Felip Pedrell (1841-1922)

I part

La chanson du pêcheur
La dernière feuille
Chanson de pirates
Lágrimas
A... cantar
Acuérdate de mí
Masurca (piano sol)
Per pietà bell idol mio
Pria di lasciar la sponda
Dal primo dì

II part

La primavera, op.106

La primavera que a estimar convida
Cada vegada que et veig
De celístia matinera
Mirant d’una viola
No sé què hi ha en ta mirada
Si les floretes de ta finestra
Si alguna nit a despertar venia
D’ençà que per tot, hermosa
Vine, verge beneïda
Quan el sol a ta finestra
Si pogués un sol instant
Cançons d’amor que he dictades

La chanson du pêcheur – La cançó del pescador
Text de Théophile Gautier (1811-1872)

La dernière feuille – La darrera fulla
Text de Théophile Gautier

Chanson de pirates – Cançó de pirates
Text de Victor Hugo (1802-1885)

Lágrimas
Text de Juan Toro

Pregunté una vez a mi bella
si esperanzas le daba a mi amor
y al hacerme feliz, una lágrima,
una lágrima, de placer por mi rostro corrió!

Transcurrieron veloces los años
y con ellos mi dicha se fue,
y el recuerdo fatal de esa lágrima
otra lágrima arranca a mi ser.

A... cantar
Text de Guillermo Blest Gana (1830-1920)

Vuela,  vuela,  suspiro del  alma  mía,
hasta  la  tierra  hermosa donde  ella  habita,
hasta  esa  tierra de  donde  me  arrojaron
crudas, crudas  tormentas.

Como  las  golondrinas cruza  los  mares,
hallarás  en  su  seno grato  hospedaje.
Vuela,  suspiro: ¡verás  cuando  tú  llegues
que  no  la  olvido!

Acuérdate de mí
Text de J. Verger

Cuando te arrulle el sueño
en lecho de jazmines
y el ańgel de tu guarda,
posado sobre ti,
te manda mil visiones
de alados serafines,
y sueñes con la gloria,
¡acuérdate de mí!

Cual tórtola que gime,
errante y solitaria,
si cruzas por el valle
donde mi amor te dí,
cuando al morir el día,
tu virginal plegaria
eleves a los cielos,
¡acuérdate de mí!

Per pietà bell idol mio – Per pietat, la meva bella musa
Text de Pietro Metastasio (1698-1782)

Pria di lasciar la sponda – Abans d'abandonar la riba
Text de Pietro Metastasio

Dal primo dì – Des del primer moment
Text de Pietro Metastasio

La primavera, op.106
Text de Francesc Matheu (1851-1938)

La primavera que a estimar convida

La primavera que a estimar convida
ja ha retornat al món.
Guaita, guaita ma vida:
sadolla de perfum,
retrau la flor ses colorides gales,
i bat l’ocell adelerat les ales,
banyant-se en una atmosfera de llum.

Canta l’ocell cançons enamorades
i omple la terra
amb ses brollants passades
d’un cant sempre novell;
a ses notes esclata la poncella
exhala enamorada la flor bella
tèbies olors embriagant l’ocell.

La mà secreta que desclou la rosa
i en cada bec una harmonia posa,
ha esponcellat mon cor.
Vine estimada, que l’amor ens crida:
jo amb mes cançons
te donaré ma vida;
tu dona’m el perfum de ton amor.

Cada vegada que et veig

Cada vegada que et veig,
jo no sé dir el que em passa,
que tota una tempestat
per les venes se m’escampa.
Es remou mon pensament,
dobla el cor ses bategades,
mos sentiments adormits
reviuen com una flama;
i amb la veu nuada al coll,
sens confegir una paraula,
et veig passar... i no sé més,
que seguir-te amb la mirada.

De celístia matinera

De celístia matinera
hi ha en ta cara els colors bells
i un oreig de primavera riu
i juga en tos cabells.
En tos ulls i en ta mirada
tot un cel hi veig brillar
i és ta boca regalada
pom de flors a mig badar.
Per ton pit moltes vegades
palpita un moviment
voluptuós, com les onades,
d’un mar que reinfla el vent.
I el teu cor... jo no sé, hermosa,
què deu haver-hi en ton cor.
El meu és font delitosa
de sentiment i d’amor.

Mirant d’una viola

Mirant d’una viola
el cutis blau i respirant sa flaire,
sent amb un goig suavíssim
el cor remoure’s i estremir-se l’ànima.
En aixecar la vista
del cel immens fins a la volta blava,
com un colom, ma pensa
sent estufar-se i desplegar les ales.
I amb quin plaer més íntim
el pensament i l’esperit naufraguen
i es dilata la vida
en el blau de tos ulls, oh ma estimada!...

