y sólo para ti quiero tenellos.
»¡Oh, cristalina fuente,
si en esos tus semblantes plateados
formases de repente
los ojos deseados
que tengo en mis entrañas dibujados!
»¡Apártalos, Amado,
que voy de vuelo!»AMADO
«–Vuélvete, paloma,
que el ciervo vulnerado
por el otero asoma
al aire de tu vuelo y fresco toma.»AMADA
«–Mi Amado, las montañas,
los valles solitarios nemorosos,
las ínsulas extrañas, los ríos sonorosos,
el silbo de los aires amorosos;
»la noche sosegada
en par de los levantes de la aurora,
la música callada,
la soledad sonora,
la cena que recrea y enamora.Joiosa i dolorosa
Johann Wolfgang Goethe (Traducció de Miquel Desclot)Joiosa
i dolorosa,
en dol la ment,
anhelant
i dubtant
en llarg turment,
volant al cel,
caient vora la mort,
feliç tan sols
ho és qui té amor al cor.Mor la Paraula
Emily Dickinson (Traducció de Carme Manuel)Mor la Paraula,
al punt que és dita
Diuen alguns
Jo dic que just
comença a viureEn aquell moment.
Les aigües
Joan VinyoliNo el riu quiet de les paraules,
sinó l’espai obert que transparenten,
on l’aigua veritable corre lliure
per a la set. Posat a la ribera,
vençut i gairebé sense ni esma
de beure, tot de sobte, quina deu
m’inunda, m’il·lumina?És ara quan afirmo,
coses, que sou, mentre m’estic
bevent aquestes aigües de silenci
que brollen de vosaltres,
i sóc un àmbit on el cant circula
com una sang, on tot, a cada instant,
és l’únic i perfet i perdurable.Xiscles llunyans
Lluís SolàXicles llunyans
enfilats a l’alta riba,
cap a tot desbordats,
dansant.Xiscles alats,
vocals enceses de l’aire,
bombolles del deslligat,
peixos de l’alba.Xiscles de l’esfulladís,
ocells del llavi insadollable,
pilotes de l’atzur,
entre l’aigua i l’aigua.Llibre d’Amic e Amat
Ramon Llull-De què ets?
-D’amor.
-Qui t’ha engenrat?
-Amor.
-On nasquist?
-En amor.
-Qui t’ha nodrit?
-En amor.
-De què vius?
-D’amor.
-Com has nom?
-Amor.
-D’on vens?
-D’amor.
-On vas?
-A amor.
-On estàs?
-En amor.Liquens
Laia LloberaI
Com una ràfega de vent
que s’arqueja amb la presència de les coses.Com una música enforcada
en el silenci de la corda del temps,
envaït per la memòria que nodreix
imatges insomnes,
inscrites en la nit abandonada.Textos de les ombres
que anomenen el meu nom,
caires transcrits en un mur
que tremola.[...]
II
Digues, fulgor, fregadissa d’ocells,
besllum de somnis, dringadissa de mots.Digues el secret que encara ofrenes
i deposa en el meu si tots els signes,
totes les remors.V
I calia davallar fins a les tenebres
calcinar les liles exactes,
-putrefactes i secretes-
i la runa verinosa que nia al cos.Transmutar-se en la memòria il·luminada
emboscar-se en la partitura crepuscular.I arribar fins aquí:
al nou ordre del poema.També et pot interessar...
