Prec de Madona Elisenda

Trobaire amic; vos qui sabeu dir, bellament, galanes coses
i amb vostres versos escampeu la dolça flaire de les roses,
mireu mos ulls i si hi trobeu un tema bo per fer-hi gloses,
que canti alegre vostre veu i emmudiran els cors d’aloses.

Quan el sonet serà acabat
mon tendre cor vos serà dat;
sereu mon rei! sereu ma joia!
I reclinada en vostre si
versos a doll vos faré dir.
Vos sou el mestre i jo la noia.

Ros ton cabell, blau ton vestit

Ros ton cabell, blau ton vestit,
negres tos ulls com negre nit.

Místic perfum, flor virginal,
gaia visió del temps vernal.

Vagues, subtil, com un encens,
mon ésser tot màgica ullprens.

Guaita ara a mi, gira l’esguard,
Àngel després d'un dolç esbart.

No m’has dit sentit, tresor volgut?
Passes de llarg? Oh, Joventut!

Uns llavis molls de la fresca rosada

Uns llavis molls de la fresca rosada sent el meu cor;
Mos ulls se perden per entre l'onada d'uns cabells d'or;
Floreix d'Abril l'alegria suprema, el cel é blau;
El Sol radia gojos com l'emblema d'eterna pau.

Llom el místic retorn de les roses, la llum gentil;
El cel és gai de l'orquestra d'aloses, regna l'Abril;
Pels aires vola la gaia estridència dels galls desperts,
cantem germans la florida presència dels arbres verds.

Joan Manén (1883-1971)
El Pardal (text popular ampliat per Joan Manén)

Una cançoneta nova, jo vos diré,
del pardal quan s’ajocava sota orangé.
El pardal quan s’ajocava feia remor,
per veure si el sentiria la seva amor.
Seva amor és dins la cambra que no en sent res.

Les onze hore són tocades ves-te a acotxar.
No m’acotxo pas encara, vaig de camí
som fet una prometença a Sant Magí.
Quan a Sant Magí vaig ésser vaig suplicar
que em deixés anar a mes terres per festejar.

Quan vaig ser a mes terres jo els encontrí
tres amors que n’hi tenia allí.
Tres galanes que tenia eix ocellet
Mariana, Petronel·la i Isabelet.

Tres amors que n’hi tenia quan els trobí
Els vaig donar una Creueta de Sant Magí.
Ella li’n fa: no és hora, quan m'haureu demanadeta
llavors serà raó.

Heus aquí la cançó nova del pardal i els seus tres amors!

Marc Migó (1993)
La força de voluntat (Basat en un conte de Quim Monzó (1952))

L’home porfidiós sap que es tracta tan sols de tenir
[...] la voluntat ferma d’aconseguir-ho. No hi ha més
històries, ni enigmes de cap mena. S'agenolla, abaixa el tors
fins que la cara li queda a un pam de la pedra (una pedra un
xic allargada, arrodonida, grisa) i vocalitza amb claredat:

—Pa.

Durant una estona mira la pedra fixament, clavant els
ulls en cada irregularitat, mirant de copsar-la del tot, fins
que la pedra es converteixi en una prolongació [...] d’ell
mateix. És al pic del migdia; la brisa compensa l’esplendor del sol. [...]

—Pa.

Ha triat "pa" perquè sempre ha sentit a dir que és el
primer que diuen els nens, [...] la síl·laba més fàcil per
engegar a parlar.

—Pa.

La pedra continua en silenci. L’home porfidiós
somriu. No es rendeix fàcilment davant de les adversitats.

[...]

—Pa [...]

La pedra calla [...]

[Pa
La pedra calla.]

—Pa pa pa pa pa pa. Pa!

Cap resposta. L’home torna a somriure, s’acaricia la
barbeta [...] i es posa dret. [...]

—PAAA!!!

L’aparent indiferència del mineral l’entendreix.
L’acaricia amb els capcirons dels dits. [...]

—Pedra. Hola, pedra. Pedra. Pedra... [...] Va, 
digues: pa.

La pedra no diu res. L'home porfidiós li fa un petó.
[...]

—[Pedra. Hola, pedra]. No et demano res que no
puguis fer amb una mica d'esforç. Ara ho repetiré una altre
cop. I tu, tot seguit, ho repetiràs amb mi. Entesos? [...] Va,
digues: pa.

Para l’orella contra la superfície de la pedra, a veure
si els esforços d’aquesta es tradueixen ni que sigui en un 
xiuxiueig. Però no:silenci. El silenci més absolut.
L’home porfidiós inspira profundament i torna a la
càrrega. Ofereix nous arguments a la pedra, li explica per
qué li deu costar tant d’esforç parlar i com ho ha de fer per
sortir-se’n. [...] Porta la pedra a casa. [...] La deixa
descansar tota la nit. L’endemà al matí li desitja bon dia, la
renta amb cura, sota el raig de l’aixeta, amb aigua tèbia: ni
massa freda ni massa calenta. Després la treu al balcó. Des
del balcó es veu tota la vall, amb els xalet dels estiuejants
escamptats, una punta de l’estany i, al lluny, els llums de
l’autopista. [...]

Tres dies més tard, l’home porfidiós fa veure que
s’empipa:
—Molt bé. Si no vols no parlis. Et penses que no
m’adono del teu menyspreu tàcit? [...] Només et dic una
cosa: de mi no s’en burla ningú.

L’home porfidiós agafa la pedra [...], l’estreny (tant
que la cara acaba per posar-se-li vermella) i finalment la
llança amb força. Al cel, la pedra descriu un arc: per damunt
de la vall, dels xalets i de les piscines dels estiuejants [...],
per damunt de l’autopista bastant buida de cotxes [...], fins
que cau al bell mig d’una plaça, als peus d’uns turistes
alemanys que fotografien amb tanta atenció la catedral que
no s’adonen dela caiguda de la pedra, que xoca amb les
llambordes i, trencant-se, deixar anar un so sec bastant
semblant a "pa!".

© 1993, 1999 Quim Monzó. Drets exclusius d'edició: Quaderns Crema, S.A.U. Repoduït amb permís de Quaderns Crema S.A.U.