Com una ràfega de vent
que s’arqueja amb la presència de les coses.

Com una música enforcada
en el silenci de la corda del temps,
envaït per la memòria que nodreix
imatges insomnes,
inscrites en la nit abandonada.

Textos de les ombres
que anomenen el meu nom,
caires transcrits en un mur
que tremola.

Laia Llobera
Paradísia (2023)

Quaranta anys després d’aquelles notes inicials a l’antic Teatre de l’Orfeó de Sants, la Cobla Sant Jordi torna al Palau de la Música per celebrar-ho.
¿Per on ha passat la Cobla Sant Jordi fins ara? ¿Com ha canviat des d’aquells inicis innocents plens de ganes de manifestar-se, de reivindicar-se, de cridar ben fort que la música de cobla tenia un present i un futur?

Mirant enrere, la Cobla Sant Jordi ha esdevingut una de les grans formacions del nostre país, tot fent créixer i donant a conèixer la música per a cobla arreu del món. I amb una discografia que comprèn prop d’un centenar d’enregistraments.

El futur del conjunt és igualment il·lusionant i esperem que continuï la bona tasca feta fins al dia d’avui nodrint-la de nous punts de vista que permetin continuar sumant adeptes a aquesta agrupació tan característica.

Quan fas anys, mires enrere, i després endavant, i tornes a mirar enrere i dins teu es comença a remoure alguna cosa; apareix la crisi dels quaranta.

Però tota crisi és una oportunitat per honrar la memòria i veure’n l’evolució. No podem oblidar per tal de continuar creixent endavant. En aquest concert viatjarem a través dels quaranta anys de la cobla per fer valer la feina feta i la bona salut del conjunt.

Per molts anys.

La cobla, agrupació instrumental que relacionem tant sí com no amb la sardana, ofereix als compositors un món de possibilitats extraordinari i així ultrapassa aquesta funció primigènia d’acompanyar el ball. La millora en la qualitat dels instruments i la més aprofundida formació i competència dels intèrprets han fet que, amb el pas dels anys, la cobla s’hagi obert a diversos tipus de música. Ben aviat la cobla esdevingué una agrupació d’ambició simfònica i les seves possibilitats en aquest sentit atragueren diversos compositors.

Al programa del concert d’avui trobem aquest esperit simfònic de la cobla, aquesta ambició que no és una traïció al seu passat ni als seus orígens, sinó, ben al contrari, un aprofundiment de les seves possibilitats. Les dues estrenes, d’Albert Guinovart l’una i d’Antoni Ros Marbà l’altra, són símptoma de l’actual vitalitat i versatilitat de la composició per a cobla. A la cobla, hi cap tant una evocació del món del circ que connecta amb músiques lleugeres, lúdiques i suposadament funcionals, com el món neoclàssic que ens pot recordar Stravinsky. Alhora, diríem de la de Ros Marbà que parteix també d’un cert neoclassicisme, però vinculat amb un noucentisme que ens evoca músiques que diríem d’arrel amb dos moviments de dansa de títols i esperit inequívocament catalans: ball pla i corrandes. En una línia ben semblant situem dos títols que ens evoquen espais geogràfics: La fageda d’en Jordà d’Eduard Toldrà i Montmagastre de Manuel Oltra. El primer ens remet al famós bosc proper a Olot que evocà poèticament Joan Maragall en uns versos inoblidables i l’esperit dels quals ressonen en la composició de Toldrà escrita el 1925. L’obra d’Oltra ens evoca anys després, el 1970, el castell de Montmagastre, situat al cim d’un pujol a Artesa de Segre. Igualment poètica com la composició de Toldrà, alterna el lirisme melòdic amb ritmes de dansa i, al final, amb la solemnitat pròpia d’un edifici medieval que tingué un paper destacat en les lluites contra els àrabs. Marcadament líric i d’un noucentisme revelador i genuí que defineix l’estètica del seu autor, trobem Camí de llum de Ricard Lamote de Grignon, escrita el 1952. Seguim així en un univers creatiu molt proper entre aquests creadors, mentre que trobem un cert contrast amb les composicions de Joaquim Serra i Juli Garreta, d’un caràcter més clarament romàntic i vuitcentista. L’Elegia de Serra és una pàgina meditativa i serena; en canvi, en la ben coneguda sardana A en Pau Casals de Garreta percebem l’admiració del compositor per Casals, el qual animà Garreta a compondre peces d’alta volada que ell estrenà al capdavant de la seva orquestra. Garreta la va compondre el 1913 tot recordant una vetllada musical a la casa de Casals a Sant Salvador l’agost de l’any anterior.    

Josep Pascual, compositor i crític musical