• Carlos Mena & Itxaso Sainz de la Maza
    Diván del Tamarit

    Petit Palau Cambra

    Dijous, 2 de març de 2023 – 20 h

    Petit Palau

  • Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Carlos Mena, contratenor
    Itxaso Sainz de la Maza
    , piano


    I
    Andrés Isasi (1890-1940)
    Paisaje
    Nochebuena en el campo
    La madre canta
    Anhelo
    La mona que danza

    Frederic Mompou (1893-1987) 
    El carrer, el guitarrista i el vell cavall
    Gitanes II
    L’home de l’aristó

    Arne Dørumsgaard (1921-2006)
    Con amores, la mi madre
    Sobre l'original de Juan de Anchieta (1462-1523)
    Triste estaba el rey David
    Sobre l'original d'Alonso Mudarra (1510-1580)
    Pámpano verde
    Sobre l'original de Francisco de la Torre (1483-1504)

    Maurice Ravel (1875-1937)
    Oiseaux tristes 
    Deux mélodies hébraïques

    Kaddisch
    L’enigme éternelle

    II
    Enric Palomar (1964)
    Diván del Tamarit

    Obra encàrrec del Palau de la Música Catalana dins el programa Barcelona Creació Sonora de l’Ajuntament de Barcelona (estrena absoluta)

    Gacela del amor imprevisto
    Gacela de la terrible presencia
    Gacela del amor desesperado
    Gacela del amor que no se deja ver
    Gacela de la raíz amarga
    Casida del sueño al aire libre
    Casida de la mano imposible
    Casida de las palomas oscuras

    Durada aproximada del concert:
    Primera part, 40 minuts| Pausa de 15 minuts | Segona part, 35 minuts.

    #clàssics #estrenes

  • Poema

    regal

    un poema pot contenir
    el sentit total del món.

    aquest poema conté
    un dibuix fugaç
    creat per uns núvols.

    la capsa és vermella,
    el títol n’és el llaç.

    obro mans i ulls.
    abandono el text

    Eduard Escoffet
    El terra i el cel (LaBreu Edicions, 2013)

  • Comentari

    “La noche no quiere venir
    para que tú no vengas
    ni yo pueda ir.
    Pero yo iré
    aunque un sol de alacranes me coma la sien
    Federico García Lorca

    Andrés Isasi és considerat un dels compositors bascos més rellevants de la primera meitat del segle XX. Fill de Bilbao, va romandre fidel als valors de la tradició musical centreeuropea assimilats durant la seva estada a Berlín, on va ser alumne predilecte de Humperdinck. La seva música, inscrita en un estil postromàntic al límit de la tonalitat, va captivar arreu, però va ser incompresa al País Basc. Així, durant els darrers anys Isasi –que continuava vivint a Euskadi– va compondre obres de tall intimista, com una col·lecció de lieder on constata la doble faceta de poeta i compositor. Les sis cançons que escoltarem són escrites els darrers anys de la seva vida i irradien la passió per la natura (Paisaje), la nostàlgia del passat (La madre canta) o el desig de trobar la pau interior (Anhelo).

    El 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, Frederic Mompou va marxar de París i va instal·lar-se a Barcelona. “El quadern Suburbis pertany a un període molt breu de la meva composició descriptiva, quadres viscuts a l’època on passejava pels afores de la meva ciutat, a l’extrem dels carrers amples, quan la ciutat es desfà en petits barris obrers i més enllà en barraques de gitanos”, relata el músic. El carrer, el guitarrista i el vell cavall evoca la sortida dels obrers de les fàbriques al capvespre. Gitana II és una dansa elegíaca i L’home de l’aristó descriu la figura d’un vell captaire de barba blanca que toca un orgue portàtil amb l’ajut d’una maneta.

    Arne Dørumsgaard va ser un compositor noruec fascinat per la música i la poesia medievals. El 1987 va publicar un quadern de cançons espanyoles originals dels segles XV i XVI, reharmonitzades per a veu i piano. Amb seu a la catedral de Sevilla, Alonso Mudarra (1510-1580) –Triste estaba el rey David– va ser un exponent de la viola de mà. Juan de Anchieta (1462-1523) –Con amores, la mi madre– va ser compositor de la cort de la reina Isabel la Catòlica, mentre que Francisco de la Torre (1483-1504) –Pámpano verde– va ésser cantant de la cort de Ferran V d’Aragó.

