El programa d’avui reuneix tres obres que mostren com en diferents períodes el quartet de corda s’ha obert cap a nous camins en una exploració i equilibri que perfeccionava aquella conversa entre quatre iguals amb què Goethe el definia; a partir d’una escriptura enrevessada, una execució complexa i un hedonisme sonor que les consagren com a tres de les fites en la densa història del gènere.

En aquest sentit, l’hermetisme líric i l’abstracció del Quartet op. 28 que Anton Webern va compondre entre el 1936 i el 1938 presenta una arrel pitagòrica que no té a veure amb experimentacions aleatòries posteriors, ni poètiques del silenci o tendències dadaistes, sinó amb un hiperracionalisme que atorga supremacia a la forma vinculant-se a un neoclassicisme concretat en tres moviments: un tema i sis variacions primer; un scherzo amb dos trios, el segon dels quals és una doble fuga; i un rondó que inclou un fuga a la secció central, on la sèrie dodecafònica (basada en el motiu musical de BACH: Si bemoll-La-Do-Si, que apareix literal, en inversió, retrogradació) pren una dimensió estructural i clou aquesta obra brevíssima d’autèntica enginyeria musical, que corrobora la capacitat de Webern per desenvolupar un tot a partir d’una idea principal. Certament, va anar molt més lluny que Beethoven i Bruckner, i va fer gala d’una concisió apresa del Schumann pianístic gràcies al singular mestratge transmès per Mahler a Schönberg, Berg i ell mateix.  

Innovador també va ser Beethoven amb el seu Opus 95 (1810-1811, revisat 1814-1816), dedicat al seu amic i músic afeccionat Nikolaus Zmeskall von Domanovecz. Es caracteritza per una narrativa musical molt turmentosa, molt més condensada i amb moviments més breus –i sense cap d’específicament lent– que anteriors Quartets del seu catàleg. De girs tonals sorprenents i canvis de caràcter abruptes, suposa un nou salt endavant, tot i jugar amb formes tradicionals com la sonata al primer moviment –emprant la coda com a segon desenvolupament i rematada de manera continguda, en pianíssim–, com l’scherzo –de rítmica aspra i dos trios– o el rondó, com a conclusió –integrat per tres couplets i tres ritornellos; emmarcat per una introducció lenta i una coda irònica.

Enmig i amb una presència important del violoncel, el segon moviment contrasta seccions cantables i melancòliques amb passatges fugats que, al marge de la densitat de la textura, apunten cap a la complexitat estructural i estilística del període tardà del compositor.

Com Beethoven, que es desplaça de la música per a piano cap a la simfònica per abocar els seus processos creatius al quartet de cordes, l’any 1842 Schumann va compondre’n els seus dins una intensa etapa consagrada a la música de cambra, fruit d’haver estudiat la literatura per a aquesta formació de Haydn, Mozart i Beethoven durant les absències de la seva esposa, de gira com a pianista. Influït pels Quartets de Mendelssohn –a qui estan dedicats– i publicats l’any següent, aquest Opus 41 forma un tríptic el darrer del qual és el més conegut i es caracteritza per la qualitativa invenció temàtica, el tractament harmònic i unes pautes rítmiques que equilibren el protagonisme de les quatre veus, tot i el predomini del primer violí en una trama textural sempre canviant i amb jocs d’alternances. Ho demostra el moviment inicial, bastit en la forma sonata clàssica –amb un desenvolupament, per cert, força breu– que progressa amb variacions motíviques (un d’ells, un interval de cinquena descendent molt present) que donen una fisonomia expandida al contorn temàtic, fins a arribar a una coda plena d’ombres. 

En aquesta línia, Schumann no concep el contrapunt com un sistema constructiu, sinó com una manifestació autònoma i fantasiosa de l’impuls poètic entès com a força motriu i inconscient. Així es percep a l’scherzo, tènuement rapsòdic i caràcter improvisador, amb sobtats canvis de tempo, efectes sincopats i que juxtaposa la reelaboració de dos temes a la manera de variacions. La tercera, per exemple, s’enceta amb un cànon entre el violí i la viola. Aquesta perspectiva del contrapunt es manifesta a l’últim moviment: un motiu homorítmic amb perfil de galop com a base d’aquest rondó, que entre les diverses particularitats presenta una secció emulant la sonoritat de gaita i una febril stretta. Abans el moviment lent (en forma de lied ampliat: ABABA) suposa el punt àlgid de l’obra fluint com una romança sense paraules, de caràcter afligit i atansant-nos cap a les mateixes profunditats emocionals a les quals apuntava Beethoven en els moviments lents dels seus opus cambrístics més emblemàtics.

Albert Ferrer Flamarich, musicògraf i historiador de l’art, crític del «Diari de Sabadell», col·laborador de la «Revista Musical Catalana» i de Ràdio Sabadell