Entre els anys 1834 i 1842 Chopin va escriure quatre Impromptus, títol que evoca el seu esperit improvisador. Dins la seva estructura, una primera secció i la corresponent reexposició que emmarquen una part lírica central, s’amaguen quatre joies de les quals la Fantasia-Impromptu op. 66 gaudeix d’una popularitat immensa. Publicada pòstumament per Fontana l’any 1855, el seu allegro agitato amb un baix basat en acords desplegats de sis corxeres sobre el qual discorren vuit semicorxeres creen un efecte rítmic particular, preludi cap a un dels moments més màgics i de més poètica contemplativa del piano de Chopin. La reexposició del tema inicial rememorarà la impetuosa atmosfera del tema inicial. A l’inici del 1837 Chopin compon l’Impromptu op. 29, que és publicat el mateix any a Viena. Un allegro assai, quasi presto caracteritzat per tresets de corxeres ens presentarà un episodi central tremendament expressiu. Molt proper a la idea del nocturn, l’Impromptu op. 36 va ser esbossat durant l’estada de Chopin a Mallorca entre el novembre del 1838 i el febrer del 1839. El seu andantino inicial curosament ornamentat ens dirigeix cap a un apartat central heroic, preàmbul per a nou un tema calmat que es veurà truncat per instants impetuosos. Finalment, l’Impromptu op. 51 va ser dedicat a la comtessa d’Esterházy i va ser estrenat pel mateix Chopin en un concert a la Sala Pleyel de París el 21 de febrer de 1842, poc temps després de compondre’l. El seu caràcter impetuós, amb cromatismes d’enorme càrrega expressiva, el seu sentit d’improvisació, el motiu central, un sostenuto d’una gran bellesa lírica, confegeix a l’obra un constant caràcter apassionat.

Aleksandr Skriabin va néixer a Moscou l’any 1872 en el si d’una família de l’aristocràcia russa. La seva mare, pianista, va morir quan tenia només un any, i el seu pare estava al servei del cos consular rus, per la qual cosa va ser cuidat pels seus familiars. Seria, juntament amb Medtner, Lhevinne i Rakhmàninov –amb qui va tenir una gran amistat–, un dels pianistes russos més rellevants de la seva generació. L’any 1894 va conèixer a Sant Petersburg el mecenes i editor Beliáyev, que va organitzar-li un any després una gira de concerts per Alemanya, Suïssa, Itàlia i Bèlgica a la qual seguiria l’any 1896 una segona gira. És en el decurs d’aquests viatges quan escriu cinc col·leccions de Preludis i la Sonata núm. 2 inspirada en paisatges italians. L’“Andante” amb temes delicats a manera de coral es contraposa a un vehement desenvolupament, tot precedint un “Presto” virtuosístic a manera de perpetuum mobile segons una estructura ABA.

Els quatre Intermezzi integrats en l’op. 118 de Brahms, datats l’any 1893, es mouen grosso modo en una estructura en forma de lied, en què l’andante teneramente s’ha erigit com una de les més refinades aportacions del piano romàntic de Brahms. Els apassionats Intermezzi en La menor i Fa menor, i el meditatiu i fins i tot tràgic Intermezzo en Mi bemoll menor integren un dels corpus més sublims del seu llegat.

Les Rapsòdies op. 79 escrites l’estiu del 1879 a Pörtschach, van ser estrenades pel mateix Brahms el 30 de gener de 1880 al Festival Brahms de Krefeld. Dedicades a Elizabeth von Herzogenberg, l’agitato de la primera Rapsòdia i la celebèrrima Rapsòdia en Sol menor, d’una gran fortalesa heroica, són reflex del pianisme més passional i vehement de Brahms.

Lluís Trullén, crític musical «Revista Musical Catalana»