    Quan Maurice Ravel va escriure la suite Miroirs (1904-1905) va alliberar-se de la seva darrera etapa marcada per Jeux d’eau: “els Miroirs marquen un canvi evident en el meu desenvolupament harmònic”. “Oiseaux tristes” és el segon moviment d’aquesta suite inspirada en temes de la natura.

    El 1914 la soprano Alvina Alvi va encarregar a Ravel una harmonització de dues melodies hebrees. Kaddisch és un cant litúrgic propi de l’ofici de les sinagogues i que també es canta per commemorar la mort d’un parent proper. La discordança entre els melismes de la veu i els pedals de Sol construeixen la tensió d’aquest cant elegíac. L’enigme éternelle destaca per ésser una obra mètrica on l’etern trencaclosques de l’existència es resol en tra la las i un acompanyament ben repetitiu.

    El Diván del Tamarit és un poemari de Federico García Lorca publicat pòstumament. Des d’una perspectiva homoeròtica, l’amor i la mort constitueixen els grans nuclis temàtics d’aquesta obra publicada el 1940. Lorca, en homenatge als poetes àrabs de Granada, va dividir el poemari en gacelas, de temàtica amorosa, i casidas, dedicades a la mort. Quan Enric Palomar va rebre l’encàrrec de compondre un cicle de cançons per al Palau de la Música Catalana, no va dubtar a seleccionar aquest poemari: “Lorca és un personatge que m’ha acompanyat al llarg de la vida en múltiples vessants, des de la dramatúrgia a la música. Dins l’univers lorquià em venia de gust fer quelcom diferent del que havia fet fins ara”, relata l’autor. Diván del Tamarit, dedicada a Carlos Mena, és una estrena absoluta que parteix dels amorosos i rebels versos d’un dels grans poetes universals de tots els temps: Federico García Lorca.

    Albert Fontelles Ramonet, intèrpret i doctor en musicologia

  • 20230210 Anunci Generic DESKTOP
  • Biografies

    Carlos Mena, contratenor

    Carlos Mena

    ©Oier Rey Delika

    Nascut a Vitòria-Gasteiz (1971) es va formar a la prestigiosa Schola Cantorum de Basilea, amb els mestres R. Levitt i R. Jacobs. Igualment, hi va fer estudis de música medieval i d’òpera.

    Actualment és professor de cant històric a la mateixa Schola Cantorum Basiliensis, al Real Conservatorio de Música de Madrid i a l’Academia de la Universidad de Salamanca.

    Com a solista ha cantat sota la batuta dels mestres Michel Corboz, Paul Goodwin, Mark Minkowski, Rafael Frübeck de Burgos, Ottavio Dantone, Juanjo Mena, Gustav Leonhardt, Christoph Coin i Andrea Marcon, entre d’altres, i ha cantat a festivals i sales d’arreu del món, com ara al Musikverein i Konzerthaus de Viena, Palais de Beaux Arts de Brussel·les, Concertgebouw d’Amsterdam, Grosses Festspielhaus de Salzburg, Philharmonie de Berlín, Suntory Hall i City Opera Hall de Tòquio, Osaka Shympony Hall, Zipper Hall i Schönberg Hall de Los Angeles, Alice Tully Hall del Met de Nova York, Kennedy Center de Washington, Sydney Opera House, Concert Hall de Melbourne, Bellas Artes de Ciutat de Mèxic, Teatro Colón de Buenos Aires...

    Ha enregistrat més d’una cinquantena de recitals per als segells Mirare, Deutsche Grammophon, Sony Music, Harmonia Mundi, IBS, i ha obtingut nombrosos premis, com el Diapason d’Or de l’Année i el CD Compact al millor disc de l’any sobre Renaixement.

    En l’àmbit operístic ha interpretat Radamisto (Radamisto) de G. F. Händel a la Felsenreitschule de Salzburg, L’Orfeo (Speranza) a la Staatsoper de Berlín, Il trionfo (Disinganno) de Händel al Salzburger Pfingstenfestival, Europera 5 de J. Cage al Festival de Flandes; al Barbican Center de Londres va protagonitzar Ascanio in Alba de Mozart, A midsummer night’s dream (Oberon) de B. Britten, Viaje a Simorgh de Sánchez-Verdú al Teatro Real de Madrid, Death in Venice (Apollo) de Britten al Gran Teatre del Liceu i Passió segons sant Joan de Bach al Teatro Arriaga.

    Interpreta repertori de lied i també contemporani, del qual ha estrenat obres dels compositors José María Sánchez-Verdú, Gabriel Erkoreka, Jesús Torres, Joan Magrané... Actualment treballa estretament amb el compositor Alberto Iglesias en diversos projectes. Ha estat artista resident del prestigiós Festival BOZAR de Brussel·les, del Centro Nacional de Difusión Musical i de l’Orquesta Ciudad de Granada.

