“Quan aquest cos corruptible s’haurà revestit d’allò que és incorruptible i aquest cos mortal s’haurà revestit d’immortalitat, llavors es complirà allò que diu l’Escriptura: La victòria ha engolit la mort.
Corintis 15: 54

Recuperant la litúrgia del record en el record, mestre de mestres, ballarí i coreògraf fonamental, recordava amb orgull Joan Magriñà el seu debut amb Le bourgeois gentilhomme de Richard Strauss a l’escenari del Palau, fa prop de cent anys, i l’abraçada d’esperança que li feu Pau Casals presentant-lo al públic de la ciutat.

Recordant el record del seu record, en simètrica analogía: la rentrée d’Asunción Aguadé, la gran ballarina estrella del mestre (del desaparegut ballet del Liceu), son el substantiu que conjura aquest concertant de músics, cantants i ballarins, in memoriam, recuperant l’ancestral condició de litúrgia ritual de difunts amb què Mozart va crear la substància de la resurrecció.

L’eternitat potser rau en la transmissió del record del record en allò que s’ensenya —en allò que s’aprèn— en la transmissió de l’esperit i que és llavor de vida. La vida i la mort, a l’art, potser, comparteixen un sentimentalisme similar, en una analogia constant d’eternitat.