• Marta Mathéu & Andreu Gallén (03.03.25)
    —De les Tonadillas a la cançó de “revista”

    Petit Palau Cambra

    Dilluns, 3 de març de 2025 – 19.30 h

    Petit Palau

  • Compromís amb el medi ambient:

    • Logo EMAS - ES-CAT-000323
    • Logo AENOR - ISO 14001
    • Logo Biosphere

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Marta Mathéu, soprano
    Andreu Gallén
    , piano
    Joan Maria Segura
    , dramatúrgia i direcció d’escena


    Enric Granados (1867-1916)
    De Tonadillas en el estilo antiguo

    El majo tímido
    El callejeo
    El majo discreto
    El tralalá y el punteado
    Amor y odio

    Manuel de Falla (1876-1946)
    De Siete canciones populares españolas

    Jota
    El paño moruno
    Canción
    Seguidilla murciana
    Polo

    Amadeu Vives (1871-1932)
    De Canciones epigramáticas

    El retrato de Isabela 
    La presumida 

    Vicenç Quirós (1893-1969) –  Joan Misterio (Joan Casas i Vila, 1886-1925)
    Petons… petons (foxtrot shimmy)

    Joan Viladomat (1885-1940) –  Joan Misterio 
    Flor del vici (foxtrot)
    Niní (polca)

    Enric Clarà (1883-1941) – Manuel Sugrañes (?-1943)
    “Fresquibilis sur mer”, de la revista Not-yet

    Josep Esteve Albelda (1905-1980) – Delfín Villán (?-1939)
    La vaselina

    J. Casamoz (Joaquim Zamacois, 1894-1976) – Joan Misterio
    Jo vull ser ‘miss’

    Albert Guinovart (1962) – Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003)
    Del musical Flor de Nit

    Flor de nit 
    L’amor no és cec
    Lock out matrimonial

    Andreu Gallén (1987) - David Pintó Codinasaltas (1977)
    Si te’n vas

    Astor Piazzolla (1921-1992) – Pino Solanas (1936-2020)
    Vuelvo al Sur

    Astor PiazzollaHoracio Ferrer (1933-2014)
    Chiquilín de Bacín

    Carlos Gardel (1890-1935) – Alfredo Le Pera (1900-1935)
    Volver

    Vicente Salerno (1907-1974) – Héctor Remualdo Demattei (n/d)
    Inolvidable

    Richard Dannenberg (n/d)
    Corazón loco

    Aquest concert té una durada de 75 minuts, sense pausa.
    La durada del concert és aproximada.
    #cambra #concertsaccessibles

    Aquest concert s’emmarca en els actes de commemoració del 150è aniversari de naixement d’Isabel Llorach i Dolsa, mecenes i figura destacada de la cultura catalana del primer terç del segle XX a Barcelona.

  • 20240916 Anunci Grans Veus i Opera DESKTOP
  • Poema

    Sarbatana d'amor

    Càntut a tu,
    quan vinc dels segles
    i em faig carreu
    de la pregària,
    lliri ignorat, sol furtiu,
    bes nascut de l’alimària.

    Sona flabiol!
    Corre, dansa,
    vine a la vora!

    Ha tornat
    la flama trobadora,
    aquí, de cop,
    perquè el temps
    és un cercle de seda
    que marca el pas del sol
    i l’acull de genolls,
    per abeurar-s’hi.

    Càntut a la vida i dic
    l’espurna de la cançoneta,
    quan balla el rodamon
    de flauta i violí.

    Sona flabiol!
    Corre, dansa,
    vine a la vora!

    Càntut a tu i et duc arreu.
    I les esquelles diuen
    la cançó que escampa
    el goig diví de fer-se nom.
    I així, de cop,
    tot se’n va i tot retorna
    pel tímid corriol
    que mena a tu.

    Sona flabiol!
    Corre, dansa,
    vine a la vora!

    Meravellada
    canta la fada,
    l’enamorada
    del fetiller.

     

    Lluís Calvo
    Del llibre Centaures i rossinyols.
    La Pobla de Farnals: Edicions del Buc, 2023.

  • Comentari

    De les tonadillas a la cançó de “revista”

    Desenfadat, híbrid i centrat en un repertori picaresc i lleuger, aquest programa ens passeja per un ventall estilístic que va de les cançons espanyoles de Manuel Falla als tangos de Piazzolla, Gardel i Le Pera; dels cuplets del Paral·lel dels anys vint als musicals d’Albert Guinovart. Una proposta de generosa extensió que s’articula en tres blocs, el primer dels quals, el més clàssic, ens ofereix una selecció de pàgines de la gran literatura vocal espanyola.

