Meredith Wohlgemuth & Jinhee Park | Palau de la Música Catalana

Meredith Wohlgemuth & Jinhee Park
—Del Romanticisme a la Segona Escola de Viena
Petit Palau Cambra
Dijous, 20 de març de 2025 – 19.30 h
Petit Palau
Aquest esdeveniment ja s'ha celebrat
Fitxa del concert Tota la programació
En co-producció amb:
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Meredith Wohlgemuth, soprano
Jinhee Park, piano
Hugo Wolf (1860-1903)
De Goethe-Lieder, HWW 120

Mignon I: Heiss mich nicht reden
Mignon II: Nur wer die Sehnsucht kennt
Mignon III: So lasst mich scheinen
Mignon: Kennst du das Land
Anton Webern (1883-1945)
Drei Lieder nach Gedichten von Hildegard Jone, op. 25

Wie bin ich froh!
Des Herzens Purpurvogel
Sterne, Ihr silbernen Bienen
Alban Berg (1885-1935)
Sieben frühe Lieder

Nacht
Schilflied
Die Nachtigall
Traumgekrönt
Im Zimmer
Liebesode
Sommertage
Robert Schumann (1810-1856)
De Myrthen, op. 25

Widmung
Lied der Suleika
Arnold Schönberg (1874-1951)
De Vier Lieder, op. 2

Erhebung
Franz Schubert (1797-1828)
Gretchen am Spinnrade, D. 118
Hugo Wolf
De Mörike-Lieder, H. 119

Verborgenheit
Arnold Schönberg
De Vier Lieder, op. 2

Erwartung
Franz Schubert
Die Liebe hat gelogen, D. 751
Robert Schumann
De Kerner-Lieder, op. 35

Wer machte dich so krank?
Franz Schubert
Nacht und Träume, D. 827
Aquest concert té una durada de 60 minuts, sense pausa.
La durada del concert és aproximada.
Concert enregistrat per Catalunya Música
#Lied #jovestalents
Poema
Sarbatana amor
Càntut a tu,
quan vinc dels segles
i em faig carreu
de la pregària,
lliri ignorat, sol furtiu,
bes nascut de l’alimària.

Sona flabiol!
Corre, dansa,
vine a la vora!

Ha tornat
la flama trobadora,
aquí, de cop,
perquè el temps
és un cercle de seda
que marca el pas del sol
i l’acull de genolls,
per abeurar-s’hi.

Càntut a la vida i dic
l’espurna de la cançoneta,
quan balla el rodamon
de flauta i violí.

Sona flabiol!
Corre, dansa,
vine a la vora!

Càntut a tu i et duc arreu.
I les esquelles diuen
la cançó que escampa
el goig diví de fer-se nom.
I així, de cop,
tot se’n va i tot retorna
pel tímid corriol
que mena a tu.

Sona flabiol!
Corre, dansa,
vine a la vora!

Meravellada
canta la fada,
l’enamorada
del fetiller.

Lluís Calvo
Del llibre Centaures i rossinyols.
La Pobla de Farnals: Edicions del Buc, 2023.
Comentari
Modernitats i radicalitats
Hugo Wolf, que obre el programa, és una mena de frontissa entre el que avui considerem el lied essencial –Franz Schubert, Robert Schumann i Wolf, en una línia que tanca ell mateix– i el lied del període que anomenem Viena 1900, que recull la seva manera d’entendre el gènere. Les peces de Wolf que escoltarem, les quatre cançons de Mignon (amb poemes de Goethe també musicats per Schubert i Schumann), introdueixen els temes presents al llarg de tot el programa: amors secrets, nostàlgia i mort, en el seu vessant més espiritual.

El breu cicle d’Anton Webern Drei Lieder nach Gedichten von Hildegard Jone, el seu únic dodecafònic per a veu i piano, presenta una celebració de la vida que dona pas a la mort i a la joia de la vida eterna (no descartem que tot plegat sigui, en realitat, una celebració de l’amor). Són tres cançons, doncs, de caràcter molt diferent, amb molts canvis i contrastos dins de cadascuna.

El tercer cicle del vespre arriba amb Alban Berg, els Sieben frühe Lieder. Entre el 1905 i el 1908, que és l’època en què estudiava amb Arnold Schönberg i també l’època en què va conèixer qui seria la seva dona, Helene Nahowski, Berg va compondre un nombre indeterminat de cançons que no va editar. El 1917 va seleccionar-ne deu i va fer-ne una còpia acurada per regalar-la a Helene, i d’aquestes va publicar-ne set el 1928, en doble versió: veu i piano i veu i orquestra. Escoltarem, per tant, un seguit de cançons amoroses i sensuals, de les quals cal destacar la tercera, la ben coneguda “Die Nachtigall”.

A partir d’aquí, el programa deixa els cicles i entrellaça lieder de Schumann, Schönberg, Wolf i Schubert, que insisteixen en els temes esmentats abans. Des de l’exaltació amorosa de “Widmung”, “Lied der Suleika”, “Erhebung” o Gretchen am Spinnrade, passant per les esperances íntimes de “Verborgenheit” o “Erwartung”, fins a arribar a la desesperança i la mort amb Die Liebe hat gelogen, “Wer machte dich so krank?” i Nacht und Träume. És una proposta suggeridora, que ens porta, inevitablement, per camins molt diferents. Els lieder d’aquest “cicle ocasional”, però, flueixen equilibradament, sense més ensurts que els que puguem compartir amb la veu poètica.

Aquest breu recorregut per més de vuitanta anys de cançons, més de cent si hi incloem la primera part del programa, ens recorda, a més, que la modernitat i la radicalitat no són exclusives de cap època.

