“Pintem perquè la vida no és prou”, Miquel Barceló

El Palau pren el relleu de Santi Moix i Antonio López per mostrar l’obra expressiva de Miquel Barceló (Felanitx, Mallorca, 1957). Amb el seu estil inconfusible –com un dels artistes contemporanis amb més projecció internacional–, aquest fill de la Mediterrània plasma a les seves obres la preocupació per la natura, el pas del temps i els orígens. La seva investigació constant pels materials (fang, lleixiu, tèrmits...), el porta a presentar unes natures mortes plenes de vida; uns altars profans de fum, foscor i misteri on l’angoixa també és una eina del seu treball.
Artista polièdric que es reinventa a cada pinzellada, Barceló va adonar-se que havia de repintar-ho tot, que havia de desaprendre allò après; traient i no pas afegint, cercant un espai entre la insinuació i l’excés.
Intuïtiu i inesperat, ens proposa un diàleg entre el Palau i la seva obra on el fang serà protagonista. Una argila feta servir com si fos un material pictòric; paradoxalment, és un element molt antic i primitiu fet servir de manera moderna. Així, la seva obra és una expedició envers l’origen; un afany per submergir-se en tot allò primigeni i fundacional per fer de les seves obres un exercici de paleolític portàtil, treballades com les pintures d’una cova.
Aquesta mostra ens permetrà redescobrir un artista dels grans i de gran complexitat que es mou en un equilibri entre la temptació clàssica i l’afirmació més contemporània o moderna en què allò que té origen efímer esdevé perenne.

Obsessionat a reinventar-se diàriament, assenyala amb fascinació la cova de Chauvet i els treballs dels homes primitius com a obres cabdals. Inspirat per això, i especulant amb la producció d’objectes que tenen origen en l’univers domèstic, gairebé ancestral, la seva permanent cerca explica el que  pretenem en aquesta col·laboració. El fang com a material pictòric i la ceràmica com a gran esborrany on Barceló assaja relectures de la cosa popular entre la tradició i les noves alternatives. Una forma molt immediata on el fang s’acobla a la mà, el cos i la realitat. Barceló vol sobreviure amb una  constant: recomençar (no pas refer).