    D’inspiració goyesca i impregnades del mateix tarannà que el gènere que els dona nom –cançons picaresques interpretades per dones als escenaris teatrals del segle XVIII–, les Tonadillas en el estilo antiguo (1913-1914) d’Enric Granados evidencien l’interès de l’autor per la música popular, igual que les Siete canciones populares españolas (1914), en les quals Manuel de Falla adaptà per a veu i piano peces pròpies del folklore de diferents regions d’Espanya. Per la seva banda, les Canciones epigramáticas (1915) d’Amadeu Vives, també de caràcter satíric i dedicades a la cupletista i actriu còmica Amalia de Isaura, expressen la voluntat de l’autor de renovar la cançó de concert espanyola a partir del cuplet.

    Així, aquest gènere que acabava d’arribar al país procedent de França, esdevé protagonista absolut del segon bloc de la programació; cançons lleugeres i plenes d’humor que ens traslladen als teatres del Paral·lel. Entre les quals alguns dels clàssics sortits de l’enginy poètic de Joan Misterio, pseudònim de l’escriptor Joan Casas i Vila, introductor de la llengua catalana en el món del cuplet, amb títols com Petons... petons, Flor del vici, Niní o Jo vull ser ‘miss’, o pàgines de revista, com “Fresquibilis sur mer”, de l’espectacle Not-yet, que es podia veure al desaparegut teatre Cómico. La proposta desemboca en creacions de factura recent, com són algunes de les pàgines del musical Flor de Nit d’Albert Guinovart i Manuel Vázquez Montalbán, també estrenat en un escenari de la mateixa avinguda, el Teatre Victòria, el 1992.

    En contrast, l’últim bloc ens endinsa en els sentiments més tràgics de tangos i boleros amb algunes de les grans creacions d’Astor Piazzolla –Vuelvo al Sur– i del tàndem format per Carlos Gardel i Alfredo Le Pera –Volver–, que al costat de l’immortal Corazón loco, que popularitzà durant els anys quaranta Antonio Machín, completen aquesta gran trobada entre el món vocal clàssic i el popular. El mateix tipus de trobades que tenien lloc a casa de la mecenes barcelonina Isabel Llorach i Dolsa (1874-1954), a qui està dedicat el concert; una dona culta i lliure que feia seure a la seva taula tots els grans artistes de l’època. Entre ells, el mateix Carlos Gardel.

    Ana María Dávila, periodista musical

  • anunci programes de ma - visites guiades - mirades herois DESKTOP
  • Biografies

    Marta Mathéu, soprano

    Marta Mathéu, soprano

    ©Michal Novak

    “La seva veu ha trobat uns colors, uns matisos i una potència que la situen definitivament com un referent del cant líric al nostre país” («ABC»)

    “Una personalitat interpretativa innegable que li ha suposat infinitat d’èxits en la seva trajectòria” («Scherzo»)

    “Una veu flexible i poderosa” («El Periódico»)

     

    Marta Mathéu s’ha situat en els últims anys com una de les veus líriques de referència. Aborda amb naturalitat i solvència el repertori d’òpera, lied i oratori, els tres pilars fonamentals de la seva carrera. La seva creixent presència en els escenaris operístics l’ha dut a encarnar personatges tan diferents com Norma (Liceu, 2022) i Berta (Il barbiere di Siviglia, Menorca, 2021). Entre els rols del seu repertori s’hi troben la Contessa de Le nozze di Figaro, Donna Anna (Don Giovanni), Liù (Turandot) i Mimì (La Bohème).

    Són celebrades les seves interpretacions de Bach sota la direcció de Jordi Savall en diferents escenaris europeus (entre els quals, la Philarmonie de París). Ha cantat amb veus com Javier Camarena, Sondra Radvanovsky i Ludovic Tézier, i en el camp simfònic i l’oratori ha actuat amb directors de la talla de Gustavo Dudamel, Victor Pablo Pérez, Rinaldo Alessandrini, Antoni Ros Marbà, Neville Marriner i Fabio Biondi.

    Com a intèrpret de música espanyola ha estat premiat l’enregistrament que va fer en el paper protagonista (Francina) de la Cançó d’amor i de guerra de Rafael Martínez Valls, el primer complet des del que va protagonitzar Montserrat Caballé el 1974.

    Formada amb Ana Luisa Chova, Montserrat Caballé, Elena Obraztsova i Wolfram Rieger, ha cantat en alguns dels escenaris més destacats del món, incloent-hi el Palau de la Música Catalana, el Teatro Real, el Liceu de Barcelona, la Philharmonie de París i el Concertgebouw d’Amsterdam. En el Concurs Tenor Viñas va ser guardonada per les seves interpretacions de Mozart. A més, ha estat premiada per Juventudes Musicales de España i en els concursos internacionals Manuel Ausensi i Montserrat Caballé (Premi del Públic). Mathéu ha dut a terme diversos enregistraments i és professora de cant al Conservatori del Liceu des de l’any 2014.

