A TRAVÉS DE LES CARTES

 “... ha oblidat esmentar que el tema va ser agafat d’un ballet al·legòric per al qual jo mateix vaig escriure la música, de nom Prometeus. Això hauria de figurar a la pàgina del títol. Li prego que ho faci si encara és possible, és a dir, si la feina no ha aparegut ja al públic. Si la modificació de la pàgina del títol té un cost, que sigui a les meves expenses”.

Amb aquestes paraules Beethoven encarregava al seu editor la modificació de la publicació de les Quinze variacions i fuga per a piano en Mi bemoll major, op. 35. Una música escrita el 1802, l’any en què Beethoven redacta el famós “testament de Heiligenstadt” confessant que la seva sordesa l’havia portat a plantejar-se el suïcidi. L’obra es coneix actualment com a Variacions Heroica perquè el tema musical és el mateix que el del moviment final de la Tercera Simfonia. No obstant això, aquest motiu melòdic no era nou en el compositor. La primera vegada que el va fer servir fou el 1800 a les Dotze contradanses, WoO14. Un any més tard tornà a aparèixer al ballet Les criatures de Prometeu, un dels seus grans èxits del moment i amb el qual, segons el que llegim, volia vincular aquesta nova obra. En una altra carta als editors, Beethoven ja remarcava aquesta modernitat de les Variacions. Hi explica que estaven escrites en un estil prou nou i on cada tema es tracta d’una manera completament original:

“en aquestes peces per fi sento que la vida musical s’agita un cop més dins la meva ànima”.

Clara Wieck-Schumann contestava d’aquesta manera a Johannes Brahms després de conèixer els seus Tres intermezzi, op. 11. La influència de Clara dins la composició de Brahms és present en aquestes peces escrites l’any 1892, dos anys després de la retirada formal del compositor. Ell mateix enviava a la compositora cada secció just quan l’acabava d’escriure buscant-ne la valoració i el consell. Els Tres intermezzi són un dels quatre darrers grups de peces per a piano que va escriure Brahms. El propi compositor les va anomenar “Tres cançons de bressol per al meu dolor”, en què el darrer intermezzo amb una música més inquietant i tràgica era la cançó de bressol de tot el seu dolor:

“toca sovint la meva Kreisleriana. En alguns moviments hi ha certament un amor salvatge, i la teva vida i la meva, i com ets”.

Ens traslladem al 1838, Clara Wieck de només 19 anys llegeix aquestes paraules en una de les nombroses cartes que rep de Robert Schumann. Les Vuit fantasies per a pianoforte, op. 16 és una de les obres més importants de la literatura pianística del Romanticisme. Es tracta d’una obra tremendament virtuosa considerada per Schumann com la seva obra predilecta. El sobrenom de Kreisleriana neix pel personatge de ficció creat per E. T. A. Hoffamn, Johannes Kreisler, un geni musical atrapat per la bogeria. Igual que el caràcter maniacodepressiu del personatge, l’obra es correspon amb vuit peces totalment contrastants on basculen les emocions i els sentiments. Des de l’agitació a la calma passant pel terror o l’eufòria. Schumann va dedicar la publicació a Frédéric Chopin, tot i que estava adreçada al seu gran amor, Clara. La jove pianista va interpretar la partitura del seu futur espòs responent:

 “a vegades la teva música m’espanta, i em pregunta: ¿es realment cert que el creador d’aquesta música serà el meu marit?”

Maria José Anglés, musicòloga