Rudolf Buchbinder, piano i direcció
Orquestra Simfònica Camera Musicae
Palau 100
Dimarts, 11 de maig de 2021 – 20 h
Sala de Concerts
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Orquestra Simfònica Camera Musicae
Rudolf Buchbinder, piano i direccióWolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
Concert per a piano núm. 21, en Do major, KV 467Allegro maestoso
Andante en fa mayor
Allegro vivace assaiLudwig van Beethoven (1770-1827)
Concert per a piano núm. 1, en Do major, op. 15Allegro con brio
Largo
Rondo. Allegro scherzandoDurada aproximada del concert: 80 minuts, sense pausa
#clàssics #nousreferents
Comentari
Del Classicisme al Romanticisme de la mà del piano
Al segle XVIII, i molt especialment a partir de la segona meitat, les formes musicals “modernes” es consoliden a partir del model de la sonata, que donarà peu a la simfonia en quatre moviments o als concerts, amb un protagonisme clar i nítid d’un instrument. Entre els quals, el piano és el que millor evoluciona i es transforma en un giny capaç de dur als oients del seu temps una sonoritat nova i innovadora per la tímbrica i el mecanisme del pianoforte. Mozart i Beethoven, que juntament amb Franz Joseph Haydn configuren la tríada del conegut com a Classicisme vienès (o Primera Escola de Viena) en van ser privilegiats agents i testimonis. Curiosament, cap dels tres no va néixer a Viena.
Mozart i el Concert núm. 21, en Do major
A banda de compositor excel·lent, Mozart va ser un pianista extraordinari. La majoria dels seus vint-i-set Concerts per a piano i orquestra, els va escriure per al seu propi lluïment, el del jove salzburguès. I d’aquestes obres, les setze últimes van ser compostes en un període de nou anys. En el període vienès (1781-1791), i especialment entre el 1782 i el 1786, Mozart va celebrar moltes “acadèmies” (concerts), en les quals va estrenar simfonies, divertiments i concerts per a piano, en què el mateix compositor interpretava les obres improvisant i elaborant cadències de durada de vegades superior a la del moviment a què anaven destinades. Però Mozart no fa tan sols obres virtuoses, sinó que deixa traspuar la seva personalitat, amb no pocs tocs d’humor o, quan s’escau, amb girs melancòlics o fins i tot tempestuosos.
Sorprèn que, després del tempestuós (i gairebé es diria que prebeethovenià) Concert en Re menor, KV 466, Mozart escrivís el Concert en Do major, KV 467, un dels més cèlebres del compositor per raons alienes al propi músic i que deu la fama gràcies al cinema i a la televisió: el segon moviment va servir com a suport musical per a la pel·lícula danesa Elvira Madigan (Bo Widerberg, 1967) i els qui tenim certa edat recordem un exministre de defensa que, abans de lucrar-se a costa d’una entitat financera ja desapareguda, es passejava pels platós televisius interpretant aquell mateix moviment.
Però més enllà de la fama bastarda, el Concert núm. 21 és una de les pàgines més memorables de la literatura concertística mozartiana. El músic s’hi presenta amb una càrrega autobiogràfica que prefigura en molts moments el que serà el romanticisme, és a dir l’exaltació del jo subjectiu. I si el Concert en Re menor deixava imprès sobre el pentagrama l’inconformisme rebel d’un Mozart que tot i el seu optimisme no deixa de pensar en la mort, el Concert núm. 21 –escrit i estrenat un mes després de l’anterior– deixa la porta oberta a la celebració de la vida amb tot l’entusiasme i la frescor d’un jove músic que amb vint-i-nou anys encara creia que des de Viena es podria menjar el món. En aquell moment, el 1785, tot somreia al jove músic arribat i instal·lat a la capital imperial quatre anys abans. I això es tradueix en un concert primaveral i que parteix de la puresa de la tonalitat de Do major per passejar-se durant tres moviments per les convencions de la forma musical del concert sense que el resultat final sigui en absolut convencional: la dolçor i la suavitat dels seus compassos no deixa d’amagar la pregunta que Mozart formulava contínuament als qui tenia a la vora: “M’estimeu? M’estimeu de debò?”.
