• De Catalunya, al món

    Concert per a violí de Juli Garreta

    Tardes al Palau

    Dilluns, 12 de maig de 2025 – 19 h

    Sala de Concerts

  • Compromís amb el medi ambient:

    • Logo EMAS - ES-CAT-000323
    • Logo AENOR - ISO 14001
    • Logo Biosphere

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

  • Poema

    N’eren deu mil, els trabucaires.
    I l’univers un tro.
    Blancafort i Toldrà toquen l’última sardana.
    Miró, entre ocells i barretines, aviva els horts solars.

    Qui és el Desvetllat? No siguis estantís.
    Obre’t al llamp, al vent i a la ferida.

    “Goiteu ací, ermitana”,
    diu el pastor, el de la Caterina.

    I Sales assevera, des de Macorís:
    “L’Arreu, l’Enlloc o el Qui-Sap-On
    no em són més estrangers que el Temps i que la Vida”.

     

    Lluís Calvo
    Del llibre Estiula (fragment del poema “Mollera i núvol”).
    Barcelona: LaBreu Edicions, 2011.

  • Biografies

  • Textos

    Joan Lamote de Grignon (1872-1949)
    Tres Cançons sobre poemes de Geroni Zanné

    Prec de Madona Elisenda

    Trobaire amic; vos qui sabeu dir, bellament, galanes coses
    i amb vostres versos escampeu la dolça flaire de les roses,
    mireu mos ulls i si hi trobeu un tema bo per fer-hi gloses,
    que canti alegre vostre veu i emmudiran els cors d’aloses.

    Quan el sonet serà acabat
    mon tendre cor vos serà dat;
    sereu mon rei! sereu ma joia!
    I reclinada en vostre si
    versos a doll vos faré dir.
    Vos sou el mestre i jo la noia.

    Ros ton cabell, blau ton vestit

    Ros ton cabell, blau ton vestit,
    negres tos ulls com negre nit.

    Místic perfum, flor virginal,
    gaia visió del temps vernal.

    Vagues, subtil, com un encens,
    mon ésser tot màgica ullprens.

    Guaita ara a mi, gira l’esguard,
    Àngel després d'un dolç esbart.

    No m’has dit sentit, tresor volgut?
    Passes de llarg? Oh, Joventut!

    Uns llavis molls de la fresca rosada

    Uns llavis molls de la fresca rosada sent el meu cor;
    Mos ulls se perden per entre l'onada d'uns cabells d'or;
    Floreix d'Abril l'alegria suprema, el cel é blau;
    El Sol radia gojos com l'emblema d'eterna pau.

    Llom el místic retorn de les roses, la llum gentil;
    El cel és gai de l'orquestra d'aloses, regna l'Abril;
    Pels aires vola la gaia estridència dels galls desperts,
    cantem germans la florida presència dels arbres verds.


    Joan Manén (1883-1971)
    El Pardal (text popular ampliat per Joan Manén)

    Una cançoneta nova, jo vos diré,
    del pardal quan s’ajocava sota orangé.
    El pardal quan s’ajocava feia remor,
    per veure si el sentiria la seva amor.
    Seva amor és dins la cambra que no en sent res.

    Les onze hore són tocades ves-te a acotxar.
    No m’acotxo pas encara, vaig de camí
    som fet una prometença a Sant Magí.
    Quan a Sant Magí vaig ésser vaig suplicar
    que em deixés anar a mes terres per festejar.

    Quan vaig ser a mes terres jo els encontrí
    tres amors que n’hi tenia allí.
    Tres galanes que tenia eix ocellet
    Mariana, Petronel·la i Isabelet.

    Tres amors que n’hi tenia quan els trobí
    Els vaig donar una Creueta de Sant Magí.
    Ella li’n fa: no és hora, quan m'haureu demanadeta
    llavors serà raó.

    Heus aquí la cançó nova del pardal i els seus tres amors!