Sílvia Pujalte, divulgadora musical especialitzada en lied
Biografies
Meredith Wohlgemuth, soprano
Jinhee Park, piano
Biografies
Meredith Wohlgemuth, soprano
És una soprano americana establerta a Hannover. El 2022 va rebre el primer premi i el premi de cançó francesa al Concurs Internacional Musical de Mont-real, i el 2023 va guanyar el primer premi al Concurs Internacional Schubert de Dortmund, també amb la pianista Jinhee Park. La temporada 2022-23 va fer el seu debut operístic a Europa a la Staatsoper de Hannover debutant en els papers de Giulietta (I Capuleti e i Montecchi), Adina (L’elisir d’amore), Gretel (Hänsel und Gretel), Euridice (Orfeo), Cordelia (Lear) i Blumenmädchen (Parsifal). També va interpretar diversos recitals de lied a Dortmund i Colònia amb els pianistes Jinhee Park i Eric Schneider. Meredith Wohlgemuth va créixer cantant i actuant en musicals des dels set anys. Va rebre el títol de Màster en Cant per la Juilliard School el 2020.
Següent biografia
Biografies
Jinhee Park, piano
És una artista versàtil i apassionada per la música, amb una àmplia experiència tant en repertori vocal com instrumental. Com a pianista acompanyant, i formant duo amb la soprano Meredith Wohlgemuth, obtingué el reconeixement internacional en guanyar el Concurs Internacional Musical de Mont-real el 2022 i el primer premi del Concurs Internacional Schubert de Dortmund el 2023. També va rebre el premi com a millor pianista d’ambdues competicions. Es va llicenciar a la Universitat Nacional de Seül; tot seguit va fer un màster a la Juilliard School i posteriorment va assolir l’Artist Diploma a la Manhattan School of Music. Actualment fa el doctorat en arts musicals a la Juilliard School becada per la Starr Foundation. La tardor del 2024 es va unir a la Manhattan School of Music com a membre de la Facultat de Cant, centrada en el repertori de cançó.
Textos
Textos
Hugo Wolf (1860-1903)
De Goethe-Lieder, HWW 120
Textos de Johann Wolfgang Goethe (1749-1832)
Heiss mich nicht reden
No em facis parlar
Heiss mich nicht reden, heiss mich schweigen,
Denn mein Geheimnis ist mir Pflicht;
Ich möchte dir mein ganzes Innre zeigen,
Allein das Schicksal will es nicht.
No em facis parlar, fes-me callar,
car el secret és el meu deure.
Et voldria mostrar tots els meus pensaments,
però el meu destí no ho permet.
Zur rechten Zeit vertreibt der Sonne Lauf
Die finstre Nacht, und sie muss sich erhellen;
Der harte Fels schliesst seinen Busen auf,
Missgönnt der Erde nicht die tiefverborgnen Quellen.
En el moment oportú el curs del sol
expulsa l’obscura nit, que s’ha d’il·luminar;
la dura roca obre les seves entranyes
i no escatima a la terra les ocultes fonts.
Ein jeder sucht im Arm des Freundes Ruh,
Dort kann die Brust in Klagen sich ergiessen;
Allein ein Schwur drückt mir die Lippen zu,
Und nur ein Gott vermag sie aufzuschliessen.
Cadascú busca repòs en els braços de l’amic,
on el cor pugui desfogar les seves queixes,
però un jurament em tanca els llavis,
i només un déu els podria obrir.
Nur wer die Sehnsucht kennt
Només el qui coneix l’enyorança
Nur wer die Sehnsucht kennt
Weiss, was ich leide!
Allein und abgetrennt
Von aller Freude,
Seh’ ich an’s Firmament
Nach jener Seite.
Ach! der mich liebt und kennt
Ist in der Weite.
Es schwindelt mir, es brennt
Mein Eingeweide.
Nur wer die Sehnsucht kennt
Weiss, was ich leide!
Només el qui coneix l’enyorança
sap el que sofreixo!
Sola i separada
de tota alegria,
miro el firmament
cap aquell costat.
Ai!, el que m’estima i em coneix
està molt lluny.
Em marejo, se’m cremen
les entranyes.
Només el qui coneix l’enyorança
sap el que sofreixo!
So lasst mich scheinen
Deixeu-me lluir
So lasst mich scheinen, bis ich werde,
Zieht mir das weisse Kleid nicht aus!
Ich eile von der schönen Erde
Hinab in jenes dunkle Haus.
Deixeu-me lluir, mentre visqui;
no em traieu el vestit blanc!
M’apresso a deixar la bella terra
cap a aquella sòrdida morada fosca.
Dort ruh’ ich eine kleine Stille,
Dann öffnet sich der frische Blick;
Ich lasse dann die reine Hülle,
Den Gürtel und den Kranz zurück.
Descansaré allà en curta pau,
després s’obrirà la fresca mirada
i deixaré llavors darrere meu
els simples embolcalls, la cinta i la corona.
Und jene himmlischen Gestalten
Sie fragen nicht nach Mann und Weib,
Und keine Kleider, keine Falten
Umgeben den verklärten Leib.
I aquelles figures celestials
no pregunten si ets home o dona,
i cap vestit, ni cap arruga
cobriran el cos transfigurat.
Vaig viure certament sense penes ni molèsties,
però vaig sentir un profund dolor.
L’aflicció em va envellir massa aviat...
Feu-me jove per sempre més!
Zwar lebt’ ich ohne Sorg’ und Mühe,
Doch fühlt’ ich tiefen Schmerz genung.
Vor Kummer altert’ ich zu frühe;
Macht mich auf ewig wieder jung!
Kennst du das Land
Coneixes el país
Kennst du das Land, wo die Zitronen blühn,
Im dunkeln Laub die Gold-Orangen glühn,
Ein sanfter Wind vom blauen Himmel weht,
Die Myrte still und hoch der Lorbeer steht?
Kennst du es wohl?
Dahin! Dahin
Möcht’ ich mit dir, o mein Geliebter, ziehn.
¿Coneixes el país on floreixen els llimoners,
on brillen les taronges daurades entre obscurs
brancatges,
una dolça brisa bufa al cel blau,
les murtres estan callades i creixen els llorers?
El coneixes bé?
Cap allà! Cap allà
voldria, estimat, anar amb tu!
Kennst du das Haus? Auf Säulen ruht sein Dach.
Es glänzt der Saal, es schimmert das Gemach,
Und Marmorbilder stehn und sehn mich an:
Was hat man dir, du armes Kind, getan?
Kennst du es wohl?
Dahin! Dahin
Möcht’ ich mit dir, o mein Beschützer, ziehn.
Coneixes la casa? Sobre les columnes reposa la teulada,
resplendeix la sala i brilla la cambra,
i hi ha estàtues de marbre que em pregunten:
què t’hem fet, pobra criatura?
La coneixes bé?
Cap allà! Cap allà
voldria, protector meu, anar amb tu!
Kennst du den Berg und seinen Wolkensteg?
Das Maultier sucht im Nebel seinen Weg;
In Höhlen wohnt der Drachen alte Brut;
Es stürzt der Fels und über ihn die Flut!
Kennst du ihn wohl?
Dahin! Dahin
Geht unser Weg! O Vater, laß uns ziehn!
Coneixes la muntanya i el seu boirós camí?
La mula el busca entre la boira;
en les cavernes, hi viu l’antiga nissaga dels dragons,
les roques es precipiten sobre el riu.La coneixes bé?
Cap allà! Cap allà
ens porta aquest camí! Pare, deixa’ns-hi anar!
Anton Webern (1883-1945)
Drei Lieder nach Gedichten von Hildegard Jone — Tres cançons sobre poemes de Hildegard Jone
Textos de Hildegard Jone (1891-1963)
Wie bin ich froh!
Que content estic!
Wie bin ich froh!
noch einmal wird mir alles grün und leuchtet so!
noch überblühn die Blumen mir die Welt!
noch einmal bin ich ganz ins Werden hingestellt
und bin auf Erden.
Que content estic!
Una vegada encara, tot és verd per a mi i així ho veig!
Una vegada encara, les flors del món floreixen per a mi!
Una vegada encara, estic del tot envoltat per l’esdevenir
i soc a la terra.
Des Herzens Purpurvogel
L’ocell porpre del cor
Des Herzens Purpurvogel fliegt durch die Nacht.
Der Augen Falter, die im Hellen gaukeln,
sind ihm voraus, wenn sie im Tage schaukeln.
Und doch ist er’s, der sie ans Ziel gebracht.
L’ocell porpra del cor vola durant la nit.