El primer (o tercer?) Concert per a piano de Beethoven
El subjectivisme es manifesta amb tota la seva força en el Concert per a piano núm. 1, op. 15 de Beethoven. Tanmateix, i si ens ajustem a la realitat històrica, aquest és el tercer dels Concerts que havia escrit el compositor fins aleshores, és a dir fins al 1798, any de l’estrena de l’obra a Praga. La raó és ben senzilla: se sap que Beethoven havia escrit un Concert, avui perdut, en la tonalitat de Si bemoll major. I que el que avui es coneix com el Concert núm. 2 (publicat el 1801), s’havia escrit el 1791.
El considerat com a Concert núm. 1 és una mena de viatge del classicisme al romanticisme. Escrit en la tonalitat de Do major (com el número 21 de Mozart), i estructurat en els preceptius tres moviments ràpid (“Allegro con brio”), lent (“Largo”) i ràpid (“Rondo. Allegro scherzando”), té un inici que no amaga l’empremta del llenguatge de Mozart. Però ja al final del primer moviment, la cadenza és un veritable expositor de contrastos anímics, que en un Beethoven de vint-i-sis o vint-i-set anys ja comença a aflorar. I si el “Largo” central torna a una certa pau i transparència mozartianes, aquest moviment també anuncia els moviments centrals dels magistrals Concert núm. 4 i Concert núm. 5 del mateix compositor, a més de cedir a l’orquestra el paper d’opositor de contraris al llenguatge melós reservat al teclat.
Tot això fins a arribar al moviment que tanca l’obra i que recupera –com en molts dels concerts eminentment clàssics– l’esquema del rondó (A-B-A-C-A...) amb notes de cert sarcasme, inherents a la indicació scherzando (bromejant). Beethoven sembla anunciar en aquest moviment conclusiu que la broma aviat s’haurà acabat i que malgrat la primavera dels pobles posterior al terror de la Revolució Francesa i consolidats els valors de llibertat, igualtat i fraternitat, tot allò tindrà un final abrupte. Com la pròpia i desgraciada futura vida d’un Beethoven que poc abans d’iniciar la composició del Concert ja havia començat a tenir símptomes de la sordesa que més endavant el convertirà en el músic més desgraciat del seu temps.
Jaume Radigales, professor universitari i crític musical
Col·laboradors
Armand Basi – Bagués-Marsiera Joiers – Balot Restauració – Cardoner Grup – CECOT – Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports – Eurofirms Group – Fundació Abertis – Fundació Antigues Caixes Catalanes - BBVA – Fundació Caixa d'Enginyers – Fundació Castell de Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia Compañía Suiza S.A. de Seguros y Reaseguros – Illy – Laboratorio Reig Jofre – La Fageda – Quadis – Saba Infraestructures, S.A. – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión S.L. – Soler Cabot – Colonial – Veolia Serveis Catalunya –Benefactors d'Honor
Mariona Carulla Font – Mª Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló –Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Lluís Carulla Font – Josep Colomer Maronas – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Manuel Soler Pujol – Joan Uriach Marsal – Manel Vallet Garriga –Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – David Carrasco Chiva – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Zacaries Benamiar – Gemma Borràs i Llorens – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Pepita Izquierdo Giralt – Joan Oller i Cuartero – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Jordi Simó Sanahuja – Salvador Viñas Amat –Biografies
Biografies
Orquestra Simfònica Camera Musicae
Fundada l’any 2006, ha gaudit d’una gran rebuda del públic per la seva tasca de divulgació de la música clàssica en sectors molt diversos, tot parant una atenció especial al públic melòman i jove. Ha actuat al Palau de la Música Catalana, Gran Teatre del Liceu, Auditori de Barcelona, Auditorio Nacional de Música de Madrid, Auditorio de Saragossa, Palacio Euskalduna de Bilbao, Palau de les Arts de València i Auditorio Víctor Villegas de Múrcia, entre d’altres. L’Orquestra Simfònica Camera Musicae (OCM) ofereix temporades de concerts de producció pròpia a Barcelona, Tarragona i Lleida.
Des del inicis, Tomàs Grau n’és el director titular i artístic, i des de la temporada 2017-18 el mestre Salvador Mas n’és el principal director convidat, rol que abans van exercir Jordi Mora i José Rafael Pascual Vilaplana. L’OCM va iniciar la temporada 2009-10 el seu projecte de residència a l’Auditori del Tívoli del Vendrell, actualment vigent.
