Javier Camarena, tenor | Palau de la Música Catalana

Javier Camarena
–Sogno, cançons de Tosti
Palau Grans Veus | Nadal al Palau
Dimecres, 10 de gener de 2024 – 20 h
Sala de Concerts
Amb el suport de:
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Javier Camarena, tenor
Ángel Rodríguez, piano
Francesco Paolo Tosti (1846-1916)
I part

Quattro canzoni d’Amaranta

Lasciami! Lascia ch’io respiri
L’alba separa dalla luce l’ombra
In van preghi
Che dici parola del saggio?

Malìa

Aprile

Sogno

L’ultima canzone
II part

Mélodies

Ma bien-aimée
Petite valse romàntique
Avec toi

Because of you

Vorrei morire!…

’A vucchella

Luna d’estate

Marechiare
Aquest concert té una durada de:
Primera part, 35 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 35 minuts.
La durada del concert és aproximada.

#òpera #gransfigures
Poema
Paradísia
La por no sap qui ets,
desconeix el desig de les mans,
l’infinit de les ardències,
la quietud dels teus estanys,
la virtut amortallada dels teus regnes,
les alzines negres que enfosquen
tots els llacs, totes les lluernes.

Som fruits i espires de temps
dintre l’aigua que fumeja
en el foc a dins del foc
entre espectres i tenebres.

Una forma de bellesa
viva en la foscor.

Lluny de la temença.

Laia Llobera
Paradísia (2023)
Comentari
La música de les coses petites
Gairebé tots els grans de la lírica s’han deixat seduir en algun moment de la seva trajectòria per les melodies imaginades per Francesco Paolo Tosti, compositor, mestre de cant i cantant nascut a Ortona sul Mare (Chieti, Itàlia) el 9 d’abril de 1846 i mort a Roma el 2 de desembre de 1916. El seu nom continua sent comú en recitals i concerts, i la vetllada d’avui n’és una prova. Se’n sap poc, però, de la vida d’aquest italià amb passaport britànic, professor de reis i prínceps, lloat en aquest ofici fins i tot pel mateix Giuseppe Verdi. Tosti va aconseguir la seva gran popularitat al final del segle XIX i començament del XX, sobretot per les seves cinc-centes cançons de saló o de cambra, avui convertides en la banda sonora de tota una època.

Tot i haver nascut a la costa adriàtica, la seva formació musical a Nàpols marcaria per sempre els seus gustos i solucions compositives. Es va formar amb Saverio Mercadante al Conservatori de San Pietro a Majella, al centre històric de la gran ciutat mediterrània al peu del Vesuvi, on va estudiar des dels onze anys per diplomar-se com a violinista i compositor el 1866, després que la seva mala salut l’obligà a interrompre els estudis, confinat al llit durant mesos. Llavors va escriure les seves primeres cançons, abans d’exercir fugaçment com a mestre de capella a Ortona, on va compondre tres òperes i diverses obres sacres.

Després d’una etapa a Ancona en què va viure greus dificultats econòmiques, va començar a treballar primer com a empresari d’espectacles i director d’orquestra abans de donar-se a conèixer com a tenor. Un cop establert a Roma va contactar amb selectes cercles cortesans fins a convertir-se en professor de cant de Margarida de Savoia, la futura primera reina d’Itàlia. Els seus vincles socials li van permetre establir amistats amb intel·lectuals i artistes, com el poeta Gabriele D’Annunzio, època en què la casa Ricordi comença a editar la seva obra de manera regular, cosa que contribueix al seu reconeixement. Del gran poeta romàntic, Tosti va arribar a posar en música trenta-quatre poemes –entre els quals, cinc cicles–, alguns, els primers, signats amb el pseudònim de Mario de’ Fiori.

Tot i la seva consolidació al medi musical romà es trasllada a Londres el 1875, per servir, a partir del 1880, la reina Victòria i la seva família, sempre com a mestre de cant, activitat que també realitzaria amb Eduard VII, de qui rebria el 1908 el títol d’oficial del Reial Orde Victorià dos anys després d’haver obtingut la ciutadania britànica. A la Royal Academy de Londres, Tosti es converteix en professor de membres de les cases reials d’Espanya, Noruega, Suècia i Romania, i hi va instruir, a més, l’esposa del tsar Nicolau II de Rússia, Alexandra. Aquells anys es consolida com el compositor de cançons més famós d’Anglaterra, tot organitzant-hi, a més, les vetllades musicals de la cort. Després de la mort d’Eduard VII el 1910, torna a Roma, on s’estableix consagrat com un dels compositors de cançons més prolífic del seu temps. Tot i haver estat menyspreat per una part de la crítica musical, el seu nom es transformà en una referència en el repertori de recital d’intèrprets com ara Caruso, Gigli, Schipa, Di Stefano, Kraus, Björling, Pavarotti, Domingo, Aragall o Carreras. Mai va compondre grans obres simfòniques, va concentrar-se en petites joies que li van valer l’admiració no només de Verdi, sinó també de Puccini, Leoncavallo o Mascagni: romances, songs, chansons, mélodies, cançó italiana i les anomenades dialettale sobre poesies en diferents llengües de la península transalpina –com les Romanze abruzzesi– s’uneixen a les seves famoses napolitanes. A més, va recopilar i editar melodies populars anònimes, com els Canti popolari abruzzesi.

En aquest recital titulat Sogno (Somni), el tenor mexicà Javier Camarena s’endinsa en un repertori on destaca la perfecta unió entre música i escriptura vocal, una elegància natural i una bellesa en la línia de fàcil recepció. Abans esmentava la relació de Tosti amb D’Annunzio; el 1907, després de quinze anys sense posar en música cap dels seus textos, tornà al poeta italià per crear les seves Quattro canzoni d’Amaranta, l’última col·laboració directa entre tots dos autors, cicle que obre la vetllada d’aquesta nit. El segueixen cançons amb poesies de diversos autors, com Malia (1887), sobre un text de Rocco Pagliara i dedicada a Edouard de Reszke, original per a mezzosoprano o baríton; la popular Aprile (1882), també amb lletra de Pagliara; Sogno (1886), amb text de Lorenzo Stecchetti, pseudònim d’Olindo Guerrin, i L’ultima canzone (1905), sobre un poema de Francesco Cimmino.

Del seu catàleg en francès s’inclouen tres de les quatre Mélodies (1896), amb text de Charles Fuster, abans de conèixer un exemple del seu repertori anglès amb Because of you (1896), sobre un poema de Frederic Edward Weatherly, per entrar a la recta final amb diverses napolitanes, com Vorrei morire! (1878, text de Leonardo M. Cognetti), ’A vucchella (1892, inspirada en l’obra de D’Annunzio) i Luna d’estate! (1911, text de Riccardo Mazzola), per finalitzar amb Marechiare, considerada la màxima creació del compositor; inspirada en la ciutat mediterrània, Tosti deia que el breu preludi d’aquesta napolitana evoca una melodia de violí que usualment escoltava en un restaurant de via Nardones... Melancolia, bellesa i simplicitat. Així és la música de les coses petites.

Pablo Meléndez-Haddad, periodista i crític musical
Biografies
Javier Camarena, tenor
Ángel Rodríguez, piano
Biografies
Javier Camarena, tenor
Guardonat per l’International Opera Awards com a cantant masculí de l’any, ha esdevingut un dels artistes més destacats i sol·licitats, tot presentant-se amb èxit absolut als principals escenaris operístics i sales de concerts arreu del món.

És l’únic cantant de la història que al Met de Nova York ha bisat en tres produccions diferents: La Cenerentola (2014), Don Pasquale (2016) i La fille du régiment (2019), en què va assolir una fita no superada, en aconseguir-ho en cadascuna de les set funcions en què va intervenir, una de les quals retransmesa en directe mitjançant el Met Live HD. Va repetir la gesta a La fille du régiment al Teatro Real de Madrid, al Gran Teatre del Liceu i a la Royal Opera House, on també va oferir el bis de la seva ària en cadascuna de les seves quatre funcions.

