A la manera de Schubert

El piano va ser, juntament amb els lieder, l’instrument predilecte de Franz Schubert, el vehicle d’una expressió íntima i fonda on abocava les emocions, sovint agredolces, i que van esquitxar tota la seva breu existència. Per tant, escoltar les seves Sonates és com sentir una confessió personal, com llegir-ne el diari íntim, el d’un home discret, tranquil, talentós i amb un riquíssim món interior, però modest i poc amic de les efervescències públiques. I és per aquesta raó que en les seves obres rarament trobarem llampecs acrobàtics, ni tempestes d’acords furiosos: Schubert hi parla com un poeta, íntim i meditatiu. Els escadussers passatges d’agitació sempre responen a l’explosió d’un sentiment, mai al plaer narcisista d’un virtuosisme que a la seva època estava molt de moda (recordem les competicions públiques entre pianistes, amb els Dussek, Czerny, Kalkbrenner o Beethoven, on guanyava el que la feia més grossa). Ben conscient dels seus dits curts i rabassuts (però que “corrien com ratolins”), Schubert fugia dels grans públics enfervorits i va buscar sempre una manera d’expressió diferent, personal, potser més continguda però molt eloqüent i d’una fonda intensitat. Potser per això la seva obra pianística va ser menystinguda durant tantes dècades, enfosquida per la rauxa enfebrada dels acròbates del piano romàntic, que hipnotitzen de seguida. Schubert no argumenta ni discuteix, i no ho fa a crits ni esperitat: ens conta coses molt fondes, de vegades dramàtiques, a cau d’orella. Avui Paul Lewis donarà vida a tres d’aquestes confessions que ens faran estremir, discretament, d’emoció.

Schubert s’escapava sempre que podia de Viena, lluny del bullici i l’agitació (i de les decepcions professionals i personals) i va passar molts estius a la vila de Steyr, a l’Alta Àustria, sovint en companyia del seu bon amic Michael Vogl, un jurista que va acabar sent un cantant reputat. És aquí on va compondre la Sonata en La major, D. 664, que aquest vespre sonarà enmig de les altres dues Sonates, com una flor enmig de dos abismes. Va ser l’estiu del 1819 (Schubert tenia vint-i-dos anys) i s’allotjava a la fonda dels Koller, que tenien una filla de divuit anys, Josefine, bonica i encantadora i que tocava força bé el piano (segons paraules del mateix Schubert). És per a ella que va compondre aquesta petita delícia en tres moviments, amb una vena melòdica fresca i d’aire popular, i una simplicitat de forma i contingut que remeten a una altra obra seva composta en aquelles mateixes dates, el cèlebre Quintet la Truita. La dolçor melòdica i el lirisme enjogassat no oculten passatges ombrívols i certa melangia per una felicitat sempre fugissera.

El recital haurà començat amb la Sonata en Do major, D. 840, una de les més vastes i punyents de tota la seva producció, i també enigmàtica pel fet de tenir només dos moviments: ¿està inacabada, o Schubert la va projectar així? Hi va treballar durant l’abril del 1825, ja submergit en penúries personals i de salut, i va quedar interrompuda el mes de maig precisament perquè començava a néixer l’altra obra que també escoltarem avui, la Sonata en La menor, D. 845: i realment semblen Sonates germanes, especialment per les semblances i l’alè dels moviments inicials, on la forma sonata apareix com una perfecta i rigorosa obra d’enginyeria. L’expressió d’aquestes dues Sonates és d’una amplitud poc comuna i es desenvolupen en un clima de serenor i de pau profunda, quasi metafísica, com una meditació impregnada de nostàlgia. Són dues Sonates de dimensions excepcionals, amb una escriptura pianística gairebé orquestral, amb un riquíssim ventall de tonalitats i modulacions, i una amplitud inusual en les progressions dinàmiques. La D. 845, amb els quatre moviments de rigor, va ser la primera Sonata de Schubert publicada en vida, l’any 1826, i la va dedicar a l’arxiduc Rudolph d’Àustria. Curiosament, és aquesta i no pas l’altra (l’aparentment inacabada D. 840) la que Schubert incloïa al programa dels recitals que va fer aquell any arreu d’Àustria. La Sonata en La menor és una de les obres més perfectes i reeixides de Schubert, amb un clima expressiu homogeni, amb aquest caràcter ombrívol i melancòlic tan propi de la producció d’aquells anys, proper al sentiment de resignació però lluny de l’element dramàtic o tràgic. Música sincera i estremidora, i un retrat del creador.

Xavier Chavarria, musicòleg i crític musical