Estiu al Palau
Dimarts, 11.07.23 – 20 h
Sala de ConcertsJove Orquestra Nacional de Catalunya
Josep Pons, directorG. Mahler: Simfonia núm. 9, en Re major
Preu: 25 euros
Col·laboradors
Armand Basi – Bagués-Marsiera Joiers – Balot Restauració – Cardoner Grup – CECOT – Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports – Eurofirms Group – Fundació Abertis – Fundació Antigues Caixes Catalanes - BBVA – Fundació Caixa d'Enginyers – Fundació Castell de Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia Compañía Suiza S.A. de Seguros y Reaseguros – Illy – Laboratorio Reig Jofre – La Fageda – Quadis – Saba Infraestructures, S.A. – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión S.L. – Soler Cabot – Colonial – Veolia Serveis Catalunya –Benefactors d'Honor
Mariona Carulla Font – Mª Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló –Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Lluís Carulla Font – Josep Colomer Maronas – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Manuel Soler Pujol – Joan Uriach Marsal – Manel Vallet Garriga –Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – David Carrasco Chiva – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Zacaries Benamiar – Gemma Borràs i Llorens – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Pepita Izquierdo Giralt – Joan Oller i Cuartero – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Jordi Simó Sanahuja – Salvador Viñas Amat –
Emili Brugalla & Laia Llobera
–Música callada de Mompou
Estiu al Palau
Dimarts, 4 de juliol de 2023 – 20 h
Petit Palau
Amb coproducció de:
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Emili Brugalla, piano
Laia Llobera, poetessa, recitadoraEl concert començarà al carrer Sant Pere més Alt, davant de l’escultura Carmela de Jaume Plensa i de l’accés al Petit Palau, amb la lectura del poema de John Cage Conferència sobre no res per part de Laia Llobera i tot seguit es convidarà el públic a baixar cap al Petit Palau en silenci mentre la música ja s’escolta.
Frederic Mompou (1893-1987)
Música callada (selecció)Primer quadern
“Ets massa lluny, Senyor”,
Joan Maragall
. I Angelico
“Els passos”, Paul Valéry
. II Lento
“Floratge”, Laia Llobera
. V
“Tannkas de les quatre estacions”,
Carles Riba
. VI Lento
“Preval”, Laia Llobera
. VII Lento
“Aigua”, Felícia Fuster
. VIII SempliceSegon quadern
“Obscuritat d’on procedeixo”,
Rainer Maria Rilke
. X Lento cantabile
“A molts llocs”, Agustí Bartra
. XIII Tranquillo – très calme
Himnes a la nit, Novalis
. XV Lento – plaintif
“Solells sagnants”, Paul Verlaine
. XVI CalmeTercer quadern
“Cántico espiritual”,
sant Joan de la Creu
. XVII Lento
“Joiosa i dolorosa”,
Johann Wolfgang Goethe
. XVIII LuminosoQuart quadern
“Mor la paraula”, Emily Dickinson
. XXII Molto lento e tranquillo
“Les aigües”, Joan Vinyoli
. XXIV Moderato
“Xiscles llunyans”, Lluís Solà
. XXV
Llibre d’Amic e Amat, Ramon Llull
. XXVII Lento molto
. XXVIII Lento
“Líquens”, Laia LloberaConcert en col·laboració amb la Fundació Catalunya La Pedrera en el context de les activitats organitzades al voltant de l’exposició "Jaume Plensa. Poesia del silenci"
Concert de 70 minuts, sense pausa.
La durada del concert és aproximada.#piano #patrimonicatalà #nousformats
Poema
postal
disposar el teló de fons, el cel.
engegar la maquinària, el món.
inclinar la voluntat cap al gest, el drama.
revinclar-se a la butaca, els llibres.
respirar fondo, pensar que no hi ets.
i veure-t’hi cada dia, sota la contenció del cel.
Eduard Escoffet
Menys i tot (LaBreu edicions, 2017)Comentari
“Aquesta música és «callada», perquè la seva audició és interna. La seva emoció és secreta i només pren forma en les seves ressonàncies sota la volta freda de la nostra soledat”, va manifestar Frederic Mompou (1893-1987) a propòsit d’una obra per ell considerada paradigmàtica, i que s’articula en quatre quaderns de peces, compostes el 1951, 1962, 1965 i 1967 respectivament. L’ús de mitjans modestos –un piano sol– possibilita una mena de reducció fenomenològica que confronta l’oient amb la consciència del silenci, des del qual brollen sonoritats aïllades i plenes, sense perquè, però amb tendència a associar-se lliurement. Els biògrafs han recordat les estones que Mompou passava al taller del seu avi matern, constructor de campanes, deixant-se seduir pel timbre enigmàtic i inconfusible d’un objecte alhora carregat de simbolisme. A la Música callada les notes s’afirmen amb calculada espontaneïtat, via negativa, seguint la tradició mística que el compositor barceloní ja explicita en el títol, inspirat pel Cántico espiritual de sant Joan de la Creu.