Les papallones dels ulls, que voletegen en la claror,
el precedeixen, quan es gronxen en el dia.
I amb tot, és ell qui les porta a la seva meta.
Sie ruhen oft,die bald sich neu erheben zu neuem Flug.
Doch rastet endlich er am Ast des Todes,
müd’ und flügelschwer,
dann müssen sie zum letzten Blick verbeben.
Reposen sovint, però aviat s’aixequen de nou per a un nou vol.
Però quan ell reposa finalment en una branca de la mort,
cansat i amb ales pesants,
elles han de morir amb la darrera mirada.
Sterne, Ihr silbernen Bienen
Estrelles, abelles platejades
Sterne, Ihr silbernen Bienen
der Nacht um die Blume der Liebe!
Wahrlich der Honig aus ihr
hängt schimmernd an Euch.
Lasset ihn tropfen ins Herz,
in die goldene Wabe,
füllet sie an bis zum Rand.
Ach schon tropfet sie über,
selig und bis ans Ende mit
ewiger Süße durchtränkt.
Estrelles, abelles platejades
de la nit en les flors de l’amor!
Veritablement la vostra mel
penja brillant de vosaltres.
Deixeu que caigui en el cor,
en la bresca celestial,
ompliu-la del tot.
Ai, ja sobrepassa,
beveu benaurades i fins al final
en dolcesa eterna.
Alban Berg (1885-1935)
Sieben frühe Lieder — Set primeres cançons
Nacht
Carl Hauptmann (1858-1921)
Nit
Dämmern Wolken über Nacht und Thal,
Nebel schweben. Wasser rauschen sacht.
Nun entschleiert sich's mit einem Mal:
O gieb acht! gieb acht!
Els núvols vespregen sobre la nit i la vall,
la boira sura, els rierols xiuxiuegen suaument.
Ara de sobte s’aclareix:
oh, compte, compte!
Weites Wunderland ist aufgethan,
Silbern ragen Berge traumhaft gross,
Stille Pfade silberlicht thalan
Aus verborg'nem Schoss.
Apareix un ampli país de meravelles,
argentines s’aixequen les muntanyes, com en un somni,
viaranys silenciosos il·luminats de plata
venen de sines amagades;
Und die hehre Welt so traumhaft rein.
Stummer Buchenbaum am Wege steht
Schattenschwarz -- ein Hauch vom fernen Hain
Einsam leise weht.
i el món excels és un pur somni.
Un faig callat dona negra ombra al camí,
oneja lleuger un hàlit solitari
de camps llunyans.
Und aus tiefen Grundes Düsterheit
Blinken Lichter auf in stummer Nacht.
Trinke Seele! trinke Einsamkeit!
O gieb acht! gieb acht!
I des de la profunda tenebra del fons
s’encenen llums en la nit silenciosa.
Beu, ànima! Beu solitud!
Oh, compte, compte!
Schilflied
Nikolaus Lenau (1802-1850)
Cançó del canyís
Auf geheimem Waldespfade
Schleich' ich gern im Abendschein
An das öde Schilfgestade,
Mädchen, und gedenke dein!
Per l’amagat camí del bosc
m’agrada esquitllar-me al vespre
fins al canyís de l’erma riba,
noia, i pensar en tu!
Wenn sich dann der Busch verdüstert,
Rauscht das Rohr geheimnisvoll,
Und es klaget und es flüstert,
Daß ich weinen, weinen soll.
Quan llavors el bosquet s’enfosqueix,
les canyes mormolen secretament,
i es planyen i xiuxiuegen
que haig de plorar, i plorar.
Und ich mein', ich höre wehen
Leise deiner Stimme Klang,
Und im Weiher untergehen
Deinen lieblichen Gesang.
I em penso que sento surar
suaument el so de la teva veu,
i perdre’s en l’estany
la teva dolça cançó.
Die Nachtigall
Theodor Storm (1817-1888)
El rossinyol
Das macht, es hat die Nachtigall
Die ganze Nacht gesungen;
Da sind von ihrem s…ßen Schall,
Da sind in Hall und Widerhall
Die Rosen aufgesprungen.
Ha passat perquè el rossinyol
ha cantat tota la nit;
amb el seu cant tan dolç,
que l’eco retornava,
s’han obert les roses.
Sie war doch sonst ein wildes Blut,
Nun geht sie tief in Sinnen,
Trägt in der Hand den Sommerhut
Und duldet still der Sonne Glut
Und Weiß nich, was beginnen.
Però ella era de sang fogosa,
i ara camina molt cavil·losa,
amb el capell estival a la mà,
i suporta tranquil·la l’ardor del sol
sense saber què fer.
Traumgekrönt
Rainer Maria Rilke (1875-1926)
Coronada pel somni
Das war der Tag der Weißen Chysanthemem,
Mir bangte fast vor seiner Pracht…
Und dann, dann kamst du mir die Seele nehmen
Tief in der nacht.
Mir was so bang, und du kamst lieb und leise,
Ich hatte grad im Traum an dich gedacht.
Du kamst, und leis’ wie eine Märchenweise
Erklang die Nacht.
Era el dia dels crisantems blancs,
la seva esplendor m’inquietava...
i llavors, llavors vingueres a prendre’m l’ànima
en la profunditat de la nit.
Estava angoixat, i vingueres tendra i suau;
jo havia somniat en tu,
i arribares, i suau com una melodia quimèrica
ressonà la nit.
Im Zimmer
Johannes Schlaf (1862-1941)
A la cambra
Herbstsonnenschein.
Der lieve Abend blickt so still herein.
Ein Feuerlein rot
Knistert im Ofenloch und loht.
So, mein Kopf auf deinen Knien,
So ist mir gut.
Wenn mein Auge so in deinem ruht,
Wie leise die Minuten ziehn!
Resplendor del sol tardorenc.
El vespre amable i tranquil ens contempla.
Una petita flama vermella
crepita en la llar i flameja.
Així, amb el meu cap sobre els teus genolls,
estic bé,
i quan els meus ulls descansen en els teus,
els minuts passen dolçament.
Liebesode
Otto Erich Hartleben (1864-1905)
Oda amorosa
Im Arm der Liebe schliefen wir selig ein,
Am offnen Fenster lauschte der Sommerwind,
Und unsrer Atemzüge Frieden
Trug er hinaus in die helle Mondnacht.
Dormíem benaurats en braços de l’amor,
per la finestra oberta mormolava el vent d’estiu,
i s’emportà la pau del nostre alè en la nit
il·luminada per la lluna.
Und aus dem Garten tastete zagend sich
Ein Rosenduft an unserer Liebe Bett
Und gab uns wundervolle Träume,
Träume des Rausches -so reich an Sehnsucht!
I des del jardí arribà vacil·lant al nostre llit
perfum de roses.
I ens donà somnis meravellosos,
somnis d’embriaguesa, plens d’enyorança.
Sommertage
Paul Hohenberg (1885-1956)
Dies d’estiu
Nun ziehen Tage über die Welt,
Gesandt aus blauer Ewigkeit,
Im Sommerwind verweht die Zeit.
Nun windet nächtens der Herr
Sternenkränze mit seliger Hand
Über Wander- und Wunderland.
O Herz, was kann in diesen Tagen
Dein hellstes Wanderlied denn sagen
Von deiner tiefen, tiefen Lust:
Im Wiesensang verstummt die Brust,
Nun schweigt das Wort, wo Bild um Bild
Zu dir zieht und dich ganz erfüllt.
Passen els dies pel món,
enviats des de la blava eternitat;
amb el vent de l’estiu el temps es dispersa,
i en la nit el Senyor trena
amb mà sagrada corones d’estrelles
damunt un país de passejades i meravelles.
Oh cor, en aquests dies què pot dir
la teva més lluminosa cançó de caminant
dels teus delits més i més profunds?
En els cants de les prades el cor calla,
la paraula es torna muda quan, imatge rere imatge
t’arriba i t’omple totalment.
Robert Schumann (1810-1856)
De Myrten, op. 25 — Murta
Widmung
Friedrich Rückert (1788-1866)
Dedicatòria
Du meine Seele, du mein Herz,
Du meine Wonn’, o du mein Schmerz,
Du meine Welt, in der ich lebe,
Mein Himmel du, darein ich schwebe,
O du mein Grab, in das hinab
Ich ewig meinen Kummer gab!
Tu, ànima meva, cor meu,
el meu plaer, la meva pena,
el meu món, en el qual visc,
el meu cel, en el qual suro,
la meva tomba, on he enterrat
per sempre el meu dolor!
Du bist die Ruh, du bist der Frieden,
Du bist vom Himmel mir beschieden.
Dass du mich liebst, macht mich mir wert,
Dein Blick hat mich vor mir verklärt,
Du hebst mich liebend über mich,
Mein guter Geist, mein bess’res Ich!
Tu ets el repòs, tu ets la pau,
tu m’has estat enviada pel cel.
Que tu m’estimis, em dona valor,