    Marc Migó (1993)
    La força de voluntat (Basat en un conte de Quim Monzó (1952))

    L’home porfidiós sap que es tracta tan sols de tenir
    [...] la voluntat ferma d’aconseguir-ho. No hi ha més
    històries, ni enigmes de cap mena. S'agenolla, abaixa el tors
    fins que la cara li queda a un pam de la pedra (una pedra un
    xic allargada, arrodonida, grisa) i vocalitza amb claredat:

    —Pa.

    Durant una estona mira la pedra fixament, clavant els
    ulls en cada irregularitat, mirant de copsar-la del tot, fins
    que la pedra es converteixi en una prolongació [...] d’ell
    mateix. És al pic del migdia; la brisa compensa l’esplendor del sol. [...]

    —Pa.

    Ha triat "pa" perquè sempre ha sentit a dir que és el
    primer que diuen els nens, [...] la síl·laba més fàcil per
    engegar a parlar.

    —Pa.

    La pedra continua en silenci. L’home porfidiós
    somriu. No es rendeix fàcilment davant de les adversitats.

    [...]

    —Pa [...]

    La pedra calla [...]

    [Pa
    La pedra calla.]

    —Pa pa pa pa pa pa. Pa!

    Cap resposta. L’home torna a somriure, s’acaricia la
    barbeta [...] i es posa dret. [...]

    —PAAA!!!

    L’aparent indiferència del mineral l’entendreix.
    L’acaricia amb els capcirons dels dits. [...]

    —Pedra. Hola, pedra. Pedra. Pedra... [...] Va, 
    digues: pa.

    La pedra no diu res. L'home porfidiós li fa un petó.
    [...]

    —[Pedra. Hola, pedra]. No et demano res que no
    puguis fer amb una mica d'esforç. Ara ho repetiré una altre
    cop. I tu, tot seguit, ho repetiràs amb mi. Entesos? [...] Va,
    digues: pa.

    Para l’orella contra la superfície de la pedra, a veure
    si els esforços d’aquesta es tradueixen ni que sigui en un 
    xiuxiueig. Però no:silenci. El silenci més absolut.
    L’home porfidiós inspira profundament i torna a la
    càrrega. Ofereix nous arguments a la pedra, li explica per
    qué li deu costar tant d’esforç parlar i com ho ha de fer per
    sortir-se’n. [...] Porta la pedra a casa. [...] La deixa
    descansar tota la nit. L’endemà al matí li desitja bon dia, la
    renta amb cura, sota el raig de l’aixeta, amb aigua tèbia: ni
    massa freda ni massa calenta. Després la treu al balcó. Des
    del balcó es veu tota la vall, amb els xalet dels estiuejants
    escamptats, una punta de l’estany i, al lluny, els llums de
    l’autopista. [...]

    Tres dies més tard, l’home porfidiós fa veure que
    s’empipa:
    —Molt bé. Si no vols no parlis. Et penses que no
    m’adono del teu menyspreu tàcit? [...] Només et dic una
    cosa: de mi no s’en burla ningú.

    L’home porfidiós agafa la pedra [...], l’estreny (tant
    que la cara acaba per posar-se-li vermella) i finalment la
    llança amb força. Al cel, la pedra descriu un arc: per damunt
    de la vall, dels xalets i de les piscines dels estiuejants [...],
    per damunt de l’autopista bastant buida de cotxes [...], fins
    que cau al bell mig d’una plaça, als peus d’uns turistes
    alemanys que fotografien amb tanta atenció la catedral que
    no s’adonen dela caiguda de la pedra, que xoca amb les
    llambordes i, trencant-se, deixar anar un so sec bastant
    semblant a "pa!".

    © 1993, 1999 Quim Monzó. Drets exclusius d'edició: Quaderns Crema, S.A.U. Repoduït amb permís de Quaderns Crema S.A.U.

    Nota: [...] apareix quan el compositor ha omès part del text original.
    Les paraules entre claudators han estat repetides. El nombre total de "pas" que el cor canta i crida és molt superior al que aquí es mostra.

  • També et pot interessar...

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mecenes col·laboradors

    Mitjans Col·laboradors

    Benefactors d'Honor

    Benefactors Principals

    Benefactors

Índex