    Carlos Mena és director artístic del Coro de la Orquesta Sinfónica de Galícia, dirigeix habitualment orquestres com ara Ciudad de Granada, Sinfónica de Galícia, Principado de Asturias, Sinfónica de Navarra, Orquesta de Còrdova, Orquesta y Coro de la RTVE, Sinfónica Portuguesa, amb obres de Bach, Händel, Telemann, Arriaga, Kodály, Vaughan-Williams, Ravel, Debussy, Iglesias...

  • Itxaso Sainz de la Maza, piano

    Itxaso Sainz de la Maza

    Va fer els estudis superiors i el Máster en Interpretació de Piano a l’Escola Superior de Música de Catalunya, amb Vladislav Bronevetzky, formació que acabà amb matrícula de honor respectivament. Després es traslladà a Suïssa, on estudià el Master Performance en piano i música de cambra a la Hochschule Musik de Lucerna, amb la professora Hiroko Sakagami. Complementà la seva formació amb l’acompanyament de cantants a Musikene de Sant Sebastià, amb el repertorista Maciej Pikulski.

    El seu desenvolupament artístic ha gaudit del consell de músics com ara Kennedy Moretti, Claudio Martínez-Mehner, Eldar Nebolsin, Boris Berman, Paul Badura-Skoda, Ana Guijarro, Nadezhda Eismont, Marcel Baudet i Billy Eidi, entre d’altres.

    Ha guanyat nombrosos premis en concursos nacionals i internacionals, entre els quals destaquen el Concurs Internacional de Piano de Sant Sebastià (2006 i 2007) i el Premi de la Crítica del cicle-concurs El Primer Palau 2019.

    En la seva activitat concertística ha actuat a diversos escenaris de Catalunya –Palau de la Música Catalana, L’Auditori, Auditori Municipal Enric Granados de Lleida–, País Basc –Teatro Arriaga Antzokia, Palacio Euskalduna Jauregia, Centro Kursaal Elkargunea– i al Teatro Juan del Enzina (Salamanca); i també fora de la Península: París, Lucerna, Berna, Sant Petersburg i Moscou.

    Ha col·laborat amb diverses entitats, com la Bilbao Orkestra Sinfonikoa (BOS), Euskadiko Orkestra, Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, Orquesta Sinfónica del Principado de Asturias, Orquesta Sinfónica de Navarra, Gustav Mahler Jugendorchester, Kuraia Ensemble, Bilbao Sinfonietta i el ensemble Soinuaren Bidaia, entre d’altres.

    La seva gran passió per la música de cambra també l’ha dut a actuar amb diverses agrupacions en cicles com ara la Quinzena Musical i Matinées de Miramón (Sant Sebastià), Ciclo Interdisciplinar de Música de Cámara d’Oviedo, Martes Musicales (Vitòria), Festival Emergents (Barcelona) i cicle de música de cambra de la BOS, entre d’altres.

    Entre els seus compromisos recents destaca l’enregistrament de Classic-jazz preludes, del compositor donostiarra Javier González Sarmiento, per al segell Orpheus.

    Actualment és subdirectora de planificació docent i professora de repertori a Musikene al País Basc, tasca que compagina amb la seva activitat concertística.

  • Textos

    Andrés Isasi (1890-1940)
    Textos del propi compositor

    Paisaje

    Ni un pájaro volandero,
    ni una flor por el sendero,
    ni una brizna entre la arcilla
    ocre, ni una espiga rubia
    sobre la tierra amarilla,
    que no verdea la lluvia.

    Nochebuena en el campo

    Pastores, los de mis campos,
    dejad de cuidar la grey,
    oíd como en la alqueria
    guitarras dan en tañer.

    Que hay una rosa en la nieve,
    y ha florecido en Belén.

    Hay nieve por los caminos
    lo mismo que aquella vez,
    y voces que van cantando
    milagro de florecer.

    Y hay un lucero en el cielo
    y está mirando a Belén.

    La madre canta

    Viene el Coco a preguntar
    si hay un niño en esta casa.
    Pero el Coco no ha de entrar
    porque vela San Miguel con la espada.
    Y mi niño va a dormir
    porque un ángel va a cantar con el arpa.

    Anhelo

    ¡Fuera águila real que así trocara
    el pico en acrostolio, y navegara
    por el azul en pos de ti, Dios mío!
    Y en linos al trocárseme la pluma
    fuera tanto el subir, que fuera espuma
    la nube blanca, el corazón navío.