  • Andreu Gallén, piano

    Andreu Gallén

    Pianista, director musical i compositor nascut a Barcelona, l’any 2011 acabà el grau superior de piano a l’ESMUC obtenint matrícula d’honor en el projecte final amb la interpretació de les Variacions Goldberg de Johann Sebastian Bach. Posteriorment realitzà estudis de postgrau a Alcalá de Henares (piano) i a Brussel·les (lied) i un màster de composició de bandes sonores. També s’ha format en cant i direcció d’orquestra.

    Professionalment desenvolupa una gran i extensa carrera en les arts escèniques com a director musical, compositor i pianista, tot formant part de més d’una vintena de projectes, entre els quals destaquen: Chicago; L’alegria que passa; Cantando bajo la lluvia; La jaula de las locas; Maremar; Cabaret; Requiem for evita; Scaramouche; Mar i cel; T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré; La vampira del Raval... En l’àmbit operístic ha participat en Wow!; L’eclipsi; Après moi, le déluge; La cuina de Rossini, i ha compost la microòpera Nala per al Gran Teatre del Liceu i el seu cicle Òh!Pera.

    Ha estat guardonat dues vegades amb el Premi Butaca a la millor composició musical: l’any 2022 per T’estimo si he begut i l’any 2023 per L’alegria que passa. També ha rebut el Premi de la Crítica per la composició de L’alegria que passa, musical que ha estat premiat en diverses categories de diferents guardons, com els Premis Butaca, Premis de la Crítica i els Premis Teatre Barcelona.

  • Joan Maria Segura, dramatúrgia i direcció d’escena

    Joan Maria Segura

    Diplomat en magisteri per la Universitat Autònoma de Barcelona, llicenciat en direcció i dramatúrgia per l’Institut del Teatre de Barcelona, ha estudiat interpretació, cant i dansa a diferents escoles de Barcelona i Madrid.

    Actualment és director resident del musical Gypsy, dirigit per Antonio Banderas. Ha estat també director adjunt i director resident dels musicals La jaula de las locas i Cantando bajo la lluvia, dirigides per Àngel Llàcer i Manu Guix, i director escènic de la companyia de teatre musical Egos Teatre del 2007 al 2013.

    Com a docent ha treballat a les escoles superiors d’art dramàtic Eòlia i Institut del Teatre fent de professor d’interpretació i dirigint el taller de quart curs de musical amb El temps de Planck de Sergi Belbel i Òscar Roig (Teatre Estudi), Rent de Jonathan Larson, El coronel ocell/Songs for a new world de Hristo Boitxev-J.R. Brown, Urinetown de Mark Hollmann i Greg Kotis (Teatre Ovidi Montllor), La comèdia dels errors de Shakespeare-Rodgers-Hart, Passing strange de Mark Stewart (Teatre Estudi), Cabaret de Masteroff-Kander-Ebb (Teatre Estudi), Company de Sondheim-Furth (Scanner) i Pippin de Schwartz-Hirso.

    Ha dirigit Pes mort d’Anna Maria Ricart (La Planeta), Les bones intencions de Marc Artigau (Espai Brossa), Gala Catalunya aixeca el teló 2022 (Gran Teatre del Liceu), No cal anar a l’Havana de Marc Artigau (Teatre La Gleva), Les variacions Bildelberg d’Oriol Grau (Sala Trono), Troia de Cor de Teatre (Teatre Nacional de Catalunya), Una habitació buida de Marc Artigau i Clara Peya (Teatre Eòlia), Cabareta (Finalista Max 2018) de Maria Molins i Bárbara Granados (Espai Lliure-Sala Muntaner), You say tomato de Joan Yago (Sala Trono-Sala Muntaner), Estranha forma de vida amb textos de Fernando Pessoa (El Maldà), Boges de José Pascual Abellán (Sala Muntaner), Lo tuyo y lo mío (Teatre Capitol), El crim de Lord Arthur Savile d’Egos Teatre (Teatre Nacional de Catalunya), espectacle pel qual ha estat nominat com a millor director d’escena als Premios de Teatro Musical 2011-12 i als Broadwayworld Spain 2011-12, Udol de Marilia Samper i Q-Ars Teatre (Teatre Lliure, Grec Festival), Contra el progrés d’Esteve Soler-Teatre Al Detall (Sala Beckett), El somni d’una nit d’estiu de W. Shakespeare-Parking Shakespeare, Killer de Guillem Clua i Xavier Mestres (Sala Muntaner), La casa sota la sorra d’Egos Teatre (Teatre Nacional de Catalunya), Ruddigore o la nissaga maleïda, d’Egos Teatre (Versus Teatre), espectacle pel qual va ser nominat com a millor director d’escena als Premios Gran Vía de Teatro Musical 2007-08.