L’OCM ha col·laborat amb els directors Antoni Ros Marbà, Edmon Colomer, Rinaldo Alessandrini, Gábor Takács-Nagy, Marzio Conti, John Rutter, Josep Caballé Domenech, Virginia Martínez, Salvador Brotons, Diego Martin-Etxebarria i Massimo Spadano; i amb els solistes Stephen Kovacevich, Sabine Meyer, Steven Isserlis, Patricia Kopatchinskaja, Roberto Alagna, Gautier Capuçon, Mark Padmore, Alexander Melnikov, Seong-Jin Cho, Alice Sara Ott, Sayaka Shoji, Albrecht Mayer, Clara-Jumi Kang, Ainhoa Arteta, Asier Polo, Leticia Moreno, Pablo Ferrández, Judith Jáuregui, Albert Guinovart o Rafael Aguirre, entre d’altres.
Tot i desplegar la seva activitat principalment a Catalunya, l’OCM també actua de manera periòdica arreu de l’Estat espanyol i ha fet gires de concerts per Alemanya, Suïssa i la República Txeca. Ha enregistrat, entre d’altres, els discs Die romantische Seele, Alba eterna, Tempesta esvaïda, Un conte de Nadal i Mediterráneo.
Biografies
Rudolf Buchbinder, piano i direcció
Amb una carrera de més de seixanta anys, és un dels artistes contemporanis més llegendaris. La seva interpretació de les obres de Beethoven són exemplars. Ha interpretat les 32 Sonates per a piano en més d’una cinquantena d’ocasions arreu del món, i d’aquesta manera ha contribuït durant dècades a la història de la interpretació d’aquestes obres mestres.
Durant la temporada 2019-20, el Musikverein de Viena el va homenatjar cedint-li un cicle en el qual va interpretar els cinc Concerts per a piano de Beethoven, acompanyat per la Gewandhausorchester i Andris Nelsons, Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks i Mariss Jansons, Münchner Philharmoniker i Valery Gergiev, Staatskapelle Dresden i Christian Thielemann, i amb la Wiener Philharmoniker i Riccardo Muti.
Juntament amb la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks i Mariss Jansons, va actuar en una gira a l’Elbphilharmonie d’Hamburg, Philharmonie de París i de Luxemburg i al Carnegie Hall de Nova York. Va ser l’últim solista instrumental que va actuar sota la batuta del mestre letó. Un altre punt culminant de l’Any Beethoven és l’estrena d’un nou cicle al voltant de les Variacions Diabelli, amb dotze encàrrecs a compositors contemporanis de renom, procedents de generacions i horitzons diversos i que Buchbinder presenta en nombroses sales i festivals de gran prestigi.
És membre honorífic de la Wiener Philharmoniker i de la Wiener Symphoniker, així com de la Societat d’Amics de la Música de Viena, de la Sächsische Staatskapelle de Dresden i de la Filharmònica d’Israel. En la seva carrera, els seus enregistraments han rebut nombrosos premis.
Formació
Orquestra Simfònica Camera Musicae
Violins I
Cati Reus Gelabert
Christian Torres González
Miguel Angel Castillo Ortiz
Marc Charles Montesinos
Bernat Piqué Marré
Paula Aguiló Sagristà
Heriberto Fonseca González
Jordi Coll ClaretViolins II
Gabriel Coll Trulls
Joan Marsol Puig
Sergi Claret Alegre
David Gómez Moreno
Irantzu Zuasti Beguiristain
Eduard Sobrado VaosVioles
Miquel Córdoba Galdo
Bernat Bofarull Olivés
Félix Gallego Blasco
Núria Garcia Pastor
Gemma Pujol CoderchVioloncels
Bruno Hurtado Gosalvez
Albert Castán Cochs
Elisa González-Pola LucioContrabaixos
Enric Boixadós Gómez
Eduard Arribas MontagutFlauta
Neus Puig VallsOboès
Pau Roca Carreras
Roberto Ordax AguadoClarinets
Jordi Cornudella Heras
Lluís Casanova MartínezFagots
Daniel Ortuño Gelardo
Laia Magrí PontTrompes
Pablo Hernández Carrasco
Jordi Guasp BoadaTrompetes
Carlos Martí Frasquier
Josep Lluís López NavarroTimbals
Pau Montané PascualDirector artístic
Tomàs Grau RectoProducció
Núria Morera Canosa
Jaume Cortacans Gorgas
Adrià Segarra Garriga
Jordi Gastó JaénMàrqueting i Comunicació
Guillem Mora BoschTambé et pot interessar...
