El pianista Adrià Blanco ens presenta la integral de l’obra pianística de Joan Magrané, compositor convidat enguany al Palau de la Música. Són obres breus, de caire intimista i molt personal, on Magrané estableix un diàleg amb les diverses tradicions d’on beu, cosa que ha esdevingut un dels leitmotiv de la seva encara breu però intensa carrera.
El concert s’inicia amb Visions, obra del 2011 que parteix de fragments de versos de sant Joan de la Creu, santa Teresa de Jesús i Fray Pedro de Encinas que encapçalen cada moviment. Magrané ens inicia en el misticisme numèric en “por la escala secreta…” per transportar-nos a una flaire harmònica de “rosas y jazmines…” que condueix a l’exuberància sensorial “del cristalino muro”, moviment ondulant i preciosista on s’intercalen records dels moviments precedents.
El regust espiritual es manté en les dues obres següents, inspirades en Frederic Mompou, nom clau del que Magrané anomena la seva “antologia sentimental” de la música catalana. En Encantaments (2013) ressona l’espiritualitat essencialista de Mompou, per exemple al tercer moviment, titulat “Jardí de campanes”, tot fent referència a un símbol sonor propi de l’univers de Mompou; o també en l’intens cinquè moviment, “Peça per a la mà esquerra”, en el qual s’exploren les possibilitats sonores d’una sola mà. Cançó i dansa (2017) parteix del número 3 de la sèrie homònima de Mompou, basat al seu torn en El noi de la mare i una sardana original, però Magrané dilueix els materials originals per fer-ne una creació totalment personal.
Doble i Fulls d’àlbum exploren altres referents de la cultura catalana. La primera, del 2015-2016 i dedicada al propi Blanco, s’inspira en el quadre de Dalí Cignes reflectint elefants per crear dos moviments el segon dels quals transmuta el material del primer. En Fulls d’àlbum (2016) Magrané homenatja Granados a partir d’una música que transcorre per moments de delicadesa gairebé minimalista fins a clímaxs esclatants.
A partir de Dues peces es mostra la connexió de Magrané amb la rica tradició pianística germànica. Aquesta obra plena d’èxit del 2017, que va arribar a ser candidata als Premis Grammy, parteix de l’Adagio D. 178 de Schubert, amb un primer moviment on una secció cristal·lina i calmada contrasta amb una altra de més viva i dansada, i un segon i últim on se senten difuses variacions de motius de l’obra de Schubert.
Per últim, Blanco ens ofereix les quatre Fantasiestücke (2018-2020), obres concebudes des d’un prisma especialment schumannià. De fet, la primera juga, de manera molt lliure i personal, amb les notes que en la nomenclatura alemanya corresponen “R. Sch”. Les referències romàntiques segueixen en la segona, amb una actualització interessant de Beethoven a través del pianisme de Brahms, i en l’última pren Liszt com a referent. En canvi, en la tercera Magrané connecta amb Bach, tot usant formes barroques per a teclat, certs ecos d’obres del Preludi (Fantasia) en La menor, BWV 922 i jocs amb les notes del nom d’aquest compositor.

Aurèlia Pessarrodona, Doctora en musicologia i cantant