    Ha fet de coreògraf en diversos espectacles: Concert de Sant Esteve del Palau de la Música 2016, dirigit per March Rosich; T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré, dirigit per Elisenda Roca; Concha, yo lo que quiero es bailar, dirigit per Josep Maria Pou; La dona vinguda del futur de Marc Rosich; videoclip Ara i aquí, de la cantant Beth (direcció Lyona); a molts espectacles de Q-Ars Teatre, així com la Gala Catalunya aixeca el teló (2014-15) i la Gala dels Goya 2013, entre d’altres.

    Ha dirigit també espectacles per a públic familiar: Trencanous jazz (Gran Teatre del Liceu); La motxilla de l’Ada, que va ser Premi de la Crítica 2022 (Mostra d’Igualada); La nena dels pardals de Jordi Palet amb Teatre Al Detall (Sat-TNC), Premi Butaca 2018, Premi de la Crítica 2017, Premi Enderrock i Premi Mostra d’Igualada; L’endrapasomnis de Jordi Palet amb Teatre Al Detall (Mostra d’Igualada), Premi de la Crítica 2015; Històries elèctriques (L’Auditori); El planeta Lares de Daniela Feixa amb Q-Ars Teatre (La Seca); Llepafils de Jordi Palet amb Teatre al Detall (Jove Teatre Regina); En Joan sense por, d’Egos Petits, premi com a millor espectacle de la Mostra d’Igualada; That’s a musical, i Vols viatjar amb mi (CaixaForum).

  • Textos

    Enric Granados (1867-1916)
    De Tonadillas en el estilo antiguo
    Textos de Fernando Periquet (1873-1940)

    El majo tímido

    Llega a mi reja y me mira
    por la noche un majo
    que, en cuanto me ve y suspira,
    se va calle abajo.
    ¡Ay qué tío más tardío!
    ¡Si así se pasa la vida estoy
    divertida!

    El callejeo

    Dos horas ha que callejeo
    pero no veo, nerviosa,
    ya sin calma,
    al que le di confiada el alma.
    No vi hombre jamás
    que mintiera más
    que el majo que hoy me engaña,
    mas no le ha de valer,
    pues siempre fui mujer de maña
    y si es menester
    correré sin parar tras él
    entera España.

    El majo discreto

    Dicen que mi majo es feo.
    Es posible que sí que lo sea,
    que amor es deseo
    que ciega y marea.
    Ha tiempo que sé
    que quien ama no ve.

    Mas si no es mi majo un hombre
    que por lindo descuelle y asombre,
    en cambio es discreto
    y guarda un secreto
    que yo posé en él
    sabiendo que es fiel.

    ¿Cuál es el secreto
    que el majo guardó?
    Sería indiscreto
    contarlo yo.
    No poco trabajo costara saber
    secretos de un majo con una mujer.
    Nació en Lavapiés.
    ¡Eh!, ¡eh!
    ¡Es un majo, un majo es!

    El tralalá y el punteado

    Es en balde, majo mío, que sigas hablando
    porque hay cosas que contesto yo siempre cantando:
    tra la la...
    Por más que preguntes tanto:
    tra la la...
    En mí no causas quebranto
    ni yo he de salir de mi canto:
    tra la la...

    Amor y odio

    Pensé que yo sabría
    ocultar la pena mía,
    que por estar en lo profundo
    no alcanzara a ver el mundo
    este amor callado
    que un majo malvado
    en mi alma encendió.

    Y no fue así,
    porque él vislumbró
    el pesar oculto en mí,
    pero fue en vano
    que vislumbrara
    pues el villano
    mostrose ajeno
    de que le amara.

    Y esta es la pena
    que sufro ahora:
    sentir mi alma
    llena de amor
    por quien me olvida
    sin que una luz
    alentadora
    surja en las sombras
    de mi vida.

    Manuel de Falla (1876-1946)
    De Siete canciones populares españolas

    Jota

    Dicen que no nos queremos
    porque no nos ven hablar;
    a tu corazón y al mío
    se lo pueden preguntar.

    Ya me despido de ti,
    de tu casa y tu ventana,
    y aunque no quiera tu madre,
    adiós, niña, hasta mañana.
    Aunque no quiera tu madre...

    El paño moruno

    Al paño fino, en la tienda,
    una mancha le cayó;
    por menos precio se vende,
    porque perdió su valor.
    ¡Ay!

    Canción

    Por traidores, tus ojos,
    voy a enterrarlos;
    no sabes lo que cuesta,
    “Del aire”
    niña, el mirarlos.
    “Madre a la orilla
    madre.”

    Dicen que no me quieres,
    ya me has querido...
    Váyase lo ganado,
    “Del aire”
    por lo perdido,
    “Madre a la orilla
    Madre.”

    Seguidilla murciana

    Cualquiera que el tejado
    tenga de vidrio,
    no debe tirar piedras
    al del vecino.
    Arrieros semos;
    ¡Puede que en el camino
    nos encontremos!

