Punt i... final?

Durant la darrera dècada alguns tenim la certesa que hem crescut (com a persones, com a oients) al costat de Benjamin Alard, amb cadascuna de les visites que ha fet al Palau de la Música per desgranar la integral per a teclat de Johann Sebastian Bach. Amb el concert d’avui culmina una fita que molts ens preguntàvem fins on ens portaria, i si tots plegats seríem capaços de fer el cim. Doncs bé, aquí estem, a punt per escoltar el darrer dels concerts d’aquesta integral fascinant en què hem comptat amb un músic excepcional que, en aquests anys precisament, ha deixat de ser una promesa solvent per esdevenir un intèrpret internacionalment reconegut de l’obra del geni d’Eisenach.

En fer el cim d’una gran muntanya, cal sempre clavar una bandereta al punt més alt, i en aquesta vetllada Alard ens proposa fer-ho amb una acurada selecció de peces que ens mostren aquest Bach divers però fidel al seu estil; amant de les formes petites, però gran en la seva concepció de la música; amb els peus arrelats a la tradició, però portant-la a límits insospitats sense transgredir-la.

Un bon exemple d’aquest últim aspecte és la Fantasia cromàtica i fuga en Re menor, BWV 903, obra que s’emmarca en la producció de Bach al voltant del 1720, quan treballava a Weimar i Köthen, just abans de traslladar-se a Leipzig, on romandria més d’un quart de segle, fins al final de la seva vida. Ens trobem, doncs, amb un compositor de més de trenta anys, ja experimentat, que porta les normes de la tonalitat a l’extrem, però sense sortir-se mai de les normes estrictes. La Fantasia fa honor al seu nom, tot exhibint els trets de l’anomenat stylus phantasticus, en què regnen la improvisació i l’especulació harmònica. Tot seguit, la Fuga ens torna al cànon estricte de la composició, amb el gènere en què Bach va ser –és, encara– mestre absolut. Amb una melodia plena de cromatismes i salts que dificulten la composició enormement, el creador posa a prova l’intèrpret i ofereix als oients una veritable proesa.

En la selecció de preludis i fugues d’El clave ben temperat que ens proposa Alard, hi trobem des de peces tan conegudes com el BWV 848 en Do sostingut major fins a d’altres que potser no han captat tant l’atenció del públic general. El caràcter contemplatiu dels números 849 i 853 conviurà per uns moments amb l’esperit galant del 858, l’impuls de la fuga 873, la misteriosa felicitat del 874... En fi, un catàleg força complet dels millors fruits de l’enginy bachià.

Per acabar, un fragment, només un, de L’art de la fuga, que junt amb la Missa en Si menor i l’Ofrena musical constitueixen el testament de Bach recopilat per ell mateix en els tres darrers anys de vida. L’escollit és el “Contrapunt XI”, en què el tema original amb prou feines és recognoscible: Bach el deforma canviant-ne el ritme, incorporant-hi pauses que fan que l’entrada de la melodia sigui sempre a contratemps, i hi introdueix cromatismes. Les dotze notes sobre les quals Bach construeix aquest monument, alhora hi són i no hi són. Bach sempre té alguna cosa de física quàntica. Per això, també podem dir que aquest és el punt final de la presència d’Alard al Palau, bo i sabent que tornarà a venir –esperem que aviat.

Pep Gorgori, Musicòleg i periodista