    La mona que danza

    Danza la mona que va por la plaza,
    corre a la boda del rey Florián.
    Va bien vestida la pobre rapaza:
    luce sombrero y no tiene pan.
    ¡Pobre la mona que así se disfraza
    yendo a la boda del rey Florián!
    ¡Una vuelta! ¡Otra vuelta!
    Piensa que al verla tan linda y esbelta,
    ambos mañana se casarán.
    ¡Una vuelta! ¡Otra vuelta!

    Arne Dørumsgaard (1921-2006)
    Con amores, la mi madre
    Text atribuit a Juan de Anchieta (1462-1523)

    Con amores, la mi madre,
    con amores me dormí;
    así dormida soñaba
    lo que el corazón velaba,
    que el amor me consolava
    con más bien que merecí.

    Triste estaba el rey David
    Text atribuït a Alonso Mudarra (1510-1580)

    Triste estaba el rey David,
    triste y con gran pasión,
    cuando le vinieron nuevas
    de la muerte de Absalón.

    Pámpano verde
    Text atribuït a Francisco de la Torre (1483-1504)

    Pámpano verde, racimo albar;
    ¿quién vido dueñas a tal hora andar?
    Encinueco entre ellas,
    entre las doncellas...

    Maurice Ravel (1875-1937)
    Deux mélodies hébraïques

    “Kaddisch”
    Basat en un text anònim en arameu

    Yithgaddal weyithkaddash scheméh rabba
    be’olmà diverà ’khire’outhé
    veyamli’kl mal’khouté’khôn,
    ouvezome’khôn
    ouve’hayyé de’khol beth yisraël
    ba’agalâ ouvizman qariw
    weimrou, Amen.

    Que la teva glòria, oh Rei de reis, sigui exalçada,
    oh tu que has de renovar el món
    i ressuscitar els morts. Que el teu regne,
    Adonai, sigui proclamat
    per nosaltres, fills d’Israel,
    avui, demà i sempre.
    Diguem tots: Amén

    Yithbara’kh Weyischtaba’h
    weyithpaêr weyithroman,
    weyithnassé weyithhaddar,
    weyith’allé weyithhallal
    scheméh dequoudschâ beri’kh hou,
    l’êla ule’êla mikkol bir’khatha
    weschi’ratha touschbehata wene’hamathâ
    daamirân ah! Be’ olma ah! Ah! Ah!
    We imrou. Amen.

    Que sigui estimat, que sigui lloat,
    glorificat, el teu nom radiant,
    que sigui beneït, santificat, que sigui adorat
    el teu nom que plana sobre el cel,
    sobre les nostres lloances, sobre els nostres himnes,
    sobre totes les nostres benediccions.
    Que el cel clement ens concedeixi
    la vida tranquil·la, la pau, la felicitat.
    Diguem tots: Amén.

    “L’enigme éternelle”
    Basat en un text anònim en jiddisch

    Frägt die Velt die alte Kashe
    Tra la la la ...
    Entfernt men
    Tra la la la ...
    Un as men will kenne sagen
    Tra la la la ...
    Frägt die Velt die alte Kashe
    Tra la la la ...

    Món ens preguntes
    Tra la tra la la la la la...
    Contestem:
    Tra la la la la la la...
    Si et podem respondre
    Tra la la la tra la la la
    Món ens preguntes
    Tra la la la la la la...

    Enric Palomar (1964)
    Diván del Tamarit
    Textos de Federico García Lorca (1898-1936)

    “Gacela del amor imprevisto”

    Nadie comprendía el perfume
    de la oscura magnolia de tu vientre.
    Nadie sabía que martirizabas
    un colibrí de amor entre los dientes.

    Mil caballitos persas se dormían
    en la plaza con luna de tu frente,
    mientras que yo enlazaba cuatro noches
    tu cintura, enemiga de la nieve.

    Entre yeso y jazmines, tu mirada
    era un pálido ramo de simientes.
    Yo busqué, para darte, por mi pecho
    las letras de marfil que dicen siempre,

    siempre, siempre: jardín de mi agonía,
    tu cuerpo fugitivo para siempre,
    la sangre de tus venas en mi boca,
    tu boca ya sin luz para mi muerte.

    “Gacela de la terrible presencia”

    Yo quiero que el agua se quede sin cauce,
    yo quiero que el viento se quede sin valles.