La inspiració poètica de Mompou es manifesta també, de manera no menys explícita, amb la inclusió de versos de Paul Valery a la partitura del segon moviment del primer quadern: “Car j’ai vécu de vous attendre, / Et mon coeur n’était que vos pas”. El silenci, condició de possibilitat de tot allò que sona, es presenta paradoxalment evocador en les ressonàncies que conjura, més enllà del principi de no-contradicció. El vers immediatament anterior d’aquell poema, titulat Les pas, referia la “Douceur d’être et de n’être pas”. L’oxímoron és només un dels recursos emprats per desafiar la lògica del llenguatge, que en la seva mediació duradora perd de vista la realitat concreta, irrepetible. Algú que no ha transcendit precisament pel seu misticisme –pensem en el musicòleg Theodor W. Adorno– va expressar que “el llenguatge significatiu voldria dir l’Absolut a través de la mediació, i se li escapa a cada intent [...]. La música ho troba de forma immediata, però en l’instant mateix s’ofusca, com un excés de llum que cega els ulls, de tal manera que allò completament visible no pot ser vist”. Si la inefabilitat de l’experiència espiritual només es trasllada forçant el llenguatge, a partir de desplaçaments semàntics, l’aspecte “teològic” de la música radica –encara amb Adorno, també en un context laic– en el fet que “el que ella diu es troba alhora determinat i ocult en l’afirmació”.
La plenitud del so, inclús si és buit de significat lingüístic, contrasta amb l’aspiració realitzadora i necessàriament infructuosa de la paraula. Només apropant-se a aquell buit habilita la torsió poètica la invocació de la divinitat, des de la consciència de no ser ja amb ella. Lament místic per antonomàsia, que anima la verbositat posterior a la unió: “Ets massa lluny, Déu meu”, reitera Joan Maragall al final d’un dels poemes que se sentiran en aquesta ocasió. Entre les peces de la Música callada programades, Laia Llobera recitarà també versos de Carles Riba, Felícia Fuster, Paul Verlaine, Rainer Maria Rilke, Agustí Bartra i Novalis, a més d’algunes composicions pròpies. En una de les quals –titulada “Preval”– la poetessa recrea aquella cosmovisió mitjançant una enumeració que ressona, familiar i llunyana, com les campanes que Mompou mai no deixà de sentir: “l’encanteri del poema, el conjur de la paraula [...] buit que omple el tot del sagrat / foc desbordant de la tempesta / silenci abissal”.
Jacobo Zabalo, doctor en humanitats
Biografies
Emili Brugalla, piano
Inicià els seus estudis musicals al Conservatori Superior de Música del Liceu, on es diplomà en els graus superiors de piano i de música de cambra. El treball posterior amb Eulàlia Solé i la trobada amb les personalitats de Bruno Canino i Maria Curcio el van orientar definitivament cap a la professió musical. El 1982 guanyà el primer premi del Concurs de Joves Intèrprets que atorga Joventuts Musicals de Catalunya. L’any 1995 va conèixer Maria João Pires, que des d’aleshores l’ajuda a definir millor els seus propis mitjans per fer arribar la música al públic.
Com a solista o formant part de grups de cambra, ha actuat a les sales més importants d’Espanya en el marc de festivals tan prestigiosos com el Festival Internacional de Música de Granada, Festival de Peralada, Festival Internacional de Torroella de Montgrí, Festival Internacional de Santander, Festival Internacional Pau Casals del Vendrell, Quinzena Musical de Sant Sebastià, Temporada 1996 de l’Auditorio Nacional de Madrid, etc. Així mateix ha estat sol·licitat a països tan diversos com Itàlia, França, Bèlgica, Alemanya, el Brasil, a l’Amèrica Central i al Pròxim Orient.