Ha rebut nombroses distincions, entre les quals l’Opera News Award (2020), Medalla de Ópera de Bellas Artes, Premi a l’Artista Distingit d’ISPA i Medalla Mozart (tots el 2019). El 2014, a la seva ciutat natal, Xalapa, li fou atorgada la Medalla Sebastián Lerdo de Tejada com a ciutadà distingit. Els darrers anys la revista «Líderes Mexicanos» l’ha inclòs a la seva llista de personatges capdavanters de caràcter nacional i global, i la revista «Quién» el va nomenar com un dels cinquanta líders que estan transformant la seva nació.
Següent biografia
Biografies
Ángel Rodríguez, piano
D’origen cubà i establert a Mèxic, és pianista i compositor. Va començar els estudis musicals als cinc anys i va complementar la formació de piano amb el mestre Gonzalo Gutiérrez, de direcció d’orquestra amb el mestre Gonzalo Romeu i de repertori vocal amb el mestre Enrique Jaso.

Durant més de cinc lustres de carrera ha estat pianista de grans figures de la lírica internacional, com ara Ramón Vargas, Rolando Villazón, Javier Camarena o Josep Bros entre molts d’altres, amb actuacions als teatres i auditoris més importants d’Europa, l’Àsia i Amèrica.

Ha estat pianista de l’Ópera de Cuba i de l’Ópera de Bellas Artes de Mèxic, amb més d’una norantena de títols al repertori i col·laborant amb grans estrelles, com ara Plácido Domingo, Luciano Pavarotti i Anna Netrebko, entre altres cantants famosos.

La seva discografia inclou dos discos amb el cèlebre tenor Javier Camarena i un amb la mezzosoprano María Luisa Tamez.