    Quiero que la noche se quede sin ojos
    y mi corazón sin flor del oro;

    que los bueyes hablen con las grandes hojas
    y que la lombriz se muera de sombra;

    que brillen los dientes de la calavera
    y los amarillos inunden la seda.

    Puedo ver el duelo de la noche herida
    luchando enroscada con el mediodía.

    Resiste un ocaso de verde veneno
    y los arcos rotos donde sufre el tiempo.

    Pero no ilumines tu limpio desnudo
    como un negro cactus abierto en los juncos.

    Déjame en un ansia de oscuros planetas,
    pero no me enseñes tu cintura fresca.

    “Gacela del amor desesperado”

    La noche no quiere venir
    para que tú no vengas
    ni yo pueda ir.

    Pero yo iré,
    aunque un sol de alacranes me coma la sien.
    Pero tú vendrás
    con la lengua quemada por la lluvia de sal.

    El día no quiere venir
    para que tú no vengas
    ni yo pueda ir.

    Pero yo iré
    entregando a los sapos mi mordido clavel.
    Pero tú vendrás
    por las turbias cloacas de la oscuridad.

    Ni la noche ni el día quieren venir
    para que por ti muera
    y tú mueras por mí.

    “Gacela del amor que no se deja ver”

    Solamente por oír
    la campana de la Vela
    te puse una corona de verbena.

    Granada era una luna
    ahogada entre las yedras.

    Solamente por oír
    la campana de la Vela
    desgarré mi jardín de Cartagena.

    Granada era una corza
    rosa por las veletas.

    Solamente por oír
    la campana de la Vela
    me abrasaba en tu cuerpo
    sin saber de quién era.

    “Gacela de la raíz amarga”

    Hay una raíz amarga
    y un mundo de mil terrazas.

    Ni la mano más pequeña
    quiebra la puerta del agua.

    ¿Dónde vas, adónde, dónde?
    Hay un cielo de mil ventanas
    –batalla de abejas lívidas–
    y hay una raíz amarga.

    Amarga.

    Duele en la planta del pie
    el interior de la cara,
    y duele en el tronco fresco
    de noche recién cortada.

    ¡Amor, enemigo mío,
    muerde tu raíz amarga!

    “Casida del sueño al aire libre”

    Flor de jazmín y toro degollado.
    Pavimento infinito. Mapa. Sala. Arpa. Alba.
    La niña finge un toro de jazmines
    y el toro es un sangriento crepúsculo que brama.

    Si el cielo fuera un niño pequeñito,
    los jazmines tendrían mitad de noche oscura,
    y el toro circo azul sin lidiadores
    y un corazón al pie de una columna.

    Pero el cielo es un elefante
    y el jazmín es un agua sin sangre
    y la niña es un ramo nocturno
    por el inmenso pavimento oscuro.

    Entre el jazmín y el toro
    o garfios de marfil o gente dormida.
    En el jazmín un elefante y nubes
    y en el toro el esqueleto de la niña.

    “Casida de la mano imposible”

    Yo no quiero más que una mano,
    una mano herida, si es posible.
    Yo no quiero más que una mano,
    aunque pase mil noches sin lecho.

    Sería un pálido lirio de cal,
    sería una paloma amarrada a mi corazón,
    sería el guardián que en la noche de mi tránsito
    prohibiera en absoluto la entrada a la luna.

    Yo no quiero más que esa mano
    para los diarios aceites y la sábana blanca de mi agonía.
    Yo no quiero más que esa mano
    para tener un ala de mi muerte.

    “Casida de las palomas oscuras”

    Por las ramas del laurel
    van dos palomas oscuras.
    La una era el sol,
    la otra la luna.
    “Vecinitas”, les dije,
    “¿dónde está mi sepultura?”
    “En mi cola”, dijo el sol.
    “En mi garganta”, dijo la luna.
    Y yo que estaba caminando
    con la tierra por la cintura
    vi dos águilas de nieve
    y una muchacha desnuda.
    La una era la otra
    y la muchacha era ninguna.
    “Aguilitas”, les dije,
    “¿dónde está mi sepultura?”
    “En mi cola”, dijo el sol.
    “En mi garganta”, dijo la luna.
    Por las ramas del laurel
    vi dos palomas desnudas.
    La una era la otra
    y las dos eran ninguna.

  • També et pot interessar...

    Palau Grans Veus
    Schubertíada Barcelona
    Dimecres, 15.03.23 – 20 h
    Sala de Concerts

    La bella molinera de Schubert

    Christoph Prégardien, tenor
    Roger Vignoles, piano

    Preu: 35 €

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Amics Benefactors

    Benefactors Palau XXI

Índex