La pianista georgiana Khatia Buniatishvili torna al Palau per presentar-nos un recorregut per pàgines celebradíssimes de la literatura per a piano que transcorre des de l’onírica placidesa “lenta i dolorosa” de la primera Gymnopédie d’Erik Satie fins a arribar als jocs d’artifici tècnics desbordants que apareixen en l’adaptació que Horowitz va fer de la famosíssima Segona Rapsòdia hongaresa de Liszt.

Satie, Chopin, Liszt, Bach, Schubert i Couperin seran els compositors protagonistes d’un programa que mira a la música del Barroc amb una adaptació subtil i solemne de la inoblidable “Ària” de la Suite en Re major de Bach i que s’endinsa fins a Les barricades mystérieuses. Obra del parisenc François Couperin composta com a cinquena peça del seu Ordre 6ème de clavecin el 1717 (any en què va ser nomenat ordinaire de la musique de la chambre du Roi) en què el joc obstinat des del registre greu sobre una melodia quasi minimalista va ser definit pel clavicembalista Scott Ross com un tren que sembla voler arrencar.

Liszt tindrà en el recital tres mirades diferents. El Liszt en “versió original” representat amb la bellíssima i transcendent Consolació núm. 3, una de les pàgines més líriques i suggestives del seu immens i en gran part oblidat llegat. El Liszt que cerca la música d’altres autors, el transcriptor, el de les paràfrasis, que adopta amb mestratge i creativitat una melodia tan bella com el celebèrrim lied Ständchen de Schubert –autor vienès de qui també escoltarem el sublim i delicadíssim Impromptu núm. 3 de l’opus 90– i el que s’endinsà en un monument com és el Preludi i fuga en La menor BWV 543, obra que Bach va escriure originalment per a orgue i que el compositor hongarès va adaptar magistralment al piano. Escrita per Bach en el període entre el 1708 i el 1717, quan era organista a la cort del duc de Saxònia-Weimar, el seu Preludi a manera de tocata respon a l’anomenat stylus fantasticus definit en el tractat Musurgia Universalis d’Athanasius Kircher com un mètode de composició lliure i desenfrenat que no està lligat a res, ni a cap paraula ni a un tema melòdic i que resulta enginyós amb la composició de frases harmòniques. La fuga i el seu final ple de virtuosisme van cridar l’atenció d’un virtuós com Liszt per fer-ne aquesta complexíssima adaptació per a piano. I per últim escoltarem el Liszt que va ser motiu d’inspiració per a un virtuós com el llegendari Vladimir Horowitz, que va adaptar lliurement i amb multitud d’ornaments la celebèrrima Rapsòdia hongaresa núm. 2.

I aquestes obres cèlebres tindran com a complement quatre pàgines selectes del llegat de Chopin. L’inoblidable Preludi núm. 4 en Mi menor, escrit a Valldemossa el desembre del 1838, i l’onírica i subtil Masurca en La menor, op. 17 núm. 4 com a representació del Chopin més íntim i contemplatiu. L’apartat líric de l’Scherzo núm. 3, en Do sostingut menor, op. 39, amb els seus arpegis descendents combinats amb una melodia basada en  acords i la fortalesa que desprèn la Polonesa Heroica, model de virtuosisme, d’apassionament, amb el seu celebèrrim i temut passatge d’octaves central, figuren com dos dels moments més suggestius de la literatura per a piano del segle XIX i que no podien mancar dins aquesta selecció d’obres que tan a bastament coneix Buniatishvili.

 

Lluís Trullén, crític musical de la «Revista Musical Catalana»