“... but you’re the music / While the music lasts”, T. S. Elliot, The dry salvages

La poesia dialoga amb l’Abisme, cercant la transcendència. Màrius Sampere (Barcelona, 1928-2018) s’hi aboca per escoltar, cavernós, el “soroll d’abans de néixer”, en un samsara interminable d’origen i final. Una circularitat absorta amb una matèria primera modulada de textures, ecos, espasmes, reverberacions, brogits i sovintejades melodies sinuoses fetes de paraules. Alè i carn. Cendra i argila. Esperit i suc. Or i gen.

Sampere pren el relleu de poeta de temporada de mans de Narcís Comadira, artesà d’una poesia emotiva, musical, sensorial, de coreografiada bellesa i càlida grandesa. El Palau proposa tot un salt estètic i conceptual amb l’udol abstracte i l’univers de salms de Sampere, que reflexionen sobre l’origen i el final embriac del líquid amniòtic primigeni i el fonedís regalim terminal.
Mestre de tota una generació de poetes, va obtenir el Premi Crítica Serra d’Or, el de la Crítica de Poesia Catalana, el Ciutat de Barcelona, el Nacional de Literatura, el Lletra d’Or i la Creu de Sant Jordi, entre altres guardons. 

Darrere la idea nuclear de l’Origen, Sampere convida a travessar l’oceà profetitzant el retrobament amb el nostre “jo” essencial a l’altre continent. Surant sobre les onades, a través de llum i fosca, en un mar mut que tant pot ser la fressa silenciosa i latent de quelcom, com la runa ja devastada del no-res. La celebració de la poesia, la música i l’art com una nova cita a cegues amb l’amant arcà: l’Infinit. Com si en comptes de morir, haguéssim d’“estrenar sabates un diumenge sense fi”.

El poeta convidat, malauradament, ens va deixar el passat mes de maig, però la seva veu ens guiarà durant tota la temporada encarnant perfectament la idea d’origen i final com una roda que es retroalimenta i ens torna al principi, on “ara comença el mai no acabar”.