    Por tu mucha inconstància
    yo te comparo
    con peseta que corre
    de mano en mano;
    que al fin se borra,
    y creyéndola falsa
    ¡nadie la toma!

    Polo

    ¡Ay! Guardo una, ¡ay!
    ¡Guardo una pena en mi pecho! 
    ¡Ay! ¡Que a nadie se la diré!
    ¡Ay! Malhaya el amor, malhaya, 
    ¡Y quien me lo dio a entender! ¡Ay!

    Amadeu Vives (1871-1932)
    De Canciones epigramáticas

    El retrato de Isabela
    Text anònim

    Óyeme tu retrato,
    niña Isabela,
    salvo ser justo,
    salvo ser propio,
    salvo que hiela.

    Linda mata de pelo
    peina tu mano,
    salvo ser poco,
    salvo ser corto,
    salvo ser cano.

    Con la luz de tus ojos
    a todos pierdes,
    salvo que lloran,
    salvo ser bizcos,
    salvo ser verdes.

    Con tu boca preciosa
    nada compite,
    salvo ser grande,
    salvo ser belfa,
    salvo que pide.

    Es tu nariz florero
    de fino aroma,
    salvo ser fea,
    salvo ser ancha,
    salvo ser roma.

    Tus dientes son alhajas
    de fino engarce,
    salvo ser pocos,
    salvo ser negros,
    salvo ser grandes.

    Tu cintura embellece
    tu linda facha,
    salvo que dobla,
    salvo que tuerce,
    salvo que agacha.

    Y el amor que te tengo
    me desconsuela,
    porque eres falsa,
    como tu madre,
    como tu abuela.

    Este es tu fiel retrato,
    niña Isabela.

    La presumida
    Text de Sinesio Delgado (1859-1928)

    Bautizada en San Andrés,
    tanta sal el cura echó,
    que del Rastro a Lavapiés
    nadie campa más que yo.

    Y por culpa de la sal
    se perdieron más de mil,
    que no hay moza más cabal
    en los bailes de candil.

    Al majo más majo
    le pincho y le rajo;
    si es hembra de rumbo,
    la agarro y la tumbo,
    y estando debajo
    la azoto y la zumbo.

    Que ya saben por acá
    que Bastiana es siempre así,
    y contesta a un “¡alto allá!”
    con un “¡qué se me da a mí!”.

    Mi cortejo quiere ser
    un usía muy formal,
    que de mí pretende hacer
    una dama principal.

    Yo le doy conversación
    y le engaño con el fin
    de tratar a un señorón
    con la punta del chapín.

    Que al ir por la calle
    luciendo mi talle,
    las capas se tienden,
    los ojos se encienden,
    y en estos madroños
    las almas se prenden.

    Pero ¿quién me prenderá
    si yo siempre me escurrí
    contestando a un “¡alto allá!”
    con un “¡qué se me da a mí!”?

    Vicenç Quirós (1893-1969) – Joan Misterio (Joan Casas i Vila 1886-1925)
    Petons… petons

    Hi ha petons molt diferents
    d’esperits ben oposats,
    petons freds, petons ardents
    i petons enverinats.
    Quan les nostres dames de visita es troben,
    és costum que es besin sols de compliment
    doncs ho fan forçades,
    en deixar-se, proven començant dels trajos el retallament.

    Jo vull que uns llavis experts i ben sabis besant
    els meus arborin amb fe constant.
    Mon cor reclama
    l’encesa flama de l’amor
    la flama roja
    que em torna boja
    sentint corpresa, dels petons, l’ardor.

    Al fillet idolatrat
    fa la mare un dolç petó,
    és un bes de castedat
    ple de joia i d’il·lusió.
    Quan a l’altar un nuvi porta l’estimada,
    un petó la mare d’ella al jove fa,
    bo i posant el gendre cara resignada,
    perquè la senyora té de soportar.

    Quan es fa per interès,
    quan es ven un fals petó,
    aleshores és un bes
    maleït de perversió.
    Però els petons que, amb ànsia, l’ànima desitja
    són aquells que es roben molt discretament
    i un promès tan apte m’ha tocat, per ditxa,
    que me’ls roba sempre que es distreu la gent.

    Joan Viladomat (1885-1940) – Joan Misterio
    Flor del vici

    Vaig tenir un amor
    que el fatal motiu va ser
    del meu dolor;
    era un home a qui als vint anys
    vaig estimar,
    prô m’abandonà
    fals i traïdor.

    Des d’aquell instant
    vaig trobar-me sol
    al món amb un infant
    i per ell caiguí envilida,
    del vici en el parany,
    amb l’ànima ferida
    pel desengany.

