Durada aproximada del concert: 100 minuts, sense pausa.

#clàssics #nousformats #novacreació

canviar de casa, abandonar
trossos de sentit en una
arquitectura, desendreçar
l’ara, fer de l’instant
memòria, fer un tall precís
entre el desig i
l’abast, pensar la mà,
no desplegar-la sobre el cos
altre, desterrar uns
fonaments, ofegar una
llum, altre enllà de la nosa.

cloure, i de nou.

Eduard Escoffet
El terra i el cel (2013)

Quan el 1927 Fritz Lang va estrenar la seva obra mestra Metropolis (tres anys després de Die Nibelungen), el cinema seguia sent mut, però no pas silent. De fet, mai ho havia estat, perquè, des de les primeres projeccions a París dels germans Lumière, el cinematògraf sempre havia comptat amb acompanyaments sonors: ja fos amb música o amb paraula narrada o cantada, els espectadors de les pel·lícules de Griffith, Eisenstein, Chaplin, Vertov, Murnau o Keaton sempre sentien il·lustracions sonores, abans del període inicial dels talkies, és a dir dels films parlats i/o cantats.

A Metropolis, Lang planteja la dialèctica entre home i màquina, amb el rerefons ètic i estètic que això implica. Les emblemàtiques imatges del robot, de la marxa processional dels obrers entrant a la fàbrica, dels exteriors d’una ciutat futurista en què la màquina no sembla estar al servei de la condició humana sinó al revés (solució de la qual Ridley Scott prendria bona nota per a Blade Runner el 1984) són alguns dels elements clau de la cinta de Fritz Lang.

Per a l’estrena, i com en el cas de la ja esmentada Die Nibelungen, el cineasta alemany va comptar amb una partitura simfònica escrita per un compositor de segona, Gottfried Huppertz, que va gestar una partitura amb ressonàncies richardstraussianes, al llarg de la qual no s’oblida el reflex del maquinisme amb ritmes incessants i frases permanentment percudides.

Més enllà de l’estrena, i quan Metropolis es va projectar a cinemes de la resta d’Alemanya i d’arreu del món, es va prescindir de la música de Huppertz i es va recórrer a cue sheets, a recursos més o menys estandarditzats o a improvisacions amb instruments com el Wurlitzer, un instrument amb aparença d’orgue i amb recursos sonors que el fan precursor dels sintetitzadors.

Un any més, l’organista Juan de la Rubia s’enfronta al repte d’improvisar sobre les imatges magistrals de Fritz Lang, gairebé cent anys després de la primera projecció de Metropolis. I ho farà amb el “senyor” del Palau, un orgue que fusiona a la perfecció el maquinisme amb l’artesania, l’home amb la música. Tècnica, art i ciència al servei de l’espectacle cinematogràfic per a un viatge en el temps que ens recordarà que necessitem la màquina sense oblidar la condició humana, oberta a l’art i a la sensibilitat. A una societat més justa i equilibrada, com ens recorden els immarcescibles fotogrames de Lang.

Jaume Radigales, professor de la Universitat Ramon Llull i crític musical

Preu: 20 €