La barba de Brahms: abans i després

El 1878 Johannes Brahms va començar a deixar tapar-se el rostre amb el que havia d’esdevenir una barba patriarcal, sumèria, sacerdotal, sàvia, estirada, immòbil, inflada, llarga i fluvial. Malgrat que aquesta barba li va surar més enllà de la meitat de la seva vida (als 43 anys d’una vida de 64) i de la seva obra (l’opus 77 d’un catàleg de 122), una vegada apareguda el pèl serrat abundós, ens resulta difícil associar la paraula “Brahms” amb una imatge que no sigui aquesta: la barbuda.

Entre els estudis musicològics més rebuscats n’hi ha algun que suggereix que abans de la barba, les obres de Brahms són més àmplies i plenes d’extroversió i bravura: les tres Sonates, l’Scherzo, les Variacions Händel, les Variacions Paganini, la Primera i la Segona Simfonia, el Primer Concert per a piano i el Concert per a violí. Després de la barba (ens recorda el pianista Antonín Kubálek), “la música de Brahms esdevé decididament més introvertida, contemplativa, melangiosa i fins ombrívola”: les Simfonies següents, op. 76, 79 i els op. 116-119, el Segon Concert per a piano, el Quintet per a clarinet i cordes i els Cants seriosos. La hipòtesi ens diu aleshores: ¿és la barba la responsable de la música o la música és la responsable de la barba?

En un assaig deliciós titulat Wallender Wall: Der Bart des Johannes Brahms (Mur ondulant: la barba de Johannes Brahms), el músic i periodista Joachim Reiber ho exposa amb claredat: “la imatge de Brahms barbut ha crescut massa respecte de l’altra”. I no solament això, “la transformació externa com a signe de consolidació interna” és l’argument per acabar mostrant el debat: aquella barba, ¿mostrava o amagava alguna cosa?

No ho sabem. El cert, però (i això sí que ho sabem) és que als 43 anys, en haver renunciat decididament al matrimoni, a l’òpera; després de rebutjar el doctorat honoris causa dels “divertits” anglesos, i deixar de costat les seves tasques com a director a Viena, Brahms va fer el seu primer viatge (de cinc), el viatge goethià de qualsevol jove europeu, a Itàlia. Va tornar en èxtasi de Sicília, vi i dispeseres (Taormina?, l’èxtasi!); i tal com suggereix en algunes cartes, per la manca d’un barber, es va deixar créixer la barba entre estudiava i rellegia la Xacona de Bach.

“I el pitjor de tot: arribaré amb una barbassa! Prepara la teva dona perquè aquest espectacle horrorós, perquè algú s’ha reprimit durant tant de temps, no pot ser bonic...” Així ho va dir al seu gran amic Scholz... i així va continuar amb les seves pensades sobre el fet... “Em vaig deixar la barba per no assemblar-me ni a un capellà ni a un artista...”, “Amb barba puc anar a Bayreuth de manera anònima i camuflar-me entre els wagnerians...”, i a sa mare l’adverteix així: “Estimada mare, tingueu l’amabilitat d’anar a l’Ajuntament amb el passaport adjunt i d’aconseguir-ne un de nou. A més, no oblideu de posar-hi la barba i de fer-ho immediatament”. En fi..., després d’aquest decisió, el descuit, la descurança i fins i tot la ridiculesa de la seva indumentària en seran els símbols. Però, malgrat que a Txaikovski li recordava un vell i bonhomiós pope rus, la figura de Brahms esglaia i paralitza qualsevol pensament. Una mirada fixa i blanca-i-negra –que sabem de ninetes blaves– als retrats que en coneixem, fa sentir un immens desavantatge intel·lectual, mesurada en ironies i judicis brutals.

¿Es pot, doncs, organitzar la vida i l’obra de Brahms en funció d’aquell pèl de la cara, d’aquella barba ubiqua? Res no mostra que no sigui possible i als historiadors –n’hi ha molts que ho asseguren–, tot i que se’ls demana que facin parlar els fets, també els són prohibides moltes coses, però que no siguin tímids en les hipòtesis.

