El 24 de febrer de 1854 Robert Schumann va enviar les Gesänge der Frühe, op. 133 (Cançons de l’alba) al seu editor amb aquesta nota: “Són peces que descriuen els sentiments que desperta el naixement d’un nou dia”. L’obra es va publicar un any després i Clara Schumann en parlava així a la seva dedicatària, la poetessa Bettina von Arnim: “Estan governades per un sentiment poètic tan profund que no qualsevol intèrpret serà capaç d’interpretar-les de manera correcta”. Gesänge der Frühe és la darrera obra per a piano que va compondre Robert Schumann i mostra un gran refinament en l’ús de la dissonància i en el tractament de la polifonia i la textura.

Robert Schumann era precisament una de les principals influències del jove pianista i compositor Karol Szymanowski quan aquest va escriure, entre el 1901 i el 1903, les Variacions, op. 3. Una obra de joventut que encaixa en la tradició romàntica del gènere, segons la qual un tema dona pas a una sèrie de variacions de caràcters contrastants que mantenen amb aquell un lligam més o menys estret i que permeten al compositor una exploració tècnica i expressiva de l’instrument. Partint d’un poderós i melancòlic tema inicial, Szymanowski mostra la seva habilitat per integrar melodia i acompanyament dins d’una gran riquesa textural, en la qual l’ús del contrapunt juga un paper fonamental.

La Sonata 1.X.1905, “From the Street” de Leoš Janáček va néixer com a resposta a l’execució l’1 d’octubre de 1905 a la ciutat de Brno d’un jove fuster que havia pres part en les protestes a favor de l’ús del txec a la universitat de la ciutat. L'escriptura carregada d'emocions de Janáček es basa en la música popular de Moràvia. El primer moviment, “Pressentiment”, s’emmarca dins l’estructura arquetípica de la forma sonata, amb un tema inicial planyívol que intenta alliberar-se de l’acompanyament amenaçador i un segon tema que rebaixa aquesta tensió. El segon moviment, “Mort”, es construeix sobre una senzilla melodia que manté la seva tristor tot i els canvis de context que conté.

Els dos Nocturns op. 48 que Frédéric Chopin va escriure el 1841 mostren una integració d’elements en la seva recapitulació que sofistiquen l’estructura ABA que el compositor havia utilitzat fins al moment. Així, si en el primer dels Nocturns la recapitulació es veu profundament afectada pel desplegament rítmic de la secció central, que introdueix en el tema contemplatiu inicial un estat de major inquietud, en el segon Nocturn les transformacions es donen en els plans melòdic i harmònic. Chopin ja havia assajat aquest procediment l’any 1835 a la Balada núm. 1. En la qual, els dos temes principals s’afecten l’un a l’altre i es condueixen des d’un estat d’intimisme fins al triomf final.

Miquel Gené, musicòleg i crític musical