Ha col·laborat habitualment amb grups de cambra, com BCN216 i Solistes de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (Saló de Cent-Auditori) i des del 1998 és membre fundador del Trio Kandinsky, amb el qual desenvolupa una carrera internacional intensa.
La seva presentació com a solista amb l’OBC es va esdevenir l’any 1997 interpretant el Concert Ibèric de Manuel Blancafort, obra de la qual ha realitzat la revisió crítica per a l’Editorial Boileau. També ha actuat com a solista amb l’Orquestra Nacional d’Andorra, Orquestra de Cambra de Granollers, OCIMC i Camerata Toldrà.
La seva discografia inclou obres del repertori català del segle XX per a piano sol (Etnos), la integral de Danzas españolas i altres obres d’Enric Granados (La Mà de Guido), Música callada de Mompou (La Mà de Guido), Dialogues Blancafort-Mompou (Ficta) i la primera edició de les Variacions per a piano i orquestra de Joaquim Serra, amb l’Orquestra Simfònica del Vallès (Naxos). El seu darrer enregistrament, Goyescas, llançat pel segell alemany Arsproduktion aquest mes de maig passat està recollint grans elogis de la crítica especialitzada.
El seu interès per l’escena l’ha portat a intervenir en molts projectes multidisciplinaris, especialment al món del teatre, amb artistes com ara Uma Ysamat, Mario Gas, Clara del Ruste i darrerament Lluís Homar i Adriana Ozores en l’espectacle Alma y palabra: San Juan y Mompou, actualment en gira amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico.
L’any 2012 fundà el duo de piano Brugalla & Stambolov, amb el pianista búlgar Vesko Stambolov, amb qui ha editat la versió pianística de La consagració de la primavera de Stravinsky i La Ventafocs de Prokófiev (Columna Música) i enguany el CD Iberian sounds amb música catalana per a dos pianos (Columna Música).
Actualment és professor de música de cambra al Conservatori Professional Victòria dels Àngels de Sant Cugat del Vallès i al Conservatori Superior de Musica del Liceu.
Laia Llobera, poetessa, recitadora
Nascuda a Barcelona (1983), li han dedicat paraules com ara “el diamant rar de la poesia catalana”, “una rara avis de la poesia actual”, “una mística natural”, “transgressora cenobítica” o “alta poeta que davalla la gràcia”.
La seva poesia traspua una profunda espiritualitat que gira al voltant de les preguntes bàsiques de l’ésser humà, aquelles que tot sovint només en l’univers imaginari de la poesia o mitjançant la transcendència poden tenir resposta. Els seus poemes copsen el misteri de l’instant, la màgia del quotidià, la immanència del cicle de la natura (com a proveïdora de símbols, de recerca de la veritat) i l’intangible sentit fonamental de l’existència. Aquesta singularitat l’ha convertida en una de les veus més originals i potents de la nostra poesia.
De la seva producció literària, en destaca la trilogia formada per Certesa de la llum (LaBreu, 2014), Boscana (Lleonard Muntaner Editor, 2018, Premi Pare Colom de Poesia) i Llibre de revelacions (LaBreu, 2020): un recorregut de tall místic en què afloren “des de l’infinit de les deus del coneixement humà fins a la visió interior de la llum i del saber”. Amb Cassandra (Pagès, 2022, en col·laboració amb Kima Guitart), la poeta s’endinsa en l’univers de la màntica i les visions, i amb Paradísia (Edicions 3i4, 2023, Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia) referma el seu espai poètic de comunió terrena i alè còsmic.
Laia Llobera participarà a la temporada del Palau de la Música Catalana en activitats de l’Hivernacle com a recitadora dels seus propis poemes i també reivindicant la poesia catalana del Modernisme, contemporània de la construcció del Palau. A més, també inspirarà noves creacions, com és el cas d’una nova obra de la compositora Mariona Vila que estrenarà el Cor de Noies de l’Orfeó Català, i escriurà noves obres a proposta del Palau.