Palau Grans Veus
Piotr Beczala, tenor
―Àries d’òpera i cançonsPiotr Beczala, tenor
Camillo Raicke, pianoS. Donaudy: Vagissima sembianza, Freschi luoghi, prati aulenti, O del mio amato ben
O. Respighi: Lagrime, Scherzo, Stornellatrice, Nevicata, Pioggia, Nebbie
E. Wolf-Ferrari: 4 Rispetti, op. 11
F. P. Tosti: L’ultima canzone, Chi sei tu che mi parli, Ideale
G. Verdi: ària de Riccardo “Di tu se fedele il flutto m’aspetta”, d’Un ballo in maschera
G. Verdi: ària de Rodolfo “Quando le sere al placido”, de Luisa Miller
G. Puccini: ària de Cavaradossi “Recondita armonia”, de ToscaDijous, 13.05.21 – 20 h
Sala de Concerts
Preus: de 40 a 80 eurosPalau 100
Les quatre estacions de Vivaldi
Venice Baroque Orchestra & SiranossianChouchane Siranossian, violí
Venice Baroque OrchestraF. Gminiani:Concerto grosso en Re menor, “la Follia”
A. Vivaldi: Les quatre estacions, op. 8 núm. 1-4Dilluns, 17.05.21 – 18.00 i 20.30 h
Sala de Concerts
Preus: de 20 a 90 eurosPalau Grans Veus – Vespres Barrocs al Palau
Vivica Genaux & Vespres d’Arnadí
―Àries d’òpera de HändelVivica Genaux, mezzosoprano
Vespres d’Arnadí
Dani Espasa, clavecí i direccióG. F. Händel: àries d'òpera
Dimecres, 19.05.21 – 20 h
Sala de Concerts
Preus: de 18 a 56 euros
Rudolf Buchbinder, piano i direcció
Orquestra Simfònica Camera Musicae
Palau 100
Dimarts, 11 de maig de 2021 – 20 h
Sala de Concerts
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Orquestra Simfònica Camera Musicae
Rudolf Buchbinder, piano i direccióWolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
Concert per a piano núm. 21, en Do major, KV 467Allegro maestoso
Andante en fa mayor
Allegro vivace assaiLudwig van Beethoven (1770-1827)
Concert per a piano núm. 1, en Do major, op. 15Allegro con brio
Largo
Rondo. Allegro scherzandoDurada aproximada del concert: 80 minuts, sense pausa
#clàssics #nousreferents
Comentari
Del Classicisme al Romanticisme de la mà del piano
Al segle XVIII, i molt especialment a partir de la segona meitat, les formes musicals “modernes” es consoliden a partir del model de la sonata, que donarà peu a la simfonia en quatre moviments o als concerts, amb un protagonisme clar i nítid d’un instrument. Entre els quals, el piano és el que millor evoluciona i es transforma en un giny capaç de dur als oients del seu temps una sonoritat nova i innovadora per la tímbrica i el mecanisme del pianoforte. Mozart i Beethoven, que juntament amb Franz Joseph Haydn configuren la tríada del conegut com a Classicisme vienès (o Primera Escola de Viena) en van ser privilegiats agents i testimonis. Curiosament, cap dels tres no va néixer a Viena.
Mozart i el Concert núm. 21, en Do major
A banda de compositor excel·lent, Mozart va ser un pianista extraordinari. La majoria dels seus vint-i-set Concerts per a piano i orquestra, els va escriure per al seu propi lluïment, el del jove salzburguès. I d’aquestes obres, les setze últimes van ser compostes en un període de nou anys. En el període vienès (1781-1791), i especialment entre el 1782 i el 1786, Mozart va celebrar moltes “acadèmies” (concerts), en les quals va estrenar simfonies, divertiments i concerts per a piano, en què el mateix compositor interpretava les obres improvisant i elaborant cadències de durada de vegades superior a la del moviment a què anaven destinades. Però Mozart no fa tan sols obres virtuoses, sinó que deixa traspuar la seva personalitat, amb no pocs tocs d’humor o, quan s’escau, amb girs melancòlics o fins i tot tempestuosos.
