els meus ulls tenen forats

si hi endinso aquestes mans
m’estiro la flor
de les entranyes

el calze que té l’oracle
al seu final

Laia Llobera
Paradísia (2023)

Les actuacions del Cosmos Quartet són cites estimulants del calendari musical gràcies a una maduresa com a conjunt reconeguda per la crítica especialitzada i avalada pels dos enregistraments en disc compacte. D’aquesta manera s’ha posicionat com un referent interpretatiu que “domina la tècnica en tot el recorregut de la punta al taló dels arquets, amb un legato robust, un staccato finíssim, la convenient moderació del vibrato i una emissió tan austera en forte com extravertida en piano”, tal com ha escrit Antoni Batista. Les seves alenades romàntiques no deixen escletxa a l’ensopiment gràcies a una barreja d’implicació, musicalitat i sensació de plenitud sonora (cantabilitat, afinació, pulcritud d’atacs, idoneïtat en les transicions, construcció...), que li permet abordar repertoris com el d’avui, que ens portarà des de l’herència polifònica i la màxima elaboració contrapuntística de Mozart fins a la plena assumpció i recreació dels models classicistes en una exhibició tècnica i formal d’autoafirmació per part de Brahms. Des d’aquesta essència, hereva de Haydn i Beethoven com a precedents d’una línia vienesa extrapolada a essència germànica i convertida en paradigma europeu, va evolucionar el jove Webern, sota el mestratge de Schönberg (amb qui formarà la Segona Escola Vienesa). Enmig, el Quartet núm. 1 d’Octavi Rumbau ens atansarà a un dels compositors catalans més rellevants i experimentals del panorama actual, estrenat pel Cosmos Quartet l’any 2022, que també exerceix com un agent promotor de la nova creació amb el més alt compromís interpretatiu.

El concert començarà amb el breu però intens Adagio i fuga, en Do menor, KV 546 de Mozart, datat el juny del 1788 i fruit de la reelaboració d’una de les peces escrites el 1782 i 1783 en estil contrapuntístic en la investigació i estudi sobre l’obra de Bach i Händel. En concret, de la Fuga KV 426. Mozart la va escriure per a conjunt de corda i adaptada també per a quartet de cordes hi exhibeix un domini tècnic del que es coneixia com a “estil savi”. És a dir, el treball de la polifonia imitativa amb textures i combinacions de les veus denses i paritat de protagonisme. Les dues parts es contraposen en construcció, però comparteixen una dimensió expressiva, profunda i plena de clarobscurs.

L’“Adagio” esdevé una mena de preludi crepuscular a partir d’un tema que té dos motius breus juxtaposats per un silenci (un en forte, marcat, curt i amb salt intervàl·lic ample; l’altre, un grupet de semicorxeres en semitons, en piano i com una remor més lírica). Per la seva part, la “Fuga” esdevé un paradigma de perfecció estructural a partir dels habituals procediments d’inversió, disminució i stretta de la fuga com a forma. Mozart hi combina unes frases amb èmfasi declamatori i impetuós respecte d’altres més líriques i fluents a partir de l’entrada del violoncel en el registre greu, seguit per la viola, el segon violí i, finalment, el primer violí; cada tres compassos respectivament. En tota ella, hi domina una pulsació latent, implacable, que dona un ferm sentit en la direcció del discurs inscrit en un atmosfera que, més enllà d’estar en tonalitat menor, presagia moments del Requiem.

Publicat el 1965 com el Quartet 1905, i ambdós estrenats a Seattle el 1962, el Langsamer Satz es tracta d’una obra breu de joventut (uns nou minuts) composta sota la tutela de Schönberg entre els anys 1904-1906. S’inicia amb el primer violí (que predominarà) amb un motiu melòdic que alguns especialistes han volgut veure influït pel segon tema del primer moviment de la Simfonia núm.1 de Mahler, és a dir, el tema pertanyent al segon lied del cicle El camarada errant. No obstant això, l’empremta més evident rau en l’ascendència brahmsiana i tardoromàntica del seu lirisme, de l’escriptura cromàtica, de la riquesa contrapuntística i de l’ús de la sordina que suggereixen un ambient íntim i de vehemència moderada. En aquest sentit, els quatre instruments passen a un primer pla, sovint amb una contramelodia com a reforç i l’acompanyament de la resta (a vegades amb marcats pizzicatti que s’eleven com una veu preeminent) en una pàgina que progressa a partir de l’esmentat motiu que apunta cap a la idiosincràtica condensació de Webern. De fet, tot i resultar menys avantguardista i d’una cantabilitat menys hermètica, comparteix algunes solucions amb el Rondó M.115 (entre d’altres: un final reclòs en ppp, en pianissíssim), interpretat pel Cosmos Quartet en aquesta mateixa sala fa uns mesos.