Actualment, a Mèxic, imparteix masterclasses d’interpretació i estil d’òpera italiana, tot aprofitant la seva tasca com a recitalista al costat de grans figures de l’òpera i el seu important vessant com a arranjador i productor musical.
Textos
Textos
Francesco Paolo Tosti (1846-1916)
Quattro canzoni d’Amaranta – Quatre cançons d’Amaranta
Textos de Gabriele D’Annunzio (1863-1938)
Lasciami! Lascia ch’io respiri, lascia
ch’io mi sollevi! Ho il gelo nelle vene.
Ho tremato. Ho nel cor non so che ambascia...
Ahimè, Signore, è il giorno! Il giorno viene!
Deixa’m! Deixa’m respirar, deixa’m
refer-me! Tinc gel a les venes.
Tremolo. Tinc una angoixa al cor...
Pobra de mi, Senyor, és el dia! Ha arribat el dia!
Ch’io non lo veda! Premi la tua bocca
su’ miei cigli, il tuo cuore sul mio cuore!
Tutta l’erba s’insànguina d’amore.
La vita se ne va, quando trabocca.
Que jo no ho vegi! Prem la boca
contra els meus ulls, el teu cor contra el meu!
Tota la gespa està sagnant d’amor.
La vida desapareix quan es desborda.
Trafitta muoio, e non dalla tua spada.
Mi si vuota il mio petto, e senza schianto.
Non è sangue? Ahi, Signore, è la rugiada!
L’alba piange su me tutto il suo pianto.
Ferida, moro, i no per la teva espasa.
Se’m buida el pit, sense punxada.
No és sang? Ah, Senyor, és la rosada!
L’alba plora sobre mi tot el seu plor.
L’alba sepàra dalla luce l’ombra,
E la mia voluttà dal mio desire.
O dolce stelle, è l’ora di morire.
Un più divino amor dal ciel vi sgombra.
L’alba separa la llum de l’ombra,
i el plaer del meu desig.
Oh dolces estrelles, és l’hora de morir,
un amor més diví us esborra del cel.
Pupille ardenti, O voi senza retorno
Stelle tristi, spegnetevi incorrotte!
Morir debbo. Veder non voglio il giorno,
Per amor del mio sogno e della notte.
Pupil·les ardents, oh vosaltres estrelles tristes
sense tornada, apagueu-vos incorruptes!
Haig de morir. No vull veure el dia
per amor al meu somni i a la nit.
Chiudimi, O Notte, nel tuo sen materno,
Mentre la terra pallida s’irrora.
Ma che dal sangue mio nasca l’aurora
E dal sogno mio breve il sole eterno!
Tanca’m, oh nit, en la teva sina materna,
mentre la rosada rega la terra pàl·lida.
Però que de la meva sang neixi l’aurora
i del meu breu somni el sol etern!
In van preghi, in vano aneli,
in van mostri il cuore infranto.
Sono forse umidi i cieli
perché noi abbiamo pianto?
En va pregues, en va anheles,
en va mostres un cor trencat.
És que el cel està humit
perquè hem plorat?
Il dolor nostro è senz’ala.
Non ha volo il grido imbelle.
Piangi e prega! Qual dio cala
pel cammino delle stelle?
El nostre dolor no té ales.
El dèbil crit no alça el vol.
Plora i prega! Quin déu Baixa
pel camí de les estrelles?
Abbandónati alla polve
e su lei prono ti giaci.
La supina madre assolve
d’ogni colpa chi la baci.
Abandona’t a la pols
i jeu pron sobre ella.
La supina mare absol
de tota culpa a qui la besa.
In un Ade senza dio
dormi quanto puoi profondo.
Tutto è sogno, tutto è oblìo:
l’asfodèlo è il fior del Mondo.
En un Hades sense Déu
dorm el més profund que puguis.
Tot és un somni, tot és oblit:
l’albó és la flor del món.
Che dici, o parola del Saggio?
“Conviene che l’anima lieve,
sorella del vento selvaggio,
trascorra le fonti ove beve.”
Què dius, oh paraula del savi?
“Convé que l’ànima lleugera,
germana del vent salvatge,
recorri les fonts d’on beu.”
Io so che il van pianto mi guasta
le ciglia dall’ombra sì lunga...
O Vita, e una lacrima basta
a spegner la face consunta!
Jo sé que el plor inútil em fa malbé
les pestanyes que donen ombra tan llarga...
Oh Vida, i una llàgrima és suficiente
per apagar la torxa extingida!
Ben so che nell’ansia mortale
si sfa la mia bocca riarsa...
E un alito, o Vita, mi vale
a sperder la cenere scarsa!
Sé molt bé que en l’angoixa mortal
es desfà la meva boca seca...
I un alè, oh Vida, em basta
per escampar l’escassa cendra!
Tu dici: “Alza il capo; raccogli
con grazia i capelli in un nodo;
e sopra le rose che sfogli
ridendo va incontro all’Ignoto.
Tu dius: “Aixeca el cap; recull
amb gràcia els teus cabells en un nus;
i per sobre de les roses que desfulles
rient, ves cap a allò Desconegut.
L’amante dagli occhi di sfinge
mutevole, a cui sei promessa,
ha nome Domani; e ti cinge
con una ghirlanda più fresca.”
L’amant dels ulls d’esfinx
mudable, el teu promès,
té per nom Demà; i t’envolta
amb una garlanda més fresca.”
M’attende: lo so. Ma il datore
di gioia non ha più ghirlande:
ha dato il cipresso all’Amore
e il mirto a Colei ch’è più grande,
M’espera: ho sé. Però qui dona
goig no té més garlandes:
li ha donat el xiprer a l’amor
i la murtra a Aquella que és més gran,
il mirto alla Morte che odo
rombar sul mio capo sconvolto.
Non tremo. I capelli in un nodo
segreto per sempre ho raccolto.
la murtra a la Mort que sento
ressonar sobre el meu cap torbat.
No tremolo. Els cabells en un nus
secret he recollit per sempre.
Ho terso con ambe le mani
l’estreme tue lacrime, o Vita.
L’amante che ha nome Domani
m’attende nell’ombra infinita.
He eixugat amb les dues mans
les teves darreres llàgrimes, oh Vida.
L’amant que té per nom Demà
m’espera a l’ombra infinita.
Malia – Embruix
Text de Rocco Emanuele Pagliara (1856-1914)
Cosa c’era ne ’l fior che m’hai dato?
forse un filtro, Un arcano poter?
Nel toccarlo, il mio core ha tremato,
m’ha l’olezzo turbato il pensier.
Ne le vaghe movenze, che ci hai?
Un incanto vien forse con te?
Freme l’aria per dove tu vai,
spunta un fiore ove passa 'l tuo piè.
Què hi havia en la flor que em donares?
Potser un beuratge, un poder misteriós?
En tocar-la, el meu cor tremia,
l’aroma torbà els meus pensaments.
Què hi ha en el teu delicat moviment?
Duus amb tu un encanteri?
S’estremeix l’aire allà per on passes,
brota una flor allà on poses el peu.
Io non chiedo qual plaga beata
fino adesso soggiorno ti fu:
non ti chiedo se Ninfa, se Fata,
se una bionda parvenza sei tu!
Ma che c’è nel tuo sguardo fatale ?
Cosa ci hai nel tuo magico dir?
Se mi guardi, un’ebbrezza m’assale,
Se mi parli, mi sento morir!
Tant me fa en quina beneïda regió
vivies fins ara;
tant me fa si ets nimfa o fada,
ni la teva pàl·lida aparença!
Però què hi ha en la teva fatal mirada?
Què hi ha en el teu encisador parlar?
Si em mires, m’assalta un deler,
si em parles, em sento morir!
Aprile – Abril
Text de Rocco Emanuele Pagliara
Non senti tu ne l’aria
il profumo che spande Primavera?
Non senti tu ne l’anima
il suon de nova voce lusinghiera?
È l’April! È la stagion d’amore!
Deh! vieni, o mia gentil
su’ prati’n fiore!
No sents en l’aire
el perfum que exhala la primavera?
No sents en l’ànima
el so d’una nova veu encisadora?
És abril! És l’estació de l’amor!
Ah! vine, estimada,
als prats florits!
Il piè trarrai fra mammole,
avrai su’l petto rose e cilestrine,
e le farfalle candide
t’aleggeranno intorno al nero crine.
È l’April! È la stagion d’amore!
Deh! vieni, o mia gentil
su’ prati’n fiore!
El teu peu trepitjarà violetes,
portaràs al pit blavoses roses,
i les càndides papallones
voleiaran al voltant dels negres cabells.
És abril! És l’estació de l’amor!
Ah!, vine, estimada,
als prats florits!
Sogno – Somni
Text d’Olindo Guerrini (1845-1916)
Ho sognato che stavi a’ ginocchi,
Come un santo che prega il Signor ...
Mi guardavi nel fondo degli occhi,
Sfavillava il tuo sguardo d’amor.
Vaig somiar que estaves de genolls,
com un sant que prega al Senyor...
Em vas mirar des del fons dels teus ulls,
la teva mirada brillava d’amor.
Tu parlavi e la voce sommessa...
Mi chiedea dolcemente mercè...
Solo un guardo che fosse promessa,
Imploravi, curvata al mio piè.
Parlaves i la teva veu era suau...
Em demanaves suaument pietat...
Només una mirada promesa
suplicaves, doblegada als meus peus.
Io tacevo e coll’anima forte
Il desio tentatore lottò.
Ho provato il martirio e la morte
pur mi vinsi e ti dissi di no.
Jo callava i, amb ànima forta,
lluitava contra el desig temptador.
Vaig experimentar el martiri i la mort,
tot i que vaig guanyar i et vaig dir que no.
Ma il tuo labbro sfiorò la mia faccia...
E la forza del cor mi tradì.
Chiusi gli occhi,ti stesi le braccia...
Ma, sognavo...E il bel sogno svanì.
Però el teu llavi em va fregar la cara...
I la força del cor em va trair.
Vaig tancar els ulls i et vaig estendre els braços...
Però estava somiant... i el bell somni es va esvair.
L’ultima canzone – La darrera cançó
Text de Francesco Cimmino (1862-1938)
M’han detto che domani
Nina vi fate sposa,
Ed io vi canto ancor la serenata.
Là nei deserti piani
Là, ne la valle ombrosa,
Oh quante volte a voi l’ho ricantata!
Nina, m’han dit
que demà et cases,
i jo encara ara et canto serenates.
Allà en les desertes planes,
a les valls ombrívoles,
quants cops te n’hauré cantades!
Foglia di rosa
O fiore d’amaranto
Se ti fai sposa
Io ti sto sempre accanto.
Pètal de rosa,
flor d’amarant,
malgrat que et casis,
sempre seré prop teu.
Domani avrete intorno
Feste sorrisi e fiori
Nè penserete ai nostri vecchi amori.
Ma sempre notte e Giorno
Piena di passione
Verrà gemendo a voi la mia canzone.
Demà estaràs envoltada
de festa, somriures i flors,
i no pensaràs en els nostres vells amors.
Però sempre, dia i nit,
plena de passió,
arribarà fins a tu la meva cançó.
Foglia di menta
O fiore di granato,
Nina, rammenta
I baci che t’ho dato!
Ah! ... Ah! ...
Fulla de menta,
flor de magraner,
Nina, recorda
els petons que t’he fet.
Ah!... Ah!...
Mélodies
Textos de Charles Fuster (1866-1929)
Ma bien aimée! – Amor meu!
Viens ô ma bien-aimée,
viens trouver dans mes bras
Le silence et ses charmes !
Je te ferai goûter, lorsque tu pleureras
Des baisers sur des larmes.
Vine, oh amor meu,
vine i troba en els meus braços
el silenci i els seus encants!
Et faré tastar, quan ploris,
els petons a les llàgrimes.
Viens ô ma bien-aimée,
dire au doute cruel
Qu’il n’a plus qu’ à se taire,
Puisqu’un regard chèri peut vous ouvrir le ciel
Sans vous fermer la terre !
Vine, oh amor meu,
i digues al dubte cruel
que només ha de callar,
perquè una mirada estimada us pot obrir el cel
sense tancar la terra!
Viens ô ma bien-aimée,
m’apporter la langueur
Des tendresses blessées ;
Et réchauffons ainsi, longuement, cœur à cœur,
Nos douleurs caressées,
Viens, ma bien-aimée !
Vine, oh amor meu,
i porta’m la malenconia
