Parla

Com a l’alzinar,
allí on el caçador
atrapa el llapí
amb la llacera,
així l’encalç del mot
que es desdiu del silenci.
L’alenda del món,
el tímid remoreig,
la lesura de no saber-se
al costat de les coses
quan es trenca el caos
i arriba el balbuceig.

Si algú no se’ns adreça,
en allò que viu i és,
com el coneixerem?

Compartir pa i taula
és estimar els noms,
la conversa, el so
fugaç d’un aleteig
rere el turó feréstec.

Perquè l’amor és una escolta.
I tot ressona i canta.

Som perquè algú
ha parlat.

Lluís Calvo
Del llibre Talismà.
Barcelona: LaBreu Edicions, 2017.

No, no ens enganyem: no es pot saber què és realment “ser intens” sense haver escoltat mai els exponents del romanticisme rus tardà. El Concert per a piano núm. 2 de Rakhmàninov, una composició llegendària per a l’instrument, i Quadres d’una exposició, creada al piano per Módest Mussorgski i orquestrada per Maurice Ravel posteriorment, són peces molt expressives, plenes d’emotivitat i lirisme i icòniques de la música clàssica russa. A més, l’obra de Mussorgski anirà acompanyada en viu de l’art en sorra de Borja González, que evocarà la música mentre sona, i el programa començarà amb Mediterrani de Juli Garreta, música de cobla simfònica, perquè obri pas a la brisa familiar i càlida de les nostres terres abans de traslladar-nos al cor de Rússia. Una cita imprescindible per a amants del drama, nostàlgics d’històries vibrants i apassionades i qualsevol que pensi que la vida només es pot viure plenament si es transita per totes les seves ombres i clarors. T’agradarà si t’agrada: Portrait de la jeune fille en feu, Les Misérables, The Crown.

Aftershow: DJ Hanakito

La música és aquella obra d’art que es pot veure amb els ulls closos, aquell paisatge que es pot sentir en la distància, aquell pont catàrtic cap a un lloc sanador. És així per als romàntics russos i per als catalans de tombant del segle XX: una traducció abstracta del que no es pot expressar en paraules i del que, difícilment, es pot plasmar només en imatges. I aquesta vaguetat etèria és la que ens permet fer nostra –del públic– tant la remor d’unes onades que mai sentirem, com la impressió d’uns quadres que mai podrem arribar a veure. La que ens acosta la sensació d’alliberament del pes feixuc d’un bloqueig creatiu, encara que nosaltres, simples oients, no hàgim escrit mai ni una sola nota.

Enguany celebrem el 150è aniversari del naixement del prolífic músic guixolenc Juli Garreta, i aquest escenari modernista inaugura l’efemèride amb Mediterrani, una obra estrenada el 15 de novembre de 1918 al mateix Palau de la Música Catalana. Es tracta de la primera de les cinc grans composicions de maduresa de l’autor per a orquestra simfònica, escrita per ser presentada a un concurs a Madrid. "Grassa, viva, resplendent, lliure i assenyada", va definir-la Lluís Millet, “com governada per la bellesa, per l’harmonia amorosa que sublima les atraccions i repulsions dels sons”. Evocadora, ens parla amb un llenguatge propi del compositor i d’un mar que el va inspirar en nombroses ocasions.

Un entorn tranquil i serè també va ser una font d’inspiració per a Serguei Rakhmàninov, que l’any 1900 es trobava en plena crisi creativa a conseqüència d’unes males crítiques rebudes per la seva Primera Simfonia. Una casa de camp i la teràpia per hipnosi del Doctor Nikolai Dahl –a qui està dedicada la partitura– van ser els remeis perfectes per reprendre l’esperit artístic i escriure aquest Segon Concert per a piano, que ens interpel·la de manera inqüestionable. Des dels acords inicials del piano –el ressò d’unes campanes– fins a un final que explota en virtuosisme, solista i orquestra dialoguen incansablement, dramàticament, per interpretar una música que és, en paraules del mateix autor, “fruit del temperament”, escrita directament “des del cor”.

Aquesta música que ens acosta instants passats i tradicions llunyanes, també és capaç de fer-nos visible el que és inexistent. Quadres d’una exposició, del rus Módest Mussorgski, és una suite de deu moviments composta el 1874 en homenatge al pintor Víktor Hartmann, mort l’any anterior. Aquest passeig entre pintures ens permet contemplar esbossos de gnoms, castells medievals i jardins francesos; carros polonesos, ballets pintorescos i jueus rics i pobres; dones que es barallen, catacumbes misterioses, escenes grotesques i les portes de la ciutat de Kíiv. Cada tema té un caràcter i una tonalitat, però tots s’erigeixen amb una força tal que van suscitar nombrosos arranjaments per a orquestra, el més conegut i celebrat dels quals és el de Maurice Ravel per l’elegància i la intensitat que té.

Alba Nogueras Jané, periodista cultural i crítica musical