El proper dimecres, 20 d’abril, a les 20 h, la pianista veneçolana Gabriela Montero torna a la Sala Modernista per oferir un concert amb una primera part de repertori eminentment romàntic i una segona part en què donarà veu al públic per improvisar sobre els temes que aquest li proposi. Una vetllada irrepetible, emmarcada dins del cicle Palau Fronteres, que farà les delícies dels amants del repertori pianístic i dels seguidors dels virtuosos de l’instrument.

Obrirà el concert la Xacona en re menor de J. S. Bach, en la transcripció per a piano de Ferruccio Bussoni. “Objecte de nombroses transcripcions, la que signà Busoni el 1897 n’és la més coneguda. Busoni, que pretenia divulgar l’obra de Bach entre els seus contemporanis, va saber aprofitar totes les possibilitats expressives del piano modern per crear una pàgina d’extraordinària riquesa i complexitat, que amplia considerablement l’obra original gràcies a la seva riquíssima harmonització i transforma un cim del repertori per a violí sol en un monument pianístic”, segons el que explica la periodista Anna María Dávila al programa de mà del concert.

Montero oferirà a continuació la Balada núm. 3, op. 47, de Chopin, que data de 1841, i que és la més càlida i lírica d’un conjunt de quatre i està dedicada a la seva alumna Anna de Noailles. També de Chopin interpretarà la seva Polonesa-Fantasia en La bemoll major, que va ser composta per l’autor en un moment en el qual estava greument afectat per la tuberculosis, en un estat “d’ansietat febril” i una “fonda tristesa”, “sentiments que queden plenament reflectits en la variada gama d’emocions —eufòria, frenesí, melancolia...— que recorre la que va ser la darrera creació important del seu autor”. Tancarà el programa la Kreislerana Op. 16, que Robert Schumann va dedicar, precisament, a Chopin, el 1838. “Escrita en uns pocs dies del mes d’abril, deu el seu nom a un personatge de ficció del poeta E.T.A. Hoffmann, Johannes Kreisler, la personalitat turbulenta del qual es diu amb el caràcter fortament contrastat de la partitura, estructurada en vuit peces individuals. De marcat accent dramàtic, en ella Schumann va voler abocar un retrat de si mateix i de la seva futura esposa, Clara”.

Després d’aquest repertori, la pianista obrirà el seu art d’improvisació sobre temes demanats pel públic.