Nascut a Saragossa (1963), és poeta, assagista, narrador i crític. Llicenciat en Geografia, a la seva poesia la Natura és protagonista, juntament amb l’ús d’un llenguatge que alguns han comparat amb el metal extrem. Efectivament, la seva poesia és revolucionària, inconformista i molt vitalista.

El poema que obre el llibre de temporada, Estendard, n’és un exemple. Calvo hi versa sobre la figura de l’heroi i la seva antítesi, l’antiheroi. El vers inicial, “Els joves morts no hi són”, és una rèplica al vers de Rilke a la Sexta Elegia de Duino, que diu literalment que “l’heroi és estranyament proper als joves morts” (“Wunderlich nah ist der Held doch den jugendlich Toten”). També s’hi poden trobar subtils referències al poema Alle Tage (Cada dia) d’Ingeborg Bachmann, en què advoca per la deserció, per la valentia, la irreverència i la traïció, a més de picades d’ullet a la mitologia grega i a Ramon Llull.

Lluís Calvo propugna plantejar una visió crítica de la figura de l’heroi en la seva visió clàssica, tot inclinant-se més cap a l’antiheroi com a posicionament vital. De fet, en la seva poesia podem trobar un cant a l’amor i a la pau, però sense evadir el conflicte. El poema està escrit en alexandrins blancs, que alterna peus masculins i femenins. Amb Lluís Calvo, influent en tota una generació de poetes, en què figuren Anna Gual i Laia Llobera, que també han estat poetes convidades del Palau de la Música Catalana, podrem reflexionar, revisar i desmuntar, si convé, el concepte de l’heroi al llarg de la temporada, amb activitats dins l’Hivernacle i la publicació d’un assaig dins la sèrie “Altres Veus” del Palau.