El 2023, a ritme de marxes, valsos i alegries

Encetar l’any amb força, vitalitat i joia. Això és el que ens proposa el concert d’avui, que gira calendari ballant amb la majestuositat. I ho fa amb l’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Oliver Díaz, i la soprano Marga Cloquell, amb valsos, marxes i polques que ens impregnaran de l’optimisme necessari per encarar els nous dies.

El tret de sortida ens arriba amb l’obertura de Le vie parisienne, la gran obra de l’inventor de l’opereta, Jacques Offenbach (1819-1880). Conegut com un virtuós del violoncel i pel seu caràcter bromista, el seu nom real era Jacobs Eberts, però va agafar el pseudònim de la ciutat Offenbach del Maine, d’on era originari el seu pare. Vibrant i desenfadada, aquesta peça va ser feta amb llibret d’Henri Meilhac i Ludovic Halévy. A diferència de les seves composicions anteriors, que tractaven de temes mitològics, aquesta obra –repartida en cinc actes que després van ser reduïts a quatre– ressalta per una crítica humorística als costums frívols que impregnaven el París del segle XIX. Ens ho hem d’imaginar: la ciutat està vestida de la reforma de Haussmann que havia modernitzat la capital francesa. Els canvis accelerats, l’abundància de plaers, els bulevards. I alhora, l’altre cantó de la moneda: d’una banda, la desigualtat que això provocava, i d’una altra, la frivolitat que passejava tota aquesta burgesia. Estrenada al Théâtre du Palais Royal de París el 31 d’octubre de 1866, Offenbach s’endinsa en una ciutat agitada per l’entusiasme de la celebració de l’Exposició Universal de París, que arribaria un any següent, el 1867. Enmig d’aquest bullici i excitació, l’obra explica la història de Raoul de Gardefeu, que, rebutjat per la seva amant, Métella, vol buscar un nou amor. Enamorat de la bellesa de la baronessa de Gondremarck, que acaba d’arribar amb el seu marit des de Suècia per gaudir de l’Exposició, fa un pla per seduir-la: Gardefeu proposa als seus socis de disfressar-se per enganyar els turistes que no estan familiaritzats amb la ciutat. Una mofa de la vida parisenca de la qual escoltarem només l’obertura, que ja és prou representativa de l’espurna i la bellugadissa musical amb què Offenbach va retratar tot un temps.

I de París anem a Itàlia amb un pensament: que en aquest any que estrenem no ens falti ni l’amor ni el desig. I és que ara arriba el moment d’Il bacio, del violinista, compositor i director d’orquestra Luigi Arditi (1822-1903). Si bé va ser autor d’òperes com I briganti, Il corsaro i La spia, el que el va fer transcendir més van ser els minuts que dura aquest petó en forma de vals. Amb un aire lleuger i somiador, està basat en el text que el baríton Gottardo Aldighieri (1824-1906) va dedicar a la soprano Marietta Piccolomini. En aquesta declaració íntima canta als quatre vents allò que més voldria: “Als llavis si pogués, un dolç petó t’hi faria. Et diria tantes dolces paraules d’amor, sempre asseguda al teu costat, mil paraules plaents et diria. I els teus batecs escoltaria responent el meu cor. Ni pedres precioses ni perles no desitjo, no vull un altre amor. Una mirada teva és la meva alegria, un petó teu, el meu tresor. Vine cap a mi! No tardis més! Vine, deixa’m viure embriagada”.

I arribem al compositor que més ens acompanyarà en aquest concert: el rei del vals, Johann Strauss II (1825-1899). Admirat pels més grans, Wagner en va dir: “És el cervell més musical que mai he conegut”. Però d’entrada no ho va tenir fàcil: el seu pare, Johann Strauss I (1804-1849), volia que treballés al banc, i no va ser fins que es va allunyar d’ell que no es va poder entregar plenament a la música fundant la seva pròpia orquestra i convertint-se en rival del seu pare. Tant era que fos música de ball com operetes: va ser el mestre indiscutible de la música d’entreteniment. Entre el 1871 i el 1897 va compondre més d’una dotzena d’operetes, entre les quals destaquen Die Fledermaus (El ratpenat) i Der Zigeunerbaron (El baró gitano), títol del qual escoltarem l’obertura. Inspirada en la història escrita per Mór Jókai, el llibret és d’Ignaz Schnitzer. Tant ell com Strauss volien que fos una òpera, però després de diverses revisions va esdevenir els que molts crítics anomenen una òpera còmica. Com a curiositat, Strauss va interrompre’n la composició la tardor del 1883 per l’enverinament per nicotina que li havia provocat pèrdues de coneixement. També va haver d’aturar-ne la composició a l’acte III, quan la seva tercera esposa, Adele Strauss, va emmalaltir. L’obra es va poder acabar la tardor del 1885, amb Schitzer fent diverses revisions del llibret per adequar-se a l’estil de composició de Strauss, que era diferent de les seves obres prèvies. Estrenada el 1885 al Teatre de Viena, ben aviat es va convertir en un èxit de què Strauss gaudiria tota la vida.