la teva mirada m’ha glorificat davant meu.
El teu amor m’enalteix a mi mateix,
el meu bon esperit, el meu millor jo!
Lied der Suleika
Marianne von Willemer (1874-1860)
Cançó de Suleika
Wie mit innigstem Behagen,
Lied, empfind’ ich deinen Sinn!
Liebevoll du scheinst zu sagen:
Dass ich ihm zur Seite bin.
Amb quina íntima felicitat
capto, cançó, el teu sentit!
Sembles dir-me amorosa
que estic al teu costat.
Dass er ewig mein gedenket,
Seiner Liebe Seligkeit
Immerdar der Fernen schenket,
Die ein Leben ihm geweiht.
Que ell pensa sempre en mi,
que m’ofereix des de la llunyania
la beatitud del seu amor,
al qual he consagrat la meva vida.
Ja, mein Herz, es ist der Spiegel,
Freund, worin du dich erblickt,
Diese Brust, wo deine Siegel
Kuss auf Kuss hereingedrückt.
Sí, cor meu, és el mirall,
amic, on et contemples;
aquest pit on tens gravada
l’empremta dels teus besos!
Süsses Dichten, lautre Wahrheit,
Fesselt mich in Sympathie!
Rein verkörpert Liebesklarheit
Im Gewand der Poesie.
Dolça poesia, vera i pura,
Enllaça’m dolçament!
L’amor pur es manifesta clar
en les vestidures de la poesia.
Arnold Schönberg (1874-1951)
De Vier Lieder, op. 2 — Quatre cançons
Erhebung
Richard Dehmel (1863-1920)
Elevació
Gib mir deine Hand,
Nur den Finger, dann
Seh ich diesen ganzen Erdkreis
Als mein Eigen an!
Dona’m la teva mà,
només un dit, llavors
veuré tota aquesta esfera terrestre
com meva!
O, wie blüht mein Land,
Sieh dir’s doch nur an!
Daß es mit uns über die Wolken
In die Sonne kann!
Oh, com floreix el meu país,
contempla’l!
Com pot aixecar-se amb nosaltres
damunt dels núvols fins al sol!
Franz Schubert (1797-1828)
Gretchen am Spinnrade, D. 118 — Margarida a la filosa
Text de Johann Wolfgang von Goethe
Meine Ruh’ ist hin,
Mein Herz ist schwer,
Ich finde sie nimmer
Und nimmermehr.
La meva pau ha fugit,
el cor em pesa;
ja no els trobaré
mai més.
Wo ich ihn nicht hab’
Ist mir das Grab,
Die ganze Welt
Ist mir vergällt.
On ell no hi és,
hi ha la meva tomba;
el món sencer
se m’ha amagat.
Mein armer Kopf
Ist mir verrückt
Mein armer Sinn
Ist mir zerstückt.
El meu pobre cap
està trastocat,
els meus sentits
estan destrossats.
Nach ihm nur schau’ ich
Zum Fenster hinaus,
Nach ihm nur geh’ ich
Aus dem Haus.
Només miro per la finestra
per veure’l,
només per ell
surto de casa.
Sein hoher Gang,
Sein’ edle Gestalt,
Seines Mundes Lächeln,
Seiner Augen Gewalt.
El seu caient distingit,
la seva noble figura,
el somriure de la seva boca,
la força dels seus ulls,
Und seiner Rede
Zauberfluss.
Sein Händedruck,
Und ach, sein Kuss!
i el màgic corrent
de les seves paraules,
la seva mà entre les meves,
i ai!, els seus besos.
Mein Busen drängt sich
Nach ihm hin.
Ach dürft’ ich fassen
Und halten ihn.
El meu pit
l’anhela ardentment.
Ah, si pogués agafar-lo
i retenir-lo!
Und küssen ihn
So wie ich wollt’
An seinen Küssen
Vergehen sollt’!
I besar-lo
com jo voldria!
Em moriria
amb els seus besos!
Hugo Wolf
De Mörike-Lieder, H. 119
Text d’Eduard Mörike (1804-1875)
Verborgenheit
Retir
Lass, o Welt, o lass mich sein!
Locket nicht mit Liebesgaben,
Lasst dies Herz alleine haben
Seine Wonne, seine Pein!
Deixa’m, oh món, deixa’m viure!
No em sedueixis amb ofrenes d’amor!
Deixa que aquest cor tingui tot sol
els seus delits i les seves penes!
Was ich traure, weiss ich nicht,
Es ist unbekanntes Wehe;
Immerdar durch Tränen sehe
Ich der Sonne liebes Licht.
No sé el que m’afligeix,
és un dolor desconegut;
sempre veig l’estimada llum del sol
a través de les llàgrimes.
Oft bin ich mir kaum bewusst,
Und die helle Freude zücket
Durch die Schwere, so mich drücket
Wonniglich in meiner Brust.
Sovint no me’n adono a penes,
quan una clara alegria batega
entre la pesantor que m’oprimeix,
i omple de delícies el meu cor.
Lass, o Welt, o lass mich sein!
Locket nicht mit Liebesgaben,
Lasst dies Herz alleine haben
Seine Wonne, seine Pein!
Deixa’m, oh món, deixa’m viure!
No em sedueixis amb ofrenes d’amor!
Deixa que aquest cor tingui tot sol
els seus delits i les seves penes!
Arnold Schönberg
De Vier Lieder, op. 2 — Quatre cançons
Erwartung
Richard Dehmel (1863-1920)
Espera
Aus dem meergrünen Teiche
Neben der roten Villa
Unter der toten Eiche
Scheint der Mond.
En l’estany verd com el mar
prop de la vil·la vermella
sota el roure mort
la luna brilla.
Wo ihr dukles Abbild
Durch das Wasser greift,
Seht ein Mann und streift
Einen Ring von seiner Hand.
On la seva fosca imatge
s’estén damunt de l’aigua,
hi ha un home i es treu
un anell de la seva mà.
Drei Opale blinken;
Durch die bleichen Steine
Schwimmen rot und grüne
Funken und versinken.
Brillen tres òpals;
entre les pedres esblaimades
suren vermells i verds,
lluen i s’enfonsen.
Und der küsst sie, und
Siene Augen leuchten
Wie der meergrüne Grund:
Ein Fenster tut auf.
I ell els besa,
i els seus ulls brillen
com el fons verd del mar:
s’obre una finestra.
Aus dem meergrünen Teiche
Neben der toten Eiche
Winkt ihm eine bleiche
Frauenhand.
En l’estany verd com el mar
al costat del roure mort
el saluda una pàl·lida
mà de dona.
Franz Schubert
Die Liebe hat gelogen, D. 751 — L’amor ha mentit
Text d’August von Platen (1796-1835)
Die Liebe hat gelogen,
Die Sorge lastet schwer,
Betrogen, ach, betrogen,
Hat alles mich umher!
L’amor ha mentit,
la pena és molt feixuga,
enganyat, ai!, enganyat
per tot el que m’envolta!
Es rinnen heiße Tropfen
Die Wange stets herab,
Laß ab, laß ab zu klopfen,
Laß ab, mein Herz, laß ab.
Corren càlides llàgrimes
sense parar per les meves galtes,
deixa de bategar, cor meu,
para’t, cor meu, para’t!
Robert Schumann
De Kerner-Lieder, op. 35
Wer machte dich so krank?
Justinus Kerner (1876-1862)
Qui t’ha posat tan malalt?
Dass du so krank geworden,
Wer hat es denn gemacht?
Kein kühler Hauch aus Norden
Und keine Sternennacht.
D’estar tan malalt,
qui n’és el culpable?
Cap hàlit gelat del nord,
ni cap nit estrellada.
Kein Schatten unter Bäumen,
Nicht Glut des Sonnenstrahls,
Kein Schlummern und kein Träumen
Im Blütenbett des Tals.
Cap ombra sota els arbres,
ni l’ardor dels raigs del sol,
cap somni ni cap son
en el florit jaç de la vall.
Dass ich trag’ Todeswunden,
Das ist der Menschen Tun;
Natur liess mich gesunden,
Sie lassen mich nicht ruhn.
Si estic ferit de mort,
això és obra dels homes;
la natura em dona salut,
són ells els que no em deixen reposar.
Franz Schubert
Nacht und Träume, D. 827 — Nit i somnis
Text de Matthäus von Collin (1779-1824)
Heil’ge Nacht, du sinkest nieder;
Nieder wallen auch die Träume,
Wie dein Mondlicht durch die Räume,
Durch der Menschen stille Brust.
Die belauschen sie mit Lust;
Rufen, wenn der Tag erwacht:
Kehre wieder, heil’ge Nacht!
Holde Träume, kehret wieder!
Santa nit, quan tu arribes,
arriben també els somnis,
com el teu clar de lluna omple les cambres,
omple també el pit tranquil dels homes.
Ells t’espien amb plaer,
i criden, quan es desperta el dia:
Torna, santa nit,
dolços somnis, torneu!
Traduccions de Manuel Capdevila i Font
També et pot interessar...
Palau Grans Veus
Divendres, 09.05.25 – 20 h
Sala de Concerts
El cant del cigne de Schubert
Andrè Schuen, baríton
Daniel Heide, piano
F. Schubert: Schwanengesang, D. 957(El cant del cigne) i altres lieder de Schubert
Preus: de 25 a 38 €