de les tendreses ferides,
i escalfem així, cor a cor, llargament,
els nostres dolors acaronats,
vine, amor meu!
Viens ô ma bien-aimée,
m’apporter la langueur
Des tendresses blessées ;
Et réchauffons ainsi, longuement, cœur à cœur,
Nos douleurs caressées,
Viens, ma bien-aimée !
Vine, oh amor meu,
i porta’m la malenconia
de les tendreses ferides,
i escalfem així, cor a cor, llargament,
els nostres dolors acaronats,
vine, amor meu!
Petite valse romàntique – Petit vals romàntic
La valse passe,
Elle m’enlace ;
Et nous tournons, d’un même essor,
Demarche unie,
Dans l’harmonie,
Les parfums et les frissons d’or.
El vals passa,
ella m’abraça;
i rodem, amb el mateix ressò,
marxem units,
en harmonia,
els perfums i les emocions d’or.
La valse oppresse
De ma tendreses
Les aveux trop fiers pour oser,
Et je m’enivre
Du mal de vivre
Dans l’espoir vain d’un tel baiser.
El vals oprimeix
de la meva tendresa
les confessions massa orgulloses per gosar,
i jo m’embriago
del mal de viure
amb la vana esperança d’un petó.
La valse expire ;
Qu’ avais-je à dire ?
Sans savoir, elle m’a quitte.
La valse tombe ;
Vienne la tombe !
J’ai vecu mon eternité.
El vals expira;
què havia de dir jo?
Sense saber-ho, ella m’ha abandonat.
El vals cau;
vine a la tomba!
He viscut per l’eternitat.
Avec toi ! – Amb tu!
Sais-tu pour-quoi l’infini me pénétre
Quand, l’ame aux yeux, je vais pres de mon roi ?
C’est qu’un instant je sens vivre mon être
Avec toi, pour toi pour toi, avec toi.
Saps per què l’infinit em penetra
quan, l’ànima als meus ulls, m’acosto al meu rei?
Només per un moment sento viure el meu ésser
amb tu, per tu, per tu, amb tu.
Quand tu me lis une œuvre préférée,
La mort viendrait sans me causer d’effroi :
C’est que je monte au ciel, transfigurée,
Avec toi, pour toi pour toi, avec toi.
Quan em llegeixes una obra estimada,
la mort pot arribar sense causar-me cap por:
perquè estic pujant al cel, transfigurada,
amb tu, per tu, per tu, amb tu.
Mes yeux éteints ne sauraient plus rien diré
Si mon soleil se détournait de moi:
Fais que je meure et permets que j’expire
Avec toi, pour toi pour toi, avec toi.
Els meus ulls extingits ja no podrien dir res
si el meu sol s’apartés de mi:
fes-me morir i permet-me expirar
amb tu, per tu, per tu, amb tu.
Because of you – Per culpa teva
Text de Frederic E. Weatherly (1848-1929)
I love the dawn in beauty beaming,
The silver land, the radiant seas,
Because it wakes your soul from dreaming,
And gives you back to life and me.
Adoro l’alba en la bellesa resplendent,
la terra platejada, els mars radiants,
perquè desperta la teva ànima del somni,
i et torna a la vida i a mi.
I love the birds that carol o’er us,
The flowers that wake in wood and lea,
They tell me life is sweet before us,
And I for you and you for me!
Adoro els ocells que canten sobre nosaltres,
les flors que desperten al bosc i al prat,
em diuen que la vida serà dolça per a nosaltres,
i jo per a tu i tu per a mi!
I love the storm that beats the ocean,
The valleys deep, the crags above,
For soft across the wild commotion.
I hear the still sweet voice of love!
Adoro la tempesta que bat l’oceà,
les valls profundes, els cingles de dalt,
perquè suavitzen la commoció salvatge.
Sento la veu encara dolça de l’amor!
I love the calm that falls at even,
The hush that sleeps along the blue,
For earth seems nearer unto Heaven,
And makes me dream of rest and you!
Adoro la calma que arriba a l’ocàs,
la quietud que dorm junt a l’atzur,
perquè la terra sembla més a prop del cel,
i em fa somiar amb el descans i amb tu!
I love the night so deep and tender,
The burning stars, the tranced blue,
Because I come in sweet surrender,
Because I give myself to you.
Adoro la nit tan profunda i tendra,
les estrelles ardents, l’atzur transit,
perquè vinc en dolça rendició,
perquè jo m’entrego a tu,
Because I feel your arms around me,
Because I see your dear eyes shine,
Because I know that Love has crowned me,
And I am yours and you are mine.
perquè sento els teus braços al meu voltant,
perquè veig brillar els teus ulls estimats,
perquè sé que l’amor m’ha coronat,
jo soc teu i tu ets meva.
Vorrei morire!… – Voldria morir!...
Text de Leonardo Maria Cognetti (1848-1906)
Vorrei morir ne la stagion dell’anno,
Quando `e tiepida l’aria e il ciel sereno,
Quando le rondinelle il nido fanno,
Quando di nuovi fior s’orna il terreno;
Voldria morir en l’estació de l’any
quan l’aire és tebi i el cel serè,
quan les orenetes fan el niu,
quan el terra es guarneix amb noves flors.
Vorrei morir, vorrei morir quando tramonta il sole,
Quando sul prato dormon le viole,
Lieta farebbe a Dio l’alma retorno
A primavera e sul morir del giorno.
Voldria morir, voldria morir quan es pon el sol,
quan als prats dormen les violetes,
feliç tornaria la meva ànima a Déu
en primavera, en morir el dia.
Vorrei morir, vorrei morir,
Lieta farebbe a Dio l’alma retorno
A primavera e sul morir del giorno.
Voldria morir, voldria morir,
feliç tornaria la meva ànima a Déu
en primavera, en morir el dia.
Ma quando infuria il nembo e la tempesta,
Allor che l’aria si fa scura scura:
Quando ai rami un foglia pi`u non resta,
Allora di morire avrei paura.
Però quan s’enfureixen els núvols i la tempesta,
quan l’aire es fa tan fosc,
quan a les branques no queda ni una fulla,
llavors tindria por de morir.
’A vucchella – La boqueta
Text de Gabriele D’Annunzio
A vucchella
Sí, comm’a nu sciorillo
Tu tiene na vucchella,
Nu poco pocorillo,
Appassulatiella.
La boqueta
sí, com una floreta
tens una boqueta
una mica, una miqueta
esblanqueïda.
Meh, dammillo, dammillo,
–È comm’a na rusella–
Dammillo nu vasillo,
Dammillo, Cannetella!
Per favor, dona’m, dona’m,
–i com una roseta–
fes-me un petonet,
fes-me’l, Cannetella!
Dammillo e pigliatillo,
Nu vaso piccerillo
Comm ’a chesta vucchella,
Che pare na rosella
Nu poco pocorillo
Appassuliatella...
Fes-me’l i pren-ne un,
un petó petitet
com aquesta boqueta,
que sembla una roseta
una mica, una miqueta
esblanqueïda...
Luna d’estate – Lluna d’estiu
Text de Riccardo Mazzola (1892-1922)
Luna d’estate, ho un sogno nel mio cuore
E vo’ cantando tutta notte al mare:
Mi son fermato a una finestra in Fiore
Perchè l’anima mia febbre ha d’amore.
Lluna d’estiu, tinc un somni al cor
i porto cantant tota la nit a la vora del mar:
m’he aturat a una finestra florida
perquè la meva ànima té febre d’amor.
Mi son fermato a una finestra in Fiore
Ove son due pupille affatturate.
E chi le guarda soffre per amore
E sogna per desìo, luna d’estate!
M’he aturat a una finestra florida
on hi ha dues pupil·les encisadores.
I qui les mira pateix d’amor
i somia amb desig, lluna d’estiu!
Luna d’estate, amore è come il mare
Ed il mio cuore è un’onda seza posa:
Ma solamente lo potran fermare
Le pupille e il labbro suo di rosa.
Lluna d’estiu, l’amor és com el mar
i el meu cor és una onada implacable:
però només poden aturar-lo
les seves pupil·les i els llavis rosats.
E vo’ cantando tutta notte al mare
Per quelle due pupille addormentate.
Ho il pianto agli occhi e la speranza in cuore
E splendo come te, luna d’estate!
I porto cantant tota la nit a la vora del mar
per aquestes dues pupil·les que dormen.
Tinc llàgrimes als ulls i esperança al cor
i brillo com tu, lluna d’estiu!
Marechiare
Text de Salvatore Di Giacomo (1860-1934)
Quando sorge la luna a Marechiare,
perfino i pesci tremano d’amore,
si sconvolgono l’onde in grembo al mare,
e per la gioia cangiano colore.
Quan surt la lluna a Marechiare,
fins i tot els peixos tremolen d’amor,
les onades s’agiten al mar,
i per la seva alegria canvien de color.
A Marechiare sorride un balcone,
la passione mia vi batte l’ale:
l’acqua canta di sotto una canzone,
un garofano olezze al davanzale.
Un balcó somriu a Marechiare,
la meva passió vola fins a ell:
l’aigua canta una cançó per sota,
un clavell difon la seva aroma a la finestra.
Chi dice che le stelle son lucenti,
degli occhi tuoi non vide lo splendore!
Li conosco io ben quei raggi ardenti!
Ne scendono le punte in questo core!
Qui diu que les estrelles són brillants,
no veu l’esplendor dels teus ulls!
Conec bé aquests raigs ardents!
Les seves puntes arriben a aquest cor!
Destati, che la sera è tutto incanto,
e mai per tanto tempo io t’ho aspettata!
Per accoppiar gli accordi al mesto canto,
stasera una chitarra ho qui portata!
Desperta, perquè al vespre tot està encantat,
i mai t’he esperat tant de temps!
Per combinar els acords amb el cant,
aquest vespre he portat una guitarra!
També et pot interessar...
Palau Grans Veus
Dijous, 25.01.24 – 20 h
Sala de Concerts
Farewells – Comiats
Jakub Józef Orliński, contratenor
Michał Biel, piano
Johann Joseph Fux: Non t’amo per il ciel
Henry Purcell: Music for a while | Your awful voice I hear | Alleluja, Amen
Henryk Czyż: Pożegnania
Mieczysław Karłowicz: selecció de vuit cançons
Stanislaw Moniuszko: dues cançons
Preus: de 30 a 60 euros
Mecenes d'Honor
Mecenes Protectors
Mitjans Col·laboradors
Mecenes col·laboradors
Col·laboradors
Armand Basi – Bagués-Marsiera Joiers – Balot Restauració – Cardoner Grup – CECOT – Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports – Eurofirms Group – Fundació Abertis – Fundació Antigues Caixes Catalanes - BBVA – Fundació Caixa d'Enginyers – Fundació Castell de Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia Compañía Suiza S.A. de Seguros y Reaseguros – Illy – Laboratorio Reig Jofre – La Fageda – Quadis – Saba Infraestructures, S.A. – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión S.L. – Soler Cabot – Colonial – Veolia Serveis Catalunya –
Benefactors d'Honor
Mariona Carulla Font – Mª Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló –
Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Lluís Carulla Font – Josep Colomer Maronas – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Manuel Soler Pujol – Joan Uriach Marsal – Manel Vallet Garriga –
Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – David Carrasco Chiva – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Zacaries Benamiar – Gemma Borràs i Llorens – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Pepita Izquierdo Giralt – Joan Oller i Cuartero – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Jordi Simó Sanahuja – Salvador Viñas Amat –