Influït, entre d’altres, per l’experimentalisme de Dutilleux i Ligeti, el Quartet de cordes núm.1 escrit per Octavi Rumbau (Barcelona, 1980) va ser un encàrrec de la Biennal Internacional de Quartets de corda celebrada a Barcelona el 2020 i encarregada pel Quartet Casals. Es tracta d’una obra profundament abstracta que mostra la capacitat adaptativa i l’atracció sentida pels compositors contemporanis cap aquesta formació, després de les convulsions estètiques, formals i de llenguatge del segle XX.

En aquest sentit, s’hi percep l’herència de l’anomenada “nova complexitat”, sorgida la dècada dels vuitanta. Es tracta d’una composició tècnicament molt exigent que explora els microintervals i l’harmonia com a paràmetres amb funcions sintàctiques i tímbriques. També juga amb el vibrato, els harmònics naturals, els càlculs decimals del tempo o els crescendo i diminuendo sense culminació assolint sonoritats punyents. Algunes posen a prova els límits entre la força màxima i mínima de les cordes prop del ponticello.

Caracteritzat per una dialèctica entre iguals-diferents i un joc de disgregació i cohesió del llenguatge, tendeix a l’heterofonia tímbrica grupal amarada de l’experimentació electroacústica que Rumbau ha treballat en altres partitures. S’inicia amb una mena de caos organitzat per una forta tensió i una gran densitat en la textura, a partir de la qual basteix un món sonor autònom que busca alterar la nostra percepció temporal, lluny de provatures de resultats incerts i meres preocupacions estètiques. S’estructura en diverses seccions juxtaposades caracteritzades per un efecte o figura rítmica en una transformació orgànica on l’extinció d’aquestes figures ens poden donar una pauta des d’un sentit minimalista no tant per les seqüències de treball repetitiu en la línia de Reich o Adams, sinó en la de Feldman i Ferneyhough, per l’austeritat dels petits patrons i una poètica de ràpids esdeveniments, dissociacions melòdiques, micropolifonia i processos múltiples. Alguns d’aquests cerquen un tarannà eteri, sense voluntat mètrica en la partitura i induint una sensació excloent del temps musical en un Quartet que s’extingeix alliberant-se del tempo i cercant una desmaterialització del so.

I en darrer lloc, Brahms. Dedicat a Theodor Billroth (1829-1894), eminent cirurgià i amic de Brahms pertanyent a les elits intel·lectuals vieneses, el segon dels Quartets op. 51 és un bon exemple del que esmentava el director d’orquestra i compositor Whilhelm Furtwängler quan destacava “la misteriosa síntesi d’especificitat subjectiva i realització objectiva” de Brahms. Perquè l’hermetisme exterior, la fluïdesa interior, la fantasia i l’exuberància, tant com l’autodisciplina i rigorosa grandesa brahmsianes, es copsen en aquesta obra estrenada a Viena el 3 de desembre de 1875.

Aleshores havien passat dos anys després de completar juntament amb el seu germà l’opus 51 núm. 1, i dues dècades d’ençà de les primeres concepcions a l’ombra de Schumann. De fet, com han assenyalat la majoria d’especialistes en Brahms, aquest lligam filogeneracional es detecta en el mateix inici de l’obra sobre el motiu del primer violí (Fa, La, Mi, que en nomenclatura alemanya, FAE, remet a un lema conegut pels dos compositors i pel violinista i compositor Joseph Joachim: “Frei, aber einsam” (Lliure, però sol). Líric i afable, aquest és el primer del tres temes d’un moviment construït sobre una canònica forma sonata (també en les relacions tonals) que evoluciona sense fissures, amb flexibilitat en la basculació anímica (impulsiva, dansaire, efusiva, marcial, melangiosa...), dominada per una força latent i allunyada de girs teatrals que acaba amb una coda accelerada.

L’hermetisme exterior i la fluïdesa interior referits per Furtwängler també el podem trobar en el contrast modal (major a menor) del segon tema del primer moviment com a èmfasi melancòlic; o en el cànon imitatiu entre violí i violoncel de la secció central de l’“Andante moderato”, mentre que la viola i el segon violí treballen un altre material dins una densitat de textura i un cert dramatisme en el caràcter. El “Quasi minuetto, moderato” presenta una dansa nostàlgica i distant en ritme ternari que emmarca el scherzando i lleuger episodi central, de pulsació binària, on preval l’articulació en staccato i les reminiscències mendelssohnianes. És a dir, jugant amb la clàssica oposició temàtica: ABA’. Per últim, el “Finale. Allegro non assai”, que clou amb extraversió aquest Quartet, oposa un tema ascendent i sincopat amb un altre de líric i acaronador exposat pel primer violí. El discurs avança amb suspensions, pauses i alguns girs d’estil zíngar, com en els jocs d’unísons, els efectes sincopats i la febril coda.

Albert Ferrer Flamarich, musicògraf i historiador de l’art, crític del «Diari de Sabadell», col·laborador de la «Revista Musical Catalana» i de Ràdio Sabadell.