Meredith Wohlgemuth & Jinhee Park
—Del Romanticisme a la Segona Escola de Viena
Petit Palau Cambra
Dijous, 20 de març de 2025 – 19.30 h
Petit Palau
En co-producció amb:
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Meredith Wohlgemuth, soprano
Jinhee Park, piano
Hugo Wolf (1860-1903)
De Goethe-Lieder, HWW 120

Mignon I: Heiss mich nicht reden
Mignon II: Nur wer die Sehnsucht kennt
Mignon III: So lasst mich scheinen
Mignon: Kennst du das Land
Anton Webern (1883-1945)
Drei Lieder nach Gedichten von Hildegard Jone, op. 25

Wie bin ich froh!
Des Herzens Purpurvogel
Sterne, Ihr silbernen Bienen
Alban Berg (1885-1935)
Sieben frühe Lieder

Nacht
Schilflied
Die Nachtigall
Traumgekrönt
Im Zimmer
Liebesode
Sommertage
Robert Schumann (1810-1856)
De Myrthen, op. 25

Widmung
Lied der Suleika
Arnold Schönberg (1874-1951)
De Vier Lieder, op. 2

Erhebung
Franz Schubert (1797-1828)
Gretchen am Spinnrade, D. 118
Hugo Wolf
De Mörike-Lieder, H. 119

Verborgenheit
Arnold Schönberg
De Vier Lieder, op. 2

Erwartung
Franz Schubert
Die Liebe hat gelogen, D. 751
Robert Schumann
De Kerner-Lieder, op. 35

Wer machte dich so krank?
Franz Schubert
Nacht und Träume, D. 827
Aquest concert té una durada de 60 minuts, sense pausa.
La durada del concert és aproximada.
Concert enregistrat per Catalunya Música
#Lied #jovestalents
Poema
Sarbatana amor
Càntut a tu,
quan vinc dels segles
i em faig carreu
de la pregària,
lliri ignorat, sol furtiu,
bes nascut de l’alimària.

Sona flabiol!
Corre, dansa,
vine a la vora!

Ha tornat
la flama trobadora,
aquí, de cop,
perquè el temps
és un cercle de seda
que marca el pas del sol
i l’acull de genolls,
per abeurar-s’hi.

Càntut a la vida i dic
l’espurna de la cançoneta,
quan balla el rodamon
de flauta i violí.

Sona flabiol!
Corre, dansa,
vine a la vora!

Càntut a tu i et duc arreu.
I les esquelles diuen
la cançó que escampa
el goig diví de fer-se nom.
I així, de cop,
tot se’n va i tot retorna
pel tímid corriol
que mena a tu.

Sona flabiol!
Corre, dansa,
vine a la vora!

Meravellada
canta la fada,
l’enamorada
del fetiller.

Lluís Calvo
Del llibre Centaures i rossinyols.
La Pobla de Farnals: Edicions del Buc, 2023.
Comentari
Modernitats i radicalitats
Hugo Wolf, que obre el programa, és una mena de frontissa entre el que avui considerem el lied essencial –Franz Schubert, Robert Schumann i Wolf, en una línia que tanca ell mateix– i el lied del període que anomenem Viena 1900, que recull la seva manera d’entendre el gènere. Les peces de Wolf que escoltarem, les quatre cançons de Mignon (amb poemes de Goethe també musicats per Schubert i Schumann), introdueixen els temes presents al llarg de tot el programa: amors secrets, nostàlgia i mort, en el seu vessant més espiritual.

El breu cicle d’Anton Webern Drei Lieder nach Gedichten von Hildegard Jone, el seu únic dodecafònic per a veu i piano, presenta una celebració de la vida que dona pas a la mort i a la joia de la vida eterna (no descartem que tot plegat sigui, en realitat, una celebració de l’amor). Són tres cançons, doncs, de caràcter molt diferent, amb molts canvis i contrastos dins de cadascuna.

El tercer cicle del vespre arriba amb Alban Berg, els Sieben frühe Lieder. Entre el 1905 i el 1908, que és l’època en què estudiava amb Arnold Schönberg i també l’època en què va conèixer qui seria la seva dona, Helene Nahowski, Berg va compondre un nombre indeterminat de cançons que no va editar. El 1917 va seleccionar-ne deu i va fer-ne una còpia acurada per regalar-la a Helene, i d’aquestes va publicar-ne set el 1928, en doble versió: veu i piano i veu i orquestra. Escoltarem, per tant, un seguit de cançons amoroses i sensuals, de les quals cal destacar la tercera, la ben coneguda “Die Nachtigall”.

A partir d’aquí, el programa deixa els cicles i entrellaça lieder de Schumann, Schönberg, Wolf i Schubert, que insisteixen en els temes esmentats abans. Des de l’exaltació amorosa de “Widmung”, “Lied der Suleika”, “Erhebung” o Gretchen am Spinnrade, passant per les esperances íntimes de “Verborgenheit” o “Erwartung”, fins a arribar a la desesperança i la mort amb Die Liebe hat gelogen, “Wer machte dich so krank?” i Nacht und Träume. És una proposta suggeridora, que ens porta, inevitablement, per camins molt diferents. Els lieder d’aquest “cicle ocasional”, però, flueixen equilibradament, sense més ensurts que els que puguem compartir amb la veu poètica.

Aquest breu recorregut per més de vuitanta anys de cançons, més de cent si hi incloem la primera part del programa, ens recorda, a més, que la modernitat i la radicalitat no són exclusives de cap època.

