Durada aproximada del concert: Primera part, 70 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 45 minuts.

#jovestalents

mereix la tarda una daga de foscor, diuen.
pel que sembla, així ha estat sempre.
recorden els vells que la pròrroga ha estat llarga,
però ningú generós sinó ells: les hores.
superada de nou l’absència quotidiana,
rovellarà encara la llum el món.
atònits tots, decidim a tothora indolència,
fins que ens faltin les forces per ajaçar-nos i esperar,
un cos per estimar.

Eduard Escoffet
Menys i tot (LaBreu Edicions, 2017)

Siguem o no melòmans, o simplement afeccionats a la música, tots hem sentit alguna vegada els noms de Franz Joseph Haydn (1732-1809), Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) i Ludwig van Beethoven (1770-1827). Tots ells, a judici del musicòleg i pianista Charles Rosen (1927-2012), van acabar per constituir el conegut com «estil clàssic» i que, segons un congrés de musicologia celebrat a Washington a la dècada dels seixanta del segle passat, ha de ser definit com aquell estil musical comú i compartit pels tres compositors abans esmentats. Sense entrar, en aquestes alçades, en l'encert o desencert d'aquesta definició, el que sí és segur és que Rosen en el seu llibre El estilo clásico: Haydn, Mozart, Beethoven (Alianza Editorial, 1986) no va tenir gens en compte a una important presència femenina de la Viena del darrer terç del segle XVIII com ho va ser la compositora, d'origen hispànic, Marianna von Martínez (1744-1812). Von Martínez (o Martines), amb justícia, ha de ser considerada com una de les alumnes més privilegiades de tota la història de la música en haver rebut classes, agafeu aire!, de Franz Joseph Haydn (instruments de tecla), Nicola Porpora (cant) a més de classes de composició de Johann Adolf Hasse (1699-1783) i Giuseppe Bono (1711-1788). Certament, ens és difícil trobar algú altre amb un elenc de professors tan brillants com els que va tenir Martines, amb permís del comte Eugen Václav Josef von Wrbna und Freudenthal (1728-1789) que va tenir la fortuna de rebre lliçons a Leipzig, en els seus anys d'estudiant, de Johann Sebastian Bach i, a partir de 1784, a Viena del mateix Mozart.

Exquisidesa i excel·lència de la seva formació al marge, el cert és que Marianna Martines va ser una reconegudíssima compositora, clavicembalista/fortepianista i cantant que el viatger musical Charles Burney (1726-1814) en tenir el privilegi d'escoltar-la a la capital de l'Imperi no es va poder estar d'escriure:

«La seva actuació va superar, en veritat, totes les meves expectatives. Va cantar dues àries compostes per ella mateixa sobre poemes de Metastasio acompanyant-se al clavicèmbal de manera assenyada i magistral; en els ritornelli vaig poder advertir una tècnica excepcional».

No ens ha de sorprendre, en absolut, aquesta referència al poeta Pietro Trapassi (1698-1782), més conegut com a Metastasio, perquè aquest va ser qui, en veritat, va potenciar i impulsar la carrera musical de la cinquena filla dels seus veïns de la Michaelerhaus de Viena. Cal dir-ho quan abans millor: la coneguda en els cercles musicals com Der kleine Spanier (La petita espanyola) va tenir sempre la sort de no patir ni per la seva situació econòmica ni tampoc per no disposar dels contactes adients que li permetessin dedicar-se de forma entusiasta i exclusiva a la música com, de fet, va fer. Però ho va portar a terme no pas com una amateur, sinó amb una professionalitat, rigor i magistralitat que li va valdre, el 1773, el seu ingrés com a membre de l'Accademia Filarmonica di Bologna. Només tres anys abans, aquesta acadèmia havia admès com a membre a un tal Mozart de només catorze anys d'edat. Va ser per aquest motiu que Martines va haver de compondre una obra que, a judicis dels seus especialistes com Irving Godt, cal considerar com una de les seves obres mestres: el seu Dixit Dominus.

Malgrat disposar d'una important edició d'aquesta obra, impulsada per l'editorial musical especialitzada en dones compositores Furore, no es disposava encara d'un enregistrament de veritat. Però amb els primers compassos de l'any 2022, el segell CPO va llançar al mercat discogràfic un CD monogràfic dedicat a Marianna Martines amb l'esmentat Dixit Dominus (Psalm 110), la Simfonia en Do Major i el Psalm 151 en la seva versió italiana, a càrrec del Salzburger Hofmusik que dirigeix Wolfgang Brunner.

