Del Classicisme al Romanticisme de la mà del piano

Al segle XVIII, i molt especialment a partir de la segona meitat, les formes musicals “modernes” es consoliden a partir del model de la sonata, que donarà peu a la simfonia en quatre moviments o als concerts, amb un protagonisme clar i nítid d’un instrument. Entre els quals, el piano és el que millor evoluciona i es transforma en un giny capaç de dur als oients del seu temps una sonoritat nova i innovadora per la tímbrica i el mecanisme del pianoforte. Mozart i Beethoven, que juntament amb Franz Joseph Haydn configuren la tríada del conegut com a Classicisme vienès (o Primera Escola de Viena) en van ser privilegiats agents i testimonis. Curiosament, cap dels tres no va néixer a Viena.

Mozart i el Concert núm. 21, en Do major

A banda de compositor excel·lent, Mozart va ser un pianista extraordinari. La majoria dels seus vint-i-set Concerts per a piano i orquestra, els va escriure per al seu propi lluïment, el del jove salzburguès. I d’aquestes obres, les setze últimes van ser compostes en un període de nou anys. En el període vienès (1781-1791), i especialment entre el 1782 i el 1786, Mozart va celebrar moltes “acadèmies” (concerts), en les quals va estrenar simfonies, divertiments i concerts per a piano, en què el mateix compositor interpretava les obres improvisant i elaborant cadències de durada de vegades superior a la del moviment a què anaven destinades. Però Mozart no fa tan sols obres virtuoses, sinó que deixa traspuar la seva personalitat, amb no pocs tocs d’humor o, quan s’escau, amb girs melancòlics o fins i tot tempestuosos.

Sorprèn que, després del tempestuós (i gairebé es diria que prebeethovenià) Concert en Re menor, KV 466, Mozart escrivís el Concert en Do major, KV 467, un dels més cèlebres del compositor per raons alienes al propi músic i que deu la fama gràcies al cinema i a la televisió: el segon moviment va servir com a suport musical per a la pel·lícula danesa Elvira Madigan (Bo Widerberg, 1967) i els qui tenim certa edat recordem un exministre de defensa que, abans de lucrar-se a costa d’una entitat financera ja desapareguda, es passejava pels platós televisius interpretant aquell mateix moviment.

Però més enllà de la fama bastarda, el Concert núm. 21 és una de les pàgines més memorables de la literatura concertística mozartiana. El músic s’hi presenta amb una càrrega autobiogràfica que prefigura en molts moments el que serà el romanticisme, és a dir l’exaltació del jo subjectiu. I si el Concert en Re menor deixava imprès sobre el pentagrama l’inconformisme rebel d’un Mozart que tot i el seu optimisme no deixa de pensar en la mort, el Concert núm. 21 –escrit i estrenat un mes després de l’anterior– deixa la porta oberta a la celebració de la vida amb tot l’entusiasme i la frescor d’un jove músic que amb vint-i-nou anys encara creia que des de Viena es podria menjar el món. En aquell moment, el 1785, tot somreia al jove músic arribat i instal·lat a la capital imperial quatre anys abans. I això es tradueix en un concert primaveral i que parteix de la puresa de la tonalitat de Do major per passejar-se durant tres moviments per les convencions de la forma musical del concert sense que el resultat final sigui en absolut convencional: la dolçor i la suavitat dels seus compassos no deixa d’amagar la pregunta que Mozart formulava contínuament als qui tenia a la vora: “M’estimeu? M’estimeu de debò?”.

El primer (o tercer?) Concert per a piano de Beethoven

El subjectivisme es manifesta amb tota la seva força en el Concert per a piano núm. 1, op. 15 de Beethoven. Tanmateix, i si ens ajustem a la realitat històrica, aquest és el tercer dels Concerts que havia escrit el compositor fins aleshores, és a dir fins al 1798, any de l’estrena de l’obra a Praga. La raó és ben senzilla: se sap que Beethoven havia escrit un Concert, avui perdut, en la tonalitat de Si bemoll major. I que el que avui es coneix com el Concert núm. 2 (publicat el 1801), s’havia escrit el 1791.

El considerat com a Concert núm. 1 és una mena de viatge del classicisme al romanticisme. Escrit en la tonalitat de Do major (com el número 21 de Mozart), i estructurat en els preceptius tres moviments ràpid (“Allegro con brio”), lent (“Largo”) i ràpid (“Rondo. Allegro scherzando”), té un inici que no amaga l’empremta del llenguatge de Mozart. Però ja al final del primer moviment, la cadenza és un veritable expositor de contrastos anímics, que en un Beethoven de vint-i-sis o vint-i-set anys ja comença a aflorar. I si el “Largo” central torna a una certa pau i transparència mozartianes, aquest moviment també anuncia els moviments centrals dels magistrals Concert núm. 4 i Concert núm. 5 del mateix compositor, a més de cedir a l’orquestra el paper d’opositor de contraris al llenguatge melós reservat al teclat.

Tot això fins a arribar al moviment que tanca l’obra i que recupera –com en molts dels concerts eminentment clàssics– l’esquema del rondó (A-B-A-C-A...) amb notes de cert sarcasme, inherents a la indicació scherzando (bromejant). Beethoven sembla anunciar en aquest moviment conclusiu que la broma aviat s’haurà acabat i que malgrat la primavera dels pobles posterior al terror de la Revolució Francesa i consolidats els valors de llibertat, igualtat i fraternitat, tot allò tindrà un final abrupte. Com la pròpia i desgraciada futura vida d’un Beethoven que poc abans d’iniciar la composició del Concert ja havia començat a tenir símptomes de la sordesa que més endavant el convertirà en el músic més desgraciat del seu temps.

Jaume Radigales, professor universitari i crític musical

Orquestra Simfònica Camera Musicae

Violins I
Cati Reus Gelabert
Christian Torres González
Miguel Angel Castillo Ortiz
Marc Charles Montesinos
Bernat Piqué Marré
Paula Aguiló Sagristà
Heriberto Fonseca González
Jordi Coll Claret

Violins II
Gabriel Coll Trulls
Joan Marsol Puig
Sergi Claret Alegre
David Gómez Moreno
Irantzu Zuasti Beguiristain
Eduard Sobrado Vaos

Violes
Miquel Córdoba Galdo
Bernat Bofarull Olivés
Félix Gallego Blasco
Núria Garcia Pastor
Gemma Pujol Coderch

Violoncels
Bruno Hurtado Gosalvez
Albert Castán Cochs
Elisa González-Pola Lucio

Contrabaixos
Enric Boixadós Gómez
Eduard Arribas Montagut

Flauta
Neus Puig Valls

Oboès
Pau  Roca Carreras
Roberto Ordax Aguado

Clarinets
Jordi Cornudella Heras
Lluís Casanova Martínez

Fagots
Daniel Ortuño Gelardo
Laia Magrí Pont

Trompes
Pablo Hernández Carrasco
Jordi Guasp Boada

Trompetes
Carlos Martí Frasquier
Josep Lluís López Navarro

Timbals
Pau Montané Pascual

Director artístic
Tomàs Grau Recto

Producció
Núria Morera Canosa
Jaume Cortacans Gorgas
Adrià Segarra Garriga
Jordi Gastó Jaén

Màrqueting i Comunicació
Guillem Mora Bosch