Sílvia Pujalte, divulgadora musical especialitzada en lied
Biografies
Meredith Wohlgemuth, soprano
És una soprano americana establerta a Hannover. El 2022 va rebre el primer premi i el premi de cançó francesa al Concurs Internacional Musical de Mont-real, i el 2023 va guanyar el primer premi al Concurs Internacional Schubert de Dortmund, també amb la pianista Jinhee Park. La temporada 2022-23 va fer el seu debut operístic a Europa a la Staatsoper de Hannover debutant en els papers de Giulietta (I Capuleti e i Montecchi), Adina (L’elisir d’amore), Gretel (Hänsel und Gretel), Euridice (Orfeo), Cordelia (Lear) i Blumenmädchen (Parsifal). També va interpretar diversos recitals de lied a Dortmund i Colònia amb els pianistes Jinhee Park i Eric Schneider. Meredith Wohlgemuth va créixer cantant i actuant en musicals des dels set anys. Va rebre el títol de Màster en Cant per la Juilliard School el 2020.
Jinhee Park, piano
És una artista versàtil i apassionada per la música, amb una àmplia experiència tant en repertori vocal com instrumental. Com a pianista acompanyant, i formant duo amb la soprano Meredith Wohlgemuth, obtingué el reconeixement internacional en guanyar el Concurs Internacional Musical de Mont-real el 2022 i el primer premi del Concurs Internacional Schubert de Dortmund el 2023. També va rebre el premi com a millor pianista d’ambdues competicions. Es va llicenciar a la Universitat Nacional de Seül; tot seguit va fer un màster a la Juilliard School i posteriorment va assolir l’Artist Diploma a la Manhattan School of Music. Actualment fa el doctorat en arts musicals a la Juilliard School becada per la Starr Foundation. La tardor del 2024 es va unir a la Manhattan School of Music com a membre de la Facultat de Cant, centrada en el repertori de cançó.
Textos
Hugo Wolf (1860-1903)
De Goethe-Lieder, HWW 120
Textos de Johann Wolfgang Goethe (1749-1832)
Heiss mich nicht reden
No em facis parlar
Heiss mich nicht reden, heiss mich schweigen,
Denn mein Geheimnis ist mir Pflicht;
Ich möchte dir mein ganzes Innre zeigen,
Allein das Schicksal will es nicht.
No em facis parlar, fes-me callar,
car el secret és el meu deure.
Et voldria mostrar tots els meus pensaments,
però el meu destí no ho permet.
Zur rechten Zeit vertreibt der Sonne Lauf
Die finstre Nacht, und sie muss sich erhellen;
Der harte Fels schliesst seinen Busen auf,
Missgönnt der Erde nicht die tiefverborgnen Quellen.
En el moment oportú el curs del sol
expulsa l’obscura nit, que s’ha d’il·luminar;
la dura roca obre les seves entranyes
i no escatima a la terra les ocultes fonts.
Ein jeder sucht im Arm des Freundes Ruh,
Dort kann die Brust in Klagen sich ergiessen;
Allein ein Schwur drückt mir die Lippen zu,
Und nur ein Gott vermag sie aufzuschliessen.
Cadascú busca repòs en els braços de l’amic,
on el cor pugui desfogar les seves queixes,
però un jurament em tanca els llavis,
i només un déu els podria obrir.
Nur wer die Sehnsucht kennt
Només el qui coneix l’enyorança
Nur wer die Sehnsucht kennt
Weiss, was ich leide!
Allein und abgetrennt
Von aller Freude,
Seh’ ich an’s Firmament
Nach jener Seite.
Ach! der mich liebt und kennt
Ist in der Weite.
Es schwindelt mir, es brennt
Mein Eingeweide.
Nur wer die Sehnsucht kennt
Weiss, was ich leide!
Només el qui coneix l’enyorança
sap el que sofreixo!
Sola i separada
de tota alegria,
miro el firmament
cap aquell costat.
Ai!, el que m’estima i em coneix
està molt lluny.
Em marejo, se’m cremen
les entranyes.
Només el qui coneix l’enyorança
sap el que sofreixo!
So lasst mich scheinen
Deixeu-me lluir
So lasst mich scheinen, bis ich werde,
Zieht mir das weisse Kleid nicht aus!
Ich eile von der schönen Erde
Hinab in jenes dunkle Haus.
Deixeu-me lluir, mentre visqui;
no em traieu el vestit blanc!
M’apresso a deixar la bella terra
cap a aquella sòrdida morada fosca.
Dort ruh’ ich eine kleine Stille,
Dann öffnet sich der frische Blick;
Ich lasse dann die reine Hülle,
Den Gürtel und den Kranz zurück.
Descansaré allà en curta pau,
després s’obrirà la fresca mirada
i deixaré llavors darrere meu
els simples embolcalls, la cinta i la corona.
Und jene himmlischen Gestalten
Sie fragen nicht nach Mann und Weib,
Und keine Kleider, keine Falten
Umgeben den verklärten Leib.
I aquelles figures celestials
no pregunten si ets home o dona,
i cap vestit, ni cap arruga
cobriran el cos transfigurat.
Vaig viure certament sense penes ni molèsties,
però vaig sentir un profund dolor.
L’aflicció em va envellir massa aviat...
Feu-me jove per sempre més!
Zwar lebt’ ich ohne Sorg’ und Mühe,
Doch fühlt’ ich tiefen Schmerz genung.
Vor Kummer altert’ ich zu frühe;
Macht mich auf ewig wieder jung!
Kennst du das Land
Coneixes el país
Kennst du das Land, wo die Zitronen blühn,
Im dunkeln Laub die Gold-Orangen glühn,
Ein sanfter Wind vom blauen Himmel weht,
Die Myrte still und hoch der Lorbeer steht?
Kennst du es wohl?
Dahin! Dahin
Möcht’ ich mit dir, o mein Geliebter, ziehn.
¿Coneixes el país on floreixen els llimoners,
on brillen les taronges daurades entre obscurs
brancatges,
una dolça brisa bufa al cel blau,
les murtres estan callades i creixen els llorers?
El coneixes bé?
Cap allà! Cap allà
voldria, estimat, anar amb tu!
Kennst du das Haus? Auf Säulen ruht sein Dach.
Es glänzt der Saal, es schimmert das Gemach,
Und Marmorbilder stehn und sehn mich an:
Was hat man dir, du armes Kind, getan?
Kennst du es wohl?
Dahin! Dahin
Möcht’ ich mit dir, o mein Beschützer, ziehn.
Coneixes la casa? Sobre les columnes reposa la teulada,
resplendeix la sala i brilla la cambra,
i hi ha estàtues de marbre que em pregunten:
què t’hem fet, pobra criatura?
La coneixes bé?
Cap allà! Cap allà
voldria, protector meu, anar amb tu!
Kennst du den Berg und seinen Wolkensteg?
Das Maultier sucht im Nebel seinen Weg;
In Höhlen wohnt der Drachen alte Brut;
Es stürzt der Fels und über ihn die Flut!
Kennst du ihn wohl?
Dahin! Dahin
Geht unser Weg! O Vater, laß uns ziehn!
Coneixes la muntanya i el seu boirós camí?
La mula el busca entre la boira;
en les cavernes, hi viu l’antiga nissaga dels dragons,
les roques es precipiten sobre el riu.La coneixes bé?
Cap allà! Cap allà
ens porta aquest camí! Pare, deixa’ns-hi anar!
Anton Webern (1883-1945)
Drei Lieder nach Gedichten von Hildegard Jone — Tres cançons sobre poemes de Hildegard Jone
Textos de Hildegard Jone (1891-1963)
Wie bin ich froh!
Que content estic!
Wie bin ich froh!
noch einmal wird mir alles grün und leuchtet so!
noch überblühn die Blumen mir die Welt!
noch einmal bin ich ganz ins Werden hingestellt
und bin auf Erden.
Que content estic!
Una vegada encara, tot és verd per a mi i així ho veig!
Una vegada encara, les flors del món floreixen per a mi!
Una vegada encara, estic del tot envoltat per l’esdevenir
i soc a la terra.
Des Herzens Purpurvogel
L’ocell porpre del cor
Des Herzens Purpurvogel fliegt durch die Nacht.
Der Augen Falter, die im Hellen gaukeln,
sind ihm voraus, wenn sie im Tage schaukeln.
Und doch ist er’s, der sie ans Ziel gebracht.
L’ocell porpra del cor vola durant la nit.
Les papallones dels ulls, que voletegen en la claror,
el precedeixen, quan es gronxen en el dia.
I amb tot, és ell qui les porta a la seva meta.
Sie ruhen oft,die bald sich neu erheben zu neuem Flug.
Doch rastet endlich er am Ast des Todes,
müd’ und flügelschwer,
dann müssen sie zum letzten Blick verbeben.
Reposen sovint, però aviat s’aixequen de nou per a un nou vol.
Però quan ell reposa finalment en una branca de la mort,
cansat i amb ales pesants,
elles han de morir amb la darrera mirada.
Sterne, Ihr silbernen Bienen
Estrelles, abelles platejades
Sterne, Ihr silbernen Bienen