Javier Camarena
–Sogno, cançons de Tosti
Palau Grans Veus | Nadal al Palau
Dimecres, 10 de gener de 2024 – 20 h
Sala de Concerts
Amb el suport de:
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Javier Camarena, tenor
Ángel Rodríguez, piano
Francesco Paolo Tosti (1846-1916)
I part

Quattro canzoni d’Amaranta

Lasciami! Lascia ch’io respiri
L’alba separa dalla luce l’ombra
In van preghi
Che dici parola del saggio?

Malìa

Aprile

Sogno

L’ultima canzone
II part

Mélodies

Ma bien-aimée
Petite valse romàntique
Avec toi

Because of you

Vorrei morire!…

’A vucchella

Luna d’estate

Marechiare
Aquest concert té una durada de:
Primera part, 35 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 35 minuts.
La durada del concert és aproximada.

#òpera #gransfigures
Poema
Paradísia
La por no sap qui ets,
desconeix el desig de les mans,
l’infinit de les ardències,
la quietud dels teus estanys,
la virtut amortallada dels teus regnes,
les alzines negres que enfosquen
tots els llacs, totes les lluernes.

Som fruits i espires de temps
dintre l’aigua que fumeja
en el foc a dins del foc
entre espectres i tenebres.

Una forma de bellesa
viva en la foscor.

Lluny de la temença.

Laia Llobera
Paradísia (2023)
Comentari
La música de les coses petites
Gairebé tots els grans de la lírica s’han deixat seduir en algun moment de la seva trajectòria per les melodies imaginades per Francesco Paolo Tosti, compositor, mestre de cant i cantant nascut a Ortona sul Mare (Chieti, Itàlia) el 9 d’abril de 1846 i mort a Roma el 2 de desembre de 1916. El seu nom continua sent comú en recitals i concerts, i la vetllada d’avui n’és una prova. Se’n sap poc, però, de la vida d’aquest italià amb passaport britànic, professor de reis i prínceps, lloat en aquest ofici fins i tot pel mateix Giuseppe Verdi. Tosti va aconseguir la seva gran popularitat al final del segle XIX i començament del XX, sobretot per les seves cinc-centes cançons de saló o de cambra, avui convertides en la banda sonora de tota una època.

Tot i haver nascut a la costa adriàtica, la seva formació musical a Nàpols marcaria per sempre els seus gustos i solucions compositives. Es va formar amb Saverio Mercadante al Conservatori de San Pietro a Majella, al centre històric de la gran ciutat mediterrània al peu del Vesuvi, on va estudiar des dels onze anys per diplomar-se com a violinista i compositor el 1866, després que la seva mala salut l’obligà a interrompre els estudis, confinat al llit durant mesos. Llavors va escriure les seves primeres cançons, abans d’exercir fugaçment com a mestre de capella a Ortona, on va compondre tres òperes i diverses obres sacres.

Després d’una etapa a Ancona en què va viure greus dificultats econòmiques, va començar a treballar primer com a empresari d’espectacles i director d’orquestra abans de donar-se a conèixer com a tenor. Un cop establert a Roma va contactar amb selectes cercles cortesans fins a convertir-se en professor de cant de Margarida de Savoia, la futura primera reina d’Itàlia. Els seus vincles socials li van permetre establir amistats amb intel·lectuals i artistes, com el poeta Gabriele D’Annunzio, època en què la casa Ricordi comença a editar la seva obra de manera regular, cosa que contribueix al seu reconeixement. Del gran poeta romàntic, Tosti va arribar a posar en música trenta-quatre poemes –entre els quals, cinc cicles–, alguns, els primers, signats amb el pseudònim de Mario de’ Fiori.

Tot i la seva consolidació al medi musical romà es trasllada a Londres el 1875, per servir, a partir del 1880, la reina Victòria i la seva família, sempre com a mestre de cant, activitat que també realitzaria amb Eduard VII, de qui rebria el 1908 el títol d’oficial del Reial Orde Victorià dos anys després d’haver obtingut la ciutadania britànica. A la Royal Academy de Londres, Tosti es converteix en professor de membres de les cases reials d’Espanya, Noruega, Suècia i Romania, i hi va instruir, a més, l’esposa del tsar Nicolau II de Rússia, Alexandra. Aquells anys es consolida com el compositor de cançons més famós d’Anglaterra, tot organitzant-hi, a més, les vetllades musicals de la cort. Després de la mort d’Eduard VII el 1910, torna a Roma, on s’estableix consagrat com un dels compositors de cançons més prolífic del seu temps. Tot i haver estat menyspreat per una part de la crítica musical, el seu nom es transformà en una referència en el repertori de recital d’intèrprets com ara Caruso, Gigli, Schipa, Di Stefano, Kraus, Björling, Pavarotti, Domingo, Aragall o Carreras. Mai va compondre grans obres simfòniques, va concentrar-se en petites joies que li van valer l’admiració no només de Verdi, sinó també de Puccini, Leoncavallo o Mascagni: romances, songs, chansons, mélodies, cançó italiana i les anomenades dialettale sobre poesies en diferents llengües de la península transalpina –com les Romanze abruzzesi– s’uneixen a les seves famoses napolitanes. A més, va recopilar i editar melodies populars anònimes, com els Canti popolari abruzzesi.

En aquest recital titulat Sogno (Somni), el tenor mexicà Javier Camarena s’endinsa en un repertori on destaca la perfecta unió entre música i escriptura vocal, una elegància natural i una bellesa en la línia de fàcil recepció. Abans esmentava la relació de Tosti amb D’Annunzio; el 1907, després de quinze anys sense posar en música cap dels seus textos, tornà al poeta italià per crear les seves Quattro canzoni d’Amaranta, l’última col·laboració directa entre tots dos autors, cicle que obre la vetllada d’aquesta nit. El segueixen cançons amb poesies de diversos autors, com Malia (1887), sobre un text de Rocco Pagliara i dedicada a Edouard de Reszke, original per a mezzosoprano o baríton; la popular Aprile (1882), també amb lletra de Pagliara; Sogno (1886), amb text de Lorenzo Stecchetti, pseudònim d’Olindo Guerrin, i L’ultima canzone (1905), sobre un poema de Francesco Cimmino.

Del seu catàleg en francès s’inclouen tres de les quatre Mélodies (1896), amb text de Charles Fuster, abans de conèixer un exemple del seu repertori anglès amb Because of you (1896), sobre un poema de Frederic Edward Weatherly, per entrar a la recta final amb diverses napolitanes, com Vorrei morire! (1878, text de Leonardo M. Cognetti), ’A vucchella (1892, inspirada en l’obra de D’Annunzio) i Luna d’estate! (1911, text de Riccardo Mazzola), per finalitzar amb Marechiare, considerada la màxima creació del compositor; inspirada en la ciutat mediterrània, Tosti deia que el breu preludi d’aquesta napolitana evoca una melodia de violí que usualment escoltava en un restaurant de via Nardones... Melancolia, bellesa i simplicitat. Així és la música de les coses petites.

Pablo Meléndez-Haddad, periodista i crític musical
Biografies
Javier Camarena, tenor
Guardonat per l’International Opera Awards com a cantant masculí de l’any, ha esdevingut un dels artistes més destacats i sol·licitats, tot presentant-se amb èxit absolut als principals escenaris operístics i sales de concerts arreu del món.

És l’únic cantant de la història que al Met de Nova York ha bisat en tres produccions diferents: La Cenerentola (2014), Don Pasquale (2016) i La fille du régiment (2019), en què va assolir una fita no superada, en aconseguir-ho en cadascuna de les set funcions en què va intervenir, una de les quals retransmesa en directe mitjançant el Met Live HD. Va repetir la gesta a La fille du régiment al Teatro Real de Madrid, al Gran Teatre del Liceu i a la Royal Opera House, on també va oferir el bis de la seva ària en cadascuna de les seves quatre funcions.

