No t’estimo pel cel
que em pots donar,
sinó perquè d’amor,
tu n’ets la font,
i només perquè estimar-te
és el meu deure.

No tinc por del braç armat
de la teva indignació
per una por servil
dels mals que he infligit,
sinó només perquè
he de tenir por del meu Déu.

Jo us estimava

Jo us estimava, i el meu amor
potser encara no s’ha esvaït de la meva ànima,
però que això no us amoïni;
no us vull entristir amb aquest pensament.

Us estimava humilment i sense esperança,
turmentat per la gelosia i una angoixa tímida,
amb tanta sinceritat i tendresa
com vulgui el cel que us estimi un altre home.

Sobre els turons de Geòrgia

Sobre els turons de Geòrgia hi ha una boira nocturna,
l’Aragvi brama davant meu.
Em sento trist i alleujat. La meva tristor és brillant
i està plena de tu.

De tu, només de tu! No et pertorbaré ni et molestaré
amb la tristesa dels meus somnis.
I el meu cor crema i torna a estimar,
perquè no estimar, d’això no n’és capaç.

Per darrera vegada

Per darrera vegada la teva bonica figura
m’atreveixo a acariciar mentalment,
despertar el somni amb el poder del cor
i amb un delit tímid i melangiós
recordar el teu amor.

Els nostres anys passen
i ho canvien tot, ens canvien a nosaltres,
a la foscor de la tomba, a les profunditats del Leteu
el teu poeta t’imagina avui,
però, per a tu, fins i tot el poeta s’ha perdut.

Accepta, llunyana amiga,
el comiat del meu cor,
com una esposa vídua,
com un amic fidel que, abans de l’exili,
abraça en silenci el seu amic.

La música captivarà, durant una estona,
totes les vostres preocupacions.

Us admirareu de com s’alleugen les vostres penes,
i rebutjareu la comoditat
fins que Alecto alliberi els morts
de les seves cadenes eternes;
fins que les serps caiguin del seu cap
i el fuet, de les seves mans.

La música captivarà, durant una estona,
totes les vostres preocupacions.

Bellíssima illa, que supera tota la resta d’illes,
racó del plaer i de l’amor,
Venus t’escollirà com a nova residència,
i abandonarà els seus jardins a Xipre.
Cupido, de la seva nació favorita,
bandejarà les preocupacions i l’enveja,
la gelosia que enverina la passió
i la desesperació dels qui moren d’amor.

Murmuris gentils, dolços laments,
els bons sospirs que encenen l’amor,
petites disputes i desdeny mesurat
seran totes les penes que patiràs.
Cada pretendent presentarà els seus respectes;
agraïda, cada nimfa, els rebrà.
I mentre que elles excel·leixen en bellesa,
ells rebran la recompensa de l’amor.

Quin poder tens tu, que des de la profunditat
m’has aixecat lentament i sense voler
d’aquest llit de neu eterna?
No veus com n’estic, de vell i rígid,
que no puc suportar el fred que gela,
que gairebé no em puc moure ni respirar?
Deixa’m, deixa’m tornar a morir glaçat.

Toca la viola, toca el llaüt,
desperta l’arpa, inspira la flauta.
Canta la lloança de la teva patrona,
amb trobes alegres i harmonioses.

No ploris per mi

No ploris per mi, princesa daurada,
encara que el meu pit sigui colpit per l’anhel;
encara que la meva ànima estigui trista i fosca,
no ploris per mi.

No ploris per mi, que el so de la teva veu pura
flueixi cap a mi als meus somnis,
allibera el teu cor d’anhels vans,
no ploris per mi.

Dels poemes d’amor

I en lloc de sols i estrelles, àngel meu estimat,
avui només deixo llàgrimes infinites als teus peus.
Disculpa la pobresa dels recursos del meu cor,
però, almenys, accepta les llàgrimes,
perquè aquestes llàgrimes són meves.

Parla’m encara

Parla’m encara... De lluny, de lluny
la teva veu flota cap a mi amb la brisa,
cada paraula teva m’és estimada com una flor,
parla’m encara...

Parla’m encara... Aquestes paraules flueixen cap a mi,
són com una oració al meu taüt,
i en el cor de la mort em fan emocionar.
Parla’m encara...

Abans de la nit eterna

Abans de la nit eterna, puc discernir la teva veu
com una cançó d’esperança en la meva última hora,
i potser llavors, sobre el silenci de la tomba,
em visitarà la pàl·lida lluna de la resurrecció.

Però si, plorant, poses les teves mans silencioses
en els meus ulls invisibles com flors,
una tomba flamejarà de foc i m’envoltaran
cent llamps de sols eterns.

Sobre l’oceà tranquil i fosc

Sobre l’oceà tranquil i fosc
volaria ara, en un vaixell,
fins allà on ja no hi ha veles blanques
i el brunzit dels vaixells no arriba.

Llançaria a les profunditats de les aigües
tot el pes de les meves espatlles
que em doblega i em fa caure,
i muntaria l’onada fosca.

Que hi hagi silenci al meu voltant,
que el so soporífer de la immensitat em bressoli,
i que els colors de l’arc de Sant Martí
omplin les profunditats fosques amb la llum del sol.

Allà, a milers de quilòmetres de la costa,
a la part profunda, sota aquella brillantor,
mirant cap al cel immòbil,
que el no-res m’intoxiqui.

A la quietud del vesper

A la quietud del vespre puc escoltar, des de lluny,
rius que murmuren suaument;
el murmuri llunyà i tranquil bressola
dolçament els meus pensaments.

Lents i ofegats flueixen els meus pensaments
en la immensitat infinita de l’univers,
flueixen cap als estels brillants
i es perden en el buit fosc.

O llàgrima solitària i amarga,
per què m’humiteges els ulls?
Ets l’únic que queda
per recordar-me els dies de primavera!
Fonts senceres de les teves estimades germanes
van fluir d’aquestes parpelles,
però el vent fred les va dispersar
enmig de nits infaustes de vigília.

I en els núvols es van escampar
aquelles estrelles daurades
que irradiaven per a mi
amor i anhel.
Quan les tempestes de la passió
van desaparèixer com una boira,
per què et vas quedar,
o llàgrima de temps passats?

Les noies s’asseuen a les seves filoses com àngels,
giren per si mateixes, filant fils de seda.
Gira, gira, fus,
enfila i torça!
La que té millor memoria
és la que té el fil més llarg!

Un jove va anar a Königsberg en una barcassa,
es va capgirar en llàgrimes dient adeu a la seva noia.
Gira, gira, fus, etc.

El fil corre suaument, la noia està contenta,
va recordar el jove fidel durant tres dies.
Gira, gira, fus, etc.

Un altre jove surt al seu pas
i la noia delerosa es gira cap a ell.
Gira, gira, fus,
el fil fràgil es va dividir;
la noia cremarà de vergonya,
vergonya t’hauria de fer, noia!