der Nacht um die Blume der Liebe!
Wahrlich der Honig aus ihr
hängt schimmernd an Euch.
Lasset ihn tropfen ins Herz,
in die goldene Wabe,
füllet sie an bis zum Rand.
Ach schon tropfet sie über,
selig und bis ans Ende mit
ewiger Süße durchtränkt.
Estrelles, abelles platejades
de la nit en les flors de l’amor!
Veritablement la vostra mel
penja brillant de vosaltres.
Deixeu que caigui en el cor,
en la bresca celestial,
ompliu-la del tot.
Ai, ja sobrepassa,
beveu benaurades i fins al final
en dolcesa eterna.
Alban Berg (1885-1935)
Sieben frühe Lieder — Set primeres cançons
Nacht
Carl Hauptmann (1858-1921)
Nit
Dämmern Wolken über Nacht und Thal,
Nebel schweben. Wasser rauschen sacht.
Nun entschleiert sich's mit einem Mal:
O gieb acht! gieb acht!
Els núvols vespregen sobre la nit i la vall,
la boira sura, els rierols xiuxiuegen suaument.
Ara de sobte s’aclareix:
oh, compte, compte!
Weites Wunderland ist aufgethan,
Silbern ragen Berge traumhaft gross,
Stille Pfade silberlicht thalan
Aus verborg'nem Schoss.
Apareix un ampli país de meravelles,
argentines s’aixequen les muntanyes, com en un somni,
viaranys silenciosos il·luminats de plata
venen de sines amagades;
Und die hehre Welt so traumhaft rein.
Stummer Buchenbaum am Wege steht
Schattenschwarz -- ein Hauch vom fernen Hain
Einsam leise weht.
i el món excels és un pur somni.
Un faig callat dona negra ombra al camí,
oneja lleuger un hàlit solitari
de camps llunyans.
Und aus tiefen Grundes Düsterheit
Blinken Lichter auf in stummer Nacht.
Trinke Seele! trinke Einsamkeit!
O gieb acht! gieb acht!
I des de la profunda tenebra del fons
s’encenen llums en la nit silenciosa.
Beu, ànima! Beu solitud!
Oh, compte, compte!
Schilflied
Nikolaus Lenau (1802-1850)
Cançó del canyís
Auf geheimem Waldespfade
Schleich' ich gern im Abendschein
An das öde Schilfgestade,
Mädchen, und gedenke dein!
Per l’amagat camí del bosc
m’agrada esquitllar-me al vespre
fins al canyís de l’erma riba,
noia, i pensar en tu!
Wenn sich dann der Busch verdüstert,
Rauscht das Rohr geheimnisvoll,
Und es klaget und es flüstert,
Daß ich weinen, weinen soll.
Quan llavors el bosquet s’enfosqueix,
les canyes mormolen secretament,
i es planyen i xiuxiuegen
que haig de plorar, i plorar.
Und ich mein', ich höre wehen
Leise deiner Stimme Klang,
Und im Weiher untergehen
Deinen lieblichen Gesang.
I em penso que sento surar
suaument el so de la teva veu,
i perdre’s en l’estany
la teva dolça cançó.
Die Nachtigall
Theodor Storm (1817-1888)
El rossinyol
Das macht, es hat die Nachtigall
Die ganze Nacht gesungen;
Da sind von ihrem s…ßen Schall,
Da sind in Hall und Widerhall
Die Rosen aufgesprungen.
Ha passat perquè el rossinyol
ha cantat tota la nit;
amb el seu cant tan dolç,
que l’eco retornava,
s’han obert les roses.
Sie war doch sonst ein wildes Blut,
Nun geht sie tief in Sinnen,
Trägt in der Hand den Sommerhut
Und duldet still der Sonne Glut
Und Weiß nich, was beginnen.
Però ella era de sang fogosa,
i ara camina molt cavil·losa,
amb el capell estival a la mà,
i suporta tranquil·la l’ardor del sol
sense saber què fer.
Traumgekrönt
Rainer Maria Rilke (1875-1926)
Coronada pel somni
Das war der Tag der Weißen Chysanthemem,
Mir bangte fast vor seiner Pracht…
Und dann, dann kamst du mir die Seele nehmen
Tief in der nacht.
Mir was so bang, und du kamst lieb und leise,
Ich hatte grad im Traum an dich gedacht.
Du kamst, und leis’ wie eine Märchenweise
Erklang die Nacht.
Era el dia dels crisantems blancs,
la seva esplendor m’inquietava...
i llavors, llavors vingueres a prendre’m l’ànima
en la profunditat de la nit.
Estava angoixat, i vingueres tendra i suau;
jo havia somniat en tu,
i arribares, i suau com una melodia quimèrica
ressonà la nit.
Im Zimmer
Johannes Schlaf (1862-1941)
A la cambra
Herbstsonnenschein.
Der lieve Abend blickt so still herein.
Ein Feuerlein rot
Knistert im Ofenloch und loht.
So, mein Kopf auf deinen Knien,
So ist mir gut.
Wenn mein Auge so in deinem ruht,
Wie leise die Minuten ziehn!
Resplendor del sol tardorenc.
El vespre amable i tranquil ens contempla.
Una petita flama vermella
crepita en la llar i flameja.
Així, amb el meu cap sobre els teus genolls,
estic bé,
i quan els meus ulls descansen en els teus,
els minuts passen dolçament.
Liebesode
Otto Erich Hartleben (1864-1905)
Oda amorosa
Im Arm der Liebe schliefen wir selig ein,
Am offnen Fenster lauschte der Sommerwind,
Und unsrer Atemzüge Frieden
Trug er hinaus in die helle Mondnacht.
Dormíem benaurats en braços de l’amor,
per la finestra oberta mormolava el vent d’estiu,
i s’emportà la pau del nostre alè en la nit
il·luminada per la lluna.
Und aus dem Garten tastete zagend sich
Ein Rosenduft an unserer Liebe Bett
Und gab uns wundervolle Träume,
Träume des Rausches -so reich an Sehnsucht!
I des del jardí arribà vacil·lant al nostre llit
perfum de roses.
I ens donà somnis meravellosos,
somnis d’embriaguesa, plens d’enyorança.
Sommertage
Paul Hohenberg (1885-1956)
Dies d’estiu
Nun ziehen Tage über die Welt,
Gesandt aus blauer Ewigkeit,
Im Sommerwind verweht die Zeit.
Nun windet nächtens der Herr
Sternenkränze mit seliger Hand
Über Wander- und Wunderland.
O Herz, was kann in diesen Tagen
Dein hellstes Wanderlied denn sagen
Von deiner tiefen, tiefen Lust:
Im Wiesensang verstummt die Brust,
Nun schweigt das Wort, wo Bild um Bild
Zu dir zieht und dich ganz erfüllt.
Passen els dies pel món,
enviats des de la blava eternitat;
amb el vent de l’estiu el temps es dispersa,
i en la nit el Senyor trena
amb mà sagrada corones d’estrelles
damunt un país de passejades i meravelles.
Oh cor, en aquests dies què pot dir
la teva més lluminosa cançó de caminant
dels teus delits més i més profunds?
En els cants de les prades el cor calla,
la paraula es torna muda quan, imatge rere imatge
t’arriba i t’omple totalment.
Robert Schumann (1810-1856)
De Myrten, op. 25 — Murta
Widmung
Friedrich Rückert (1788-1866)
Dedicatòria
Du meine Seele, du mein Herz,
Du meine Wonn’, o du mein Schmerz,
Du meine Welt, in der ich lebe,
Mein Himmel du, darein ich schwebe,
O du mein Grab, in das hinab
Ich ewig meinen Kummer gab!
Tu, ànima meva, cor meu,
el meu plaer, la meva pena,
el meu món, en el qual visc,
el meu cel, en el qual suro,
la meva tomba, on he enterrat
per sempre el meu dolor!
Du bist die Ruh, du bist der Frieden,
Du bist vom Himmel mir beschieden.
Dass du mich liebst, macht mich mir wert,
Dein Blick hat mich vor mir verklärt,
Du hebst mich liebend über mich,
Mein guter Geist, mein bess’res Ich!
Tu ets el repòs, tu ets la pau,
tu m’has estat enviada pel cel.
Que tu m’estimis, em dona valor,
la teva mirada m’ha glorificat davant meu.
El teu amor m’enalteix a mi mateix,
el meu bon esperit, el meu millor jo!
Lied der Suleika
Marianne von Willemer (1874-1860)
Cançó de Suleika
Wie mit innigstem Behagen,
Lied, empfind’ ich deinen Sinn!
Liebevoll du scheinst zu sagen:
Dass ich ihm zur Seite bin.
Amb quina íntima felicitat
capto, cançó, el teu sentit!
Sembles dir-me amorosa
que estic al teu costat.
Dass er ewig mein gedenket,
Seiner Liebe Seligkeit
Immerdar der Fernen schenket,
Die ein Leben ihm geweiht.
Que ell pensa sempre en mi,
que m’ofereix des de la llunyania
la beatitud del seu amor,
al qual he consagrat la meva vida.
Ja, mein Herz, es ist der Spiegel,
Freund, worin du dich erblickt,
Diese Brust, wo deine Siegel
Kuss auf Kuss hereingedrückt.
Sí, cor meu, és el mirall,
amic, on et contemples;
aquest pit on tens gravada
l’empremta dels teus besos!
Süsses Dichten, lautre Wahrheit,
Fesselt mich in Sympathie!
Rein verkörpert Liebesklarheit
Im Gewand der Poesie.
Dolça poesia, vera i pura,