I donem pas a La viuda alegre, una opereta de Franz Lehár (1870-1948), amb el llibret de Victor León i Leo Stein. Basada en la comèdia L’attaché d’ambassade (1861), d’Herni Meilhac, la història és ben rocambolesca: a l’ambaixada de Pontevedre, a París, s’hi celebra una festa organitzada pel baró Zeta. La seva dona, Valencienne, flirteja amb Camille Glawari, però el baró ni ho nota, perquè té tota l’atenció en la jove viuda Hanna Glawaries, que és molt i molt rica: acaba d’heretar cinquanta milions de francs del seu difunt marit. El baró només té una idea al cap: que no es casi amb algú de fora, perquè si s’emportés a un altre indret la seva fortuna, Pontevedre quedaria en la misèria. I el baró fa que vingui el qui havia estat l’antic amant d’ella perquè tornin a estar junts, però ell s’hi nega. I és així com tot plegat es va enredant. Va ser estrenada a Viena el 30 de desembre de 1905 i des d’aleshores es considera una de les obres més importants d’aquest gènere i se segueix representant arreu. Obra irreverent i amb glamur, plena de ball, música i diversió, la tragèdia no hi pot fer cap. Fins i tot l’aire que pren tot plegat fa que cap preocupació ens acabi de preocupar.

I tornem a la família Strauss, amb el fill, Johann Strauss II, i la vitalitat de la seva opereta Orpheus-Quadrille, op. 236 (sobre temes de J. Offenbach). El 1860 es va aixecar el teló del Carl-Theater de Viena per rebre la primera producció en alemany de la paròdia de la mitologia grega d’Offenbach, Orfeu a l’inframón. Entre el públic hi havia Johann Strauss II. Encisat, va crear una obra a partir d’alguns dels temes més atractius del que havia escoltat. La primera representació de l’Orpheus-Quadrille va tenir lloc el 18 d’abril de 1860, quan el mateix Strauss va dirigir la nova obra en un concert a la taverna Zumgrossen Zeisig, al suburbi vienès de Neubau.

I seguim espolsant-nos el fred amb una marxa que encomana bon humor: Zivio!, op. 456. L’obra va ser compilada a partir de motius de l’opereta Jabuka, estrenada el 1894. S’uneix així a una sèrie de composicions (opus números 455, 457, 458, 459 i 460) que recullen tots els temes d’aquesta opereta. La paraula Zivio es tradueix com a “Salut!”, per això a vegades s’ha associat com una obra per beure i brindar. I passem a “Mein Herr Marquis”, una ària per a soprano del segon acte d’una de les operetes més conegudes de Johann Strauss II, El ratpenat. Estrenada el 1874 a Viena, el llibret està inspirat en un vaudeville francès (El sopar de Cap d’Any de Meilhac i Halévy). Ben aviat es va convertir en un èxit mundial, fins i tot Mahler la va consagrar a l’Òpera de Viena. De fet, s’ha convertit en un símbol de la tradició vienesa. En aquest segon acte trobem Adele, una cambrera que ha agafat en préstec un dels vestits de la seva mestressa Rosalinda sense permís. Ha anat a una festa, també sense permís, i allà és reconeguda pel marit de la mestressa, Gabriel von Eisenstein. Preocupat de trobar-se en problemes, ella el convenç entre riallades que no és una criada: “Un home com tu ho hauria d’entendre millor, això. Per tant, us aconsello que mireu amb més precisió les persones! La meva mà segurament està massa bé, el meu peu és tan delicat i petit. [...] La meva cintura, el meu bullici, les coses que no trobaràs mai en una criada! Realment ho heu d’admetre, aquest error va ser molt divertit! Sí, molt divertit, això és, has de perdonar-me. [...] És molt graciosa aquesta situació!”.

I d’aquesta comèdia passem al gran i majestuós Vals de l’emperador, op. 437, potser el més famós del catàleg de Johann Strauss II. D’entrada s’havia titulat “Agafats de la mà”, i l’havia fet amb motiu de la visita que l’agost del 1889 l’emperador Francesc Josep d’Àustria havia fet a l’emperador Guillem II d’Alemanya per enfortir encara més les relacions entre els dos imperis. L’editor Fritz Simrock va suggerir a Strauss que Vals de l’emperador podria ser un títol més adequat per a l’obra: d’aquesta manera el vals semblaria dedicat als dos monarques. Amb aquest títol es va representar per primera vegada el 21 d’octubre de 1889 a Berlín. En la peça s’aprecia la majestuositat de composició: comença amb una suau marxa que avança en crescendo, mentre s’introdueix la melodia principal, que roman al fons. Mentre s’apropa el final, un solo de violoncel repeteix la primera estructura abans de finalitzar amb la decisió de les trompetes. Aquesta composició s’inclou a la banda sonora de la pel·lícula The last emperor de Bernardo Bertolucci.

