El terme arabesque, en música refereix una melodia amb força ornamentació i moviment corbat que crea un efecte de frases circulars i que evoquen melodies sovint perpètues. Va tenir una llarga tradició durant el segle XIX, sobretot durant el Romanticisme, i més tard va afegir diferents influències de fin-de-siècle, principalment d’origen exòtic, rus o espanyol.

Instal·lat a Viena, al principi del 1839 Robert Schumann compon el seu Arabesque, op. 18 en un període problemàtic per al compositor: el seu matrimoni amb Clara Wieck no se celebraria fins un any més tard, i la parella lluitava als tribunals per aconseguir permís per casar-se, ja que el pare d’ella s’oposava frontalment a qualsevol distracció que pogués desviar la filla de consolidar-se com a virtuosa pianista. Robert i Clara estaven geogràficament allunyats, però alhora es mantenien connectats emocionalment a través de cartes i de la música, fet que per als historiadors explica el perquè l’Arabesque alterna passatges d’enyorança melancòlica amb episodis més robusts i declamatoris; l’obra conté dolces melodies d’amor evocant Clara, així com de frustració i gairebé depressives, reflex tant de la seva vida professional com de la relació amorosa que no acabava de consolidar-se. A l’obra, però, hi ha molta màgia, i la peça ha trobat un lloc en el repertori com a exemple excel·lent de música d’entreteniment, en el millor sentit de la paraula.

És ben coneguda la història que explicava Johann Nikolaus Forkel, el primer biògraf de Johann Sebastian Bach, que afirmava que al voltant del 1740 l’ambaixador rus, el comte Hermann Carl von Keyserling, va encarregar al compositor que creés una peça per ajudar-lo a passar les nits d’insomni. La nova partitura era interpretada pel clavecinista al servei de Von Keyserling, Johann Gottlieb Goldberg, antic deixeble de Bach, el nom del qual va estar lligat per sempre més a una sèrie de variacions que es transformarien en una peça fonamental del repertori per a teclat, d’una bellesa sublim. El resultat sobrepassa la mera funció d’inductor de la son, i més enllà de si l’anècdota és certa –bona part dels experts la desmenteixen–, les Variacions Goldberg –Ària amb diferents variacions per a clavicèmbal de dos teclats (part IV del Clavierübung, “Exercicis per a teclat”)– es van transformar en tot un hit. La peça va ser escrita a Leipzig el 1741 i va acabar constituint la col·lecció d’aquest gènere més llarga i complexa del Barroc, la primera edició de la qual se situa al voltant del 1741-1742.

L’obra demana de l’intèrpret un brillant virtuosisme tècnic i reuneix una gran quantitat de formes i recursos compositius. Les Variacions es componen d’un tema únic –l’ària–, trenta variacions i un retorn de l’ària primigènia. El que vincula tot plegat no és pas una melodia comuna, sinó un fons de variacions harmòniques de les quals és objecte la línia del baix: les melodies varien, però de fons hi ha sempre un tema constant. Una obra, en definitiva, absolutament magistral que mostra la immensitat del geni de Bach 280 anys després de la seva creació. 

Manel Cereijo, musicòleg