El trencanous de l’OSV: interdisciplinarietat, fantasia i un mag de la sorra

Més enllà del repertori culte, acadèmic o del cànon a les sales de concerts, des de fa més d’una dècada la Simfònica del Vallès busca revivificar el format de concert tradicional integrant bandes sonores musicals de cinema, pop-rock i espectacles interdisciplinaris. En aquest sentit, la versió escurçada d’El trencanous de Txaikovski que ens proposa l’OSV estableix un maridatge amb altres disciplines artístiques i estètiques en què música, paraula, llums i l’habilitat fascinant de dibuixar amb sorra de Borja González interactuen en aquest sorprenent exemple d’art efímer.

Es tracta d’un creador que ha sabut desenvolupar una tècnica d’il·lustració singular, fruit de la seva investigació autodidàctica i pionera a Occident en la combinació d’arts escèniques i plàstiques. La seva idea es basa en el teatre de llums i ombres de segles anteriors i assoleix una representativitat visual que remet al cinema mut desenvolupant-se performativament. És a dir, realitzant-se durant el transcórrer de l’espectacle i esvaint-se en el temps, ja que les imatges se superposen, s’encadenen i es transformen: d’un dibuix en neix un altre.

Ho fa amb sorra del desert del Gobi de Mongòlia, preuada per les seves propietats: un gra molt fi, sec, suficientment pesant, però prou volàtil per relliscar damunt la taula de llum (una caixa de fusta amb llum i vidre translúcid) i per elaborar uns dibuixos de gran delicadesa amb què aconsegueix estampes tan gràfiques i memorables com l’aparició de l’arbre de Nadal o la festa d’amor amb els dos rostres dels protagonistes com a conclusió. A més, l’observació del seu treball té un caràcter hipnòtic –i meditatiu, ja present en la filosofia zen amb dibuixos abstractes i les seves arrels filosòfiques i terapèutiques– que realça la teatralització de la sorra com a element. De fet, ocasionalment hi podreu observar una lleu coreografia gestual i economia dels moviments per transformar les escenes i no trencar la sincronia amb el guió àgil i concís ideat pel músic i president de l’OSV, Jordi Cos; de la locució de l’actor doblador Luis Posada, i de la pròpia selecció musical d’aquest ballet estrenat al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg el desembre del 1892.

Basat en el conte de l’escriptor i compositor alemany E. T. A. Hoffmann (1776-1822), El trencanous i el rei dels ratolins (1819) originàriament és un text d’horror, amb amenaces, raptes i transformacions que ens recrea uns personatges i un món que en essència són pura fantasia, pertanyen a un país impossible de dolços concebut pel somni d’un infant; a diferència de, per exemple, els de La bella dorment del mateix Txaikovski, que són personatges reals dins un conte. El ballarí i coreògraf Marius Petipa (1818-1910) va adaptar el llibret a partir de la versió d’Alexandre Dumas pare transformant-ne els aspectes més enigmàtics i foscos sota un vel d’un caire inofensiu i màgia blanca en la línia de ballets fairy, tan del gust francès i rus durant el segle XIX. De fet, aquesta va ser la segona col·laboració amb Txaikovski, que d’adolescent havia vist moltes produccions de ballet procedents de França.

En aquest sentit, el romanticisme resplendent d’El trencanous i la seva música teatral alineada amb les necessitats de la dansa sublimen la fascinació del segle XIX per elements com: la fantasia, el somni, l’humor, l’amor i, especialment, els monstres, com el rei de les rates i el propi Trencanous, que és un autòmat humanitzat. Que s’oposen en una clàssica polaritat arquetípica entre bé i mal, allò sobrenatural i allò real, la foscor i la llum; on allò sinistre és abatut per la bellesa. Una bellesa que, amb aquests al·licients interdisciplinaris que ens brinda la Simfònica del Vallès, converteix els concerts en quelcom molt viu, en una festa cultural i en una experiència intensa, encertadíssima i ben calibrada per als sentits dels adults i dels infants.

Albert Ferrer Flamarich, musicògraf i historiador de l’art