Xavier Sans Fortuny (1962)
Vetlla, revetlla

Ovidi Montllor (1942-1995)
Nocturn per a acordió

Feliu Gasull i Altisent (1959)
En el trencall de les onades (fragment)

Xavier Sans Fortuny
Poema sense acabar

Manuel Oltra i Ferrer (1922-2015)
Nadal

Xavier Puig (1973)
Les formigues (estrena)

Joan Manuel Serrat (1943) – Carles Prat Vives (1985)
Res no és mesquí

Carles Prat Vives
Dona’m la mà

Anna Campmany (1993)
Si jo fos pescador (estrena)

Lluc Bonal (2002)
Paisatge - Maria Jurado, mezzosoprano

Ricard Lamote de Grignon (1899-1962)
Tot l’enyor de demà - Joan Mas, tenor

Eduard Toldrà (1985-1962) – Jordi Domènech (1967)
Visca l’amor

Sant Joan,
noça i bateig de sang!
Les noies riuen amb llur galant.

Quina vesprada
festa pel cor:
cada abraçada deixarà enyor,
cada besada un infant nou.

Pluja de ruda sobre els pitralls,
qui diu l’amada,
qui diu l’amant.

El càntir s’ompli
d’aigua amb anís
que es vessi tota
sines endins.

No hi haurà festa si el foc no és alt,
si molt no es besa
i l’amor es plany.

A la fontada vinguin cançons
la matinada veurem el sol:
haurem menjada coca amb llardons.

Ovidi Montllor (1942-1995)
Nocturn per a acordió
Text de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.  
Vosaltres no sabeu  
   què és  
    guardar fusta al moll:  
però jo he vist la pluja  
a barrals  
sobre els bots,  
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa:  

sota els flandes  
i els melis,  
sota els cedres sagrats. 

Quan els mossos d’esquadra espiaven la nit  
i la volta del cel era una foradada  
sense llums als vagons:  
i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop. 

Vosaltres no sabeu  
   què és  
   guardar fusta al moll:  
però totes les mans de tots els trinxeraires  
com una farandola  
feien un jurament al redós del meu foc.  
I era com un miracle  
que estirava les mans que eren balbes. 

I en la boira es perdia el trepig. 

Vosaltres no sabeu  
   què és  
   guardar fusta al moll.  
Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells  
-que són de tants colors  
com la mar sota el sol:  
que no li calen veles. 

Feliu Gasull (1959)
En el trencall de les onades (fragment) acompanyant el poema Posta
Text de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

Posta

Del vaixell de les veles de zèfir
l’irradiador de proa
ha xuclada la sang del sol
                              morent al mar.

Rovell d’ou destriat en galledes de fusta.

Sitges s’aquieta en verd
                                            i en blau
                                                           i en blanc

i la terra s’emporpra en la costa granada.

Del vaixell de les veles de zèfir ara arriba una veu:

–Mariner, mariner
si pren el vol la gavina
allunya’t del rocam
que el vaixell de les veles de zèfir
bell corsari

se’n va.

Carregat a coberta del reflex de la lluna.

Xavier Sans (1962)
Poema sense acabar
Text de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

Quin doll d’aigua a la font
ara que és vespre,
i la lluna s’afanya a pujar la carena!
I ronda el ca fidel a la serena
perquè al seu amo capritxós i destre
plau-li besar l’amada sota la lluna al vol
en el porxo del barri de la masia quieta
adormida pels grills,
                    missenyors de la cleda i dels pins.

Quin doll d’aigua a la font
ara que és vespre,
i el vent també és a jóc.
I els romanins només, desperts, escolten,
perquè demà al matí puguin parlar d’amors
amb les farigoleres fins l’hora de la sesta,
que és quan reposa el pou
i canten les cigales esguardant la ginesta,
i ells agafen el son.

Quin doll d’aigua a la font
ara que és vespre,
i la lluna ha assolit les cimes cobejades,
i l’estrella primera
lluerna dels camins
és perduda entremig les immenses miríades
i als confins de la terra
tots els enamorats es besen i s’estrenyen,
de l’una a l’altra serra.

Quin doll d’aigua a la font
ara que tot és nou perquè la lluna és plena.

Manuel Oltra (1922-2015)
Nadal
Text de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

Sento el fred de la nit,
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
El desembre congelat confús se retira.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres que l’avencen tots d’adreça al mercat.

Els de casa a la cuina,
prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena
i ells recullen les plomes
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
–i tan pobres com som–
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Xavier Puig (1973)
Les formigues
Text de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

Camí de sol – per les rutes amigues – unes formigues

Joan Manuel Serrat (1943) – Carles Prat (1985)
Res no és mesquí
Text de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
primavera d’hivern - primavera d’istiu.
I tot és primavera.
I tota full verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
–Avui demà i ahir
s’esfullarà una rosa:
i a la Verge més jove li vindrà llet al pit.

Carles Prat (1985)
Dona’m la mà
Text de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

Dona’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.

Dona’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.

Dona’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Anna Campmany (1993)
Si jo fos pescador
Text de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

Si jo fos pescador pescaria l’aurora, 
si jo fos caçador atraparia el sol; 
si fos lladre d’amor m’obririen les portes, 
si fos bandit millor 
                              que vindria tot sol:

–Els carcellers del món no em sabrien mai l’ombra, 
si fos lladre i bandit no em sabrien el vol.

Si tingués un vaixell m’enduria les noies, 
si volien tornar deixarien llurs cors:
i en faria fanals 
                        per a prendre’n de nous.

Lluc Bonal (2002)
Paisatge
Text de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

Ara a les nits al Pirineu
sembla nevar de tanta lluna
–és cert que als pics hi ha encara neu
i és cert també que ho fa la pruna
tota florida que ara es veu.

Sembla quieta i va brunzent
tota empolvada de fortuna,
mira’s a l’aigua d’un torrent
i es veu ben blanca
però és bruna
que els roquissers senten turment.

Diu la granota el seu cant ronc
–cant a la molsa i a la runa–
i sembla un home cada tronc,
fidels soldats que té la lluna:
soldats que amaga el núvol bronc.

Cada filera és un camí,
llances esteses una a una;
si el núvol bronc passa per ’quí
cada filera pren tot d’una
l’aire d’emprendre un nou destí.

Ricard Lamote de Grignon (1899-1962)
Tot l’enyor de demà
Text de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
–Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:
unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: –Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.

I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:
–Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Eduard Toldrà (1985-1962) – Jordi Domènech (1967)
Visca l’amor!
Text de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

Cor Jove de l'Orfeó Català & solistes Salvat Beca Bach

—Misses luteranes de Bach

Cor Jove de l’Orfeó Català
Solistes de la Salvat Beca Bach
Bach Collegium Barcelona
Pablo Larraz i Oriol Castanyer, directors

Johann Sebastian Bach (1685-1750)
Missa en Sol major, BWV 236
Missa en Sol menor, BWV 235