El subtítol del manuscrit del primer volum d’El clave ben temperat de Bach exposa dues premisses fonamentals del que ha esdevingut un dels compendis més transcendentals de la història de la música. “Preludis i fugues en tots els tons i semitons [...] per a la pràctica i el profit dels músics desitjosos d’instruir-se i per recrear a qui són destres en aquest art”. I Bach en aquest primer volum integrat per 24 preludis i fugues escrits en totes les tonalitats majors i menors de l’escala elevava al màxim exponent els fonaments de l’anomenat temperament igual. Les investigacions sobre l’afinació del teòric Andreas Werckmeister van culminar l’any 1691 amb la publicació del Musikalische Temperatur. L’exactitud en la divisió de l’octava natural en dotze semitons a igual distància permetia l’afinació precisa dels instruments de teclat en totes les tonalitats; l’únic interval pur ara seria l’octava i la possibilitat de modular lliurement per totes les tonalitats obriria les portes a la música del futur. Aquest nou mètode d’afinació s’oposava al temperament natural que, grosso modo, creava imprecisions intervàl·liques quan s’empraven les tonalitats amb gran nombre de sostinguts i bemolls.

I sí, els estudiants de clave, de piano (alguns de molt avantatjats, com un jove Evgeni Koroliov que dècades enrere i amb disset anys ja va interpretar el primer volum en directe a Moscou), hi han après al llarg dels segles la rapidesa en l’articulació o l’entrenament de la polifonia. Tots els grans mestres i compositors (des de Mozart –que va conèixer l’obra mitjançant el baró Gottfried van Swieten i fins i tot en va transcriure fugues del segon volum per a quartet de corda– fins a Xostakóvitx, passant per Beethoven, Chopin, Schumann...) s’hi han apropat inexorablement en la interpretació i en l’aprofundiment de l’estudi.

L’origen d’aquest primer volum es remunta a l’any 1720, quan Bach ocupava el lloc de mestre de capella i director de música de cambra al servei del príncep Leopold d’Anhalt-Köthen, una cort calvinista on el compositor d’Eisenach quedava eximit d’escriure música religiosa per centrar-se exclusivament en la música instrumental. Allí escriví entre desenes de composicions inoblidables un llibre d’exercicis per al seu fill de deu anys Wilhelm Friedemann que esdevindria la gènesi d’un volum acabat a Köthen el 1722 i que seria imprès pòstumament l’any 1801. Vint-i-quatre preludis amb les fugues corresponents –exemplificació pràctica del domini de la tècnica del contrapunt– sublims –com la quarta a cinc veus–, trepidants –com la desena a dues veus– o serenes –com l’escrita en Sol menor (núm. 16). La monumental i complexa fuga en La menor (núm. 20) o la transcendència de la fuga a cinc veus en Si bemoll menor (núm. 22) precedeixen la immensa i sumptuosa fuga en si menor que clou aquest primer llibre. Totes les fugues venen precedides per preludis monotemàtics, celebèrrims –com el primer, segon, cinquè o sisè–, transcendentals –com el vuitè–, d’alta demanda d’articulació –com el desè–, emotius –com l’escrit en Sol menor– o d’un sublim misticisme –com l’assolit al darrer.

Koroliov els darrers anys ja ens ha portat al Palau L’art de la fuga (2016) o les Variacions Goldberg (2019) fent sempre bo l’elogi que va proclamar György Ligeti: “Si hagués d’endur-me a una illa deserta només una obra musical, triaria el Bach de Koroliov. El sentiria fins al meu darrer alè”.

Lluís Trullén, crític musical de la «Revista Musical Catalana»