    Soc flor del vici,
    trista rosa desfullada,
    que en rodar pel precipici
    per tothom és trepitjada.
    I és l’alegria
    que fingeixo amb ironía
    la careta del dolor
    que em trenca el cor.

    Niní

    Niní, llamar suelen así
    a Nicolás Simón,
    que es el varón menos varón que vi.
    Es él un pérfido doncel
    tan lilí, que detrás de la mujer no va jamás,
    el muy infiel.
    Las hembras no son su afición,
    ni santos de su devoción.
    Niní no corta, es la verdad.
    Niní ni pincha en realidad.

    Muy gentil y estético
    es su contorno de biscuí
    y está patético con su mirar magnético, Niní.
    Es su porte válido
    para ejercer de maniquí
    y un rostro escuálido lo más pálido
    que yo vi es el de Niní. ¡Sí!

    Corsé yo juraría que
    lo lleva el muy pillín
    y que se da en la tez,
    carmín se ve Simón,
    con mucha presunción,
    de ligas un buen par con sendos lazos
    suele usar muy coquetón.
    No hay duda que es un pollo bien
    que tiene el cutis de satén
    y da brinquitos al andar
    con chic y gracia singular.

    Enric Clarà 1883-1941 – Manuel Sugrañes (n/d-1943)
    “Fresquibilis sur mer”, de la revista Not-yet

    La mar está fresquibiris, fresquibiris, fresquibiris.
    Y da mucho gustibiris, gustibiris nadar
    si se sabe el
    truquibiris, truquibiris, truquibiris
    el truco tan sencillo de flotar.

    ¡Ay!, nos mecen las olibiris olibiris, olibiris
    y en ello está el pusibilis pusibilis ¿verdad?
    Pues buscan las
    cosquibilis, cosquibilis, cosquibilis
    y da la sensación de acariciar.

    Nos gusta el mar como a los peces.
    Sirenas somos de mayor.
    Y allí en la playa muchas veces
    bailar solemos un foxtrox.

    Las nadadoras en la playa
    son muy dificil de pescar.
    Y al mejor pez dan tres y raya
    sabiendo bucear.

    La mar está fresquibiris, fresquibiris, fresquibiris.
    Y da mucho gustibiris, gustibiris nadar
    si se sabe el
    truquibiris, truquibiris, truquibiris
    el truco tan sencillo de flotar.

    Aaaay nos mecen las olibiris, olibiris, olibiris.
    Y en ello está el pusibilis pusibilis ¿verdad?
    Pues buscan las
    cosquibilis, cosquibilis, cosquibilis
    y da la sensación de acariciar.

    Os gustan las cosquibilis, cosquibilis, cosquibilis
    y da la sensación de acariciar.

    Josep Esteve Albelda (1905-1980) – Delfín Villán (n/d-1939)
    La vaselina

    Estoy muy sobresaltada
    porque ya se acerca el día
    que del brazo de mi novio
    entraré en la vicaría.
    Ya me han encargado el traje
    que es de encaje y seda fina
    y mamá para ir de viaje
    me ha comprado vaselina.
    Todos aseguran que medida tal
    es muy conveniente para no andar mal.

    Pero soy tan inocente
    que no acierto a comprender
    para qué es la vaselina
    ni en que sitio la pondré.
    Si usted ya lo sabe
    me puede explicar
    si el día de la boda
    la tengo que usar.
    Aseguran mis amigas
    las viuditas y casadas.

    J. Casamoz (Joaquim Zamacois, 1894-1976) – Joan Misterio
    Jo vull ser “miss”

    Jo he fugit de Vilafàstics
    un poblet de mala mort
    i he vingut a Barcelona
    a provar si aquí faig sort.
    Jo diré que soc anglesa,
    vàries cases buscaré
    per ser miss acompanyanta
    de les senyoretes bé.
    Perquè soc eixerida, com hi ha món,
    ja he après l’enraonar d’allà a London.

    (Recitat damunt la música)
    Com que soc molt llesta en un tres i no res
    ja he après vàries paraules en inglès.

    Jo vui ser miss, miss, miss
    parlar l’inglès, yes, yes
    i fer la dandy que a mi em serveix.
    Quin compromís, miss, miss
    si algún pagès, yes, yes,
    de Vilafàstics em descobreix.

    Tinc d’inglesa ben bé el tipo,
    talment semblo de London
    sèria i molt encarcarada
    tota tiessa vaig pel món.
    Per semblar una miss de veres
    m’he comprat impertinents,
    i aquest barret que porto
    és inglès i no l’entens.
    És el colmo fer d’inglesa quan jo sé
    que el meu pare d’allò més inglesos té.

    “Un gentleman bolchavich i una lady Sambois
    faiv o cloc tea sanvich and bifgec of patalos.”