Sorprèn que, després del tempestuós (i gairebé es diria que prebeethovenià) Concert en Re menor, KV 466, Mozart escrivís el Concert en Do major, KV 467, un dels més cèlebres del compositor per raons alienes al propi músic i que deu la fama gràcies al cinema i a la televisió: el segon moviment va servir com a suport musical per a la pel·lícula danesa Elvira Madigan (Bo Widerberg, 1967) i els qui tenim certa edat recordem un exministre de defensa que, abans de lucrar-se a costa d’una entitat financera ja desapareguda, es passejava pels platós televisius interpretant aquell mateix moviment.
Però més enllà de la fama bastarda, el Concert núm. 21 és una de les pàgines més memorables de la literatura concertística mozartiana. El músic s’hi presenta amb una càrrega autobiogràfica que prefigura en molts moments el que serà el romanticisme, és a dir l’exaltació del jo subjectiu. I si el Concert en Re menor deixava imprès sobre el pentagrama l’inconformisme rebel d’un Mozart que tot i el seu optimisme no deixa de pensar en la mort, el Concert núm. 21 –escrit i estrenat un mes després de l’anterior– deixa la porta oberta a la celebració de la vida amb tot l’entusiasme i la frescor d’un jove músic que amb vint-i-nou anys encara creia que des de Viena es podria menjar el món. En aquell moment, el 1785, tot somreia al jove músic arribat i instal·lat a la capital imperial quatre anys abans. I això es tradueix en un concert primaveral i que parteix de la puresa de la tonalitat de Do major per passejar-se durant tres moviments per les convencions de la forma musical del concert sense que el resultat final sigui en absolut convencional: la dolçor i la suavitat dels seus compassos no deixa d’amagar la pregunta que Mozart formulava contínuament als qui tenia a la vora: “M’estimeu? M’estimeu de debò?”.
El primer (o tercer?) Concert per a piano de Beethoven
El subjectivisme es manifesta amb tota la seva força en el Concert per a piano núm. 1, op. 15 de Beethoven. Tanmateix, i si ens ajustem a la realitat històrica, aquest és el tercer dels Concerts que havia escrit el compositor fins aleshores, és a dir fins al 1798, any de l’estrena de l’obra a Praga. La raó és ben senzilla: se sap que Beethoven havia escrit un Concert, avui perdut, en la tonalitat de Si bemoll major. I que el que avui es coneix com el Concert núm. 2 (publicat el 1801), s’havia escrit el 1791.
El considerat com a Concert núm. 1 és una mena de viatge del classicisme al romanticisme. Escrit en la tonalitat de Do major (com el número 21 de Mozart), i estructurat en els preceptius tres moviments ràpid (“Allegro con brio”), lent (“Largo”) i ràpid (“Rondo. Allegro scherzando”), té un inici que no amaga l’empremta del llenguatge de Mozart. Però ja al final del primer moviment, la cadenza és un veritable expositor de contrastos anímics, que en un Beethoven de vint-i-sis o vint-i-set anys ja comença a aflorar. I si el “Largo” central torna a una certa pau i transparència mozartianes, aquest moviment també anuncia els moviments centrals dels magistrals Concert núm. 4 i Concert núm. 5 del mateix compositor, a més de cedir a l’orquestra el paper d’opositor de contraris al llenguatge melós reservat al teclat.
Tot això fins a arribar al moviment que tanca l’obra i que recupera –com en molts dels concerts eminentment clàssics– l’esquema del rondó (A-B-A-C-A...) amb notes de cert sarcasme, inherents a la indicació scherzando (bromejant). Beethoven sembla anunciar en aquest moviment conclusiu que la broma aviat s’haurà acabat i que malgrat la primavera dels pobles posterior al terror de la Revolució Francesa i consolidats els valors de llibertat, igualtat i fraternitat, tot allò tindrà un final abrupte. Com la pròpia i desgraciada futura vida d’un Beethoven que poc abans d’iniciar la composició del Concert ja havia començat a tenir símptomes de la sordesa que més endavant el convertirà en el músic més desgraciat del seu temps.