Ha rebut nombroses distincions, entre les quals l’Opera News Award (2020), Medalla de Ópera de Bellas Artes, Premi a l’Artista Distingit d’ISPA i Medalla Mozart (tots el 2019). El 2014, a la seva ciutat natal, Xalapa, li fou atorgada la Medalla Sebastián Lerdo de Tejada com a ciutadà distingit. Els darrers anys la revista «Líderes Mexicanos» l’ha inclòs a la seva llista de personatges capdavanters de caràcter nacional i global, i la revista «Quién» el va nomenar com un dels cinquanta líders que estan transformant la seva nació.
Ángel Rodríguez, piano
D’origen cubà i establert a Mèxic, és pianista i compositor. Va començar els estudis musicals als cinc anys i va complementar la formació de piano amb el mestre Gonzalo Gutiérrez, de direcció d’orquestra amb el mestre Gonzalo Romeu i de repertori vocal amb el mestre Enrique Jaso.

Durant més de cinc lustres de carrera ha estat pianista de grans figures de la lírica internacional, com ara Ramón Vargas, Rolando Villazón, Javier Camarena o Josep Bros entre molts d’altres, amb actuacions als teatres i auditoris més importants d’Europa, l’Àsia i Amèrica.

Ha estat pianista de l’Ópera de Cuba i de l’Ópera de Bellas Artes de Mèxic, amb més d’una norantena de títols al repertori i col·laborant amb grans estrelles, com ara Plácido Domingo, Luciano Pavarotti i Anna Netrebko, entre altres cantants famosos.

La seva discografia inclou dos discos amb el cèlebre tenor Javier Camarena i un amb la mezzosoprano María Luisa Tamez.