Malgrat que la seva obra musical ens ha arribat de forma molt dispersa i esbiaixada (per exemple, de les 31 sonates compostes, només tres han arribat fins als nostres dies), encara hi ha molta feina a fer amb Marianna Martines sobretot pel que fa a la seva interpretació, difusió i promoció. L'esmentat Godt creu que el seu oratori Isacco està ple de «tresors musicals» per la qual cosa és un deure cultural exhumar-lo, quan abans millor. És per això que quan, en el seu moment, la coordinació artística de La Bottega es va plantejar quin títol aportar i interpretar d'una compositora, el títol d'Isacco no va costar gaire d'escollir. És per això que el que avui s'escoltarà, és una primera interpretació en temps moderns i és bo que tant els intèrprets com el públic que en podreu gaudir en tingui consciència: es recupera un patrimoni inèdit, amb vincles d'origen hispànic, d'una qualitat excepcional.

Aquest Isacco, amb text de Metastasio, va ser estrenat un 17 de març de 1782 a la Tonkünstler-Societät de Viena, una fundació que tenia com a objectiu regular i administrar les pensions dels músics. Esmentar aquesta Societät vol dir esmentar també una societat que regularment, acollia estrenes d'obres, especialment cantates i oratoris, de Haydn, Mozart, C.P.E. Bach, G.F. Händel (amb orquestració de Mozart)... i, com no, de la mateixa Marianna Martines que, a partir de 1774, com a conseqüència de l'ascens del seu germà Joseph com a educador dels fills de l'emperadriu Maria Theresa, va passar a formar part dels cercles aristocràtics com així ho demostra el prefix «von» del seu cognom.

Estem, així, davant d'una de les figures musicals més desconegudes de l'anomenat classicisme musical vienès, classicisme que massa vegades hem relegat al coneixement del triumvirat esmentat de Haydn-Mozart-Beethoven, oblidant-nos, així, d'importants presències com la d'una compositora que, com heu pogut llegir, tenia un cognom d'origen espanyol. Aquest procedia del seu avi, un militar espanyol instal·lat a Nàpols. El seu pare Nicolo, ja nascut a Nàpols, va acabar lluitant a la Guerra de Successió a favor de l'arxiduc Carles d'Àustria, per la qual cosa va haver d'exiliar-se a territoris germànics on va conèixer a la futura mare de la compositora (Maria Theresia) i reconvertir la seva carrera militar com a servidor de l'ambaixada papal a l'imperi austríac. Instal·lat el matrimoni a Viena, al tercer pis de l'esmentada Michaelerhaus, va ser allí on els Martines van poder contactar amb Metastasio, però també amb membres de la família Esterhàzy, una família molt vinculada a la carrera musical de Haydn qui, durant uns anys, també va viure a l'àtic de la mateixa casa ja que en ella hi vivia el seu mestre, i a qui assistia, Nicola Porpora (1686-1768). Enmig d'aquella casa d'erudició literària i musical no va ser gaire difícil que una persona talentosa per a la música com Marianna, encara que originalment el seu nom era Ana Catalina que va decidir canviar, trobés la manera de desenvolupar els seus dots. I més tenint al seu costat a un padrí com Metastasio de qui Marianne es va fer càrrec de la seva cura en els seus darrers anys de vida.

Intèrpret virtuosa del clavicèmbal, comparada en diferents ocasions amb Carl Philipp Emanuel Bach (1714-1788), també ho va ser com a cantant i ha estat això el que ha fet pensar a molts estudiosos si les àries compostes eren pensades per ser cantades i acompanyades per ella mateixa al clavicèmbal. Almenys això és el que sembla de l'esmentada descripció de Burney. Més enllà de la destinació i context on van ser interpretades aquestes obres una cosa sembla clara: estem al davant d'una importantíssima compositora on discs com l'esmentat o els publicats pel conjunt La Floridiana de Nicoleta Paravischescu, per cert interpretat en viu al Palau de la Música amb la soprano Núria Rial o interpretacions com les d'avui ens fan adonar com amb tota justícia Marianne von Martines ha d'ocupar un lloc privilegiat dins de l’olimp dels compositors de l'anomenat classicisme i de la música de la segona meitat del segle XVIII.

Que a la seva època fos membre de l'esmentada Acadèmia de Bolonya o que figures com Mozart composés les seves obres per a fortepiano a quatre mans pensant en ser interpretades per ell mateix i «la Martines», a més de les seves estretes relacions amb figures com els seus mestres o el tenor irlandès Michael Kelly, ens fan adonar que, malgrat l'estranyesa amb que es veia que una dona del segle XVIII es dediqués tan excelsament a la música, el reconeixement va existir. El reconeixement a Der kleine Spanier: Marianna Martines.

Oriol Pérez i Treviño, musicòleg i assagista
Abril 2023

Sopranos
Ana Arias
Maria Juste
Tània Matas
Aroa Minerva  

Contralts
Helena Tajadura
Jose Luis Martínez
Aitana Esteve
Joan Tarrats 

Tenors 
Sergio Monsalve
Josep Rovira 

Barítons
Jordi Giné
Lluc Bonal 

Preus: de 20 a 68 €