Jaume Radigales, professor universitari i crític musical
Col·laboradors
Armand Basi – Bagués-Marsiera Joiers – Balot Restauració – Cardoner Grup – CECOT – Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports – Eurofirms Group – Fundació Abertis – Fundació Antigues Caixes Catalanes - BBVA – Fundació Caixa d'Enginyers – Fundació Castell de Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia Compañía Suiza S.A. de Seguros y Reaseguros – Illy – Laboratorio Reig Jofre – La Fageda – Quadis – Saba Infraestructures, S.A. – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión S.L. – Soler Cabot – Colonial – Veolia Serveis Catalunya –Benefactors d'Honor
Mariona Carulla Font – Mª Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló –Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Lluís Carulla Font – Josep Colomer Maronas – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Manuel Soler Pujol – Joan Uriach Marsal – Manel Vallet Garriga –Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – David Carrasco Chiva – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Zacaries Benamiar – Gemma Borràs i Llorens – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Pepita Izquierdo Giralt – Joan Oller i Cuartero – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Jordi Simó Sanahuja – Salvador Viñas Amat –Biografies
Orquestra Simfònica Camera Musicae
Fundada l’any 2006, ha gaudit d’una gran rebuda del públic per la seva tasca de divulgació de la música clàssica en sectors molt diversos, tot parant una atenció especial al públic melòman i jove. Ha actuat al Palau de la Música Catalana, Gran Teatre del Liceu, Auditori de Barcelona, Auditorio Nacional de Música de Madrid, Auditorio de Saragossa, Palacio Euskalduna de Bilbao, Palau de les Arts de València i Auditorio Víctor Villegas de Múrcia, entre d’altres. L’Orquestra Simfònica Camera Musicae (OCM) ofereix temporades de concerts de producció pròpia a Barcelona, Tarragona i Lleida.
Des del inicis, Tomàs Grau n’és el director titular i artístic, i des de la temporada 2017-18 el mestre Salvador Mas n’és el principal director convidat, rol que abans van exercir Jordi Mora i José Rafael Pascual Vilaplana. L’OCM va iniciar la temporada 2009-10 el seu projecte de residència a l’Auditori del Tívoli del Vendrell, actualment vigent.
L’OCM ha col·laborat amb els directors Antoni Ros Marbà, Edmon Colomer, Rinaldo Alessandrini, Gábor Takács-Nagy, Marzio Conti, John Rutter, Josep Caballé Domenech, Virginia Martínez, Salvador Brotons, Diego Martin-Etxebarria i Massimo Spadano; i amb els solistes Stephen Kovacevich, Sabine Meyer, Steven Isserlis, Patricia Kopatchinskaja, Roberto Alagna, Gautier Capuçon, Mark Padmore, Alexander Melnikov, Seong-Jin Cho, Alice Sara Ott, Sayaka Shoji, Albrecht Mayer, Clara-Jumi Kang, Ainhoa Arteta, Asier Polo, Leticia Moreno, Pablo Ferrández, Judith Jáuregui, Albert Guinovart o Rafael Aguirre, entre d’altres.
Tot i desplegar la seva activitat principalment a Catalunya, l’OCM també actua de manera periòdica arreu de l’Estat espanyol i ha fet gires de concerts per Alemanya, Suïssa i la República Txeca. Ha enregistrat, entre d’altres, els discs Die romantische Seele, Alba eterna, Tempesta esvaïda, Un conte de Nadal i Mediterráneo.
Rudolf Buchbinder, piano i direcció
Amb una carrera de més de seixanta anys, és un dels artistes contemporanis més llegendaris. La seva interpretació de les obres de Beethoven són exemplars. Ha interpretat les 32 Sonates per a piano en més d’una cinquantena d’ocasions arreu del món, i d’aquesta manera ha contribuït durant dècades a la història de la interpretació d’aquestes obres mestres.
Durant la temporada 2019-20, el Musikverein de Viena el va homenatjar cedint-li un cicle en el qual va interpretar els cinc Concerts per a piano de Beethoven, acompanyat per la Gewandhausorchester i Andris Nelsons, Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks i Mariss Jansons, Münchner Philharmoniker i Valery Gergiev, Staatskapelle Dresden i Christian Thielemann, i amb la Wiener Philharmoniker i Riccardo Muti.