No sé què hi ha en ta mirada

No sé què hi ha en ta mirada,
que en mirar-te fit a fit
me sent l’ànima embriagada,
com si una dolça alenada
de maig inundés mon pit.
Sent la tènue esgarrifança
d’un plaer sempre novell,
i sembla que, liquidant-se ta mirada
va infiltrant-se per de sota de ma pell.

Va barrejant-se furtiva
per ma sang, a borbollons
de ple dintre el cor m’arriba
i un temporal m’hi reviva
de plaers i aspiracions.
Llavors mon voler acaba,
d’un bull intern soc vençut,
i per mes venes s’esbrava
tot el foc, tota la saba
de m’ardenta joventut.

Mon seny delirant t’invoca,
reboten mes pulsacions
com un poltre que es desboca,
i de mon cor a ma boca
hi ha un remolí de petons.

Si les floretes de ta finestra

Si les floretes de ta finestra
se’t doblegaven amb llanguiment,
les cuidaries tan amorosa
que reviurien per ser a prop teu.
Si s’arrupia dintre la gàbia
l’ocell que et canta tan dolçament,
l’acotxaries en ton pit verge,
el revindries amb ton alè.
I jo que amant-te, visc de ta vida,
que em moriria si no et vegés,
jo, vida meva, jo tinc enveja
de les floretes i de l’ocell.

Si alguna nit a despertar venia

Si alguna nit a despertar venia
ton dèbil primer son,
palpitant pels cristalls de ta finestra,
misteriosa remor;
si t’arribava una veu trista,
com d’un ocell que es mor,
o un sospir apagat, o un batre d’ales,
o un trepig temerós;
no t’espantis: serà que va a trobar-te
mon pensament ditxós…
Si alguna nit el sents, obre-li, hermosa,
de bat a bat ton cor.

D’ençà que per tot, hermosa

D’ençà que per tot, hermosa,
vaig cercant-te inútilment,
tinc una idea anguniosa
que em rosega el pensament.

Si tu estiguessis malalta,
si estiguessis en ton llit,
sense rosor en ta galta
i amb greu panteix en lo pit;

de ta cabellera solta
plàcidament apartant
les onades, o tal volta
febrosa desvariejant;
potser d’un cruel deliri
sofrint l’horrible maror
i jo, sens poder venir-hi,
passant sota el teu balcó!

Sentir el dubte que es renova,
i no poder al teu costat
respirar l’aire en ta alcoba,
que tu hauries respirat;
seguint de ta malaltia
el curs, segon per segon;
el bull de ta fantasia
contenint sobre ton front;
i contant les bategades
de ton pols que, en batre fort,
amb mil corrents inflamades
ressonaria en mon cor...!

Vine, verge beneïda

Vine, verge beneïda,
vine a exaltar mon amor,
que un cel floreix en mon cor
i se’m transforma la vida
amb ta bella joventut,
amb tos llavis que em somriuen
amb tos ulls...! I encara diuen,
que el Paradís és perdut...!

Quan el sol a ta finestra

Quan el sol a ta finestra
vingui cada dematí
per dar-te alegre el bon dia,
com els ocells en el niu;
mentre vagis despertant-te,
pensa en mi.
Quan prop del balcó t’asseguis
posant-te a brodar o cosir,
o donant entre tos llavis
a l’ocell un gra de mill;
més que en l’ocell i la tela,
pensa en mi.

Quan el sol vagi a la posta
i comenci a entrar la nit,
i darrere les muntanyes
contemplis la llum morint;
en ton balcó recolzada,
pensa en mi.
Quan els ulls vagin cloent-se’t
i el pensament defallint,
i el misteri i l’ombra voltin,
com un sagrari, el teu llit;
mentre vagis adormint-te,
pensa en mi.

Si pogués un sol instant

Si pogués un sol instant
contra mon pit apretar-te,
mos llavis a sobre els teus,
ma mirada en ta mirada!
I entre tos braços captiu,
sentir desmaiar-se l’ànima,
i veure llanguir tos ulls,
i expirar sobre ta falda...!

Cançons d’amor que he dictades

Cançons d’amor que he dictades,
de dintre mon cor eixiu,
alegres, com a bandades
d’ocellets deixant el niu.

Preneu vol, i de ma bella
reconduïu-vos dintre el cor,
i allí soletes amb ella,
parleu-li del meu amor.

Enigma Garreta

Paula Blanco, actriu
Roger Padullés, tenor
Francisco Poyato, piano

Cançons de Juli Garreta