I és hora de pujar al vagó del Vergnügungszug, polka, op. 281. Una polca ràpida que Johann Strauss II va compondre per a l’Associació d’Industrials. El cas és que el 19 de gener de 1864 se celebrava la inauguració de la nova xarxa ferroviària del sud d’Àustria. El seu pare ja havia aplaudit la inauguració del primer ferrocarril de vapor a Àustria amb un vals, Eisenbahn-Walzer Lust, op. 89, i el seu germà Eduard Strauss també va escriure la polca Fast Bahn Frei, op. 45 per celebrar una nova línia ferroviària. I a ritme de locomotora, canviem de germà: Josef Strauss (1827-1870). A diferència dels qui tenia a la vora, ell no volia fer carrera musical, ben al contrari: va treballar com a aparellador en la construcció d’una presa i va arribar a dissenyar dues màquines per netejar els carrers. A la darreria del 1852, quan el seu germà Johann va tornar exhaust d’una gira, Josef el va haver de substituir fent de mestre de capella durant un any. I cada vegada més va haver de suplir-lo. Va rebre classes de composició, va aprendre a tocar el violí i va crear tot de valsos. Avui n’escoltarem una polca: Winterlust, polka schnell, op. 121, en què parla de l’alegria de l’hivern. Gairebé sembla l’impuls que en aquesta entrada d’any ens empeny a no adormir-nos, a anar per feina, a fer el que vulguem fer.

I tornem a Johann Strauss. La seva obra conté valsos, polques, marxes: tot allò que a la Viena del segle XIX feia ballar. El bell Danubi blau, op. 314 és un dels valsos més famosos que es coneixen. De fet, els austríacs el consideren el seu segon himne nacional. El febrer del 1867 Johann von Herbeck, director del Männergesangverein de Viena, va demanar a Strauss que li escrivís un vals per al seu cor. A Herbeck feia molt de temps que el repertori del cor masculí no li acabava de fer el pes: el considerava mediocre. Entremig cal tenir present que Viena venia de la derrota d’Àustria contra Prússia a la guerra de les Set Setmanes, i que és per això que l’ambient que amarava la ciutat era molt baix i calia fer-lo remuntar. El comissari de policia Josef Weyl, que va ser encarregat de la lletra del vals, va aprofitar l’oportunitat per manifestar els seus sentiments polítics. Als cantaires no els va agradar i van protestar en l’assaig. Strauss, el mateix any, va dirigir-ne una versió instrumental a París. I més de vint anys després, el 1889, Von Gerneth en va escriure una altra lletra, que és la que ha quedat com a definitiva: “Danubi, tan blau, tan bell i blau, a través de la vall i el camp et desplaces cap avall. La nostra Viena et saluda, la teva cinta de plata uneix totes les terres, i l’alegria del cor colpeja la formosa riba. Lluny del Bosc Negre t’afanyes cap al mar beneint-ho tot. Flueixes cap a l’Est acollint molts germans. Imatge d’unitat de tots els temps! Antics castells et veuen des de dalt, i et saluden des de lluny, i les muntanyes escarpades que llueixen al matí es reflecteixen en la dansa de les teves onades. Les sirenes al fons xiuxiuegen el que escoltes sota el cel blau. El soroll de quan passes és una cançó de fa molt de temps i els sons més brillants no sempre se’ls emporten. Mantingues les teves onades a Viena, que tant t’estima! Allà on vagis no trobaràs cap altre lloc com Viena!”. El 13 de febrer de 1867 va estrenar-se a la Sala Diana amb la batuta de Rudolf Weinburm. L’orquestra creada pels germans Josef i Eduard Strauss va acompanyar el cor. En acabar, Strauss va comentar al seu germà Josef: “Que el dimoni s’endugui aquest maleït vals. Només em sap greu per la coda, que vaig pensar que agradaria més”. En aquesta obra trobem allò essencial en l’art de Strauss: els generosos compassos de la introducció i en l’amplitud de la coda final. També, com a curiositat, Johannes Brahms, després d’un sopar ple de menjar i vi, va escriure els primers compassos del vals al ventall d’Adele Strauss i l’hi va dedicar amb una confessió reveladora: “Lamentablement no compost per Johannes Brahms”.

I després d’haver remat pel llarg Danubi blau, acabem el concert amb l’efervescent Champagner-Polka, op. 211, també de Johann Strauss II. La va escriure durant la temporada de concerts de l’estiu del 1858 a Pavlovsk, prop de Sant Petersburg, on es va interpretar per primer cop el 12 d’agost del mateix any. Strauss també va dirigir la seva polka a Moscou. Poc després, quan va tornar a Àustria, va dirigir-la en un festival titulat Per al Retorn de Sant Petersburg, al Volksgarten de Viena, el 21 de novembre de 1858. La polca va ser dedicada al baró Carl Ludwig von Bruck (1798-1860), ministre de finances austríac des del 1855 fins al seu suïcidi, el 1860. A la part mitjana de la polca, Strauss repeteix la tornada d’una cançó popular de taverna, de Johann Fuß, que era molt popular en aquella època, i que deia: “Que m’importa, que m’importa, si tinc els diners o no!”. A més a més, també hi evoca el so que les ampolles de xampany fan en obrir-se. Així doncs, ara sí, encetem el 2023 alçant la copa i brindant per tot allò que ens espera.

Gemma Ventura Farré