Textos
Conferència sobre no res
John CageSoc aquí
i no hi ha res per dir.
Si algú vol anar a algun lloc,
deixin que surti
en qualsevol moment.
El que requerim
és silenci;
però el que el silenci requereix
és que jo continuï parlant.No tinc res per dir
i ho estic dient
i això és poesia.Ets massa lluny, Senyor
Joan MaragallEts massa lluny, Senyor, i, quan allargo els braços,
no et puc haver i estrenyo, amb desesper, el buit.
No sents el meu sanglot, en la nit estelada?
Tenir totes les coses... i no tenir-te a Tu!Senyor, soc un infant que balbuceja, un home
perplex, que s’esgarria en un paratge obscur.
Tres joguines em feien feliç: carn, món, diable.
Tenir totes les coses... i no tenir-te a Tu!Per què no t’anomeno, en les hores de joia?
I en la nit alta, digues: el meu sanglot, no el sents?
Soc un infant que tem els tràngols de la vida,
un home que vacil·la... I ets massa lluny, Déu meu!Els passos
Paul Valéry (Traducció de Lluís Calvo)Els teus passos, infants del meu silenci,
dipositats santament, a poc a poc,
cap al llit de la meva vigilància
emmudits avancen i glaçats.Persona pura, ombra divina,
com en són de lleus els teus passos continguts!
Oh déus! Tots els dons que endevino
arriben fins a mi amb aquests peus nus!Si et disposes a calmar,
amb llavis que avancen,
l’estadant dels meus pensaments
amb el nodriment d’un bes,No apressis pas aquest acte tendre,
dolçor d’ésser i de no ésser,
car he viscut esperant-te,
i el meu cor bategava amb els teus passos.Floratge
Laia LloberaI
una melodia natural
conjuga el diaen recorre els instants
percudint
penetrantpercudint
penetrantIII
els meus ulls tenen forats
si hi endinso aquestes mans
m’estiro la flor
de les entranyesel calze que té l’oracle
al seu finalXIII
i s’acreixen les figures del prefaci
el prec del pressentiment
l’evangeli de la paraula
en la suprema despossessióXIV
i no soc res
i en aquest res
ho trobo totTannkas de les quatre estacions
Carles RibaXXX
Sobre el silenci
d’un rossinyol atònit
plora la pluja
en la nit dels fullatges
i en la meva enyorança.XXXII
La llangorosa
fi de la tarda em crida
no sé a quina
pau d’una falda antiga
on és naixença el somni.XXXVII
Posta
L’aèria flama
em penetra, i amb ella,
oh pau!, davallo
per les vies on fugen
el temps i el món i els somnis.Preval
Laia Lloberapreval
l’encanteri del poema, el conjur de la paraula
l’ànima oblidada de la brida primigènia
pira funerària dels ancestres elevats
presència il·limitada del vell arbre sapiencial
buit que omple el tot del sagrat
foc desbordant de la tempesta
silenci abissal
paràbola imperfecta dels orígens, bellesa tribal
espigues de llum, urgència de manspreval
Aigua
Felícia FusterAigua m’escapo
dintre d’un vas m’espero sé la forma
un instant amb quina set m’estiren
em desdibuixo
del cor
potser per tornar a néixer.Obscuritat d’on procedeixo
Rainer Maria Rilke (Traducció de Joan Vinyoli)Obscuritat d’on procedeixo,
t’estimo més que no la flama,
que el món delimita,
il·luminant
qualsevol cercle,
fora del qual no la coneix cap ésser.Però l’obscuritat tot ho reté:
visions, flames, animals i a mi,
tal com els rapeix,
homes, potències...I pot ben ser que una gran força
s’agiti prop d’aquí.Crec en les nits.