***

I si parlem de les seves quatre Simfonies, no resulta exagerat dir que cadascuna és una aventura molt diferent i un cosmos en si mateixa. Però la millor manera de comprendre-les és d’enllaçar-les i imaginar-ne una simfonia gegantina, un cosmos encara més immens, compost alhora de quatre simfonies com si fossin grans moviments.

Així, la Primera –l’esperada simfonia, anomenada “Desena” de Beethoven– és ampul·losa amb la seva introducció imponent: un timpani que colpeja amb insistència sobre un fosc i intricat teixit orquestral. L’“Andante” és una pausa reflexiva; a l’scherzo hi ha placidesa i elegància, però és el finale imponent quan es tanca aquest viatge de la foscor a la llum: la melodia de ressonàncies beethovenianes (“... fins i tot un ruc se n’adonaria!”, sembla haver dit Brahms...), la seva crida de corn alpí i el seu coral amable que esclatarà ple de llum per tancar la manera grandiosa aquest imaginari primer moviment.

La Segona podríem veure-la com un adagio tendre i amable que per a Clara Schumann brillava amb un optimisme lluminós i elegíac en contrast necessari amb la Simfonia anterior. Alguns van voler dir-ne “Pastoral”, però la cosa no va arrelar... Tanmateix, hi ha regust bucòlic, dansa lleugera, plaers espontanis i també melangia..., però res de tempestes, llamps i trons! La sensació general és d’equilibri i calma, tal com correspon a aquest gran segon moviment de la nostra imaginada megasimfonia brahmsiana.

La Tercera és, sens dubte, la més popular per allò de la novel·leta dels primerencs anys seixanta T’agrada Brahms? i la seva metàfora dels amors perduts. Segons la seva autora, Françoise Sagan, la pregunta no significava res més que el record d’aquelles tendres èpoques en què ens demanaven quins eren els nostres gustos, la nostra música favorita... La Tercera és l’única simfonia que no acaba amb grans fanfares, sinó amb l’eco del primer tema que en el primer moviment és joiós, triomfal i dramàtic per tornar al darrer moment ara ple de calma i balsàmic. Al centre un “Andante” de reposada senzillesa i, després, el “Poco allegretto” amb rostre –si es vol– d’Anthony Perkins i Ingrid Bergmann. Però compte!, ni que s’hagi convertit en “mercaderia” de Hollywood, no ha perdut ni un bri de bellesa ni de la seva estranya mescla de lirisme, afabilitat i delicadesa, com si es tractés d’un gran intermezzo.

I com a quart moviment d’aquesta immensa simfonia brahmsiana, doncs justament la Quarta, amb la seva hiperbòlica passacaglia final, que tanca el gran cicle amb una apoteosi de 35 variacions orquestrals: el final dels finals. Però per arribar-hi cal merèixer-ho, i això significa assaborir amb gust refinat les argúcies tècniques de Brahms. Amb ben poques idees basteix un primer moviment com si fos una xarxa enredada i atapeïda. Hi ha dolor i anhel manifestats en aquesta qualitat tornassolada dur-moll (major-menor) que caracteritza Brahms. Però ull!, en aquest cas, la simfonia va de la llum davallant cap a la foscor i tanca així la simfonia colossal integrada de quatre grans simfonies.

***

M’agrada Brahms? Doncs sí... La raó és ben senzilla: en Brahms trobo –alhora!– la severitat bachiana, el lirisme mozartià, l’arquitectura beethoveniana, i fins i tot la melangia schubertiana unida a l’esperit fantasiós schumannià. Si hi afegim les elucubracions harmòniques i rítmiques tan estimades i demostrades per Schönberg en el seu assaig Brahms el progressiu, acabarem també tenint Wagner (sense metafísiques ni mitologies...) i Schönberg (sense dodecafonisme...), és a dir, la història de la música en un sol compositor, però sense deixar de percebre l’autenticitat genuïna del mateix Johannes Brahms...

I per bé que no caldria dir-ho, també hi trobo (i tant!...) el clàssic i el romàntic, el formal i l’expressiu, l’extrovertit i l’íntim, l’humor agitanat i el cant seriós, l’ampul·lós i el reconcentrat, la complexitat tècnica i la bellesa ingènua. Hi trobo, doncs, el Johannes Brahms barbamec i el Brahms barbut.

Carlos Calderón Urreiztieta, doctor en humanitats i divulgador musical