Actualment, a Mèxic, imparteix masterclasses d’interpretació i estil d’òpera italiana, tot aprofitant la seva tasca com a recitalista al costat de grans figures de l’òpera i el seu important vessant com a arranjador i productor musical.
Textos
Francesco Paolo Tosti (1846-1916)
Quattro canzoni d’Amaranta – Quatre cançons d’Amaranta
Textos de Gabriele D’Annunzio (1863-1938)
Lasciami! Lascia ch’io respiri, lascia
ch’io mi sollevi! Ho il gelo nelle vene.
Ho tremato. Ho nel cor non so che ambascia...
Ahimè, Signore, è il giorno! Il giorno viene!
Deixa’m! Deixa’m respirar, deixa’m
refer-me! Tinc gel a les venes.
Tremolo. Tinc una angoixa al cor...
Pobra de mi, Senyor, és el dia! Ha arribat el dia!
Ch’io non lo veda! Premi la tua bocca
su’ miei cigli, il tuo cuore sul mio cuore!
Tutta l’erba s’insànguina d’amore.
La vita se ne va, quando trabocca.
Que jo no ho vegi! Prem la boca
contra els meus ulls, el teu cor contra el meu!
Tota la gespa està sagnant d’amor.
La vida desapareix quan es desborda.
Trafitta muoio, e non dalla tua spada.
Mi si vuota il mio petto, e senza schianto.
Non è sangue? Ahi, Signore, è la rugiada!
L’alba piange su me tutto il suo pianto.
Ferida, moro, i no per la teva espasa.
Se’m buida el pit, sense punxada.
No és sang? Ah, Senyor, és la rosada!
L’alba plora sobre mi tot el seu plor.
L’alba sepàra dalla luce l’ombra,
E la mia voluttà dal mio desire.
O dolce stelle, è l’ora di morire.
Un più divino amor dal ciel vi sgombra.
L’alba separa la llum de l’ombra,
i el plaer del meu desig.
Oh dolces estrelles, és l’hora de morir,
un amor més diví us esborra del cel.
Pupille ardenti, O voi senza retorno
Stelle tristi, spegnetevi incorrotte!
Morir debbo. Veder non voglio il giorno,
Per amor del mio sogno e della notte.
Pupil·les ardents, oh vosaltres estrelles tristes
sense tornada, apagueu-vos incorruptes!
Haig de morir. No vull veure el dia
per amor al meu somni i a la nit.
Chiudimi, O Notte, nel tuo sen materno,
Mentre la terra pallida s’irrora.
Ma che dal sangue mio nasca l’aurora
E dal sogno mio breve il sole eterno!
Tanca’m, oh nit, en la teva sina materna,
mentre la rosada rega la terra pàl·lida.
Però que de la meva sang neixi l’aurora
i del meu breu somni el sol etern!
In van preghi, in vano aneli,
in van mostri il cuore infranto.
Sono forse umidi i cieli
perché noi abbiamo pianto?
En va pregues, en va anheles,
en va mostres un cor trencat.
És que el cel està humit
perquè hem plorat?
Il dolor nostro è senz’ala.
Non ha volo il grido imbelle.
Piangi e prega! Qual dio cala
pel cammino delle stelle?
El nostre dolor no té ales.
El dèbil crit no alça el vol.
Plora i prega! Quin déu Baixa
pel camí de les estrelles?
Abbandónati alla polve
e su lei prono ti giaci.
La supina madre assolve
d’ogni colpa chi la baci.
Abandona’t a la pols
i jeu pron sobre ella.
La supina mare absol
de tota culpa a qui la besa.
In un Ade senza dio
dormi quanto puoi profondo.
Tutto è sogno, tutto è oblìo:
l’asfodèlo è il fior del Mondo.
En un Hades sense Déu
dorm el més profund que puguis.
Tot és un somni, tot és oblit:
l’albó és la flor del món.
Che dici, o parola del Saggio?
“Conviene che l’anima lieve,
sorella del vento selvaggio,
trascorra le fonti ove beve.”
Què dius, oh paraula del savi?
“Convé que l’ànima lleugera,
germana del vent salvatge,
recorri les fonts d’on beu.”
Io so che il van pianto mi guasta
le ciglia dall’ombra sì lunga...
O Vita, e una lacrima basta
a spegner la face consunta!
Jo sé que el plor inútil em fa malbé
les pestanyes que donen ombra tan llarga...
Oh Vida, i una llàgrima és suficiente
per apagar la torxa extingida!
Ben so che nell’ansia mortale
si sfa la mia bocca riarsa...
E un alito, o Vita, mi vale
a sperder la cenere scarsa!
Sé molt bé que en l’angoixa mortal
es desfà la meva boca seca...
I un alè, oh Vida, em basta
per escampar l’escassa cendra!
Tu dici: “Alza il capo; raccogli
con grazia i capelli in un nodo;
e sopra le rose che sfogli
ridendo va incontro all’Ignoto.
Tu dius: “Aixeca el cap; recull
amb gràcia els teus cabells en un nus;
i per sobre de les roses que desfulles
rient, ves cap a allò Desconegut.
L’amante dagli occhi di sfinge
mutevole, a cui sei promessa,
ha nome Domani; e ti cinge
con una ghirlanda più fresca.”
L’amant dels ulls d’esfinx
mudable, el teu promès,
té per nom Demà; i t’envolta
amb una garlanda més fresca.”
M’attende: lo so. Ma il datore
di gioia non ha più ghirlande:
ha dato il cipresso all’Amore
e il mirto a Colei ch’è più grande,
M’espera: ho sé. Però qui dona
goig no té més garlandes:
li ha donat el xiprer a l’amor
i la murtra a Aquella que és més gran,
il mirto alla Morte che odo
rombar sul mio capo sconvolto.
Non tremo. I capelli in un nodo
segreto per sempre ho raccolto.
la murtra a la Mort que sento
ressonar sobre el meu cap torbat.
No tremolo. Els cabells en un nus
secret he recollit per sempre.
Ho terso con ambe le mani
l’estreme tue lacrime, o Vita.
L’amante che ha nome Domani
m’attende nell’ombra infinita.
He eixugat amb les dues mans
les teves darreres llàgrimes, oh Vida.
L’amant que té per nom Demà
m’espera a l’ombra infinita.
Malia – Embruix
Text de Rocco Emanuele Pagliara (1856-1914)
Cosa c’era ne ’l fior che m’hai dato?
forse un filtro, Un arcano poter?
Nel toccarlo, il mio core ha tremato,
m’ha l’olezzo turbato il pensier.
Ne le vaghe movenze, che ci hai?
Un incanto vien forse con te?
Freme l’aria per dove tu vai,
spunta un fiore ove passa 'l tuo piè.
Què hi havia en la flor que em donares?
Potser un beuratge, un poder misteriós?
En tocar-la, el meu cor tremia,
l’aroma torbà els meus pensaments.
Què hi ha en el teu delicat moviment?
Duus amb tu un encanteri?
S’estremeix l’aire allà per on passes,
brota una flor allà on poses el peu.
Io non chiedo qual plaga beata
fino adesso soggiorno ti fu:
non ti chiedo se Ninfa, se Fata,
se una bionda parvenza sei tu!
Ma che c’è nel tuo sguardo fatale ?
Cosa ci hai nel tuo magico dir?
Se mi guardi, un’ebbrezza m’assale,
Se mi parli, mi sento morir!
Tant me fa en quina beneïda regió
vivies fins ara;
tant me fa si ets nimfa o fada,
ni la teva pàl·lida aparença!
Però què hi ha en la teva fatal mirada?
Què hi ha en el teu encisador parlar?
Si em mires, m’assalta un deler,
si em parles, em sento morir!
Aprile – Abril
Text de Rocco Emanuele Pagliara
Non senti tu ne l’aria
il profumo che spande Primavera?
Non senti tu ne l’anima
il suon de nova voce lusinghiera?
È l’April! È la stagion d’amore!
Deh! vieni, o mia gentil
su’ prati’n fiore!
No sents en l’aire
el perfum que exhala la primavera?
No sents en l’ànima
el so d’una nova veu encisadora?
És abril! És l’estació de l’amor!
Ah! vine, estimada,
als prats florits!
Il piè trarrai fra mammole,
avrai su’l petto rose e cilestrine,
e le farfalle candide
t’aleggeranno intorno al nero crine.
È l’April! È la stagion d’amore!
Deh! vieni, o mia gentil
su’ prati’n fiore!
El teu peu trepitjarà violetes,
portaràs al pit blavoses roses,
i les càndides papallones
voleiaran al voltant dels negres cabells.
És abril! És l’estació de l’amor!
Ah!, vine, estimada,
als prats florits!
Sogno – Somni
Text d’Olindo Guerrini (1845-1916)
Ho sognato che stavi a’ ginocchi,
Come un santo che prega il Signor ...
Mi guardavi nel fondo degli occhi,
Sfavillava il tuo sguardo d’amor.
Vaig somiar que estaves de genolls,
com un sant que prega al Senyor...
Em vas mirar des del fons dels teus ulls,
la teva mirada brillava d’amor.
Tu parlavi e la voce sommessa...
Mi chiedea dolcemente mercè...
Solo un guardo che fosse promessa,
Imploravi, curvata al mio piè.
Parlaves i la teva veu era suau...
Em demanaves suaument pietat...
Només una mirada promesa
suplicaves, doblegada als meus peus.
Io tacevo e coll’anima forte
Il desio tentatore lottò.
Ho provato il martirio e la morte
pur mi vinsi e ti dissi di no.
Jo callava i, amb ànima forta,
lluitava contra el desig temptador.
Vaig experimentar el martiri i la mort,
tot i que vaig guanyar i et vaig dir que no.
Ma il tuo labbro sfiorò la mia faccia...
E la forza del cor mi tradì.
Chiusi gli occhi,ti stesi le braccia...
Ma, sognavo...E il bel sogno svanì.
Però el teu llavi em va fregar la cara...
I la força del cor em va trair.
Vaig tancar els ulls i et vaig estendre els braços...
Però estava somiant... i el bell somni es va esvair.
L’ultima canzone – La darrera cançó
Text de Francesco Cimmino (1862-1938)
M’han detto che domani
Nina vi fate sposa,
Ed io vi canto ancor la serenata.
Là nei deserti piani
Là, ne la valle ombrosa,
Oh quante volte a voi l’ho ricantata!
Nina, m’han dit
que demà et cases,
i jo encara ara et canto serenates.
Allà en les desertes planes,
a les valls ombrívoles,
quants cops te n’hauré cantades!
Foglia di rosa
O fiore d’amaranto
Se ti fai sposa
Io ti sto sempre accanto.
Pètal de rosa,
flor d’amarant,
malgrat que et casis,
sempre seré prop teu.
Domani avrete intorno
Feste sorrisi e fiori
Nè penserete ai nostri vecchi amori.
Ma sempre notte e Giorno
Piena di passione
Verrà gemendo a voi la mia canzone.
Demà estaràs envoltada
de festa, somriures i flors,
i no pensaràs en els nostres vells amors.
Però sempre, dia i nit,
plena de passió,
arribarà fins a tu la meva cançó.
Foglia di menta
O fiore di granato,
Nina, rammenta
I baci che t’ho dato!
Ah! ... Ah! ...
Fulla de menta,
flor de magraner,
Nina, recorda
els petons que t’he fet.
Ah!... Ah!...
Mélodies
Textos de Charles Fuster (1866-1929)
Ma bien aimée! – Amor meu!
Viens ô ma bien-aimée,
viens trouver dans mes bras
Le silence et ses charmes !
Je te ferai goûter, lorsque tu pleureras
Des baisers sur des larmes.
Vine, oh amor meu,
vine i troba en els meus braços
el silenci i els seus encants!
Et faré tastar, quan ploris,
els petons a les llàgrimes.
Viens ô ma bien-aimée,
dire au doute cruel
Qu’il n’a plus qu’ à se taire,
Puisqu’un regard chèri peut vous ouvrir le ciel
Sans vous fermer la terre !
Vine, oh amor meu,
i digues al dubte cruel
que només ha de callar,
perquè una mirada estimada us pot obrir el cel
sense tancar la terra!
Viens ô ma bien-aimée,
m’apporter la langueur
Des tendresses blessées ;
Et réchauffons ainsi, longuement, cœur à cœur,
Nos douleurs caressées,
Viens, ma bien-aimée !
Vine, oh amor meu,
i porta’m la malenconia
de les tendreses ferides,