A molts llocs
Agustí BartraA molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur
amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.A molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma
–que l'arbre de la nit ha madurat de llum i aroma–.A molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja
amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.A molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones,
i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.A molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa
de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.A molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,
amor, bressols i tombes ... Oh cor feixuc, què més demanes?Fragment d’Himnes a la nit
Novalis (Traducció d’Antoni Tàpies-Barba)I
Lluny d’ella, em decanto envers la Sagrada Nit, la inefable i misteriosa Nit. El món resta distant – immers en una tomba profunda–, desert i solitari és el seu lloc. Una profunda melancolia fa vibrar les fibres del meu cor. Aleshores voldria submergir-me dins les gotes de rou i barrejar-me amb la cendra. –Llunyans records, desigs de joventut, somnis d’infantesa, petites joies i inútils esperances, esdevenen grises vestidures com la boira del vespre, després de la posta. La llum ha anat a plantar les seves alegres tendes en altres indrets. ¿No hauria pas de retornar amb els seus infants que l’esperen amb la fe de la innocència?
¿Què és, doncs, això que brolla intuïtivament del cor i engoleix la suau atmosfera de tristesa? És que et complaus en nosaltres, oh fosca Nit?
Solells sagnants
Paul Verlaine (Traducció d’Amat Baró)Una alba afeblida
ja vessa pels camps
la melancolia
dels solells sagnants.
La melancolia
bressa amb dolços cants
mon cor que s’oblida
entre sols sagnants.
I estranyes imatges
com ara solells
sagnant a les platges,
fantasmes vermells,
van sense ancoratges,
com si fossin ells
aquells grans solells
sagnant a les platges.Fragment de Cántico espiritual
Sant Joan de la CreuAMADA
«–¿Adónde te escondiste,
Amado, y me dejaste con gemido?
Como el ciervo huiste,
habiéndome herido;
salí tras ti clamando, y eras ido.
»Pastores, los que fuerdes
allá por las majadas al otero,
si por ventura vierdes
aquel que yo más quiero,
decidle que adolezco, peno y muero.
»Buscando mis amores,
iré por esos montes y riberas,
ni cogeré las flores,
ni temeré las fieras,
y pasaré los fuertes y fronteras.Pregunta a las CRIATURAS
»¡Oh, bosques y espesuras,
plantadas por la mano del Amado!,
¡oh, prado de verduras
de flores esmaltado,
decid si por vosotros ha pasado!»Respuesta de las CRIATURAS
«–Mil gracias derramando
pasó por estos sotos con presura,
e yéndolos mirando
con sola Su figura
vestidos los dejó de hermosura.»AMADA
«–¡Ay, quién podrá sanarme!
Acaba de entregarte ya de vero;
no quieras enviarme
de hoy más ya mensajero,
que no saben decirme lo que quiero.
»Y todos cuantos vagan
de ti me van mil gracias refiriendo,
y todos más me llagan,
y déjame muriendo
un no sé qué que quedan balbuciendo.
»Mas ¿cómo perseveras,
¡oh, vida!, no viviendo donde vives,
y haciendo porque mueras
las flechas que recibes
de lo que del Amado en ti concibes?
»¿Por qué, pues has llagado
aqueste corazón, no le sanaste?
Y, pues me le has robado,
¿por qué así le dejaste
y no tomas el robo que robaste?
»Apaga mis enojos,
pues que ninguno basta a deshacellos,
y véante mis ojos,
pues eres lumbre dellos
y sólo para ti quiero tenellos.
»¡Oh, cristalina fuente,
si en esos tus semblantes plateados
formases de repente
los ojos deseados
que tengo en mis entrañas dibujados!