    Jo vui sermiss, miss, miss…

    Després de dinar el diumenge,
    vaig anar al moll, a les tres,
    bo i veient allà a un marino
    que el vaig prendre per inglès.
    Jo li deia: “Tennis, mister,
    and sender” i em contestà:
    –No tinc mistos per a encendre,
    que he deixat jo de fumar.
    Jo que em creia que era inglès, va resultar
    que ni el Noi de Tona n’és més català.

    “Inglis en slipin car, amb smokin els veig jo
    gentlemans que han portat perquè esmokin mocador.”

    Jo vui ser miss, miss, miss

    Albert Guinovart (1962) – Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003)
    Del musical Flor de Nit

    Flor de Nit

    Quan ve la nit, sota la lluna blanca
    totes les flors a contracor es tanquen
    quan ve la nit, sota la lluna blanca
    sols una flor s’obre de sobte i canta,
    soc Flor de Nit, sota la lluna canto
    soc Flor de Nit, de dia tot són penes
    quan ve la nit, a la ciutat d’ivori
    surten els gats i cauen les caretes
    surto al carrer sota la llum de bombetes celestes
    i soc com tu, ciutat del desig, ciutat de la memòria
    blanca de dia, blanca de dia i de nit, vermella

    L’amor no és cec

    L’amor no és cec, l’amor és borní
    amb un ull diu que sí, amb l’altre diu que no.
    Conec la història d’una bona noia
    que deia “Sí” quan volia dir “No”.
    Deia estimar, estimar amb l’ull tancat,
    a un xicotàs molt ben plantat,
    però amb l’ull obert deixava fer
    a un cavaller ric i cultivat.

    ‘Lock out’ matrimonial

    Yo le conocí en un mitin de la Villa de Madrid
    era guapo y altanero y también era albañil.
    Y en pos de sus ideales él me quiso compartir
    con las fuerzas laborales todos hijos de Lenín.

    Un retrato de Krupskaia tiene puesto en la pared
    frente a uno de Pestaña que la mira de través.
    Vendrá pronto el comunismo él me dice con pasión
    y me “tié” tan expropiada que no tengo camisón.

    Él me dice con cinismo: “Si no tienes camisón
    no te apures, da lo mismo para darse el revolcón”.
    Yo le digo: “Mira Gorki que el trabajo es consagrao
    y si tú me descamisas yo te declaro el
    lock out”.

    Lock out, lock out, lock out matrimonial,
    Lock out, lock out, lock out matrimonial,
    y si tú me descamisas yo te declaro el
    lock out.

    Andreu Gallén (1987)- David Pintó Codinasaltas (1977)
    Si te’n vas

    Si te’n vas
    què faré?
    Si te’n vas,
    no en sabré.
    No podré.

    Ja saps que jo t’estimo...
    Però quan m’han ferit...
    Faig por.
    Saps de què soc capaç, oi?

    Puc gastar
    molts diners.
    Puc tenir
    molts amants.

    Si te’n vas
    puc ser dolenta.
    Oi que ho saps, amor?
    Jo faré
    del teu món
    un calvari.

    Si t’escapes
    sabré
    com fer-te mal.
    Si te’n vas.

    Astor Piazzolla (1921-1992) – Pino Solanas (1936-2020)
    Vuelvo al Sur

    Vuelvo al Sur, como se vuelve siempre al amor,
    vuelvo a vos, con mi deseo, con mi temor.
    Llevo el Sur, como un destino del corazón,
    soy del Sur, como los aires del bandoneón.

    Sueño el Sur, inmensa luna, cielo al revés,
    busco el Sur, el tiempo abierto, y su después.
    Quiero al Sur, su buena gente, su dignidad,
    siento el Sur, como tu cuerpo en la intimidad.

    Te quiero Sur, Sur, te quiero.

    Vuelvo al Sur, como se vuelve siempre al amor,
    vuelvo a vos, con mi deseo, con mi temor.
    Quiero al Sur, su buena gente, su dignidad,
    siento el Sur, como tu cuerpo en la intimidad.

    Vuelvo al Sur,
    llevo el Sur,
    te quiero Sur...

    Astor PiazzollaHoracio Ferrer (1933-2014)
    Chiquilín de Bacín

    Por las noches, cara sucia
    de angelito con bluyín
    vende rosas por las mesas
    del boliche de Bachín
    si la luna brilla
    sobre la parrilla
    come luna y pan de hollín.

    Cada día en su tristeza
    que no quiere amanecer
    lo madruga un seis de enero
    con la estrella del revés
    y tres reyes gatos
    roban sus zapatos
    uno izquierdo y el otro también.

    Chiquilín
    dame un ramo de voz
    así salgo a vender
    mis vergüenzas en flor
    baleáme con tres rosas
    que duelan a cuenta
    del hambre que no te entendí.

    Chiquilín
    cuando el sol pone a los pibes
    delantales de aprender
    él aprende cuánto cero
    le quedaba por saber
    y a su madre mira
    yira que te yira,
    pero no la quiere ver.

