Us reproduïm part de l’entrevista a la soprano que signa Albert Torrens i que podeu llegir sencera a la pàgina web de la Revista Musical Catalana en aquest enllaç.

Núria Rial: “Crec que el retorn als escenaris serà molt emotiu”

-Com estàs vivint la preparació del retorn a l’activitat? Més enllà de la música, ¿creus que t’afectaran les mesures de distanciament imposades a les sales de concerts?

-Aquesta situació ha afectat absolutament tothom, tant a nivell personal –amb molts dubtes, moltes inseguretats, com ara si podré seguir fent el que m’agrada– com global –hi ha tantes incongruències i coses que no s’acaben d’entendre… Crec que el retorn als escenaris serà molt emotiu, perquè ja sé que el Palau no estarà ple, però per a totes aquelles persones que vinguin –tant me fa quantes en siguin–, que superin la por –que tots tenim de sortir–, cantarem i tocarem amb totes les ganes. I jo no m’abstrec, sinó que intento sempre connectar amb el públic. Per tot això, crec que serà molt especial.

-Pel que fa a l’espectacle, n’heu hagut d’adaptar el programa i tampoc no tindreu gaire llibertat de moviments…

-Serà difícil respectar la distància, perquè tant a en Xavier Sabata com a mi ens agrada el contacte. A mi mateixa em passa quan parlo amb algú, que no me n’adono i de seguida em ve de gust tocar-lo o agafar-li el braç. És difícil, però intentarem establir contacte amb la música, les mirades… Aquest concert em fa molta il·lusió perquè va ser el primer que tenia programat i no vaig poder fer a causa del confinament –que es va decretar el dia abans del primer assaig d’aquest programa– i és el primer que faré ara. Tot i això, n’hem hagut de canviar una mica el programa, l’hem reduït, hi hem tret la pausa…

“Aquest concert em fa molta il·lusió perquè va ser el primer que tenia programat i no vaig poder fer a causa del confinament i és el primer que faré ara.”

- … i l’heu titulat, molt simbòlicament, “Io t’abraccio”…

-Sí, perquè el desig és aquest. El que no m’agrada és que, de tot plegat, en diguin “nova normalitat”: això no pot ser la normalitat i quan veus que arreu del món han agafat aquesta nomenclatura, és quan realment t’espantes. Em fa més por això que no el virus: que ens acostumem a no fer abraçades, a no ensenyar el somriure rere la mascareta.

-Tant aquest programa monogràfic Händel com el de música veneciana que has enregistrat pertanyen a dos repertoris pels quals fa anys que et mous amb solvència. ¿Et molesta que t’hi encasellin?

-Sempre m’ho diuen i la veritat és que gairebé el noranta per cent de la meva activitat la dedico a la música barroca i n’estic molt contenta, perquè sembla que estigui feta per a mi o jo per a ella. És una cosa que em surt de dins de manera normal i natural. Però no me’n considero especialista. D’altra banda, és cert que a tots els artistes ens acostumen a posar en una categoria: quan vaig començar, vaig passar-me deu anys cantant només Renaixement espanyol i no hi havia manera que a ningú se li acudís alguna altra cosa per a mi. Després vaig passar a fer el Barroc més tardà, italià i alemany, i els diaris deien que era especialista en Händel. En realitat, a mi el que m’interessa és lluitar contra les etiquetes, veure fins on puc arribar i dins de la meva vocalitat crec que puc afrontar diversos estils. Quan em deixen cantar altres coses soc molt feliç i, darrerament, ja estic fent coses que van una mica més enllà: aquest any cantaré la Quarta Simfonia de Mahler i Un rèquiem alemany de Brahms.

Fotografia de Núria Rial: ©Mercè Rial