»¡Apártalos, Amado,
que voy de vuelo!»AMADO
«–Vuélvete, paloma,
que el ciervo vulnerado
por el otero asoma
al aire de tu vuelo y fresco toma.»AMADA
«–Mi Amado, las montañas,
los valles solitarios nemorosos,
las ínsulas extrañas, los ríos sonorosos,
el silbo de los aires amorosos;
»la noche sosegada
en par de los levantes de la aurora,
la música callada,
la soledad sonora,
la cena que recrea y enamora.Joiosa i dolorosa
Johann Wolfgang Goethe (Traducció de Miquel Desclot)Joiosa
i dolorosa,
en dol la ment,
anhelant
i dubtant
en llarg turment,
volant al cel,
caient vora la mort,
feliç tan sols
ho és qui té amor al cor.Mor la Paraula
Emily Dickinson (Traducció de Carme Manuel)Mor la Paraula,
al punt que és dita
Diuen alguns
Jo dic que just
comença a viureEn aquell moment.
Les aigües
Joan VinyoliNo el riu quiet de les paraules,
sinó l’espai obert que transparenten,
on l’aigua veritable corre lliure
per a la set. Posat a la ribera,
vençut i gairebé sense ni esma
de beure, tot de sobte, quina deu
m’inunda, m’il·lumina?És ara quan afirmo,
coses, que sou, mentre m’estic
bevent aquestes aigües de silenci
que brollen de vosaltres,
i sóc un àmbit on el cant circula
com una sang, on tot, a cada instant,
és l’únic i perfet i perdurable.Xiscles llunyans
Lluís SolàXicles llunyans
enfilats a l’alta riba,
cap a tot desbordats,
dansant.Xiscles alats,
vocals enceses de l’aire,
bombolles del deslligat,
peixos de l’alba.Xiscles de l’esfulladís,
ocells del llavi insadollable,
pilotes de l’atzur,
entre l’aigua i l’aigua.Llibre d’Amic e Amat
Ramon Llull-De què ets?
-D’amor.
-Qui t’ha engenrat?
-Amor.
-On nasquist?
-En amor.
-Qui t’ha nodrit?
-En amor.
-De què vius?
-D’amor.
-Com has nom?
-Amor.
-D’on vens?
-D’amor.
-On vas?
-A amor.
-On estàs?
-En amor.Liquens
Laia LloberaI
Com una ràfega de vent
que s’arqueja amb la presència de les coses.Com una música enforcada
en el silenci de la corda del temps,
envaït per la memòria que nodreix
imatges insomnes,
inscrites en la nit abandonada.Textos de les ombres
que anomenen el meu nom,
caires transcrits en un mur
que tremola.[...]
II
Digues, fulgor, fregadissa d’ocells,
besllum de somnis, dringadissa de mots.Digues el secret que encara ofrenes
i deposa en el meu si tots els signes,
totes les remors.V
I calia davallar fins a les tenebres
calcinar les liles exactes,
-putrefactes i secretes-
i la runa verinosa que nia al cos.Transmutar-se en la memòria il·luminada
emboscar-se en la partitura crepuscular.I arribar fins aquí:
al nou ordre del poema.També et pot interessar...
Estiu al Palau
Dimarts, 11.07.23 – 20 h
Sala de ConcertsJove Orquestra Nacional de Catalunya
Josep Pons, directorG. Mahler: Simfonia núm. 9, en Re major
Preu: 25 euros
Col·laboradors
Armand Basi – Bagués-Marsiera Joiers – Balot Restauració – Cardoner Grup – CECOT – Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports – Eurofirms Group – Fundació Abertis – Fundació Antigues Caixes Catalanes - BBVA – Fundació Caixa d'Enginyers – Fundació Castell de Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia Compañía Suiza S.A. de Seguros y Reaseguros – Illy – Laboratorio Reig Jofre – La Fageda – Quadis – Saba Infraestructures, S.A. – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión S.L. – Soler Cabot – Colonial – Veolia Serveis Catalunya –Benefactors d'Honor
Mariona Carulla Font – Mª Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló –Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Lluís Carulla Font – Josep Colomer Maronas – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Manuel Soler Pujol – Joan Uriach Marsal – Manel Vallet Garriga –Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – David Carrasco Chiva – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Zacaries Benamiar – Gemma Borràs i Llorens – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Pepita Izquierdo Giralt – Joan Oller i Cuartero – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Jordi Simó Sanahuja – Salvador Viñas Amat –