Enllaça’m dolçament!
L’amor pur es manifesta clar
en les vestidures de la poesia.
Arnold Schönberg (1874-1951)
De Vier Lieder, op. 2 — Quatre cançons
Erhebung
Richard Dehmel (1863-1920)
Elevació
Gib mir deine Hand,
Nur den Finger, dann
Seh ich diesen ganzen Erdkreis
Als mein Eigen an!
Dona’m la teva mà,
només un dit, llavors
veuré tota aquesta esfera terrestre
com meva!
O, wie blüht mein Land,
Sieh dir’s doch nur an!
Daß es mit uns über die Wolken
In die Sonne kann!
Oh, com floreix el meu país,
contempla’l!
Com pot aixecar-se amb nosaltres
damunt dels núvols fins al sol!
Franz Schubert (1797-1828)
Gretchen am Spinnrade, D. 118 — Margarida a la filosa
Text de Johann Wolfgang von Goethe
Meine Ruh’ ist hin,
Mein Herz ist schwer,
Ich finde sie nimmer
Und nimmermehr.
La meva pau ha fugit,
el cor em pesa;
ja no els trobaré
mai més.
Wo ich ihn nicht hab’
Ist mir das Grab,
Die ganze Welt
Ist mir vergällt.
On ell no hi és,
hi ha la meva tomba;
el món sencer
se m’ha amagat.
Mein armer Kopf
Ist mir verrückt
Mein armer Sinn
Ist mir zerstückt.
El meu pobre cap
està trastocat,
els meus sentits
estan destrossats.
Nach ihm nur schau’ ich
Zum Fenster hinaus,
Nach ihm nur geh’ ich
Aus dem Haus.
Només miro per la finestra
per veure’l,
només per ell
surto de casa.
Sein hoher Gang,
Sein’ edle Gestalt,
Seines Mundes Lächeln,
Seiner Augen Gewalt.
El seu caient distingit,
la seva noble figura,
el somriure de la seva boca,
la força dels seus ulls,
Und seiner Rede
Zauberfluss.
Sein Händedruck,
Und ach, sein Kuss!
i el màgic corrent
de les seves paraules,
la seva mà entre les meves,
i ai!, els seus besos.
Mein Busen drängt sich
Nach ihm hin.
Ach dürft’ ich fassen
Und halten ihn.
El meu pit
l’anhela ardentment.
Ah, si pogués agafar-lo
i retenir-lo!
Und küssen ihn
So wie ich wollt’
An seinen Küssen
Vergehen sollt’!
I besar-lo
com jo voldria!
Em moriria
amb els seus besos!
Hugo Wolf
De Mörike-Lieder, H. 119
Text d’Eduard Mörike (1804-1875)
Verborgenheit
Retir
Lass, o Welt, o lass mich sein!
Locket nicht mit Liebesgaben,
Lasst dies Herz alleine haben
Seine Wonne, seine Pein!
Deixa’m, oh món, deixa’m viure!
No em sedueixis amb ofrenes d’amor!
Deixa que aquest cor tingui tot sol
els seus delits i les seves penes!
Was ich traure, weiss ich nicht,
Es ist unbekanntes Wehe;
Immerdar durch Tränen sehe
Ich der Sonne liebes Licht.
No sé el que m’afligeix,
és un dolor desconegut;
sempre veig l’estimada llum del sol
a través de les llàgrimes.
Oft bin ich mir kaum bewusst,
Und die helle Freude zücket
Durch die Schwere, so mich drücket
Wonniglich in meiner Brust.
Sovint no me’n adono a penes,
quan una clara alegria batega
entre la pesantor que m’oprimeix,
i omple de delícies el meu cor.
Lass, o Welt, o lass mich sein!
Locket nicht mit Liebesgaben,
Lasst dies Herz alleine haben
Seine Wonne, seine Pein!
Deixa’m, oh món, deixa’m viure!
No em sedueixis amb ofrenes d’amor!
Deixa que aquest cor tingui tot sol
els seus delits i les seves penes!
Arnold Schönberg
De Vier Lieder, op. 2 — Quatre cançons
Erwartung
Richard Dehmel (1863-1920)
Espera
Aus dem meergrünen Teiche
Neben der roten Villa
Unter der toten Eiche
Scheint der Mond.
En l’estany verd com el mar
prop de la vil·la vermella
sota el roure mort
la luna brilla.
Wo ihr dukles Abbild
Durch das Wasser greift,
Seht ein Mann und streift
Einen Ring von seiner Hand.
On la seva fosca imatge
s’estén damunt de l’aigua,
hi ha un home i es treu
un anell de la seva mà.
Drei Opale blinken;
Durch die bleichen Steine
Schwimmen rot und grüne
Funken und versinken.
Brillen tres òpals;
entre les pedres esblaimades
suren vermells i verds,
lluen i s’enfonsen.
Und der küsst sie, und
Siene Augen leuchten
Wie der meergrüne Grund:
Ein Fenster tut auf.
I ell els besa,
i els seus ulls brillen
com el fons verd del mar:
s’obre una finestra.
Aus dem meergrünen Teiche
Neben der toten Eiche
Winkt ihm eine bleiche
Frauenhand.
En l’estany verd com el mar
al costat del roure mort
el saluda una pàl·lida
mà de dona.
Franz Schubert
Die Liebe hat gelogen, D. 751 — L’amor ha mentit
Text d’August von Platen (1796-1835)
Die Liebe hat gelogen,
Die Sorge lastet schwer,
Betrogen, ach, betrogen,
Hat alles mich umher!
L’amor ha mentit,
la pena és molt feixuga,
enganyat, ai!, enganyat
per tot el que m’envolta!
Es rinnen heiße Tropfen
Die Wange stets herab,
Laß ab, laß ab zu klopfen,
Laß ab, mein Herz, laß ab.
Corren càlides llàgrimes
sense parar per les meves galtes,
deixa de bategar, cor meu,
para’t, cor meu, para’t!
Robert Schumann
De Kerner-Lieder, op. 35
Wer machte dich so krank?
Justinus Kerner (1876-1862)
Qui t’ha posat tan malalt?
Dass du so krank geworden,
Wer hat es denn gemacht?
Kein kühler Hauch aus Norden
Und keine Sternennacht.
D’estar tan malalt,
qui n’és el culpable?
Cap hàlit gelat del nord,
ni cap nit estrellada.
Kein Schatten unter Bäumen,
Nicht Glut des Sonnenstrahls,
Kein Schlummern und kein Träumen
Im Blütenbett des Tals.
Cap ombra sota els arbres,
ni l’ardor dels raigs del sol,
cap somni ni cap son
en el florit jaç de la vall.
Dass ich trag’ Todeswunden,
Das ist der Menschen Tun;
Natur liess mich gesunden,
Sie lassen mich nicht ruhn.
Si estic ferit de mort,
això és obra dels homes;
la natura em dona salut,
són ells els que no em deixen reposar.
Franz Schubert
Nacht und Träume, D. 827 — Nit i somnis
Text de Matthäus von Collin (1779-1824)
Heil’ge Nacht, du sinkest nieder;
Nieder wallen auch die Träume,
Wie dein Mondlicht durch die Räume,
Durch der Menschen stille Brust.
Die belauschen sie mit Lust;
Rufen, wenn der Tag erwacht:
Kehre wieder, heil’ge Nacht!
Holde Träume, kehret wieder!
Santa nit, quan tu arribes,
arriben també els somnis,
com el teu clar de lluna omple les cambres,
omple també el pit tranquil dels homes.
Ells t’espien amb plaer,
i criden, quan es desperta el dia:
Torna, santa nit,
dolços somnis, torneu!
Traduccions de Manuel Capdevila i Font
També et pot interessar...
Palau Grans Veus
Divendres, 09.05.25 – 20 h
Sala de Concerts
El cant del cigne de Schubert
Andrè Schuen, baríton
Daniel Heide, piano
F. Schubert: Schwanengesang, D. 957(El cant del cigne) i altres lieder de Schubert
Preus: de 25 a 38 €
Mecenes d'Honor
Mecenes Protectors
Mecenes col·laboradors
Mitjans Col·laboradors
Col·laboradors
Armand Basi – Ascensors Jordà – Bagués-Marsiera Joiers – Balot Restauració – Caixa Enginyers – Calaf Grup – CECOT – Colonial – Fundació Abertis – Fundació Antigues Caixes Catalanes - BBVA – Fundació Castell de Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia Compañía Suiza S.A. de Seguros y Reaseguros – Illy – Quadis – Saba Infraestructures, S.A. – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión S.L. – Soler Cabot – Veolia Serveis Catalunya –
Benefactors d'Honor
Mariona Carulla Font – M. Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló –
Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Lluís Carulla Font – Josep Colomer Viure – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Casimiro Gracia Abian – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Eusebio Pujol Chimeno – Juan Manuel Soler Pujol – Joan Uriach Marsal – Manel Vallet Garriga –
Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Zacaries Benamiar – Gemma Borràs i Llorens – Jordi Capdevila i Pons – David Carrasco Chiva – Oriol Coll – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Irene Hidalgo de Vizcarrondo – Pepita Izquierdo Giralt – Joan Oller i Cuartero – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Carla Sanfeliu – Josep Ll. Sanfeliu – Marc Sanfeliu – Elina Selin – Jordi Simó Sanahuja – M. Dolors Sobrequés i Callicó – Salvador Viñas Amat –

Índex