    Cada día, en la basura
    con un pan y un tallarín
    se fabrica un barrilete
    para irse y sigue aquí
    es un hombre extraño
    niño de mil años
    que por dentro le enreda el piolín.

    Chiquilín
    dame un ramo de voz
    así salgo a vender
    mis vergüenzas en flor
    baleáme con tres rosas
    que duelan a cuenta
    del hambre que no te entendí
    chiquilín de Bachín.

    Carlos Gardel (1890-1935) – Alfredo Le Pera (1900-1935)
    Volver

    Yo adivino el parpadeo
    de las luces que a lo lejos
    van marcando mi retorno
    son las mismas que alumbraron
    con sus pálidos reflejos
    hondas horas de dolor

    y aunque no quise el regreso
    siempre se vuelve al primer amor
    la vieja calle donde le cobijo
    tuya es su vida, tuyo es su querer
    bajo el burlón mirar de las estrellas
    que con indiferencia
    hoy me ven volver.

    Volver
    con la frente marchita
    las nieves del tiempo platearon mi sien.

    Sentir
    que es un soplo la vida
    que veinte años no es nada
    que febril la mirada
    errante en las sombras, te busca y te nombra.

    Vivir
    con el alma aferrada
    a un dulce recuerdo que lloro otra vez.

    Tengo miedo del encuentro
    con el pasado que vuelve
    a enfrentarse con mi vida
    tengo miedo de las noches
    que pobladas de recuerdos
    encadenen mi soñar

    pero el viajero que huye
    tarde o temprano detiene su andar
    y aunque el olvido que todo destruye
    haya matado mi vieja ilusión
    guardo escondida una esperanza humilde
    que es toda la fortuna de mi corazón.

    Volver
    con la frente marchita
    las nieves del tiempo platearon mi sien.

    Sentir
    que es un soplo la vida
    que veinte años no es nada
    que febril la mirada
    errante en las sombras, te busca y te nombra.

    Vivir
    con el alma aferrada
    a un dulce recuerdo que lloro otra vez.

    Vicente Salerno (1907-1974) – Héctor Remualdo Demattei (n/d)
    Inolvidable

    En la vida hay amores
    que nunca pueden olvidarse
    imborrables momentos
    que siempre guarda el corazón.

    Pero aquello que un día
    nos hizo temblar de alegría
    es mentira que hoy pueda olvidarse
    con un nuevo amor.

    He besado otras bocas
    buscando nuevas ansiedades
    y otros brazos extraños me estrechan
    llenos de emoción.

    Pero solo consiguen hacerme
    recordar los tuyos
    que inolvidablemente vivirán en mí.

    Richard Dannenberg (n/d)
    Corazón loco

    No te puedo comprender,
    corazón loco,
    no te puedo comprender
    y ellas tampoco.

    Yo no me puedo explicar
    cómo las puedes amar
    tranquilamente,
    yo no puedo comprender
    cómo se pueden querer
    dos mujeres a la vez
    y no estar loco.

    Merezco una explicación
    porque es imposible
    seguir con las dos.

    Aquí va mi explicación
    pues me llaman, sin razón,
    corazón loco.

    Una es el amor sagrado,
    compañera de mi vida,
    esposa y madre a la vez.
    La otra es el amor prohibido,
    complemento de mis ansias
    y a quien no renunciaré.

    Y ahorapuedes tú saber
    cómo se pueden querer
    dos mujeres a la vez
    y no estar loco.

  • També et pot interessar...

    Petit Palau Cambra
    Dijous, 24.04.25 – 19.30 h
    Petit Palau

    Lotte Lenya: de Viena a Hollywood

    Mireia Tarragó, soprano
    Victoria Guerrero
    , piano

    G. Mahler: “Scheiden und Meiden”, “Rheinlegendchen” i “Ablösung im Sommer”, de Des Knaben Wunderhorn
    A. Mahler: Fünf Lieder
    D. Pejačević: Zwei Schmetterlinglieder, op. 52; “Traut erst Blauveilchen”, de Sieben Lieder, op. 23
    A. Schönberg: “Einfaltiges Lied”, “Der genugsame Liebhaber”, “Gigerlette” i “Mahnung”, de Brettl Lieder
    H. Eisler: “An den kleinen Radioapparat”, “Speisekammer 1942”, “Über den Selbstmord”, “Hotelzimmer 1942”, “Die Stadt ist nach den Engeln genannt” i “Diese Stadt hat mich belehrt”, de Hollywooder Liederbuch
    K. Weil: Nanna’s Lied i Der Abschiedsbrief

    Preu: 15 €

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mecenes col·laboradors

    Mitjans Col·laboradors

    Benefactors d'Honor

    Benefactors Principals

    Benefactors

Índex