Juntament amb la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks i Mariss Jansons, va actuar en una gira a l’Elbphilharmonie d’Hamburg, Philharmonie de París i de Luxemburg i al Carnegie Hall de Nova York. Va ser l’últim solista instrumental que va actuar sota la batuta del mestre letó. Un altre punt culminant de l’Any Beethoven és l’estrena d’un nou cicle al voltant de les Variacions Diabelli, amb dotze encàrrecs a compositors contemporanis de renom, procedents de generacions i horitzons diversos i que Buchbinder presenta en nombroses sales i festivals de gran prestigi.
És membre honorífic de la Wiener Philharmoniker i de la Wiener Symphoniker, així com de la Societat d’Amics de la Música de Viena, de la Sächsische Staatskapelle de Dresden i de la Filharmònica d’Israel. En la seva carrera, els seus enregistraments han rebut nombrosos premis.
Formació
Orquestra Simfònica Camera Musicae
Violins I
Cati Reus Gelabert
Christian Torres González
Miguel Angel Castillo Ortiz
Marc Charles Montesinos
Bernat Piqué Marré
Paula Aguiló Sagristà
Heriberto Fonseca González
Jordi Coll ClaretViolins II
Gabriel Coll Trulls
Joan Marsol Puig
Sergi Claret Alegre
David Gómez Moreno
Irantzu Zuasti Beguiristain
Eduard Sobrado VaosVioles
Miquel Córdoba Galdo
Bernat Bofarull Olivés
Félix Gallego Blasco
Núria Garcia Pastor
Gemma Pujol CoderchVioloncels
Bruno Hurtado Gosalvez
Albert Castán Cochs
Elisa González-Pola LucioContrabaixos
Enric Boixadós Gómez
Eduard Arribas MontagutFlauta
Neus Puig VallsOboès
Pau Roca Carreras
Roberto Ordax AguadoClarinets
Jordi Cornudella Heras
Lluís Casanova MartínezFagots
Daniel Ortuño Gelardo
Laia Magrí PontTrompes
Pablo Hernández Carrasco
Jordi Guasp BoadaTrompetes
Carlos Martí Frasquier
Josep Lluís López NavarroTimbals
Pau Montané PascualDirector artístic
Tomàs Grau RectoProducció
Núria Morera Canosa
Jaume Cortacans Gorgas
Adrià Segarra Garriga
Jordi Gastó JaénMàrqueting i Comunicació
Guillem Mora BoschTambé et pot interessar...
Palau Grans Veus
Piotr Beczala, tenor
―Àries d’òpera i cançonsPiotr Beczala, tenor
Camillo Raicke, pianoS. Donaudy: Vagissima sembianza, Freschi luoghi, prati aulenti, O del mio amato ben
O. Respighi: Lagrime, Scherzo, Stornellatrice, Nevicata, Pioggia, Nebbie
E. Wolf-Ferrari: 4 Rispetti, op. 11
F. P. Tosti: L’ultima canzone, Chi sei tu che mi parli, Ideale
G. Verdi: ària de Riccardo “Di tu se fedele il flutto m’aspetta”, d’Un ballo in maschera
G. Verdi: ària de Rodolfo “Quando le sere al placido”, de Luisa Miller
G. Puccini: ària de Cavaradossi “Recondita armonia”, de ToscaDijous, 13.05.21 – 20 h
Sala de Concerts
Preus: de 40 a 80 eurosPalau 100
Les quatre estacions de Vivaldi
Venice Baroque Orchestra & SiranossianChouchane Siranossian, violí
Venice Baroque OrchestraF. Gminiani:Concerto grosso en Re menor, “la Follia”
A. Vivaldi: Les quatre estacions, op. 8 núm. 1-4Dilluns, 17.05.21 – 18.00 i 20.30 h
Sala de Concerts
Preus: de 20 a 90 eurosPalau Grans Veus – Vespres Barrocs al Palau
Vivica Genaux & Vespres d’Arnadí
―Àries d’òpera de HändelVivica Genaux, mezzosoprano
Vespres d’Arnadí
Dani Espasa, clavecí i direccióG. F. Händel: àries d'òpera
Dimecres, 19.05.21 – 20 h
Sala de Concerts
Preus: de 18 a 56 euros