La consagració de la modernitat

“La música no només s’ha d’escoltar, sinó que també s’ha de veure.” Aquesta afirmació del compositor rus Igor Stravinsky va suposar tota una revolució estètica per a la música de tradició i d’evolució clàssica. Per a ell, la música era un llenguatge estètic que es sumava als altres: a la pintura, a la dansa, a l’arquitectura, i també a la literatura, per aconseguir copsar i transmetre tota una cosmogonia.

            Amb L’ocell de foc, el primer encàrrec que va rebre de Serguei Diàguilev, l’empresari i creador dels Ballets Russos, Stravinsky ja va demostrar que el poder de la seva música es fonamentava en la capacitat que el discurs sonor fos capaç de desplegar-nos la força visual de la música a través de la dansa. Amb Igor Stravinsky s’obre la porta a totes les revolucions estètiques i polítiques del segle XX. Ja no podem entendre la música en els paràmetres del Romanticisme. Perquè la gran revolució que significa Stravinsky es troba en les possibilitats infinites del ritme en la música i d’estendre sense límits la tonalitat. Amb la música de Stravinsky es produeix un autèntic despertar d’aquesta primavera estètica que suposaran les avantguardes a tot Europa. 

            Seguint els passos d’un altre gran compositor rus, Aleksandr Skriabin, que buscava el cromatisme dels sons mogut per la seva sinestèsia, Stravinsky aconsegueix que aquest pictorialisme harmònic es plasmi damunt l’escena. I ho fa de bracet dels Ballets Russos de Diaghilev, amb Vàtslav Nijinski com a ballarí principal i coreògraf. Tots dos formarien el binomi que manifestaria una nova concepció de l’art en què totes les disciplines artístiques convergeixen en un nou renaixement, com veiem al mateix Palau de la Música Catalana de Lluís Domènech i Montaner, contemporani de Stravinsky, el qual també participava d’aquest període europeu d’eclosió del naturalisme amb la unió de totes les arts. Montaner també en va fer una “consagració a la primavera”, d’aquest jardí arquitectònic ple de flors de rajola que omple aquest auditori de llum en una al·legoria plàstica i musical de la nova estètica que significava el segle XX. Potser per això el Palau va acollir els Festivals Stravinsky amb un entusiasme que deixaria un rastre inesborrable al nostre país.

            Feia molt poc que Diàguilev havia format la seva companyia de ballet i es disposava a portar-la de gira per tot Europa. El fet que hagués estat un prestigiós editor de revistes d’arts plàstiques com «Mir Iskusstva» (El món de l’art), el connectava amb París, des d’on irradiaria la seva influència a Europa. Les actuacions dels Ballets Russos també arribarien a Barcelona. Amb L’ocell de foc, estrenat a París el 25 de juny de 1910, tres anys abans que La consagració, Stravinsky ja va mostrar la seva genialitat rítmica i orquestral, capaç de fer una música física i metafísica. I no va ser casual que ell i Diàguilev escollissin aquest conte popular rus sobre el príncep Ivan i l’ocell de foc, que parla de natura, de màgia, de bellesa i que utilitza el simbolisme del foc regeneratiu que dona lloc a una altra dimensió.

            Per fer-ho, després d’haver de descartar noms com Txerepnín, Liàdov o Glazunov, Diàguilev es va arriscar a fer l’encàrrec de la música a un jove anomenat Igor Stravinsky que només coneixia per les orquestracions de dues peces de Chopin per al seu ballet. Tenia la garantia que fos un bon alumne de Rimski-Kórsakov, mort feia poc, el 1908. Per a aquesta primera experiència, Stravinsky va treballar colze a colze amb el coreògraf Michel Fokine i dels dos va sortir aquest “ocell de foc” amb cos i ànima que el faria famós als vint-i-set anys. El 1911 Stravinsky arranjaria aquest ballet com a suite orquestral i el 1945 la revisaria i la catalogà  amb el títol de Concert suite núm. 3, que és la que sentirem avui.

            El Concert per a violí i orquestra va ser una idea del seu editor, Willy Decker, de la casa Schott, pensant en el violinista nord-americà d’origen polonès Samuel Dushkin, deixeble de Leopold Auer i de Fritz Kreisler, i que comptava amb un mecenes, Blair Fairchild, que sufragava l’encàrrec. Stravinsky no sabia per on començar, pel desconeixement que tenia del violí en un rol solista, però el seu col·lega Paul Hindemith, que dominava la viola, el va persuadir de fer-ho sense seguir la tècnica més convencional. Dushkin recordava que es va trobar amb Stravinsky en un restaurant i que aquest li va escriure uns acords en un paper, que eren Re4-Mi5-La6, que semblaven intervals impossibles del greu al sobreagut: “Ets capaç de tocar-ho, això?”, li va preguntar. I Dushkin li va respondre que no: “Quel dommage!”. Però el violinista ho va intentar de seguida quan va tornar a casa seva i es va adonar que l’acord era més fàcil de tocar del que es pensava i va acceptar-ho com un “passaport”, en paraules de Stravinsky. El concert es va estrenar a Berlín el 23 d’octubre de 1931 amb ell mateix dirigint la Simfònica de la Ràdio i, evidentment, amb Dushkin com a solista. A l’inrevés dels ballets, es va donar a conèixer com a música simfònica i posteriorment Balanchine en va fer una coreografia per al New York City Ballet, que va titular Violin Concerto.

            De La consagració de la primavera –segurament la seva obra més popular–, aquest compositor genial rus va dir que representava “el parentiu secret que lliga els nostres ancestres amb la terra”. L’estrena el 29 de maig de 1913 al Teatre dels Camps Elisis de París va acabar amb una reacció molt violenta del públic, que veia en el ritme atàvic del sacrifici de les bacants un primitivisme obscè intolerant per a la sensibilitat decadent burgesa i, sobretot, per l’efecte de tensió extrema que produeixen les pulsions rítmiques ancestrals a la corda i que són el fonament d’aquesta composició de Stravinsky. La col·laboració amb Nijinski i amb el pintor Nicolas Roerich, especialista en paganisme, va inspirar aquests “Quadres de la Rússia pagana” com una mena de Pasqua profana a dalt de l’escena. Aquell va ser l’escàndol sonor amb què es consagraria la modernitat fins als nostres dies.

Mònica Pagès, periodista musical