i escalfem així, cor a cor, llargament,
els nostres dolors acaronats,
vine, amor meu!
Viens ô ma bien-aimée,
m’apporter la langueur
Des tendresses blessées ;
Et réchauffons ainsi, longuement, cœur à cœur,
Nos douleurs caressées,
Viens, ma bien-aimée !
Vine, oh amor meu,
i porta’m la malenconia
de les tendreses ferides,
i escalfem així, cor a cor, llargament,
els nostres dolors acaronats,
vine, amor meu!
Petite valse romàntique – Petit vals romàntic
La valse passe,
Elle m’enlace ;
Et nous tournons, d’un même essor,
Demarche unie,
Dans l’harmonie,
Les parfums et les frissons d’or.
El vals passa,
ella m’abraça;
i rodem, amb el mateix ressò,
marxem units,
en harmonia,
els perfums i les emocions d’or.
La valse oppresse
De ma tendreses
Les aveux trop fiers pour oser,
Et je m’enivre
Du mal de vivre
Dans l’espoir vain d’un tel baiser.
El vals oprimeix
de la meva tendresa
les confessions massa orgulloses per gosar,
i jo m’embriago
del mal de viure
amb la vana esperança d’un petó.
La valse expire ;
Qu’ avais-je à dire ?
Sans savoir, elle m’a quitte.
La valse tombe ;
Vienne la tombe !
J’ai vecu mon eternité.
El vals expira;
què havia de dir jo?
Sense saber-ho, ella m’ha abandonat.
El vals cau;
vine a la tomba!
He viscut per l’eternitat.
Avec toi ! – Amb tu!
Sais-tu pour-quoi l’infini me pénétre
Quand, l’ame aux yeux, je vais pres de mon roi ?
C’est qu’un instant je sens vivre mon être
Avec toi, pour toi pour toi, avec toi.
Saps per què l’infinit em penetra
quan, l’ànima als meus ulls, m’acosto al meu rei?
Només per un moment sento viure el meu ésser
amb tu, per tu, per tu, amb tu.
Quand tu me lis une œuvre préférée,
La mort viendrait sans me causer d’effroi :
C’est que je monte au ciel, transfigurée,
Avec toi, pour toi pour toi, avec toi.
Quan em llegeixes una obra estimada,
la mort pot arribar sense causar-me cap por:
perquè estic pujant al cel, transfigurada,
amb tu, per tu, per tu, amb tu.
Mes yeux éteints ne sauraient plus rien diré
Si mon soleil se détournait de moi:
Fais que je meure et permets que j’expire
Avec toi, pour toi pour toi, avec toi.
Els meus ulls extingits ja no podrien dir res
si el meu sol s’apartés de mi:
fes-me morir i permet-me expirar
amb tu, per tu, per tu, amb tu.
Because of you – Per culpa teva
Text de Frederic E. Weatherly (1848-1929)
I love the dawn in beauty beaming,
The silver land, the radiant seas,
Because it wakes your soul from dreaming,
And gives you back to life and me.
Adoro l’alba en la bellesa resplendent,
la terra platejada, els mars radiants,
perquè desperta la teva ànima del somni,
i et torna a la vida i a mi.
I love the birds that carol o’er us,
The flowers that wake in wood and lea,
They tell me life is sweet before us,
And I for you and you for me!
Adoro els ocells que canten sobre nosaltres,
les flors que desperten al bosc i al prat,
em diuen que la vida serà dolça per a nosaltres,
i jo per a tu i tu per a mi!
I love the storm that beats the ocean,
The valleys deep, the crags above,
For soft across the wild commotion.
I hear the still sweet voice of love!
Adoro la tempesta que bat l’oceà,
les valls profundes, els cingles de dalt,
perquè suavitzen la commoció salvatge.
Sento la veu encara dolça de l’amor!
I love the calm that falls at even,
The hush that sleeps along the blue,
For earth seems nearer unto Heaven,
And makes me dream of rest and you!
Adoro la calma que arriba a l’ocàs,
la quietud que dorm junt a l’atzur,
perquè la terra sembla més a prop del cel,
i em fa somiar amb el descans i amb tu!
I love the night so deep and tender,
The burning stars, the tranced blue,
Because I come in sweet surrender,
Because I give myself to you.
Adoro la nit tan profunda i tendra,
les estrelles ardents, l’atzur transit,
perquè vinc en dolça rendició,
perquè jo m’entrego a tu,
Because I feel your arms around me,
Because I see your dear eyes shine,
Because I know that Love has crowned me,
And I am yours and you are mine.
perquè sento els teus braços al meu voltant,
perquè veig brillar els teus ulls estimats,
perquè sé que l’amor m’ha coronat,
jo soc teu i tu ets meva.
Vorrei morire!… – Voldria morir!...
Text de Leonardo Maria Cognetti (1848-1906)
Vorrei morir ne la stagion dell’anno,
Quando `e tiepida l’aria e il ciel sereno,
Quando le rondinelle il nido fanno,
Quando di nuovi fior s’orna il terreno;
Voldria morir en l’estació de l’any
quan l’aire és tebi i el cel serè,
quan les orenetes fan el niu,
quan el terra es guarneix amb noves flors.
Vorrei morir, vorrei morir quando tramonta il sole,
Quando sul prato dormon le viole,
Lieta farebbe a Dio l’alma retorno
A primavera e sul morir del giorno.
Voldria morir, voldria morir quan es pon el sol,
quan als prats dormen les violetes,
feliç tornaria la meva ànima a Déu
en primavera, en morir el dia.
Vorrei morir, vorrei morir,
Lieta farebbe a Dio l’alma retorno
A primavera e sul morir del giorno.
Voldria morir, voldria morir,
feliç tornaria la meva ànima a Déu
en primavera, en morir el dia.
Ma quando infuria il nembo e la tempesta,
Allor che l’aria si fa scura scura:
Quando ai rami un foglia pi`u non resta,
Allora di morire avrei paura.
Però quan s’enfureixen els núvols i la tempesta,
quan l’aire es fa tan fosc,
quan a les branques no queda ni una fulla,
llavors tindria por de morir.
’A vucchella – La boqueta
Text de Gabriele D’Annunzio
A vucchella
Sí, comm’a nu sciorillo
Tu tiene na vucchella,
Nu poco pocorillo,
Appassulatiella.
La boqueta
sí, com una floreta
tens una boqueta
una mica, una miqueta
esblanqueïda.
Meh, dammillo, dammillo,
–È comm’a na rusella–
Dammillo nu vasillo,
Dammillo, Cannetella!
Per favor, dona’m, dona’m,
–i com una roseta–
fes-me un petonet,
fes-me’l, Cannetella!
Dammillo e pigliatillo,
Nu vaso piccerillo
Comm ’a chesta vucchella,
Che pare na rosella
Nu poco pocorillo
Appassuliatella...
Fes-me’l i pren-ne un,
un petó petitet
com aquesta boqueta,
que sembla una roseta
una mica, una miqueta
esblanqueïda...
Luna d’estate – Lluna d’estiu
Text de Riccardo Mazzola (1892-1922)
Luna d’estate, ho un sogno nel mio cuore
E vo’ cantando tutta notte al mare:
Mi son fermato a una finestra in Fiore
Perchè l’anima mia febbre ha d’amore.
Lluna d’estiu, tinc un somni al cor
i porto cantant tota la nit a la vora del mar:
m’he aturat a una finestra florida
perquè la meva ànima té febre d’amor.
Mi son fermato a una finestra in Fiore
Ove son due pupille affatturate.
E chi le guarda soffre per amore
E sogna per desìo, luna d’estate!
M’he aturat a una finestra florida
on hi ha dues pupil·les encisadores.
I qui les mira pateix d’amor
i somia amb desig, lluna d’estiu!
Luna d’estate, amore è come il mare
Ed il mio cuore è un’onda seza posa:
Ma solamente lo potran fermare
Le pupille e il labbro suo di rosa.
Lluna d’estiu, l’amor és com el mar
i el meu cor és una onada implacable:
però només poden aturar-lo
les seves pupil·les i els llavis rosats.
E vo’ cantando tutta notte al mare
Per quelle due pupille addormentate.
Ho il pianto agli occhi e la speranza in cuore
E splendo come te, luna d’estate!
I porto cantant tota la nit a la vora del mar
per aquestes dues pupil·les que dormen.
Tinc llàgrimes als ulls i esperança al cor
i brillo com tu, lluna d’estiu!
Marechiare
Text de Salvatore Di Giacomo (1860-1934)
Quando sorge la luna a Marechiare,
perfino i pesci tremano d’amore,
si sconvolgono l’onde in grembo al mare,
e per la gioia cangiano colore.
Quan surt la lluna a Marechiare,
fins i tot els peixos tremolen d’amor,
les onades s’agiten al mar,
i per la seva alegria canvien de color.
A Marechiare sorride un balcone,
la passione mia vi batte l’ale:
l’acqua canta di sotto una canzone,
un garofano olezze al davanzale.
Un balcó somriu a Marechiare,
la meva passió vola fins a ell:
l’aigua canta una cançó per sota,
un clavell difon la seva aroma a la finestra.
Chi dice che le stelle son lucenti,
degli occhi tuoi non vide lo splendore!
Li conosco io ben quei raggi ardenti!
Ne scendono le punte in questo core!
Qui diu que les estrelles són brillants,
no veu l’esplendor dels teus ulls!
Conec bé aquests raigs ardents!
Les seves puntes arriben a aquest cor!
Destati, che la sera è tutto incanto,
e mai per tanto tempo io t’ho aspettata!
Per accoppiar gli accordi al mesto canto,
stasera una chitarra ho qui portata!
Desperta, perquè al vespre tot està encantat,
i mai t’he esperat tant de temps!
Per combinar els acords amb el cant,
aquest vespre he portat una guitarra!
També et pot interessar...
Palau Grans Veus
Dijous, 25.01.24 – 20 h
Sala de Concerts
Farewells – Comiats
Jakub Józef Orliński, contratenor
Michał Biel, piano
Johann Joseph Fux: Non t’amo per il ciel
Henry Purcell: Music for a while | Your awful voice I hear | Alleluja, Amen
Henryk Czyż: Pożegnania
Mieczysław Karłowicz: selecció de vuit cançons
Stanislaw Moniuszko: dues cançons
Preus: de 30 a 60 euros
Mecenes d'Honor
Mecenes Protectors
Mitjans Col·laboradors
Mecenes col·laboradors
Col·laboradors
Armand Basi – Bagués-Marsiera Joiers – Balot Restauració – Cardoner Grup – CECOT – Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports – Eurofirms Group – Fundació Abertis – Fundació Antigues Caixes Catalanes - BBVA – Fundació Caixa d'Enginyers – Fundació Castell de Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia Compañía Suiza S.A. de Seguros y Reaseguros – Illy – Laboratorio Reig Jofre – La Fageda – Quadis – Saba Infraestructures, S.A. – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión S.L. – Soler Cabot – Colonial – Veolia Serveis Catalunya –
Benefactors d'Honor
Mariona Carulla Font – Mª Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló –
Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Lluís Carulla Font – Josep Colomer Maronas – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Manuel Soler Pujol – Joan Uriach Marsal – Manel Vallet Garriga –
Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – David Carrasco Chiva – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Zacaries Benamiar – Gemma Borràs i Llorens – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Pepita Izquierdo Giralt – Joan Oller i Cuartero – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Jordi Simó Sanahuja – Salvador Viñas Amat –

Índex